Oh gloriós Sant Medír...

Oh gloriós Sant Medir, feu que mai no ens falti el vi!!!

Aquesta dita repetia, en broma, el meu pare tot sovint. Avui, època en la qual l'exèrcit progre de salvació ens vol deslliurar de temptacions, vicis diversos i excessos de tota mena, inclosos els de velocitat, potser resultaria fins i tot poc adient recordar-la davant dels infants, qui sap.

Enguany el dia de Sant Medir ha coincidit amb el dijous gras o llarder, un dels pocs dies en els quals, en els meus llunyans temps de la infantesa, és feia una sortida escolar desacomplexada i propera. Quan jo anava a escola, per proximitat, anàvem a Montjuïc. Recordo un dijous gras dels meus primers anys de mestra, a Molins de Rei, amb tot de files d'escolars per la muntanya, a Collserola, és clar. Una tarda assolellada en la qual els infants, com en un estrany conte ple de màgia, semblaven emergir del no res i envair els camins i senders, talment com si haguessin sentir el so de l'instrument del flautista mal pagat.

Dijous llarder, botifarra, botifarra, dijous llarder, botifarra menjaré!!!

Tinc un altre record molt viu de la infantesa, un dijous gras lluminós en el qual vam anar fins al Teatre Grec, amb el nostre bocadillo de botifarra d'ou, les cordes de saltar i alguna pilota,  i on una noia estava assajant de forma esforçada, vestida de deessa antiga.

-És una actriu molt jove, molt bona, Núria Espert i assaja una obra que es diu Medea... -ens va comentar la mestra, una noia que devia ser molt joveneta però que jo veia aleshores immensament gran. Vaig trigar més a saber més qui era Medea que no pas qui era Núria Espert, ja que l'actriu col·laborava a la ràdio en alguna ocasió i la ràdio era el mitjà popular per excel·lència, a més del cinema de barri.

Mentre el dijous gras era una festa permesa i celebrada a totes les escoles, allò de la sardina del dimecres de cendra era quelcom pagà i mal vist. De tota manera, en sortir d'escola, on pel matí ens havien fet anar a església i ens havien emmascarat el front amb la cendra i dit allò tan obvi de  polvus eris et in polvus reverteris, que en època infantil et sembla molt graciós, s'anava a fer l'enterrament pertinent, amb l'arengada amb faldilla penjada d'una canya. Hi havia poques festes i celebracions en aquells anys i qualsevol extrordinari era viscut amb entusiasme. Una de les distraccions del dia, a escola, era comprovar a qui li durava més l'emmascarament de cendra al front, per cert, ja que corria una brama escolar segons la qual la permanència gris era signe de més llarga vida, cosa que no he pogut comprovar de forma científica.

Després venia la Quaresma, i, per a rematar-la, en acabar el dia del Ram amb les seves palmes i palmons i estrena de sabates, els dies feixucs, silenciosos i terribles de Setmana Santa, amb monuments, farigola, via crucis, prohibició de fer massa soroll, ràdio abaltida amb música clàssica i cinemes dedicats a films sobre cristians devorats per lleons, passions de Jesús i miracles de Fàtima. Tot i amb això, el divendres sant es tancaven també els cinemes. El dissabte, en la meva primera infantesa, era dissabte de glòria i se sortia al balcó a fer remor amb carraques i tapes de cassola, a les deu del matí, per matar jueus, uns personatges que s'identificaven amb quelcom misteriós i malèvol. Que el déu de la humanitat ens perdoni la ignorància inconscient!

L'any 1981, en fa ja trenta, per Sant Medir em van haver d'operar, afortunadament tot va anar bé i no va ser res greu. Era a la clínica del Remei i escoltava com pel carrer passaven les colles, que anaven a la romeria. Pel desembre havia nascut el meu fill. De tot fa vint, trenta, quaranta anys. Hi ha coses que han canviat molt i d'altres que estan si fa o no fa, ja que la condició humana és semblant sempre i quan uns dogmes i unes religions van de baixa sempre ens surten d'altres i sempre hi ha qui ens vol salvar.

Avui havia quedat amb una colla de veterans excursionistes per anar a Sant Medir, però en vista del dia que fa ho hem deixat córrer. Per la tarda també tenim trobada associativa amb truites diverses, per tal de celebrar de forma convenient i tradicional la festa. L'altre dia vaig veure per la televisió un breu programa en el qual parlaven del món laboral i del gran nombre de persones grans jubilades o prejubilades, menystingudes pel sistema. Sortia un centre cívic, amb un taller de pintura, em vaig sentir identificada. El nombre de retirats, de gent amb la retreta, com deia una tieta del meu marit que vivia a França, és impressionant, però no sembla que això sigui cap problema, mentre ens tinguin distrets amb cursos, cursets i viatgets barats és molt improbable que fem cap revolució, la veritat.

Això del polvus eris m'ha fet meditar en profunditat sobre com això del polvo s'havia acabat associant de forma grollera a fer l'amor o practicar sexe, i m'he trobat per internet amb l'explicació següent:

Sembla que es tracta d'una expressió hispànica, castellana -encara no diu ningú, que jo sàpiga, fer una pòlvora, tot i que quedaria feminista, catalanista i enrollat-  que té el seu origen cap allà els segles XVII i XVIII quan la societat benestant i aristocràtica esnifava rapé, tabac aromatitzat i triturat. Els senyors deien que anaven a fer un polvo o  a echar un polvo com més endavant anirien a fer una cigarreta.  Com que era cosa de senyors, es citaven amb els amics i se n'anaven de gresca, ja que a més del rapé es dedicaven sovint a pecaminosos adulteris amb mercenàries del sexe o dames desinhibides. 

La sardina i la botifarra, fins i tot els puros, han estat símbols fàl·lics evidents, dels quals s'ha abusat en acudits de poca volada, gracietes habituals, dibuixos agosarats i poemes i cançons per a ser gaudits en la intimitat. Un gran problema de la immersió a l'escola és que allà, per principi, no es poden ensenyar renecs, paraulotes ni expressions grolleres, cosa que ha motivat que s'hagi de recórrer a manlleus diversos a l'hora de fer broma sexològica populista.

Recordo més dijous llarders i santmedins amb sol i bon dia que no pas amb pluja. La tradicional romeria de Gràcia no és molt antiga, de 1830, i com és sabut la va iniciar un forner agraït amb la providència. El miracle de les faves de Sant Medir, que van créixer de forma sobtada per protegir la fugida de Sant Sever, també és molt conegut.  Les festes dedicades a sants llegendaris s'han anat substituïnt per festes del cargol, de la ceba, de l'arròs o del xató, tot i que algunes, incombustibles, han resistit totes les laïcitzacions del nostre temps, voluntàries o imposades. 

En molts costumaris es considera el dijous gras com inici de les festes de carnaval. Avui el carnaval també ha perdut pistonada, ja que, sense quaresmes serioses i penitents, a què treu nas l'excés que les precedeix? A més, la dictadura en contra dels ous i les botifarres, la piconada publicitària dels danacols anticolesteròlics i d'altres sermons de les set paraules dietètiques, sostenibles i ecològiques, amb els quals ens obsequien un dia sí i un altre també, han fet que ja et mengis amb prevenció la truita corresponent, la coca de llardons de postres, o els bunyols de l'Empordà. Malgrat tot, bon berenar i bon profit.