JESÚS TUSON I LA NORMAL DE SANTS

Ha mort Jesús Tuson, tenia uns deu anys més que jo, era gran però avui sembla que si mors abans dels vuitanta-i-tants encara ets jove. Les referències biogràfiques que he llegit remarquen, com és lògic, la seva tasca lingüística en català i la seva defensa de la pluralitat lingüística, així com els notables intents d'esberlar prejudicis a l'entorn del tema.

Com va passar quan va morir Maria Rúbies, no he vist que enlloc es mencionés el pas de Jesús Tuson per l'Escola Normal del carrer Melcior de Palau, on jo vaig estudiar magisteri, als vespres. Avui les coses han canviat, potser, però he percebut durant molt de temps que el pas per aquella Normal, com a professor o com alumne, es percebia gairebé com una cosa de poca categoria. Fins i tot en el camp literari sembla que els autors de literatura infantil i juvenil que intenten escriure per adults ho tenen complicat, cas de Carbó i d'altres. 

Del professor Tuson, que aleshores devia tenir poc més de trenta anys, ens en vam enamorar la gran majoria d'alumnes ingènues. És un clàssic, això dels enamoraments acadèmics. Un altre dels nostres objectes pedagògics de desig era el professor Antoni Petrus, pedagog. Els professors d'adolescents i joves estan a l'aparador, poden ser objecte d'admiració però també, si no tenen carisma, de mofes. 

Conec casos de relacions entre professors i alumnes, vaig coincidir amb una mestra a qui el marit, professor universitari carismàtic, havia plantat per una alumna de dinou anys. No sé si amb el temps aquestes admiracions amoroses es mantenen, hi deu haver de tot. Hi ha professors seriosos a qui això no els afecta però també n'hi ha que s'aprofiten de tot plegat. Hi ha de tot a la vinya del Senyor, que diuen. No era en absolut el cas de Tuson, qui mantenia amb nosaltres una distància respectuosa, malgrat la nostra badoqueria admirativa.

Tuson, en aquella època efímera durant la qual va caure per la Normal ni tan sols parlava català, de fet el català era un gran absent a tots els cicles escolars tot i que en els darrers anys de la carrera ja es feien alguns cursets, fora d'horari lectiu, gràcies a Òmnium Cultural. Tuson traspuava esquerranisme militant, ens parlava de Lauro Olmo i ens llegia sonets de Quevedo. Duia els cabells llargs, com molta gent de la seva edat i de la nostra. En una ocasió va confessar que, en català, tan sols coneixia l'obra d'Espriu. Devia ser a finals dels seixanta o en els primers setanta.

Corria la brama de què els professors de plantilla de l'Escola Normal, en general, eren uns frustrats pel fet de què no havien assolit la categoria de professors universitaris malgrat que alguns d'ells ho havien intentat, no diré que no n'hi hagués algun, la veritat. El cas de Tuson i d'altres era diferent, no eren catedràtics sinó passavolants. Van durar poc per allà i van renovar la nostra visió de la realitat, potser sense ser-ne conscients.

Durant anys això del magisteri va ser una cosa una mica rareta. En una ocasió, per casualitat, vaig parlar amb una persona que coneixia un company de classe amb aspiracions i quan li vaig dir al company gairebé es va molestar pel fet que el seu conegut s'havia assabentat, gràcies a mi, de què estudiava magisteri. 

Tot això pot semblar avui ciència ficció però en aquell temps hi havia el que en podríem dir classisme acadèmic, sovint molt lligat a l'economia familiar de cadascú i a les possibilitats que s'oferien a uns i altres, segons d'on provenies. Els estudis nocturns oficials van ser un primer intent d'acostar la cultureta oficial a la gent desafavorida, tot plegat a partir del famós llibre blanc de Villar Palasí, un senyor molt preparat i amb bones intencions i visió de futur. Malauradament, com passa sempre, les bones intencions d'aquella Llei d'Educació van quedar malmeses per manca de recursos i miopia institucional. Una de les formes d'evitar el desenvolupament acurat de qualsevol reforma és fer-ne una altra que la substitueixi. 

Ben aviat Tuson va passar a la Universitat i gent com Maria Rúbies, a l'Escola de Magisteri de l'Autònoma, l'Autònoma, aleshores, era el novamàs de la formació universitària. Jo vaig anar per Rosa Sensat durant algun temps, en la dècada dels vuitanta, i en moltes ocasions em vaig haver d'escoltar que la Normal de Sants era una merda (sic). No hi feia res que jo protestés i que comentés que en aquella escola, potser una mica pintoresca, havia tingut bons i mals professors, com a tot arreu. L'etiqueta era contundent i condemnatòria. 

Tuson, ja conegut i reconegut com a lingüista, mentalitzat pel que fa al tema del català i les llengües no oficials, va ser molt llegit pels mestres. Molts mestres de la meva promoció van continuar estudiant a la universitat, després. Malauradament, si no tenies una llicenciatura la promoció, en el mateix camp educatiu, era gairebé impossible. Comptaven, i diria que encara compten, molt més els títols que no pas l'experiència acumulada. El resultat ha estat que els grans teòrics sobre educació havien vist, en general, l'escola elemental per un forat distorsionat i així ens han anat les reformes.

Tuson va participar en diferents escoles d'estiu, el vaig escoltar en unes quantes xerrades. A principi dels noraNta, en alguna escola d'estiu es va fer un homenatge a Maria Rúbies, que havia mort, un homenatge enmig d'una certa tensió. Rúbies va estar molt maltractada per totes bandes a causa de la seva coherència política i humana i en la xerrada d'homenatge una socialista i una convergent, situades en llocs de poder, s'anaven dedicant indirectes punyents sobre el tema davant per davant de la seva família, cosa que va resultar força lamentable. Es va publicar un llibret amb la seva biografia, el seu pas per la Normal de Sants no sortia enlloc, i això que en aquella època es va casar i li vam fer un regalet i tot.

A la Universitat vaig tenir una professora que va contribuir a esberlar molts dels meus prejudicis a l'entorn del tema de les llengües, la també poeta Coloma Lleal.  Hi ha coses que avui es venen com a novetats, com ara el fet de què no es pot parlar de llenguatge correcte o incorrecte sinó d'adient o no al context i que a ella ja li vaig sentir en aquells anys. Malgrat tanta gent innovadora i malgrat que molta gent ha llegit els llibres de gent com Tuson m'adono que, en general, els prejudicis continuen vigents i que, en el tema lingüístic, els dogmes romanen gairebé en estat pur, en molts àmbits. 

Fins i tot en uns cursets de català, a principis dels setanta, una professora que era de les de la tendència innovadora, sentia poca simpatia per coses com ara la ela geminada, cosa que avui sembla intocable, i era partidària de simplificar el tema dels pronoms febles. Ja aleshores, és clar, hi havia els ortodoxos impenitents i els debats eren habituals i mogudets. 

El soroll que va provocar l'eliminació d'alguns diacrítics -jo suprimiria tots els accents- ja va demostrar com a la gent li trontollen les essències quan s'intenta alguna modificació senzilleta i raonada. HI ha una tendència a desitjar que tot sigui blanc o negre quan en general, pel que fa al tema de la llengua, i a tants altres, voler encotillar les coses és com voler agafar aigua amb un cistell.

Volia tan sols deixar constància del pas de gent com Tuson per l'Escola Normal d'aquells anys, ja que segurament no constarà enlloc, el mateix que el de la Maria Rúbies i d'altres potser no tan coneguts però també molt bons professors i professores. A la universitat convencional de prestigi he tingut professors i professores tan bons, tan dolents i tan pintorescos com els de la Normal, la veritat.

La imatge del professor Tuson, ja universitari i lingüista reconegut, és molt diferent d'aquella imatge encara juvenil, una mica tirant a hippie que jo tinc d'ell, mentre ens llegia, de forma admirable, coses com ara allò de Quevedo: Polvo serán, más polvo enamorado.

Quevedo, home turmentat i espanyol del seu temps, tot i que les coses semblen no haver canviat gaire, va dir coses molt lletges sobre els catalans de l'època però tot s'ha de situar en el seu context. En una ocasió, per la xarxa, algú va comentar que no coneixia cap versió en català del famós sonet i jo ho vaig intentar, he de dir que no em desagrada el resultat. 

Tuson va venir a Catalunya i va veure les coses d'una altra manera i ho va manifestar a fons i amb profunditat. En memòria seva i en memòria d'una època d'entusiasmes, sobretot a causa de la nostra ingènua joventut, reprodueixo el poema que tantes vegades ens va llegir i comentar i que sempre associaré amb ell, malgrat que després hagi estat conegut i reconegut per la seva obra posterior, acadèmica i de divulgació. Descansi en pau, professor Tuson.

AMOR CONSTANTE MÁS ALLÁ DE LA MUERTE

Cerrar podrá mis ojos la postrera
sombra que me llevare el blaco día
y podra desatar esta alma mía
hora a su afán ansioso lisonjera;

mas no, de esotra parte, en la ribera,
dejará la memoria, en donde ardía:
nadar sabe mi llama el agua fría,
y perder el respeto a ley severa.

Alma a quien todo un dios prisión ha sido,
venas que humor a tanto fuego han dado,
medulas que han gloriosamente ardido:

Su cuerpo dejará, no su cuidado;
seràn ceniza, mas tendrán sentido;
polvo serán, mas polvo enamorado.


Amor constant més enllà de la mort

Tancar els meus ulls podrà l’ombra darrera
Que se m’emporti la claror del jorn,
I deslligar-me l’ànima, al seu torn,
L’Hora, mentre s’afanya, falaguera;

Però no deixarà a l’altra ribera
La memòria, on ardent es consumia:
L’aigua gelada passarà fent via,
La flama que defuig la llei severa.

Ànima que d’un déu ha estat presó,
Venes, que han atiat el foc ardent,
Medul·les, de gloriosa consumpció,

El seu cos deixarà, no la passió;
Cendres seran, però encara amb sentiment;
Enamorada pols, i pols talment.

(versió en català de Júlia Costa)

Dues grans senyores de les lletres (i el temps que no torna)

Fa una pila d'anys, quan vaig acabar magisteri, allà pel 1972, em vaig matricular a la universitat, en aquelles enyorades Filosofia i Lletres del Pla Maluquer, (a recuperar amb urgència). Hi vaig cursar dos anys, dos anys moguts, amb tancaments, assemblees constants i molt soroll polític. Per motius familiars i personals, entre els quals que vivia fora de Barcelona i no comptava amb un bon transport públic, no vaig acabar aleshores aquella carrera que tant m'entusiasmava. 

Era aquella una universitat absolutament massificada, on tothom fumava, en ebullició constant. Hi havia professors molt bons i professors molt dolents, a més d'un  munt de mediocritats diverses, com passa sempre.  Una de les coses que em va decebre era el fet que, per part de determinat alumnat suposadament mentalitzat i politizat, es primava més l'aspecte político-esquerranós del professorat que no pas la vàlua professional. Hi havia molt de professorat jove, els famosos penenes, ja que el pas d'una universitat absolutament minoritària i elitista a una altra de més permeable demanava molt personal nou. Més endavant va venir allò dels aprovats polítics i coses que, mirades en perspectiva, em semblen una mica lamentables. Val a dir que els últims espasmes del franquisme van ser tràgics, violents i complexos. Encara que també apassionants en molts aspectes ja que tot estava per fer.

Dues de les professores, aleshores molt joves, amb les quals em vaig ensopegar afortunadament i que recordo amb admiració eren Rosa Navarro i Coloma Lleal. No recordo el nom exacte de les assignatures que seguia amb elles, eren de literatura i llengua i ambdues em van deixar una forta empremta. Diuen que la memòria és el millor crític quan es fa referència a les lectures, però crec que la dita també val per a experiències vitals com aquestes i a totes dues les he recordat sempre, encara que no hi he tornat a coincidir. 

Ara hi he coincidit virtualment, per casualitat. Dolors Sàrries, la part donívola de l'editorial Meteora, seguidora i admiradora de Rosa Navarro, ha endegat un grup al facebook que defensa la tesi, molt contrastada, de la professora, sobre l'autoria del Lazarillo de Tormes per part d'Alfonso de Valdés. No sóc entesa en el tema, que ha propiciat debats apassionants però crec que la solidesa acadèmica de Navarro té un gran fonament. Les descobertes en el camp del saber topen sovint amb molts interessos, com es sabut o ho hauria de ser. De moment m'he fet del grup, que trobareu aquí, si hi voleu participar. El Lazarillo es un llibre emblemàtic que demana, com tots els clàssics, moltes relectures. Els clàssics castellans els tenim aquí una mica oblidats, potser fa por adonar-nos que som, culturalment parlant, una mica més espanyols del que ens pensem. 

Cercant senyores poetes catalanes, per tal d'ampliar el meu blog Tèrbol Atzur m'he retrobat amb Coloma Lleal, filóloga, poeta i moltes coses més. L'obra poètica de Lleal no és molt extensa però té una gran qualitat. De les classes de Lleal recordo que em van servir, sobretot, per esberlar molts prejudicis sobre els temes de llengua, dialecte, normativa, aspectes plens de tòpics encara vigents a molt nivell per interessos sovint també més polítics que no pas científics. 

No sé si són ja manies persecutòries meves, però crec que si ambdues fossin senyors els tindríem sovint a la televisió i a la ràdio i ja els haurien fitxat per a tertúlies serioses sobre temes diversos, perquè penso que són persones d'una gran intel·ligència global que deuen tenir opinions sobre tots els aspectes del present, molt més enllà, fins i tot,  de la literatura castellana i la filologia catalana. Així, amb tots els respectes per a elles, Empar Moliner i Pilar Rahola, per exemple, podrien aleshores fer més vacances.