Innocents, innocències i innocentades

Volia penjar alguna broma al blog o al facebook però no se m'ha acudit cap cosa que fes prou gràcia, deu ser que els temps no estan per bromes. O que jo no estic inspirada.

Quan jo era petita els temps eren, en teoria, molt menys humorístics que no pas els actuals, però la gent tenia moltes ganes de broma. Els diaris i les ràdios sempre amollaven alguna cosa que era mentida, com ara, en una ocasió, que el monument a Colon era a punt de caure.

M'agraden les bromes intel·ligents i subtils però el fet és que sovint les bromes van dirigides a riure's d'algú de forma més o menys cruel. Penjar llufes era quelcom recurrent. En una ocasió, al despatx on treballava abans de ser mestre, totes les noies ens vam penjar lllufes, així ja ens curàvem en salut. 

Diuen que, en el món, mentre hi hagi rucs hi haurà qui muntarà a cavall. En tots els grups humans hi ha rucs i genets, víctimes i botxins i un gran nombre d'indiferents i covards que tiren cap allà on toca o convé. Tot plegat ja comença a l'escola on, per molt que es vulgui controlar l'assetjament, sempre es conformen grups de poder i petites màfies infantils que sovint passen desapercebudes als grans.

La festa dels Innocents, com totes, té un origen ancestral i es va reconvertir, fent-la coincidir amb una matança de criatures bíblica, que ja és gros. Les persones que volen retornar als solsticis o a les saturnals, per no recollir la tradició cristiana, en això de les festes, no s'adonen del fet que, en realitat, el que fan és canviar de context religiós i que aquelles antigues religions, lligades a poders diversos, tampoc no eren una meravella acollidora i democràtica. No eren gens innocents.

Certament, l'exageració d'allò que en diuen políticament incorrecte ens ha portat  a l'excés, com sol passar, però també té grans virtuts, com ara el fet que ja no fem bromes   molt cruels ni expliquem a gust acudits de cecs, sords, quecs, homosexuals, dones lletges, coixos, deficients psíquics, vells xarons o d'aquells que retraten d'altres ètnies o nacionalitats. Encara que aquests darrers encara cuegen, sobretot en clau catalanista.

Els acudits ja no són el que havien estat ni les bromes tampoc pel fet que, com havia de ser, hem perdut molta  innocència i la innocència és indispensable per riure's de segons què.

La tendència escatològica del país, amb l'exaltació mítica de la figura del caganer, potser va fer que d'aquest ninotet retallat, de paper de diari, en diguéssim la llufa. El meu avi recitava una canterella remarcable que ens feia molta gràcia: rots, pets, mocs, llufes i gargalls, cagarrines de les fines, peus suats i nassos bruts i una moca d'arengada, bon remei pels geperuts. Els geperuts, afortunadament, ja gairebé ni existeixen pels nostres verals i, en tot cas, tampoc no hi faríem broma, hores d'ara.

Costa entendre la mentalitat d'altres èpoques, la crueltat vigent, la violència admesa i consentida, des de nivells molt propers fins a les altes instàncies, el menyspreu a les dones i als infants, als estrangers, la misèria generalitzada. Era així i amb això cal viure, amb l'herència de tot plegat, per entendre, fins i tot, el retorn en ocasions a les barbàries antigues i no tan antigues. Per comprendre a fons els fets històrics, els costums, precisaríem d'un cert grau d'empatia amb les generacions passades, cosa que és pràcticament impossible. De tota manera, amb una bona propaganda, es pot generar un canvi de mentalitat massiva en allò que calgui, malauradament. Un tema que no ens agrada tocar és el fet, inqüestionable, que en moltes ocasions les víctimes tampoc no són innocents. Barrejar les dues coses sense matisar porta a lectures parcials i interessades de fets com les guerres, per exemple.

Més enllà de posicions individuals, excepcions de fet, el respecte a l'altre generalitzat es va començar a estendre després de la Segona Guerra Mundial, quan el món occidental es va espantar d'ell mateix i va decidir redactar un document que es diu Declaració dels Drets Humans i que, com és ben sabut, encara no s'ha acabat de desenvolupar a nivell universal. La regla d'or és molt més antiga, però no s'havia desenvolupat ni havia tingut un nombre de seguidors important.

La  broma cruel, que de vegades fa tanta gràcia, és tortura psicològica, ben mirat. L'humor és un aspecte de la vida controvertit i subjectiu, hi ha qui diu que el somriure és la riallada de l'intel·ligent. Jo no diria ben bé això, car la intel·ligència, com la cultura, és un mot molt manipulable i interpretable, però la ironia ben pensada, que ens provoca un somriure i una reflexió, em plau molt més que la grolleria i l'humor fàcil, la veritat. 

Una bona defensa, a l'hora d'entomar bromes, és avançar-te i riure't de tu mateix. Els millors acudits sobre cecs sempre els he sentit explicar a invidents, per exemple. L'humor decau aviat, es crema, ja els meus pares i avis afirmaven que era molt més fàcil, al teatre, fer plorar que no pas fer riure. Per això els humoristes  haurien d'anar amb molt de compte i ser breus, però, ai, quan un té una bona època, com és natural, l'ha d'aprofitar. I estic pensant en certs programes de televisió molt nostrats, que han acabat per arrodonir un parell de gags bons amb un gran nombre de fullaraca pocasolta, altrament no tindrien la durada canònica.

Un altre clàssic de la broma cruel han estat les novatades, els rituals d'iniciació. Les bromes cruels no afecten tothom de la mateixa manera, hi ha qui s'ho pren amb valentia i esportivitat i sobreviu a l'entorn, i qui ho passa molt malament i ho recorda tota la vida.

Quan vaig començar a treballar, en una empresa força gran, les bromes anaven  de baixa, però la gent recordava amb nostàlgia les que havien fet en d'altres temps, enviar els aprenents a cercar un gall d'indi inexistent a la quinta forca, per exemple. A un comandament intermig, a qui tenien mania, encara li van enviar pels Innocents una totxana molt ben embolicada, recordo, com si fos un regal de Nadal, a casa. En aquest cas, com que l'home no va mencionar res i ningú no va saber la seva reacció davant de la broma, la cosa no va tenir gràcia. 

A mi, que era molt despistada, em deixaven bitllets (falsos) pel terra, a la feina, i reien en veure que jo ni me n'adonava de la seva presència. A l'escola, entre d'altres gracietes, un dia que em van penjar un ruc de paper a l'esquena, tothom reia i jo no sabia de què. No em va fer mal la broma sinó el fet que les millors amigues meves també hi van participar i van riure. I és que la traïció sí, que fa molt de mal. He de dir que em vaig venjar i en una ocasió, a una de les traïdores a qui feien molta mania els animalons li vagi posar un cuc de terra mort a la butxaca de l'abric. Qui estigui lliure de pecat...

Els infants, ara pot sembla estrany, però havien estat objecte de bromes molt pesades dels grans, només cal repassar el costumari per llegir coses que avui semblarien esgarrifoses, com ara, quan ja se sabia el misteri dels Reis, fer obrir paquets ben embolicats a un nen il·lusionat encara, malgrat tot, que es trobava amb pedres o escombraries.

Una broma recurrent és la imitació. Els alumnes imiten els professors per riure's d'ells i els humoristes han imitat tota mena de gent, si els deixaven, cosa que no sempre ha estat possible. Actualment uns dels més imitats són els polítics. Jo crec que a més d'un dels imitats no els fa cap gràcia la imitació, sobretot pel fet que la gent acaba confonent la brometa amb la realitat i perquè sovint es cau en el tòpic i en l'element xaró. Però, és clar, s'ha d'aguantar amb esportivitat, ja se'n cansaran i imitaran a un altre, no hi ha res etern.

La meva mare era encara jove quan li van penjar, al darrera, sense que se n'adonés, una llufa amb un escrit: se alquila. Es va enfadar molt, havia anat pel carrer amb allò durant una estona. A mi em va fer riure, la broma, però vaig dissimular. No em va fer riure el cartell  sinó l'enrabiada que havia tingut. Ja se sap que les relacions materno-filials tenen punts foscos i complicats. 

A més de les llufes també s'havien penjat elements de la natura, com ara aquestes espigues de gramínies que són enganxoses i que s'adhereixen amb facilitat a la roba. Aleshores es cantava, amb malícia: el burro porta càrrega i no se'n sent...

La mateixa paraula innocent ja té moltes connotacions, des de la bona i angelical, manca de malícia, exempció de culpa,  a la de definir un estat de beneiteria ximple i ignorant. Jo crec que no som innocents i ho deixem de ser en créixer, sinó que anem perdent diferents innocències al llarg del temps, de forma inevitable. La innocència té molta relació amb la ignorància, què hi farem.

Fa anys les petites papereries del barri comptaven amb tot un mostrari d'articles de broma. Amb el temps, alguns es van prohibir i d'altres s'han d'anar a cercar a llocs molt especialitzats. Una nena de l'escola va portar en una ocasió una taca de tinta falsa, de llautó pintat, i la va posar al damunt d'un d'aquells llibres de comptabilitat que no es podien esborrar, on tot era fet a mà, a tinta, i els assentaments escrits amb acurada lletra redondilla. La propietària, una nena molt meticulosa, va tenir tal ensurt i tal atac d'ansietat que jo hauria tallat la broma de seguida, però no en vaig ser capaç. Per sort, no van fer durar massa l'engany, les bromistes. 

Una broma molt pocasolta era allò de les bombes fètides, que feien molta pudor. Les he compartit com a alumna entremaliada i les he patit de mestra, crec que ja no són tan habituals. Hi havia també una mena de líquid que feia sentir calor i fred, vaig llegir que l'havien prohibit. Per fer gracietes i bromes, el mateix que per explicar acudits, cal tenir grapa. No hi ha res més trist que una gràcia que no fa gràcia. Recordo una dita dels grans del meu temps, quan alguna cosa destinada a fer riure feia plorar de pena: en lloc de Gràcia fa Sant Gervasi, que es relacionava amb el recorregut d'un tramvia. 

La gent gran de quan jo era petita, com passa sempre, bescantaven infants i joves, ja no hi havia educació, ni urbanitat, ni capacitat de fer broma. Aleshores et començaven a explicar facècies del seu temps, amb bromes pesades i absurdes, grolleres, que ells trobaven la mar de divertides: tapiar l'entrada d'una casa amb totxanes, cruspir-se l'estofat que algú havia deixat a l'àmpit de la finestra, escampar fang per damunt de la blanca bugada d'alguna mestressa de casa que els havia botzinat... I és que cap geperut es veu el gep, vaja.

El fet bíblic de la matança de criatures, com passa amb molts fets violents i sagnants, va inspirar molts pintors, el mateix que avui molts fotògrafs moderns ens amollen imatges de matances d'innocents actuals, fins i tot, en ocasions, els donen grans premis per la feina. Matar innocents és una pràctica molt dolenta i, a més, com en el cas de la història religiosa, sempre passa que no aconsegueix l'objectiu pel qual s'ha endegat. O sigui, fins i tot des del pervers punt de vista dels dolents, no serveix per a res.