Que el llegir i l'escriure no ens facin perdre el xerrar!

Quan era petita ens van explicar a escola una mena de rondalla sobre el cel i l'eternitat que sempre he recordat i que potser he explicat ja en el blog alguna vegada, car amb tant de temps d'escriptura desacomplexada és gairebé impossible no repetir res.

Sembla ser que un capellà, d'aquells que surten als relats exemplars a causa dels seus dubtes sobre dogmes inqüestionables, es va posar un dia a meditar sobre com devia ser d'avorrit el cel, un lloc on el temps no s'acabava mai.

Aquella nit va ser transportat per un àngel a l'indret mític, per fer una visita. Allà es va començar a trobar parents, avantpassats, amics i coneguts que ja havien mort i va començar a xerrar amb l'un i l'altre fins que l'àngel li va dir que havien de tornar. Ell tenia la percepció d'haver esmerçat poca estona en la xerrera però en despertar-se es va adonar que havien passat cent anys i tot havia canviat. 

Aleshores va entendre que Déu Nostre Senyor li havia donat una lliçó i que el temps, a l'eternitat celestial, no es faria mai avorrit. No sé pas com es va adaptar el pobre mossèn a un futur que no imaginava, la rondalla no entrava en el tema, només cal esperar que no ho fes en un context anticlerical i que pogués gaudir d'uns anys més de vida tranquil·la i plena de fe en el més enllà. 

El cas és que aquell cel del conte em va agradar molt, era un cel de tertúlia constant i diversa. Em temo que, com passa amb tantes altres coses, hi havia poca certesa científica en aquella contalla. De tota manera, amb el temps, he arribat a la conclusió que potser la meva veritable vocació és la xerrera.

I és que els dies en els quals tinc la possibilitat de xerrar amb molta gent diferent m'amaren d'entusiasme vital i d'optimisme esperançat. Ahir mateix vaig anar a ajudar a muntar la presentació que es va fer a El Molino del llibre La Setmana Tràgica, motius i fets. Aquest llibre inclou el cicle de conferències i el catàleg de l’exposició del projecte que amb motiu del Centenari de la Setmana Tràgica van realitzar els Grups de Recerca Local de Barcelona coordinats per l’Institut Ramon Muntaner, amb el suport de l’Ajuntament de Barcelona, Institut de Cultura de Barcelona i regidoria de Drets Civils i la Coordinadora de Centres d’Estudis de Parla Catalana.

A més, sóc autora del text corresponent al meu barri, basat en l'itinerari i la xerrada que vam realitzar pel Poble-sec i part de Sant Antoni. La presentació al teatre va ser un èxit de públic i ens ha obert les portes, a la gent dels centre d'estudis barcelonins, a realitzar en aquell magnífic lloc d'altres actes importants. Va venir molta gent coneguda, amics, parents, gent dels centres i veïns del barri i de més enllà. Vaig haver de marxar abans de l'acte, però, després d'ajudar en el muntatge dels panells de l'exposició pel fet que molt a prop, a la Biblioteca Joan Oliver del barri de Sant Antoni havien llegit L'inici del capvespre en un grup de lectura i tenia, des de feia molt de temps, el compromís d'assistir-hi. 

Hi havia força gent, a la biblioteca; els havia agradat molt el llibre i vam estar una bona estona xerrant sobre els seus fets i personatges i també sobre una Barcelona en canvi constant que oblida el passat i transforma els seus paisatges de forma constant. Tot plegat sempre fa il·lusió, encara més quan no ets mediàtica ni mereixes cap tipus d'atenció per part dels canals oficials de la cultureta moderna. I també em va fer il·lusió que la persona de la biblioteca que té cura dels grups de lectura em digués que continuaran utilitzant el llibre en els circuïts dels grups de lectura, pel fet que havia funcionat molt bé i que no sempre era fàcil trobar llibres com aquest que agradessin a tothom (sic).

Després encara vaig tornar al Molino, l'acte seriós s'havia acabat  però hi havia tertúlia informal dels resistents i recollida del material. Tothom de l'organització estava absolutament satisfet de com havia anat tot plegat i també ho estava la gent que gestiona el teatre, com la coratjosa i singular Elvira Vázquez que ha aconseguit allò que semblava impossible, reinventar l'espai i dinamitzar-lo comptant, a més, amb sectors diversos d'un Poble-sec que també s'està reinventant.

Tot una tarda xerrant, doncs, i absolutament satisfactòria, vaja. Talment com si hagués anat al cel de les tertúlies durant una estona, és clar que a xerrar amb vius i no pas amb ànimes benaurades i sense necessitat de passar cent o dos-cents anys sense adonar-me'n, que tampoc cal. Montserrat Roig deia que escrivia per tal que l'estimessin, hi ha qui ho fa per aconseguir fama, prestigi o diners,  jo em conformo hores d'ara amb què en donin conversa, activitat aquesta absolutament necessària per a la salut, molt més que l'esport o la dieta acurada.