Pippi Calcesllargues ja té descompte al museu

No m'importa morir, però encara no, que haig de netejar la casa (Astrid Lingren).

Aquests dibuixets que google inclou en el buscador m'agraden molt ja que fan referència a celebracions i aniversaris que altrament em passarien per alt.

M'assabento avui del fet que fa seixanta-cinc anys que va néixer Pippi Calcesllargues, com aquí en diem, o sigui, que la seva autora Astrid Lindgren, sueca, va publicar el primer llibre amb les aventures d'aquesta nena tan particular. Pippi és ja més vella que jo mateixa, una bloguera sexagenària, com em van dir ahir, amb tota la bona intenció, en un recull que mencionava diferents blogs barcelonins al diari ADN.

Precisament ahir, a facebook, vaig tenir una conversa informal en parlar en Jordi Fernando, editor de Meteora, i altres facebookeros del tema de Tintin i la seva possible condemna per racisme. L'autor de Tintín ja havia estat en d'altres ocasions controvertit, al capdavall tots som humans, i fa anys va haver-hi una certa polèmica sobre Tintín al país dels soviets, que, per cert, sembla que va ser el primer Tintín existent però que més endavant el mateix autor va dissimular, deixant-lo durant anys sense pintar i una mica amagat. Paradoxalment, la progressia europea comunista va ser molt tintinaire, mentre condemnava el món de Disney sense contemplacions per americà i capitalista, és clar.

La literatura infantil, oral i escrita, sempre ha estat objecte d'atacs adults, motivats per allò que avui en diem políticament correcte i abans en dèiem moral vigent. Els contes tradicionals eren plens de crueltat, sexe i sadisme, però ja els Grimm els van suavitzar en recollir-los, una mica espantats. Fa molts anys, en unes xerrades sobre el tema, hi havia qui en defensava les versions originals, amb la seva sang i el seu fetge, però això, per a mi, és una altra errada adulta, car les versions orals no tenen text original sinó que van canviant al llarg del temps. Per motius obvis del nostre temps i de la nostra sensibilitat avui no deixaríem que la Blancaneus fes ballar fins a la mort la madrastra, calçada amb sabates de ferro roent, per exemple. Els contes on surten moros i negres dolents no ens causaven cap inquietud fins que a la classe no vam tenir un munt de negres i magribins i, per més que sembli càndid, vam haver de canviar una mica l'argument.

El fet és que no vam conèixer la Pippi fins els setanta i, com ha passat amb tants d'altres personatges televisius, el seu gran èxit va anar acompanyat de grans crítiques sobre el seu exemple educatiu. Una nena lletja, sola, forta, voladora, amb diners, independent... qui pot entomar seriosament una cosa així? Però la sèrie va tenir un gran èxit entre els infants i fins i tot entre els adults, ens vam disfressar de Pippi durant molts Carnavals, hi va haver versió catalana i finalment, injustos com som, la vam mig oblidar, substituïda per nous herois virtuals poc virtuosos.

Em temo que a casa nostra ningú no hauria publicat aquests llibres, ni tan sols potser els publicaria ara (en el cas que un autor autòcton ho intentés, venir 'de fora' amb un èxit reconegut és un altre tema). La nostra literatura infantil i juvenil ha patit de folctorrisme i cavallfortisme, característiques que també han contribuït a forjar un estil que té la seva gràcia, fins i tot. Els nostres temps han volgut protegir de forma excessiva els infants i educar-los amb carrincloneria políticament correcta i ideològicament diversa, car en aquests paranys cauen dretes i esquerres. De la moralina religiosa catòlica vam passar a la moralina esquerrana, socialitzant i ben intencionada.

Hi ha qui ha comparat la senyoreta Calcesllargues (que a hispanoamèrica es va dir Mediaslargas, ja que fa molts anys que les calces no són mitges) amb Lisbeth Salander, la noia de Larsson, i, de fet, sembla que l'autor s'hi va inspirar força. Suècia ens fascina de tant en tant, fa anys amb les seves noies maques i lligones i el seu socialisme, avui amb els seus herois de novel·la negra. Jo no crec que Pippi fos avui la Salander, Pippi era alegre, optimista, positiva i crec que s'hauria dedicat a endegar algun negoci alternatiu o a viure la vida amb algun xicot tan esventat com ella mateixa. Avui potser és, qui sap, en algun centre de jubilats tansgressor, fent de les seves amb la colla.

L'autora de Pippi, Lindgren, va viure un grapat d'anys i va morir el 2002, després d'escriure moltes coses més, sense que aquí en parléssim en excés després de l'èxit pippinero.  El 2007 es va commemorar el centenari del seu naixement. Va ser una dona estupenda, activa, feminista, defensora dels animals, que va escriure els primers contes després d'explicar-los als seus fills i que en el darrer aniversari demanava pau al món i vestits bonics. Tot i haver gaudit d'uns pares envejables va tenir la seva època difícil, en esdevenir mare soltera molt jove i haver de deixar el primer fill amb una família d'acollida durant tres anys.

Inger Nilsson, una molt bona actriu infantil, va interpretar Pippi a la tele, i admetia no haver llegit els llibres de Lindgren que tota Suècia coneixia. Més endavant va treballar en el teatre i en el cinema, com que aquí arriba tan poca cosa europea no l'hem seguit. La manca d'expectatives en el món artístic van motivar que també treballés de secretària. El 2006 li van oferir un paper, el de doctora forense en una sèrie alemanya que recull els casos policiacs de l'autora sueca Mary Jungstedt de la qual, amb motiu de l'allau de crims congelats que ens han caigut al damunt, hem llegit alguna coseta i sembla que ha tornat a ser coneguda. Tant de bo la sèrie arribi a les nostres teles, sembla que està tenint força èxit per llunyanes contrades.

Sobre el puritanisme del present, un autor americà, James Finn Garner va tenir la vista d'escriure i publicar, el 1994, un recull de contes per a nens i nenes políticament correctes que va ser un èxit editorial i que ja porta gairebé vint edicions. Com que continuem sent políticament correctes el llibre resulta absolutament vigent i el seu humor no ha caducat. Vam riure molt llegint-los, amb una molt estimada companya mestra, Pilar Mauri, qui, malauradament, va morir de forma sobtada fa alguns anys, aquest llibre sempre anirà lligat al seu record entranyable.

La literatura nòrdica, desacomplexada, ha contribuït amb el seu alè de llibertat a escombrar una mica l'ambient resclosit dels llibres destinats als infants, com també ha passat amb algunes històries japoneses, tot i que per allà rumbegen de tant en tant una vessant carrinclona i ploranera, com tothom, al capdavall. Plorar i riure són actituds molt humanes, fem com la perdiu que diuen que tan aviat plora com riu. Les coses que fan plorar molt acaben per fer riure i aquelles que ens fan riure molt també acaben per inquietar, car l'humor va lligat a coses com la mofa, el ridícul, l'esperpent, el mirall deformat. 

Els grans personatges televisius ens mostren i demostren que l'ànima humana és universal, com ho fan els grans títols novel·lístics o els textos més clàssics, compartits sense manies de Salses a Guardamar i de Fraga fins a Maó, essent aquests quatre punts cardinals catalans, de fet, un símbol universal a considerar. Els nostres nens i nenes que, afortunadament seran sempre políticament incorrectes, que omplen les aules de l'escola pública de suposats problemes d'aprenentatge i crisi de valors, i que ens han arribat de tot el món mundial de forma inesperada i esplèndida, són ben iguals tots plegats davant d'una sèrie televisiva d'èxit, encara més si la sèrie provoca irritació pedagògica en el món educatiu convencional, avorrit i pesadet, en el qual, ai, he militat de forma ingènua, càndida i  entregada durant molt de temps. 

Per a gaudi de pares responsables, els mandarinatges educatius hem ofert durant anys llistes absurdes compartimentades per edats sobre allò que havien de llegir els nens i nenes seriosos. Però la realitat és que a l'escola llegeixen de mala gana els llibres recomanats i en la intimitat, Stephen King i coses més distretes. En aquest context és evident que la disfressa de Pippi serà, encara, durant molt de temps, un tema recurrent en les festes de carnestoltes dels casals d'avis.


La bonica fotografia de la comparsa l'he manllevat del blog Agudo colaboraciones i és de Laura Villena. Agudo és un poble de Ciudad Real però per la xarxa es pot comprovar fàcilment la vigència de l'estil Pippinero per tota mena de contrades festeres.