27.2.11

Militàncies mediàtiques, cinèfiles i radiofòniques

En el nostre món quotidià hi ha ridícules servituds socials que es comenten poc però que resulten òbvies quan parles amb la gent normaleta del teu entorn. Fa algun temps escrivia sobre la pel·lícula La ciutat cremada i explicava com s'anava a veure per catalanisme militant, sense tenir en compte factors de qualitat cinèfila. 

Ara passa una mica el mateix amb Pa negre i no entraré en el tema qualitatiu, que sóc incapaç de valorar de forma objectiva. No em va convèncer del tot el llibre, em va semblar un exercici de llengua important però amb poca substància novel·lera. I em desplau el cinema de Villaronga, al qual no trec cap mèrit, com em desplau el de Tarantino, per altres motius. El trobo fosc i sòrdid, em neguitegen aquests personatges desesperançats, cruels, ho sento. Sé de persones a qui no els ha agradat tampoc aquesta història portada al cinema, en la qual s'han carregat les tintes, barrejant-hi d'altres narracions de Teixidor i fent de tot plegat una relectura molt més tètrica i inquietant que la que trobem en la novel·la, però, és clar, s'ha de dir que t'ha agradat, que està molt bé, etcètera. No hi ha setmana en la qual algun militant convençut de tot allò que comporta catalanisme modern no em pregunti: Encara no has vist 'Pa negre'?

Hi ha sectors de població que només sintonitzen TV3 i Catalunya Ràdio. Qualsevol crítica a algun dels seus programes provoca reaccions viscerals: les cadenes castellanes en fan de molt pitjors. Aquesta resposta no és certa, la primera té avui uns bons informatius, des que van marxar els peperos amb l'inefable Urdaci, i al segon canal s'emeten espais i reportatges molt interessants. RN1, RN3 o la SER són bones emissores de ràdio. Un altre tema és que per convicció moral només comprem productes etiquetats en català, postura que em resulta admirable però una mica restrictiva, la veritat. I és que en català també et poden etiquetar una llauna caducada. O un polític infumable. O un pare de la pàtria corrupte.

Polònia és gairebé intocable, una mostra de tolerància televisiva lloada i autolloada. No negaré que hi ha un deu per cent de gags molt bons, però també un deu per cent de lamentables i un gran nombre de bestieses diverses. Déu nos en guard que en algun moment el deixessin d'emetre, encara més ara, que manen -més o menys- els convergents! Es faria una lectura política i casolana molt desagradable per als responsables de la desaparició, així que em temo que en tenim per deu anys més i que els imitats hauran de continuar fent el paperot i entomant la caricatura amb savoir faire per fora i emprenyada interior no visible per dins. Les imitacions caricaturesques sempre han tingut èxit, ja en tenien a escola, quan imitàvem els profes, tot i que, de fet, als imitats no els acostumen a fer cap gràcia.

Pel meu gust, Polònia cada dia s'allunya més de la ironia que va caracterizar un cert humor català poc xaró, subtil, estil Sí, ministre i cau en l'astracanada estripada i previsible. Però, vaja, tot són gustos. Hem perdut programes de ràdio excel·lents, per motius absurds, però com que no eren programes polítics s'ha fet poc soroll. El primer que em ve al cap és Els viatgers de la gran anaconda, que em feien despertar els diumenges voltant pel món profund i que va començar desterrat a les sis del matí per acabar fent moixoni malgrat algunes protestes poc escoltades.

No vas mirar 'Polònia'? No has vist 'Pa negre'? No has anat a la Sagrada Família, encara? Hi ha tot un seguit d'obligacions morals que no pots defugir. A l'altra banda hi trobem els sectors catalans no catalanitzats, que sintonitzen ben poques vegades TV3, amb algunes excepcions puntuals ja que per la llei del mínim esforç es té tendència a allò que ens demana menys feina. Evidentment ja no entro en els programes absurds i escombraria de cadenes diverses, que sempre se'm posen davant del nas quan dic alguna cosa que defuig el discurs incondicional vers TV3, parlo només de televisió pública i prou. La resta és una altra història, fins i tot amb alguna perla entre la brossa.

Un cas interessant és BTV que, com la COM, manté una gran dignitat. Llàstima que les televisions locals no són accessibles per a tothom. Fa un parell de setmanes un amic em va dir que BTV s'hauria de tancar, que es gasten molts diners per mantenir aquest canal de segona categoria. Evidentment, vaig defensar absolutament aquesta cadena que em miro sovint, de la qual sóc seguidora, tot i que no incondicional, ja que no sóc incondicional de res de res. És clar, per a alguns i algunes, és la de l'ajuntament i d'algun mal ha de patir. 

Les televisions han trobat la moma amb les sèries que no s'acaben mai i que duren anys i panys. Fa algun  temps un actor m'explicava com si no surts a la sèrie pràcticament no existeixes, una mica com passa amb els llibres, amb els cuiners i amb el que sigui. La gent va més al teatre, en molts casos, pel fet que hi surt aquell o aquella que han vist fent truita amb patates i ceba a La Riera, que és la d'actualitat i que més a més ens la repeteixen en horari crepuscular, per si un cas. Aquests serials mereixen un estudi sociològic extern i intern i ben aprofundit. Els militants catalanistes que no miraven sèries les van començar a mirar amb Poble Nou i encara defensen la qualitat superior de les nostrades

El fet és que, en la pràctica, els guionistes i actors resulten intercanviables i van i vénen de Barcelona a Madrid i a l'inrevés. Però no així el públic. Entre aquells i aquelles que durant la sobretaula poden gaudir de lleure, en el nostre entorn hi ha dos sectors ben diferenciats: els qui es miren La Riera i els qui segueixen Amar en tiempos revueltos. Em temo que fins i tot els professionals de la política tenen poc estudiada aquesta realitat mediàtica.

Si ets catalana, més aviat catalanista, en grau divers, et miraràs La Riera i et filustraran amb desconfiança si confesses que no la mires amb constància i que una història amb més de cinquanta capítols ja comença a avorrir, per més que hi posis interès patriòtic i s'esforcin en anar renovant personatges. Ja no comento res d'altres sèries més agosarades com ara Infidels, perquè en diria de molt grosses.

Pel que he dit podeu pensar que sóc una adicta a aquestes històries. Ni de bon tros, però si en algun moment sóc a casa, sapejant, i me les ensopego, les contemplo una estoneta i més o menys, com que van a poc a poc per fer-les durar, ja te'n fas una idea. A més, per internet es poden trobar resums, complements, fòrums i comentaris de tota mena, evidentment. Han donat feina a molta gent, abans de les sèries, durant una bona temporada, els actors i actrius nostrats feien molts badalls, el mateix que els escriptors que avui han pogut optar per aquesta activitat guionera.

En d'altres temps la cosa es feia extensiva als diaris, Només hi havia l'Avui, en català, i a escola els mestres ens dividíem en dos sectors ben diferenciats: els qui llegien El País i els de l'Avui. Les converses sobre articles publicats en algun d'aquests dos diaris també imprimien caràcter: centralistes socialitzants i catalanistes oberts amb certa tendència convergent i conservadora, vaja. La Vanguardia ja era pecat en qualsevol dels dos bàndols. Avui hi ha més oferta però l'Avui es decandeix i molts antics avuieros s'han passat a l'Ara. L'estudi aprofundit de la història del diari Avui mostra les nostres dèries i misèries, capelletes, visceralitats, virtuts i defectes, de forma molt gràfica. Per sort per a les jubilades, les biblioteques públiques tenen tots els diaris i els pots fullejar de franc. També els pots mirar per internet, tot i que de franc em sembla que ja només queda El Periódico. 

No he vist 'Pa negre', doncs, i em sap una mica de greu que algú tingui mala opinió de mi per aquest motiu. Recorro de forma barroera i maldestre a la veu del poeta per justificar-me:



Vull que ho sàpiguen bé les parentes i amigues:
Júlia Costa no és àngel ni un català model.
Si tenien de mi una imatge bonica,
ara jo els n'ofereixo una de ben fidel...

20 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

Anem per pams.

No he vist pa negre. Tinc per costum no veure cap peli de la que he llegit la novel·la, llevat de la primera adaptació de Chacal de Forshite, totes les adaptaciones son molt inferiors al text escrit, perqué gairebé mai una imatge val més que mil paraules.

Quan a la Tele, nomes hi veig el futbol, el TN del vespre i ara me aficionat sense excés a aixó que fa el Gran Wyoming a la nit a la sexta, més que res perqu`pe es distes i distret. Polònia ha deixat d'interesser-me, o han canviat de guionistes ose'ls ha acabat la inspiració, però es ja pura pantomina grollera, lluny, molt lluny de la finezza del començament.

Solució, més llegir i mensy anar al cinema o a veure la tele.

Galderich ha dit...

Júlia,

Jo tampoc he vist "Pa Negre" però si que m'ha picat la curiositat per anar-la a veure quan tingui menys feina.

Sobre el tema televisió puc opinar ben poc però sobre programes d'humor crec que se n'haurien de fer molts més com de setmanaris i d'acudits diaris a la premsa. Acudits d'un Perich, Cesc... són autèntiques editorials.

I m'és igual si els humoristes són xarons o d'alta intel·lectualitat, de tot ha d'haver a la vinya del Senyor.

I si algú s'enfada per la caricatura que se li fa que prengui paciència! Com a professor mai m'ha molestat que em facin caricatures i imitacions (de fet jo n'havia fet quan era estudiant) i moltes vegades m'han ajudat a corregir algun defecte.

Per altra part lamento que a nivell musical no hagi grups de música com La Trinca amb el seu humor xaró que era una altra manera de dir-hi la seva sense tanta intel·lectualitat.

Així doncs, més humor i menys rigor!

Júlia ha dit...

Francesc, el fet és que no critico pas que no s'assembli a la novel·la. Encara més, hi ha bones pelis fetes a partir de novel·les dolentes, com passa a l'inrevés, són dos mitjans diferents i com a tals s'han de valorar. Només és que no m'agrada el to d'aquest directo en la seva obra en general. I sí, pel meu gust, a Polònia li ha passat això i a més li manca autocrítica i li sobra cofoïsme.

Júlia ha dit...

D'humor n'hi ha de moltes menes, Galderich, em sembla bé que n'hi hagi però crec que les imitacions es poder fer 'intel·ligents' i cruels i estripades, crec que a vegades s'hi cau, en aquest to, la veritat. La Trinca tenia també coses diverses, cançons molt bones, mitjanetes i dolentes. En el teatre perdien molt en els esketxos -no sé com s'ha d'escriure- doncs queien en l'excés.

Precisament de paciència ja n'hi ha, tothom fa veure que va de bon rotllo, amb els de Polònia, és el que toca. Una altra cosa és que no se'ls pugui ni criticar i que els haguem de veure per imperatiu patriòtic.

De fet del que em queixo és que no hi hagi un humor de més volada, com el que comentes de Perich o Cesc, a nivell televisiu. L'humor es crema aviat quan se n'abusa i això passa molt a la tele, passava fa anys amb Gila, amb Cassen, genials fins que els donaven un programa fix.

Evidentment no vull que s'entengui que prohibiria res, només faltaria, només que m'agradaria més exigència... humorística.

Júlia ha dit...

L'evolució trincaire és una mostra evident de com van les coses al país i de com s'evoluciona de la crítica catalanista a la servitud als calerons.

Antoni Casals i Pascual ha dit...

Havia escrit un comentari que se m'ha esborrat i era massa llarg per tornar-lo a escriure. Hi desgranava un seguit de raons per les que no acabo d'estar d'acord amb algunes coses que dius, entre elles que em sembla que generalitzes massa algunes actituds "puretes" en relació a la cosa catalanesca.
En tot cas, sóc dels que s'ho passa bé amb el Polònia i dels que pensa que amb en Pujol aquest programa hauria estat impossible. Sobre el to de vegades groller, penso que hi ha de tot. També hi és en el tan admirat (perquè ens pensem que el nostre és així) humor anglès: tan anglesos són els gags de SÍ MINISTRE, com els de ELS JOVES, que no eren un prodigi de subtilesa. Però tradicionalment, l'humor català s'ha nodrit d'escatologia (no precisament en el sentit filosòfic de la paraula), més que no pas d'ironia fina.
Per altra banda, és difícil que vagi a veure Pa Negre perquè en format llibre no he pogut passar de la vintena pàgina, tot i que he de reconèixer que m'encurioseix saber què pot tenir aquesta pel·lícula per haver agradat als veïns de la Meseta.
I pel que fa als gustos televisius, la veritat és que els únics canals que es poden veure sense sentir vergonya aliena són els de Televisió Espanyola i els de Televisió de Catalunya. Són els canals del dial pels quals passa la tele de casa el 90% del temps que està engegada, que cada vegada, realment, és menys.
En fi, Júlia, que més enllà d'estar molt, força, poc o gens d'acord amb el què dius, m'encanta com ho dius.
Una abraçada.

Allau ha dit...

Júlia, com a espectador que va gaudir de "Pa negre", trobo que generalitzes en excés. Concedeix-nos una mica de criteri per decidir el que ens agrada i el que no: no tothom funciona per consignes i etiquetes.

Júlia ha dit...

Antoni, és possible que caigui en generalitzacions però és que estic una mica tipa que, en indrets diferents, em preguntin si he vist la peli i em miri estranyats quan dic que no, i que no hi aniré. Ja comento el perquè, el to d'aquest directo no m'agrada, tot i que no li trec cap mèrit artístic.

No comparteix això que dius, que amb Pujol no hauria existit, eren d'altres temps en general, ningú no es ficava encara amb la monarquia, però es van fer bons programes per televisió, sobre tot en la primera època de TV3. Ja veuràs com ara no cau de la graella...


Cert que en català hi ha el costat escatològic que, segons diuen, ha dissimulat i sublimat el tema sexual, molt més reprimit, però era un humor 'privat'. Amb Polònia jo també m'ho passo bé... una estoneta i prou, ho he d'admetre, però en ocasions em fa una mica de vergonya aliena segons què.

Júlia ha dit...

Possiblement no m'he explicat del tot bé, malgrat l'extensió, Allau. Sobre gustos no m'hi fico, precisament en cinema no coincidim gaire tu i jo, ep. Però és que Villaronga m'angunieja massa el seu to fílmic, no m'agrada, vaja. Un altra tema és l'excés del tema guerra-postguerra, que trobo que ja és una mica excessiu, com la novel·la històrica.

Evidentment que no tothom funciona per consignes però costa molt en el nostre petit país dir que no t'agrada una cosa que esta 'assumida'. Només cal mirar com s'ha canviat de visió 'progre' amb un tema com la Sagrada Família...

Veig de vegades,com explico, els matins de tv3 i em sobta veure què fàcil és fer canviar l'opinió majoritària amb un discurs convincent, es veu a través d'aquestes enquestes espontànies. Per cert, no entenc com tanta gent truca a la tele, la veritat.

Júlia ha dit...

Precisament, pel que fa a la Trinca, i com que tinc uns quants anyets, vaig patir totes les èpoques: la de l'elitisme intel·lectual que la menystenia, després va tocar dir que eren genials, quan van fer alguna cançó amb fons catalanista desacomplexat, a partir, precisament de 'La dansa del sable'. Aleshores van venir els seguidors dels seus programes televisius de forma incondicional i finalment ningú no els va criticar massa la transformació ni que després de cantar allò de les dues pàtries acabessin treballant per la parenta.

Júlia ha dit...

Antoni, a mi el llibre, com t'he dit, no em va fer el pes, però crec que un llibre i una pel·lícula són dos coses molt diferents i en aquest cas crec que també i força. Aquest és un altre tema. La pel·lícula també ha tingut èxit mesetari per la temàtica, guerra civil, postguerra i la resta estan ara 'de moda' en certa manera, crec que tot ha pesat, a més de les interpretacions que no dubto que són excel·lents.

Pere ha dit...

o crec que el problema de moltes coses de la tele és que les volen fer durar massa. Per a mi el "Polònia" n'és un bon exemple: va començar bé -la novetat també hi juga- amb percentatges estimables d'humor bo,pel meu gust, per acabar en l'esperpent i l'astracanada majoritàriament.
Un programa d'humor, crec que per definició, no pot durar gaire, simplement perquè és gairebé impossible mantenir alt el llistó.

Clidice ha dit...

Estic una mica entre en Galderich, l'Antoni i l'Allau. Tanmateix consumeixo poca televisió, o sigui que no puc opinar pas gaire. No em sento ni poc ni molt legitimada com a catalana pel fet de veure certes obres, o llegir-ne d'altres, m'és ben bé igual. Hi ha moltes pel·lícules de culte per certes persones que no tinc cap mena d'intenció de veure, obres de teatre que tres quarts del mateix. Dius que et sents una mica "assenyalada" per la teva visió d'aquestes obres, bé, a mi em miren estrany quan dic que no m'agraden les sardanes, és més, sentir-ne una i despertar la bèstia assassina que porto dins és tot una. Seré menys catalana per això?

Ah! i de l'humor, ho sento Júlia, els últims anys ens han volgut fer creure que el nostre humor era excels, assimilant-lo a l'humor de les classes altes britàniques. Cosa molt natural en els burgesets catalans que ens manaven. Però la realitat és tota una altra, i l'humor català "tradicional" sempre ha estat aspre, xaró i força impresentable. Si veiem algun vídeo al Youtube d'en Xavi Castillo, segurament veurem l'humor català perdut en aquesta assimilació que hem fet a un humor que ens era aliè com l'anglès :)

Anònim ha dit...

AIXO DE SER POLITICAMENT INCORRECTA,ES MOLT "INCOMODE"....TU DIC PER EXPERIENCIA:
NO PUC AMB JOSEP CUNI...
NO PUC AMB JOAN BARRIL....
NO PUC AMB ELENE MELERO....
NO PUC EN SILVIA COOPOLO....
NO PUC AMB AN FUENTES....
CREC QUE EL "PAIS" JA NO ES LO QUE ERA......
RESULTAT:SOC UNA PERILLOSA ESPANYOLISTA,FAN DE AQUESTA MERDA ANOMENADA"INTERECONOMIA",I QUASI AFILIADA A LAS FAES...
QUE HI FAREM,JO COM SOC VERGONYOSA CALLO.....PERO JA N'ESTIC UN PEL TIPA.
JUGANT.....

Júlia ha dit...

Cert, Pere, he vist 'cremar-se' molts bons humoristes, el meu avi ja deia que era més fàcil fer plorar que no pas fer riure.

Júlia ha dit...

Clídice, no crec que hi hagi 'un humor català' sinó que n'hi ha molts i de moltes menes, però pel que fa a la tele m'agradaria una mica més d'ironia intel·ligent i menys estripada, la veritat. És clar que entenc que no som la BBC on hi cap de tot i tot ho acostumen a fer prou bé.

Les sardanes és tot un altre tema. Avui és un 'gènere' que sembla anar de baixa i quedes una mica barretinaire si dius que t'agraden, però com de tot n'hi ha de bones i de dolentes, com de qualsevol tipus de música. El problema és que ha mancat renovació i que el fet de fer-ne bandera durant la Renaixença ha perjudicat d'altres formes musicals del país.

Júlia ha dit...

Jugant, has fet una bona llista i unes bones conclusions, no puc amb cap d'aquests que menciones, tampoc, tot i que admeto que pels matins miro de vegades el Cuní, malgrat tot, per algunes persones que porta. La resta, uf...

De vegades sembla que no hi ha terme mig, o ets socialista o ets convergent, i, a més, ho has de ser de forma incondicional, cosa que comporta grans servituds. I a mi tots em semblen sifanofà.

Sobre Intereconomia, allò ja és un altre planeta, ep.

Antoni Casals i Pascual ha dit...

Deixa'm retornar un moment per reiterar com he dit altres vegades que A MI NO M'AGRADA LA SAGRADA FAMÍLIA. Em sembla una construcció equiparable a aquelles mones de Pasqua de crocant que no sé si encara es fan. és veritat que ara resulta que és genial per a molta gent i molts han "perdut el cul" (amb perdó) per anar a alguna d'aquestes jornades de portes obertes que han fet i tant d'èxit han tingut.
per cert, és genial la capacitat que tens per generar controvèrsia.

Júlia ha dit...

Ep, Antoni, feia temps que no en generava tanta, no era la meva intenció. O sí?

He comentat en ocasions que hi ha dos edificis l'èxit popular actual dels quals em sorprèn d'allò més: El Liceu i la Sagrada Família, dues mones de Pasqua pel meu gust. No entro en els espectacles que s'hi ofereixen, que poden ser molt dignes. Però representen el que representen, burgesia tronada i gust per l'excés de floritures.

El pitjor és que he vist moltes 'reconversions' progres vers aquests espais. Evidentment jo tampoc he anat a fer cua, en una ocasió em vaig veure gairebé obligada a portar uns parents francesos a veure l'invent, i és que la promoció ha estat intensiva i reeixida.

Per no generar més controvèrsia acabo de penjar un poemet tranquil i nostàlgic, senyor metge-poeta.

He de dir que no crec en res, en els metges, tampoc, he, he.

Júlia ha dit...

Antoni, a més ja tinc uns quants anys i recordo molt bé com es qüestionava la continuació de la Sagrada Família en la meva joventut, per això em sorprèn veure 'com ha canviat l'opinió de la gent'. No entenc res.

En tot cas, es deia, s'havia de continuar en estils avantguardistes, el mateix que passava amb els temples antics que començaven en romànic i acabaven en barroc.

Era un gran anacronisme fer una obra tan faraònica, també hi havia un corrent que deia que s'havia de deixar com estava i enjardinar el volt.

En Subirachs ho criticava fins que el van contractar. També hi havia aquella colla que anava a tirar-li tomàquets.

Però va començar a donar dinerons i ja ningú no diu res i les masses fan cua.

Realment, perds la fe amb l'edat.