Dues grans senyores de les lletres (i el temps que no torna)

Fa una pila d'anys, quan vaig acabar magisteri, allà pel 1972, em vaig matricular a la universitat, en aquelles enyorades Filosofia i Lletres del Pla Maluquer, (a recuperar amb urgència). Hi vaig cursar dos anys, dos anys moguts, amb tancaments, assemblees constants i molt soroll polític. Per motius familiars i personals, entre els quals que vivia fora de Barcelona i no comptava amb un bon transport públic, no vaig acabar aleshores aquella carrera que tant m'entusiasmava. 

Era aquella una universitat absolutament massificada, on tothom fumava, en ebullició constant. Hi havia professors molt bons i professors molt dolents, a més d'un  munt de mediocritats diverses, com passa sempre.  Una de les coses que em va decebre era el fet que, per part de determinat alumnat suposadament mentalitzat i politizat, es primava més l'aspecte político-esquerranós del professorat que no pas la vàlua professional. Hi havia molt de professorat jove, els famosos penenes, ja que el pas d'una universitat absolutament minoritària i elitista a una altra de més permeable demanava molt personal nou. Més endavant va venir allò dels aprovats polítics i coses que, mirades en perspectiva, em semblen una mica lamentables. Val a dir que els últims espasmes del franquisme van ser tràgics, violents i complexos. Encara que també apassionants en molts aspectes ja que tot estava per fer.

Dues de les professores, aleshores molt joves, amb les quals em vaig ensopegar afortunadament i que recordo amb admiració eren Rosa Navarro i Coloma Lleal. No recordo el nom exacte de les assignatures que seguia amb elles, eren de literatura i llengua i ambdues em van deixar una forta empremta. Diuen que la memòria és el millor crític quan es fa referència a les lectures, però crec que la dita també val per a experiències vitals com aquestes i a totes dues les he recordat sempre, encara que no hi he tornat a coincidir. 

Ara hi he coincidit virtualment, per casualitat. Dolors Sàrries, la part donívola de l'editorial Meteora, seguidora i admiradora de Rosa Navarro, ha endegat un grup al facebook que defensa la tesi, molt contrastada, de la professora, sobre l'autoria del Lazarillo de Tormes per part d'Alfonso de Valdés. No sóc entesa en el tema, que ha propiciat debats apassionants però crec que la solidesa acadèmica de Navarro té un gran fonament. Les descobertes en el camp del saber topen sovint amb molts interessos, com es sabut o ho hauria de ser. De moment m'he fet del grup, que trobareu aquí, si hi voleu participar. El Lazarillo es un llibre emblemàtic que demana, com tots els clàssics, moltes relectures. Els clàssics castellans els tenim aquí una mica oblidats, potser fa por adonar-nos que som, culturalment parlant, una mica més espanyols del que ens pensem. 

Cercant senyores poetes catalanes, per tal d'ampliar el meu blog Tèrbol Atzur m'he retrobat amb Coloma Lleal, filóloga, poeta i moltes coses més. L'obra poètica de Lleal no és molt extensa però té una gran qualitat. De les classes de Lleal recordo que em van servir, sobretot, per esberlar molts prejudicis sobre els temes de llengua, dialecte, normativa, aspectes plens de tòpics encara vigents a molt nivell per interessos sovint també més polítics que no pas científics. 

No sé si són ja manies persecutòries meves, però crec que si ambdues fossin senyors els tindríem sovint a la televisió i a la ràdio i ja els haurien fitxat per a tertúlies serioses sobre temes diversos, perquè penso que són persones d'una gran intel·ligència global que deuen tenir opinions sobre tots els aspectes del present, molt més enllà, fins i tot,  de la literatura castellana i la filologia catalana. Així, amb tots els respectes per a elles, Empar Moliner i Pilar Rahola, per exemple, podrien aleshores fer més vacances.