Del noble plaer de llegir en veu alta i escoltar qui llegeix bé

Vaig tenir la sort que a la darrera presentació del meu llibre assistís Jaume Comas, gran actor i company de les tertúlies d'història. Li vam demanar que llegís un fragment del llibre en breu alta, en concret el començament, i així ho va fer, deixant el públic bocabadat, per cert. Molta gent em va fer el comentari després, i no ho havia llegit abans?, preguntaven. L'ofici compta, però avui no tots els actors i actrius saben recitar bé ni llegir en veu alta com cal.

Se'm va acudir de comentar, una mica informalment, durant l'acte, que l'escola havia perdut aquella pràctica i una noia jove que devia ser mestra va protestar, sí que ho fem, a l'escola... No tinc cap dubte de què es fa, més o menys, segons el centre i les seves dèries, més encara des que les autoritats acadèmiques van insistir en la qüestió, però crec que no dic res de nou si afirmo que no es fa tant com durant la meva infantesa, ja que al llarg de la meva vida professional he vist com minvava la tendència. De tota manera, fins i tot en aquella antiga època de lectura constant i d'absència d'estris electrònics, no tothom tenia grapa. Hi havia companyes d'estudi que resultaven absolutament narcotitzants, escoltar-les era molt avorrit, per més que s'hi esforçaven. 

També, en la meva època i la dels meus pares i avis, es recitava molt, poemes llargs, i la gent se'n sabia molts de memòria. Aviat la cosa va anar de baixa ja que la memòria, facultat de l'ànima, amb l'enteniment i la voluntat, va esdevenir molt maltractada per les noves pedagogies de moda, la intel·ligencia dels tontos, en van arribar a dir (molts tontos desmemoriats, segur). Recitar, fer teatre, demana pràctica i una certa gràcia que, de tota manera, es pot cultivar força. Hi havia rapsodes reconeguts que no agradaven, ja que es criticava que fessin massa teatre o excessiva escudella. Un dels qui comptava amb amors i odis diversos era Alejandro Ulloa, i crec que no agradava als més joves per l'afectació antiga que acompanyava la seva impecable manera de dir els poemes.

Es deia, també, que els poetes sovint no eren bons rapsodes. En molts casos, efectivament, per emotiu que resulti escoltar gravacions d'autors que llegeixen o reciten, els manca alguna cosa, art, ofici, bona veu. Un poema, el mateix que determinats fragments de teatre, no semblen el mateix en veu d'uns o d'altres. Obres que m'havien agradat molt i m'havien fet riure o plorar, mal interpretades, m'han semblat sense cap mena de gràcia.

De vegades he guanyat alguns premis locals de poesia i he sentit actors i actrius recitar poemes premiats. La veritat és que hi ha una gran diferència entre la gent una mica grandeta i els joves, sento dir això però em temo que és un fet amb poques excepcions. Recordo una persona que em va impressionar, en un acte d'aquest tipus, ja que millorava poemes senzillets, amb la seva dicció impecable, l'Imma Colomer. També en una ocasió, als Jocs Florals de Sant Antoni, vaig escoltar meravellada com llegia la Sílvia Oliver, filla de Joan Oliver, gran actriu tot i que ha actuat, sobretot, en grups d'aficionats. Lluís Soler també és un altre gran lector. Tots aquests que menciono ja tenen una edat.

Avui hi ha una mena de corrent prosificador que tendeix a dir versos com si fossin prosa, que no fa diftongs ni hiats i que, per tant, aconsegueix perdre el ritme pensat per l'escriptor. Si algú llegeix bé, en veu alta, vers o prosa, és un goig escoltar-lo, i és una llàstima que no hi hagi a casa nostra bones gravacions comercialitzades, de novel·les, reculls de poemes o d'obres de teatre. Fa alguns anys vaig llegir la notícia de què algú havia muntat una empresa per anar a llegir en veu alta a les cases de la gent, no sé si encara funciona aquella iniciativa.  

Una de les coses, sovint molt ensopida, que es fa a les escoles, és llegir en veu alta algun llibre de lectura (obligatòria), un trosset cada alumne. Si el llibre és distret, encara. Però si no ho és, i considerant que hi ha molts nois i noies que no llegeixen de forma excessivament reeixida en les edats escolars, provoca una desconexió freqüent entre aquells a qui no toca llegir. És clar que es pot fer de forma aleatòria, per pescar els despistats. He vist moltes formes d'actuació, destinades, en molts casos, a enxampar aquells que fan volar el pensament per indrets llunyans. Confesso que quan anava a escola m'avorria molt aquest tipus d'activitat, però també confesso que l'he practicada com a mestra ja que de tant en tant tens necessitat d'una estoneta tranquil·la, ni que sigui amb el risc d'ensopir una mica l'alumnat sorollós i fent aquesta lectura col·lectiva s'assoleix un cert estat de placidesa transitòria.

Quan escrius, una de les millors autocrítiques l'aconsegueixes llegint en veu alta allò que has escrit. De vegades fa mandra, però sovint resulta imprescindible fer-ho. Recordo tardes d'escola cosint mentre una nena llegia coses adients a l'època, com ara vides de sants, però també novel·letes juvenils una mica ingènues. També fèiem moltes redaccions, llargues, i en llegíem les millors. Segur que hi ha escoles que encara conserven aquest costum. Corregir textos infantils una mica llargs és una llauna però reprimir la tendència a l'excés marcant mides limitades tampoc no és una bona praxi. Sóc del parer que cal deixar escriure a raig i, si no es pot corregir tot, fer-ho d'un fragment. Però també s'ha d'anar habituant els  alumnes a llegir allò que han escrit, abans de donar-li sortida.

En tot cas, és un error creure que fer una cosa a l'escola arribarà a conformar un hàbit social i cultural o millorarà el món. Vam resar molt i ja veieu com hem perdut, la majoria, aquells costums infantils. Per tal que la societat sigui lectora, en veu baixa i en veu alta, crítica, solidària i el que calgui fan falta moltes coses més que els deures escolars. Fa falta un context social i polític, més que no pas familiar, que afavoreixi el desenvolupament de tot plegat. Fer teatre és també quelcom molt convenient a escola, es treballa la memòria, la dicció, fins i tot l'autoestima, i s'aconsegueix que els tímids  es tornin més segurs i decidits. S'aconsegueix, ho dic per experiència, que famílies que no acostumen a venir a veure els mestres per raons diverses, no es perdin l'estrena ni l'oportunitat de fer fotografies als cadells-actors. Dóna, això sí, molta feina, i amb els horaris complicats d'avui em temo que és difícil arribar a muntar una obra amb cara i ulls. Si a això hi afegim que els teatres de les escoles han desaparegut, practicament, convertits en absurdes aules polivalents...

Llegir en veu alta amb correcció és un plaer per als qui escolten. També ho és escoltar narracions, contes, fins i tot arguments de pel·lícules, ben explicats. Recordo amb gran plaer aquelles emissions de teatre radiat de la meva infantesa, a les fosques, fent volar la imaginació i a càrrec d'uns actors de molta categoria.  Al Foment Excursionista fa cosa de tres o quatre anys es va muntar una activitat que, d'entrada, no semblava que hagués de reeixir: un grup de lectura, però per llegir en veu alta, al vell estil, una pàgina cada persona, del llibre triat. Va tenir molt més èxit de l'esperat, continua en actiu i tothom ha constatat com han millorat, per part dels participants, l'habilitat lectora o l'entonació. Crec que és una gran iniciativa que, per ara, no s'ha plantejat en indrets com les biblioteques, on en els grups de lectura es comenten llibres ja llegits. 

De vegades, les coses més senzilles i evidents, són les millors.




Sobre la memoria, dec tenir tirada a parlar del tema i de la molt noble mare de les Muses:


http://lapanxadelbou.blogspot.com/search?q=Mnem%C3%B2sine

http://lapanxadelbou.blogspot.com/2008/01/lloana-la-mare-de-les-muses.html