30.3.11

Uniformes i multiformes


Si no teníem temes de conversa educatius ara ja en tenim un: l'uniforme. No sé si ho fan expressament, però sovint persones en els poders públics tenen la gran habilitat de deixar escolar comentaris sobre aspectes aparentment anecdòtics, els quals provoquen sorollet immediat i tenen un ressò que potser no mereixen. O sí. En tot cas, aquests aspectes marginals dels grans problemes reflecteixen sovint les nostres dèries subliminals.

La modernitat progre va rebutjar la uniformització i d'aquell sentiment indiscriminat vers la igualtat en el vestir alguna cosa ens n'ha quedat, hores d'ara. En canvi, es va tenir una gran tendència educativa vers la uniformització intel·lectual a la baixa, problema que encara patim, segons la meva jubilada opinió distant. En aquests anys he comprovat que molts alumnes immigrants, filipins o hispanoamericans, anaven uniformats a les seves escoles d'origen, sense problemes, per les fotografies que em mostraven.

Jo crec que l'uniforme ha de ser una opció de cada escola, ja que en el sector públic hi ha tantes o més diferències que en el privat, motivades, sobretot, per la situació de l'escola en l'espai, molt més discriminadora que la filiació privada o religiosa. Parlar-ne a nivell general és reduir una vegada més la minsa autonomia dels centres a foc d'encenalls. Es pot arribar a l'uniforme per dos motius, un dels rics, excés de presumimenta i competència en aquests aspectes, cosa fomentada en ocasions per les famílies o un altra dels pobres i humils, economitzar i evitar aspectes atrotinats o fins i tot ètnics i culturals dels desafavorits.

Quan es pensa en uniformes es pensa sovint en el tipus d'uniforme de certes privades pijas però jo crec que actualment l'uniforme hauria de ser còmode per a tothom i el millor i més pràctic resulta, de fet, un xandall o quelcom semblant. Moltes escoles, com la meva, ja tenien, de fet, un xandall uniformat, que havien triat els pares, amb un escut de l'escola, un dibuixet triat en un concurs escolar. No era obligatori, però tothom el tenia, tot i que no el duien sempre, sinó els dies en què hi havia educació física o quan els abellia portar-lo.

Tampoc no caldria arribar sempre a l'uniforme total, però sí a unes certes normes, que veig difícils d'aplicar hores d'ara a la secundària, per exemple, on s'ha arribat a una mena de carnaval desacomplexat en el qual és molt difícil posar-hi remei. Imagino que potser alguns centres ja han pres mides, ignoro amb quins resultats. La veritat és que fins i tot a primària, pel que fa a les nenes més grandetes, de vegades venien guarnides de casa com cabareteres enanes, com deia una companya meva de feina davant la visió dels tangues preadolescents sota les minúscules faldilles, i de molts altres elements de moda infantil televisiva.

He vist molta gent antiuniforme, ecologista i d'esquerres de veritat, que ha portat els fills i filles a col·legis absolutament elitistes i allà els ha uniformat sense piular. Com en tants altres temes, aquest mostra les nostres grans contradiccions. Un sector com el futbol, ben mirat, podria ser objecte de moltes crítiques: escoles i feines de nois sols, discriminació per sexes, menys sous en els sectors de dones, esports elitistes, competitius, i treball en uniforme sempre i en tot moment, a més d'afavorir el consum amb frivolitats diverses amb l'emblema adient i pagar sous que són milions de vegades més gruixuts que els de qualsevol mestre, per tornar a la cosa educativa. Però ves, els veuen totes les gràcies, a aquests xicots joves, rics i privilegiats. Això sí, la seva feina no és fixa, ho admeto, i el mestre-funcionari sí que és fix, de moment, i això sembla que compta o hauria de comptar a l'hora de fer crítica de la situació nostrada, segons sembla.

Les escoles privades que uniformitzen, en general, fan posar faldilles a les noies, cosa que encara em sorprèn, quan per jugar, saltar i córrer, és aquesta una forma de vestir molt poc oportuna. Ningú no ho troba estrany i t'acostumes a tot, car jo anava a escola uniformada i no recordo haver tingut problemes per a fer gresca, però, vaja, em sembla que es va millor amb pantalons, quan més balders i flexibles, millor. La imatge eròtica de la col·legiala amb faldilleta també ha donat molt de joc al cinema especialitzat, caldria pensar-hi i no fomentar-la en excés, ja que pel món corren molts guillats.


Posar normes sense comptar amb un uniforme igualitari obligatori no és fàcil. Quan jo començava a treballar a l'escola les nenes de l'antic vuitè d'egb venien a escola tot sovint amb escandaloses minifaldilles i samarretes d'aquelles que es lligaven al coll i mostraven les seves generoses formes femenines en esclat. O sigui, que per dalt i per baix la roba s'anava reduint de forma progressiva. La cosa va arribar a tal grau, en una escola on vaig treballar, que alguns dels mestres van parlar amb el director i van comentar-li la possibilitat de fer-hi alguna cosa, parlar amb els pares, bàsicament.
-Dios me libre! -va fer el director, un home ja gran, bonhomiós i amb ganes de jubilar-se-. Para que digan 'mira el viejo verde, como se fija'. 
La seva veu era la de l'experiència i la trista realitat, moltes vegades he recordat aquest comentari seu i molts altres, tan savis com aquest.

En el fons tots tendim a l'uniforme, només cal mirar les colles d'adolescents, de joves, fins i tot de polítics sortint d'una reunió. Les diferències són poques, en aquests grups. La corbata seriosa, que semblava tendir a la desaparició, ha resistit el pas del temps i només s'ha acolorit una mica o s'ha omplert de dibuixets de Disney. Els polítics fan, en general, com el Lerroux de la Ciutat cremada, canviar-se de roba segons el moment, les circumstàncies i el públic que els espera. 

La moda uniformitza i, en el fons, tot plegat ens mostra encara més les nostres incoherències. Volem ser singulars i originals però també pertànyer a un grup humà, social, econòmic, cultural. A casa nostra encara tenim un altre problema, ens movem entre una tendència folklòrica i sentimental una mica amagada i una necessitat de demostrar que som moderns i de disseny. Mentre en molts altres indrets el vestit regional esdevé habitual, nosaltres l'hem relegat a alguns, pocs, actes oficials amb pubilles municipals de temporada. Aquest any, per la rua de Carnestoltes, va sorprendre agradablement la presència de grups d'origen hispanoamericà, vestits de forma colorista, regional, interpretant danses dels seus llocs d'origen. Aquí hem perdut bous i esquelles o ho hem deixat tot per als esforçats conservadors de les tradicions que no compten, ni tan sols, amb un espai seriós a televisió, en hores d'audiència important. 

O sigui, que no n'estic a favor ni en contra, de l'uniforme, sinó tot el contrari, però sí que estic en contra de marejar la perdiueta quan no toca. De tota manera, si algú és capaç d'uniformar com sigui els secundaris (a primària la cosa no té mèrit, encara manen els grans) crec que se li haurà de reconèixer el mèrit, fins i tot estant en contra del model triat per a unificar criteris estètics.


Per cert, com sempre, en els debats a la tele sobre la qüestió, ni un mestre, per variar.

8 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

amb que poc muntem un cristu, i tot plegat per a no res. Jo els posaria a tots amb un uniforme de ratlles horitzontals (als polítics vull dir)

Lluís Bosch ha dit...

Treballo de mestre de primària, i sincerament no entraré en aquest debat tan sorprenent. L'educació (perdó: l'ensenyament) té qüestions a debatre que em semblen més interessants. Les retallades hagudes i per haver tendeixen a crear aules de més de 30 alumnes, on se suprimeixen aules d'acollida, suports i desdoblaments. Allò que va començar el conseller Maragall, ara ho amplifica la consellera Rigau, que va ser mestra quan era jove.
Tu creus que si tens 28 alumnes a l'aula, de sis o set origens diversos i de vuit o deu nivells d'aprenentatge, allò que interessa és si duen uniforme o no?

Unknown ha dit...

Aquesta proposta no és més que una cortina de fum per distreure dels temes importants en temes educatius (alguns dels quals els apunta el Lluís).
(curiós: la paraula de pas per penjar el comentari és "carca")

Allau ha dit...

Com dirien en Pla i en Puigcarbó, això és una collonada, més adreçada a la polèmica fàcil de tertúlia radiofònica que a qualsevol millora en el nostre ensenyament.

Dit això, recordo que jo vaig viure una "tercera via", que foren les bates escolars. Suposo que les duiem per no tacar-nos davant de tants coneixements adquirits. Les noies vestien bates de quadres (vermell i blanc)fins els genolls, els nois una mena de blazer marró de tela de cotó. I això que era una escola progre.

Júlia ha dit...

Doncs sí, Francesc, em temo que fa por entrar en debats aprofundits de veritat,.

Júlia ha dit...

Lluís, jo he treballat de mestra de primària més de trenta anys i com que vinc d'un temps amb més de seixanta a les aules crec, que, malgrat tot, hem millorat. Ara bé, moltes vegades el problema no és el nombre sinó la gran diversitat, agreujada per la història de la integració de la qual s'hauria de parlar molt i molt. A més, crec que els recursos estan sovint molt mal organitzats i aprofitats. En tot cas, cert que el debat -que els mitjans de comunicació han fet seu amb molta facilitat, per cert- distreu el personal de les coses serioses.

El pitjor és que, ni els que formen els mestres a les universitats, ni els que opinen a les tertúlies, són ni han estat mestres, encara menys de primària.


A la senyora Rigau li tinc un cert respecte, sobretot si la comparo amb d'altres, a educació hi ha tendència a posar-hi consellers/eres una mica frikis, però té una certa habilitat per crear polèmica amb temes d'aquest tipus.

Malauradament d'educació, com de futbol, tothom n'opina, sobretot els que no hi treballen en directe, als quals no els criden a les tertúlies habituals -a més, estan treballant-. Més d'una vegada he enviat algun missatget al facebook de 'els matins' quan ha sortit el tema i els quatre de sempre hi han dit la seva, o als programes de les tardes. No cal dir que no m'han fet cap mena de cas...

Veig aquestes coses perquè estic jubilada, ep.

Júlia ha dit...

Cert, Eulàlia, però crec que ni la consellera pensava que el fum seria tan espès, gràcies als inefables mitjans de comunicació amatents a aprofundir en qüestions d'aquest tipus. Altrament, de que viurien els tertulians habituals que es repeteixen en un i altre mitjà de comunicació un dia sí i un altre també???

Júlia ha dit...

Allau, jo sóc probata per no tacar-se, fins i tot en duia jo, quan ja moltes mestres no en porten, tot i que podria ser perfectament opcional excepció feta d'activitats especialment tacadores.

El tema de les bates 'diferenciades' per a nens i nenes ha palesat contradiccions com la que comentes per part de coles 'progres' tot i que diria que la cosa ha anat variant i avui estan més unificades, excepció feta del pobre color rosa que encara no aconsegueix fer-se un lloc seriós en el sector masculí-infantil i que fins i tot és rebutjat pel femení en ocasions. Però, vaja, hi ha remarcables iniciatives rosades, també.