Establiments extingits o en perill d'extinció

Des que era petita havia llegit sovint, i recordo, en concret, força planys a la revista Destino, protestes sobre els canvis barroers que es produïen en el paisatge urbà de Barcelona. El problema no era nou, tot i que en aquella època s'atribuïa a la barroeria dels ajuntaments franquistes. El meu avi ja recordaba establiments emblemàtics  que havien desaparegut quan els gustos van canviar i el modernisme, avui revaloritzat, va esdevenir gairebé de mal gust per als noucentistes racionalistes. Durant els seixanta hi va haver un afany de modernitat que va abusar de la fòrmica per retornar després al kitsch, imitant allò que feia poques dècades s'havia esmicolat. El Palau de la Música va estar a punt de desaparèixer. No ho ha fet, però sí que s'ha acabat amb el seu entorn, amb l'església propera, i se li han fet diferents disbarats a la  recerca de més públic i més diners. En canvi un edifici que no em mereix cap respecte, com és el Liceu, ha merescut una reconstrucció també kitsch, per no parlar del tema Sagrada Família que avui és motiu de devocions massives i visites multitudinàries. 

Més endavant, ja en democràcia, també recordo haver llegit escrits de persones com ara Espinàs, sobre el mateix tema. Sovint es comparava Barcelona amb ciutats franceses, París la més emblemàtica, en les quals pots anar retrobant, en tornar-hi, aquella botiga, aquell cafè, aquell antic restaurant, ben conservat. Cosa que no destorba la modernitat, ans al contrari. Sense anar tan lluny, una passejada per la nostra eterna rival, Madrid, us mostrarà com a la capital han estat força més respectuosos amb els indrets rancis i amb regust del passat.

Si pensàvem que amb els nous temps la cosa canviaria anàvem errats, com s'ha vist a partir, sobretot dels vuitanta i noranta. Amb la nova especulació s'han perdut moltes coses i s'han fet molts més disbarats. A diferents diaris s'ha escrit aquests darrers dies sobre la preocupació dels comerciants que regenten botigues de renda antiga, una renda que s'acabarà el 2014.  En pocs anys han desaparegut més de quaranta establiments d'aquells que mantenien el seu caràcter, sovint substituïts de forma barroera i maldestra per botiguetes de cadena comercial. Una de les botigues amenaçades és El Indio, del carrer del Carme, per exemple. No vull ni pensar què deuen haver fet a l'interior de l'antic Centre Extremeny, avui un hotel, és clar. Fins i tot els propietaris d'emblemàtiques farmàcies, un tipo d'establiment més aviat conservador fins ara, hi estan fent absurdes renovacions i modernitzacions. En alguns casos els establiments havien rebut reconeixements municipals, premis i plaques que es col·locaven al seu davant, a terra. En alguns llocs només queda, ja, aquesta placa honorífica, mentre que l'establiment s'ha diluït en el no res.

Encara més greu que la fi dels vells lloguers, l'inevitable recanvi generacional o fins i tot el canvi d'orientació comercial és el fet que no es respectin els antics elements arquitectònics, interiors i exteriors. No ho entenc gaire, ja que pel que fa a les escales de veïns l'ajuntament protegeix en diferent grau l'antiguitat i fins i tot penalitza les renovacions poc respectuoses. Així ha estat amb moltes cases del meu barri, malgrat que el modernisme poble-sequí és modest, tot i que entranyable, i fins i tot han fet desfer bunyols que els veïns havien endegat de forma espontània. Fa alguns anys es van fer grans destralades per la zona alta de Les Corts, amb tot allò de l'Illa, de la bonica masia on es trobava l'escola Ítaca en van quedar quatre parets testimonials i una escola religiosa neogòtica va desaparèixer del tot. A més, amb gran alegria dels afectats, als quals els van fer edificis moderns. També he vist com gent que protesta d'aquests fets s'ha venut cases pairals pròpies amb gran alegria i no pas per necessitat econòmica indefugible, quan els les han pagat bé. Tots som humans, què hi farem.

I és que tots patim d'aquest mal, d'una mentalitat esnob de nous rics sense criteri. A l'interior dels nostres pisets econòmics quants disbarats hem fet, també, en canviar per gust elements originals que es podien restaurar perfectament, pel fet que ja tocava o que ens semblaven lletjos pel fet que estaven passats de moda, com ara les rajoles pop dels seixanta, acolorides i agosarades. Les modes passen, tot passa a ser vell i atrotinat per esdevenir després, quan ho hem perdut, antic i enyorat. Avui hi ha una revalorització del modernisme, està de moda, però en canvi no ens sembla malament perdre coses dels seixanta, dels cinquanta, com ara moltes ceràmiques de façana, d'autors reconeguts, també desaparegudes del paisatge, en poc temps, sense que se'n cantés gall  ni gallina.

Sembla que s'hagi desencadenat una campanya destralera en contra dels antics aparadors. A més, tot acaba esdevenint igual: portes obertes, calefacció o refrigeració a tota pastilla, música eixordadora, atenció al client pràcticament residual, amb una dependència renovada constantment, amb gent jove que prou feina té per conservar la feina durant uns mesos.  El centre de la ciutat ha patit en els darrers anys una transformació vers  el desastre absolutament desafortunada i improvisada. La Rambla sense ocells, els souvenirs absurds que deien que es controlarien i que no han fet més que incrementar l'oferta amb referències gaudinianes barates, per no entrar en el tema dels grafits lletjos i incontrolats, dels quals no es va parlar fins que la casa gran no va voler controlar les pintades naïf que els comerciants feien fer a les portes metàl·liques, per tal de no haver d'estar cada dos per tres esborrant gargots ben poc artístics.

En molts casos s'han perdut botigues centenàries o gairebé, com la de pintes del Portal de l'Àngel, una de les meves preferides. L'edifici del gas ja veieu en què s'ha convertit. La sastreria Amat, de la plaça del Padró, podia haver estat basar xinès igualment sense canviar aparadors ni interiors de forma apocalíptica. El mateix ha passat a molts barris, amb botigues i establiments menys coneguts per a la resta de barcelonins. En d'altres temps els  moviments veïnals tenien algun pes i protestaven de tant en tant però ara ja tenim prou feina, pel que sembla. La plaça del Pi, el carrer Petritxol, el Portal de l'Àngel, eren indrets acollidors, que havien mantigut fins fa quatre dies el regust del temps perdut, amb una gran dignitat. 

Hi ha hagut coses ben espinoses, com el cas del Museu Clarà, per exemple, un bonic museu perdut. Sort que no tinc cap torreta bonica que pugui deixar en herència a la ciutat, veient el pa que s'hi dóna m'ho pensaria molt i molt bé. No sóc conservacionista indiscriminada, tot canvia i així s'ha d'acceptar, però el canvi pel canvi i l'especulació indiscriminada pels calés m'empipen molt. Encara que potser s'ha d'acceptar també el nostre tarannà, variable i inconstant. Al capdavall a molts renaixentistes els horroritzaven les catedrals gòtiques.