Pèrdues irrecuperables

Explica Marta, del blog Todoreh com, en el trascurs d'un acte a la Biblioteca Josep Clarà de les Tres Torres, un grup de persones el va interrompre, protestant encara, que ja té mèrit, per la trista història del llegat de l'escultor i el poc respecte per la seva voluntat. Clarà va deixar casa seva, on tenia el taller, amb obra escultòrica i diners, a l'ajuntament de Barcelona, per tal que s'hi instal·lés un museu. Aquest museu va malviure durant un temps, es va deixar deteriorar de forma deplorable i al final es va arribar a un acord amb una neboda de l'escultor, resident a França, i, m'imagino, cansada ja de fer passes reivindicatives, per a la construcció de la biblioteca actual. Avui la biblioteca, que jo sàpiga, compta amb un fons documental sobre l'escultor, algunes de les estàtues van anar a parar a Olot i d'altres es troben exposades o en algun indret ocult del MNAC. Les biblioteques han endegat una Ruta Clarà que compta amb un blog i tot.

Clarà va ser un home del seu temps, després de la guerra civil, com Marés i molts d'altres, va realitzar algun encàrrec de monument pel règim, com ara aquell de la Diagonal, tan conegut. A més, el classicisme va ser menystingut per molta modernitat progre municipal com ho ha estat, durant anys, la pintura realista i figurativa, cosa que ha fet que es desconegui encara l'obra de pintors popularíssims en el seu temps com Benet Mercadé, Simó Gómez, Pere Borrell i molts altres. El tema del Museu Clarà va provocar protestes, moltes cartes als diaris, que es poden consultar a les hemeroteques, però a l'ajuntament d'aleshores, (Maragall, Bohigas a cultura i, després, Mascarell) això no els va fer canviar d'opinió. Posats a desvetllar pecats antics o connivències amb antics règims, em sembla que cap biografia política no estaria lliure de pecat, en tot cas, molts d'aquells personatges d'una suposada esquerra culta van col·laborar també còmodament amb el porciolisme, tendència que ha tingut èxit, ja que penso que la destraleria actual és hereva d'un concepte de ciutat que, pel que sembla, poca gent qüestiona.

Amb la qüestió de l'art, es promociona i se'ns fa beure a galet amb el que toca. La Sagrada Família va ser objecte de fortes crítiques en relació a la seva continuació, per part de tots aquests dictadors culturals de la gauche divine, fins que va començar a donar diners i Gaudí es va convertir en una marca artística indiscutible. L'art, la literatura, són una mica com la borsa, pugen, baixen, s'estabilitzen... Sovint no sóc capaç de dir si un edifici, escultura o quadre m'agraden o no, al seu darrera hi ha un gran pes, el de la cultura, el de la cultureta, el de la meva pròpia història personal. I també pesen els dogmes vigents que, vulguem o no, ens influencien, perquè ningú no vol quedar com un ignorant i així anem admeten que el vestit de l'emperador és magnífic i el Retaule de les Meravelles, teatre innovador. De  fet, m'he tornat conservadora i voldria que les coses es quedessin com són i on són, tant una església antiga com un blog d'edificis dels seixanta a  Bellvitge. Tot acaba per tenir el seu valor històric, afectiu, cultural, àdhuc artístic, amb el temps. 

Amb la pèrdua del Museu Clarà s'ha perdut molt i molt, perquè no és el mateix entrar a una gran biblioteca de disseny que a un espai centenari, reduït, tranquil, que ens parli de passats perduts i escultors romàntics. Recordo quan es va construir el Gran Museu Etnològic, en l'indret on hi havia una torreta deliciosa, la de la Colla de l'Arròs, en la qual, durant un temps, també hi havia hagut l'Escola del Mar. Tot ha de ser gran, espaiós, amb vidrots immensos, cosa que fa que s'hagi de recórrer a  l'aire condicionat de forma obligatòria. En aquell cas ningú no va dir res, que jo recordi, sobta veure com ens empassem jardins sencers per ampliar edificis. Un altre exemple: el pavelló antic de l'Escola del Bosc. I cito de memòria. 


Una veïna de l'esquerra de l'Eixample admetia, fa un temps, que avui la Casa Golferichs probablement no es conservaria, ja que les protestes col·lectives serien molt més tèbies o inexistents. Les monges de l'escola on vaig anar de petita tenien una església on em vaig casar, avui l'han reconvertit en noves aules per donar resposta a la demanda educativa actual. Les obres de la part alta de Les Corts, per fer-hi centres comercials van acabar amb la bonica masia on s'havia instal·lat una escola des de feia anys (n'ha deixat una façaneta, hi han fet una biblioteca moderna, també) i amb una escola impressionant, religiosa, d'estil neogòtic, un estil també prou menystingut, pel que sembla. L'ampliació del Palau va comportar la pèrdua d'una església propera sense que ningú en digués ni gall ni gallina, és clar, no era d'en Gaudí ni romànica, ep. En aquestes darreres dècades s'han fet moltes barbaritats, no m'ho hauria pensat mai. Recordo com en els primers anys de la democràcia, aquells primers ajuntaments tenien molta cura amb el que feien, però ja ho diuen, que en aquests canvis polítics els primers temps hi ha quatre idealistes al poder que duren quatre dies. O bé es reciclen i adapten o abandonen, amargats. I tornen els mateixos de sempre. En aquest cas, Santa Coloma  n'és un bon exemple.


A nivell individual, actuem de forma semblant, el respecte per la decoració original dels nostres petits pisos és inexistent, sempre sembla millor refer i reconstruir que no pas restaurar, conservar. La veritat, és admirable que encara quedi algun grupet de gent capaç de fer una mica de soroll per recordar allò que havia de ser i no va ser, la veritat. De forma inevitable creixen noves generacions que ja tenen un imaginari paisatgístic urbà molt diferent i que ni tan sols no han tingut ocasió de conèixer el gran nombre de despropòsits endegats en nom, ai, de la modernitat, la postmodernitat, el disseny o el que sigui. Algun dia potser voldran enderrocar la moderna biblioteca Clarà per fer-hi qui sap què i els vells del futur, que hauran crescut amb ella, reivindicaran la seva continuïtat. De vegades cal renovar, evidentment, fins i tot enderrocar, però entre la renovació una mica assenyada i la destraleria hi ha molt d'espai intermig negociable. En tot cas, crec que abans de fer cap llegat  generós als poders públics, caldrà pensar-hi molt i molt i considerar d'altres alternatives més individualistes.