Quan arriba la tardor oficial generalment, a Barcelona, encara fa calor, amb alguna excepció. Primavera i tardor presenten moltes variacions, tenim tendència a recordar un ahir uniforme on les coses eren més ortodoxes: abans plovia més, feia més fred, feia menys calor... La veritat és que recordo tardors, primaveres, estius i hiverns de tota mena, color i olor. De tant en tant diuen que fa l'hivern més fred des de fa cinquanta, trenta anys, o l'estiu més calorós d'en fa vint. Però unes quantes dècades no són res. Fins i tot vaig sentir comentar per la tele que a Anglaterra tornaven a conrear vinya després de mil anys, més o menys, però, al capdavall, què són, mil anys? A l'escola conformem paisatges irreals, és habitual portar els infants a 'veure la tardor' a llocs on hi hagi, és clar, arbres de fulla caduca, altrament la tardor no respon al nostre imaginari com tampoc hi respon un hivern sense neu.
Amb més o menys retard la tardor arriba. A la nostra ciutat podem veure caure les fulles, sobre tot, dels arbres foranis, aquells que es van plantar per fer bonic, els de casa no s'acostumen a despullar amb tanta facilitat. El fet és que les fulles daurades, escampades per terra, conformen una imatge recurrent, melangiosa i nostàlgica. De totes les cançons sobre la tardor i el pas del temps i de l'amor, n'hi ha una que, diuen, és de les més cantades a tot arreu i des de fa anys, Les fulles mortes, amb música de Joseph Kosma i lletra de Jacques Prevert. Prevert va ser un gran personatge que va fer moltes coses, entre les quals col·laborar en el cinema de Marcel Carné i del seu germà Pierre Prevert. Fa molts anys, en un d'aquells cinemes d'art i assaig ens van passar alguna peli dels germans Prevert, ja aleshores eren antigues, però encara plenes de poesia i de suggerents imatges. El món de postguerra, a França, també ha estat molt filmat i mitificat, més encara des de casa nostra, on la situació era tan diferent, després que el final de la guerra mundial hagués estat tan diversa en un país i un altre, a causa dels interessos internacionals i estratègics.
A mi, de les moltes versions de Les feuilles mortes, m'agrada molt la de Montand, encara que Montand no m'agradi sempre. Potser perquè tinc un vell disc a casa amb aquesta versió i és la que més he escoltat. Avui fa un dia boirós, adient per a aquestes músiques una mica decadents, evocadores de cafès plens d'intel·lectuals, fum, conspiradors i senyores de passat dubtós, cabells llargs i mirada perduda; recordo que de joveneta era la idea que tenia d'aquells existencialistes francesos que ningú del meu entorn sabia ben bé a què es dedicaven.
LES FEUILLES MORTES
paroles: Jacques Prévert
musique: Joseph Kosma
Oh! je voudrais tant que tu te souviennes
Des jours heureux où nous étions amis
En ce temps-là la vie était plus belle,
Et le soleil plus brûlant qu'aujourd'hui
Les feuilles mortes se ramassent à la pelle
Tu vois, je n'ai pas oublié...
Les feuilles mortes se ramassent à la pelle,
Les souvenirs et les regrets aussi
Et le vent du nord les emporte
Dans la nuit froide de l'oubli.
Tu vois, je n'ai pas oublié
La chanson que tu me chantais.
C'est une chanson qui nous ressemble
Toi, tu m'aimais et je t'aimais
Et nous vivions tous deux ensemble
Toi qui m'aimais, moi qui t'aimais
Mais la vie sépare ceux qui s'aiment
Tout doucement, sans faire de bruit
Et la mer efface sur le sable
Les pas des amants désunis.
Les feuilles mortes se ramassent à la pelle,
Les souvenirs et les regrets aussi
Mais mon amour silencieux et fidèle
Sourit toujours et remercie la vie
Je t'aimais tant, tu étais si jolie,
Comment veux-tu que je t'oublie?
En ce temps-là, la vie était plus belle
Et le soleil plus brûlant qu'aujourd'hui
Tu étais ma plus douce amie
Mais je n'ai que faire des regrets
Et la chanson que tu chantais
Toujours, toujours je l'entendrai!
C'est une chanson qui nous ressemble
Toi, tu m'aimais et je t'aimais
Et nous vivions tous deux ensemble
Toi qui m'aimais, moi qui t'aimais
Mais la vie sépare ceux qui s'aiment
Tout doucement, sans faire de bruit
Et la mer efface sur le sable
Les pas des amants désunis.
9 comentaris:
molt tardorenca la chanson :)
hi estic d'acord, la de Montand és de les millors versions. Quan a la tardor, aquí no ens brilla gaire, però cada any faig una escapada fins al Montseny a fer fotos, enguany penso anar-hi la setmana que bé.
salut
Totalment tardorenca!!!! Amors perduts, fulles que cauen, noms que s'esborren...
Alguna vegada hem parlat d'aquesta contradictòria francofília que ens corseca als que tenim una determinada edat(amb perdó). Si m'ho permets, afegeixo aquí un poema meu publicat al llibre "La mirada de la gàrgola", i que vaig titular TARDOR:
Escoltaves Montand cantant Les feuilles mortes
i la tardor creixia al cor del teu naufragi
mentre t'abandonaves a rituals mirades,
a uns astres que rebien oracions nocturnes
d'amants que s'estimaven amb avidesa i ànsia.
Llavors tots els carrers eren iguals i l'aire
et duia la humitat de pluges que assetjaven
carregades del fang d'una desesperança
de més enllà d'un mar al qual res no et vinclava.
Voltaven damunt teu ànimes sense estança
cridant amb desconsol pel greu dolor dels arbres
nus de fulles i branques pel fred cru de l'oratge.
I, mentre, tu cantaves acompanyant l'espera
d'amors que no arribaven, paraules que ara et manquen.
Aquesta nit, Júlia, et vull imaginar amb el cabell llis, el passat dubtós i la mirada conspiradora. Espero que no et molesti.
Antoni, ets un gran poeta dels que a mi m'agraden, preciós poema. Sovint gent que llegeix alguna novel·la meva em diu 'hauries de ser més coneguda'. Et dic el mateix 'hauries de ser molt més conegut'.
De cap manera, Allau, ja m'agradaria respondre a tal descripció.
Júlia, "Les fulles mortes" és una peça de les meves preferides i sovint la toco al piano, lentament, com cal. També la tinc posada en un poema, i l'Antoni, i potser tants d'altres poetes... Ja diu George Steiner que hi ha molt pocs pensaments realment nous.
Ara t'agraeixo haver-nos-la recordat al teu excel·lent post.
Olga, crec que diuen que és la segona cançó més versionada, no m'estranya, marca tota una època, certament i és molt evocadora. Una abraçada.
Publica un comentari a l'entrada