Militàncies mediàtiques, cinèfiles i radiofòniques

En el nostre món quotidià hi ha ridícules servituds socials que es comenten poc però que resulten òbvies quan parles amb la gent normaleta del teu entorn. Fa algun temps escrivia sobre la pel·lícula La ciutat cremada i explicava com s'anava a veure per catalanisme militant, sense tenir en compte factors de qualitat cinèfila. 

Ara passa una mica el mateix amb Pa negre i no entraré en el tema qualitatiu, que sóc incapaç de valorar de forma objectiva. No em va convèncer del tot el llibre, em va semblar un exercici de llengua important però amb poca substància novel·lera. I em desplau el cinema de Villaronga, al qual no trec cap mèrit, com em desplau el de Tarantino, per altres motius. El trobo fosc i sòrdid, em neguitegen aquests personatges desesperançats, cruels, ho sento. Sé de persones a qui no els ha agradat tampoc aquesta història portada al cinema, en la qual s'han carregat les tintes, barrejant-hi d'altres narracions de Teixidor i fent de tot plegat una relectura molt més tètrica i inquietant que la que trobem en la novel·la, però, és clar, s'ha de dir que t'ha agradat, que està molt bé, etcètera. No hi ha setmana en la qual algun militant convençut de tot allò que comporta catalanisme modern no em pregunti: Encara no has vist 'Pa negre'?

Hi ha sectors de població que només sintonitzen TV3 i Catalunya Ràdio. Qualsevol crítica a algun dels seus programes provoca reaccions viscerals: les cadenes castellanes en fan de molt pitjors. Aquesta resposta no és certa, la primera té avui uns bons informatius, des que van marxar els peperos amb l'inefable Urdaci, i al segon canal s'emeten espais i reportatges molt interessants. RN1, RN3 o la SER són bones emissores de ràdio. Un altre tema és que per convicció moral només comprem productes etiquetats en català, postura que em resulta admirable però una mica restrictiva, la veritat. I és que en català també et poden etiquetar una llauna caducada. O un polític infumable. O un pare de la pàtria corrupte.

Polònia és gairebé intocable, una mostra de tolerància televisiva lloada i autolloada. No negaré que hi ha un deu per cent de gags molt bons, però també un deu per cent de lamentables i un gran nombre de bestieses diverses. Déu nos en guard que en algun moment el deixessin d'emetre, encara més ara, que manen -més o menys- els convergents! Es faria una lectura política i casolana molt desagradable per als responsables de la desaparició, així que em temo que en tenim per deu anys més i que els imitats hauran de continuar fent el paperot i entomant la caricatura amb savoir faire per fora i emprenyada interior no visible per dins. Les imitacions caricaturesques sempre han tingut èxit, ja en tenien a escola, quan imitàvem els profes, tot i que, de fet, als imitats no els acostumen a fer cap gràcia.

Pel meu gust, Polònia cada dia s'allunya més de la ironia que va caracterizar un cert humor català poc xaró, subtil, estil Sí, ministre i cau en l'astracanada estripada i previsible. Però, vaja, tot són gustos. Hem perdut programes de ràdio excel·lents, per motius absurds, però com que no eren programes polítics s'ha fet poc soroll. El primer que em ve al cap és Els viatgers de la gran anaconda, que em feien despertar els diumenges voltant pel món profund i que va començar desterrat a les sis del matí per acabar fent moixoni malgrat algunes protestes poc escoltades.

No vas mirar 'Polònia'? No has vist 'Pa negre'? No has anat a la Sagrada Família, encara? Hi ha tot un seguit d'obligacions morals que no pots defugir. A l'altra banda hi trobem els sectors catalans no catalanitzats, que sintonitzen ben poques vegades TV3, amb algunes excepcions puntuals ja que per la llei del mínim esforç es té tendència a allò que ens demana menys feina. Evidentment ja no entro en els programes absurds i escombraria de cadenes diverses, que sempre se'm posen davant del nas quan dic alguna cosa que defuig el discurs incondicional vers TV3, parlo només de televisió pública i prou. La resta és una altra història, fins i tot amb alguna perla entre la brossa.

Un cas interessant és BTV que, com la COM, manté una gran dignitat. Llàstima que les televisions locals no són accessibles per a tothom. Fa un parell de setmanes un amic em va dir que BTV s'hauria de tancar, que es gasten molts diners per mantenir aquest canal de segona categoria. Evidentment, vaig defensar absolutament aquesta cadena que em miro sovint, de la qual sóc seguidora, tot i que no incondicional, ja que no sóc incondicional de res de res. És clar, per a alguns i algunes, és la de l'ajuntament i d'algun mal ha de patir. 

Les televisions han trobat la moma amb les sèries que no s'acaben mai i que duren anys i panys. Fa algun  temps un actor m'explicava com si no surts a la sèrie pràcticament no existeixes, una mica com passa amb els llibres, amb els cuiners i amb el que sigui. La gent va més al teatre, en molts casos, pel fet que hi surt aquell o aquella que han vist fent truita amb patates i ceba a La Riera, que és la d'actualitat i que més a més ens la repeteixen en horari crepuscular, per si un cas. Aquests serials mereixen un estudi sociològic extern i intern i ben aprofundit. Els militants catalanistes que no miraven sèries les van començar a mirar amb Poble Nou i encara defensen la qualitat superior de les nostrades. 

El fet és que, en la pràctica, els guionistes i actors resulten intercanviables i van i vénen de Barcelona a Madrid i a l'inrevés. Però no així el públic. Entre aquells i aquelles que durant la sobretaula poden gaudir de lleure, en el nostre entorn hi ha dos sectors ben diferenciats: els qui es miren La Riera i els qui segueixen Amar en tiempos revueltos. Em temo que fins i tot els professionals de la política tenen poc estudiada aquesta realitat mediàtica.

Si ets catalana, més aviat catalanista, en grau divers, et miraràs La Riera i et filustraran amb desconfiança si confesses que no la mires amb constància i que una història amb més de cinquanta capítols ja comença a avorrir, per més que hi posis interès patriòtic i s'esforcin en anar renovant personatges. Ja no comento res d'altres sèries més agosarades com ara Infidels, perquè en diria de molt grosses.

Pel que he dit podeu pensar que sóc una adicta a aquestes històries. Ni de bon tros, però si en algun moment sóc a casa, sapejant, i me les ensopego, les contemplo una estoneta i més o menys, com que van a poc a poc per fer-les durar, ja te'n fas una idea. A més, per internet es poden trobar resums, complements, fòrums i comentaris de tota mena, evidentment. Han donat feina a molta gent, abans de les sèries, durant una bona temporada, els actors i actrius nostrats feien molts badalls, el mateix que els escriptors que avui han pogut optar per aquesta activitat guionera.

En d'altres temps la cosa es feia extensiva als diaris, Només hi havia l'Avui, en català, i a escola els mestres ens dividíem en dos sectors ben diferenciats: els qui llegien El País i els de l'Avui. Les converses sobre articles publicats en algun d'aquests dos diaris també imprimien caràcter: centralistes socialitzants i catalanistes oberts amb certa tendència convergent i conservadora, vaja. La Vanguardia ja era pecat en qualsevol dels dos bàndols. Avui hi ha més oferta però l'Avui es decandeix i molts antics avuieros s'han passat a l'Ara. L'estudi aprofundit de la història del diari Avui mostra les nostres dèries i misèries, capelletes, visceralitats, virtuts i defectes, de forma molt gràfica. Per sort per a les jubilades, les biblioteques públiques tenen tots els diaris i els pots fullejar de franc. També els pots mirar per internet, tot i que de franc em sembla que ja només queda El Periódico. 

No he vist 'Pa negre', doncs, i em sap una mica de greu que algú tingui mala opinió de mi per aquest motiu. Recorro de forma barroera i maldestre a la veu del poeta per justificar-me:

Vull que ho sàpiguen bé les parentes i amigues:

Júlia Costa no és àngel ni un català model.

Si tenien de mi una imatge bonica,

ara jo els n'ofereixo una de ben fidel...