Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris rondalles. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris rondalles. Mostrar tots els missatges

29.6.21

PASSAT I PRESENT DE SANT PERE I EVOCACIÓ D'UN FERRER DE CATEGORIA

 


Avui és Sant Pere, abans era aquesta festa grossa, amb revetlla inclosa. Segons l'opinió de la gent gran del meu temps jove, la revetlla de Sant Pere era elegant, moderada i fina, en comparació amb el xaronisme excessiu de la de Sant Joan. De fet anaven plegades, més o menys. Sant Pere era com un complement, en el qual s'aprofitava la fusta sobrera de les de Sant Joan per fer unes fogueres menys ambicioses. Era festa de precepte, poca broma, cosa que no passava per Sant Joan. Les festes de precepte dels sants eren Sant Pere i Sant Pau, Sant Jaume, Sant Josep i Totsants. 

En èpoques en les quals les sortides nocturnes eren molt poc habituals entre la gent treballadora, encara menys pel que fa a les noies, les revetlles eren molt esperades. Quan treballava a Harry Walker, en alguna ocasió, havia agafat uns dies de festa entre Sant Joan i Sant Pere, per tal de fer alguna sortida amb amigues, en els inicis de la meva emancipació festiva.



Sant Pere ha estat un sant molt popular, present a les rondalles, del qual s'explicaven facècies diverses. Sovint va de parella amb Sant Pau, en una mena de parella còmica santificada semblant a allò del pallasso savi i el més curtet. El savi era Sant Pau però Sant Pere sempre se sortia amb la seva. Sant Pere i les seves claus també anava aparellat amb Jesús Nostre Senyor i es passejaven pel mon català el mateix que alguns déus clàssics, per tal de comprovar la bondat o l'egoisme dels homes. Nostre Senyor anava moderant els estirabots del seu company de viatge.

Una de les rondalles més populars amb Sant Pere com a personatge important, tot i que més aviat secundari de luxe, és El Ferrer de Figueres, empordanesa, recollida per Esteve Caseponce ja abans de la guerra i recuperada en aquelles boniques edicions il·lustrades per Elvira Elies, que és on la vaig llegir per primera vegada. La història passa a Figueres i en molts casos ens diuen, fins i tot, el nom i cognom del famós ferrer, un personatge espavilat, amb una dona que és una santa, i que rep la visita de la santa parella i, més endavant, la del dimoni, que el fa caure en el parany de vendre-li l'ànima a canvi de la producció sine diem de matèria primera, de franc.

Per no fer spoiler deixo aquí l'argument de la rondalla. Acaba bé, gràcies a l'enginy del ferrer, fins i tot a l'hora d'anar a parar a l'altra vida, malgrat les reticències de Sant Pere, que el considera un carallot. D'aquesta rondalla i del mite del Comte Arnau en vaig llegir un estudi molt interessant al llibre de Prat i Carós, 'La mitologia i la seva interpretació', que em vaig comprar després d'assistir a una xerrada de l'antropòleg, avui  ja professor universitari emèrit, en una llunyana escola d'estiu de la meva primera joventut.

Tot i que avui costa creure en sants i dimonis si aquestes rondalles s'expliquen amb grapa agraden molt als infants i els fan riure d'allò més. Hi ha una tendència a llegir els contes a les criatures en lloc d'explicar-los, tot i que sempre queden narradors i narradores d'excel·lència, afortunadament. Un llibre clàssic dels meus temps explicava com s'havien d'explicar els contes, jo crec que no calen tants llibres sobre coses òbvies però, vaja, tot ajuda. 

Sant Pere i molts altres sants, uns més que no pas uns altres, han esdevingut persones molts properes a nosaltres, catalans d'acollida, gràcies a aquestes facècies populars. Jo crec que Sant Pere, amb Sant Josep, responen a un perfil absolutament modern de senyors amb bon caràcter, generosos i responsables, tot i que Sant Pere té aquests brins de mal geni que també ajuden a sobreviure. A llegir rondalles, celebrar Sant Pere i que al cel ens puguem veure. 

4.2.16

NOVEL·LES, RONDALLES, CIUTATS I ESCRIPTORS


Quan encara treballava i en moltes ocasions intercanviaven llibres amb els companys, una amiga mestra em va manifestar en una ocasió que ja no volia llegir més llibres de xineses. I és que en poc temps es van publicar uns quants volums, tots ells remarcables, que ens explicaven la vida de xineses de diferents generacions, moltes d'aquelles autores eren dones que havien crescut als Estats Units i tenien interès en recuperar un passat poc conegut. També es van posar de moda llibres sobre dones de països orientals i exòtics, com aquell de la princesa morta o la literatura sobre geishes, per exemple. Quan un tema es posa de moda sorgeixen les seqüeles inevitables que en ocasions poden ser fins i tot millors o prèvies a l'original però que fan tard.

He pensat en això en reflexionar sobre el fet de què porto un temps llegint llibres d'alemanys. Llibres molt diferents, això sí, i no sempre escrits en alemany en el seu origen. Per això em sembla que canviaré de context i optaré ara per una reedició recent d'Alexis Zorba, novel·la que algú em  va deixar en una traducció catalana de fa molts anys, de quan es va fer la pel·lícula i Anthony Quinn va començar a ser imprescindible a nivell internacional.

Tornant als alemanys, he acabat fa poc un volum feixuc i interessant d'un autor que desconeixia fins fa quatre dies, com tants altres, és clar. Hans Fallada ha estat recuperat en aquests darrers anys i el llibre que he llegit porta per títol El hombre que quería llegar lejos. És la història d'un noi que arriba a Berlín cap el 1910, amb setze anys, amb la intenció de triomfar i conquerir la ciutat. La novel·la acaba ben entrats els anys trenta, el noi acaba triomfant, més o menys, en el camp laboral, però moltes il·lusions queden pel camí, com sol passar en la vida real. El més curiós de la novel·la, per als lectors del present, és que la situació social i política, ben complicada en aquella època i en aquella ciutat, gairebé ni s'esmenta.

Durant la postguerra es van escriure molts bons llibres en castellà, alguns, pocs, en català, en els quals no es feia gairebé cap referència a la guerra civil ni als seus precedents. En canvi aquests llibres, en ocasions contemporanis o gairebé del que expliquen, ens forneixen una gran informació històrica sobre coses com ara el pes de la violència en tots els àmbits de la vida, els costums casolans, la situació de la dona, dels infants, la precarietat en el consum, la fragilitat econòmica, les distàncies entre classes socials i coses semblants.

Els escriptors són fills del seu temps i de les seves possibilitats i malgrat els condicionants durant els anys quaranta i cinquanta, també a Espanya, es va escriure molt i bé i sobre això recordo unes lúcides paraules de Buero Vallejo a l'entorn de la censura. De vegades s'aprèn més de la història en un llibre en la qual no s'hi fa referència explícita que en una novel·la històrica oportunista, d'aquestes que avui tenen tant d'èxit i a les quals no els nego el valor d'entreteniment. Un entreteniment que també Fallada va conrear per tal de sobreviure al nazisme fent la viu viu. 

Fallada va ser un home amb una vida tràgica i apassionada, amb addiccions i problemàtiques diverses. Després de la guerra es va instal·lar a la República Democràtica Alemanya i va morir el 1953. Un dels seus llibres més ben valorats avui, Solo en Berlín, recull la història del matrimoni Hampel, una mena d'herois solitaris i  resistents que van fer ballar al cap als nazis enviant postals de protesta per tot arreu i que van acabar descoberts, per cert, gràcies a una denúncia, i executats. 


Hans Fallada no es deia així, el seu nom veritable era Rudolf Wilhelm Friedrich Ditzen. Va construir el seu pseudònim a partir de dos dels contes recollits pels germans Grimm i que he recordat ara, en llegir aquestes coses sobre la vida de l'escriptor. Els contes de Grimm i d'Andersen, amb aquells dibuixos de Rackham, em produïen de petita una tristor profunda i una fascinació absoluta.

Hans, el nom, fa referència a Hans, el de la sort, una ànima de càntir que es desprèn a còpia de canvis diversos i ruïnosos de tot el que té, en retornar a casa de la seva mare. És una mica com aquell marit d'un altre conte, en aquest cas d'Andersen, on un home fa el mateix, anar canviant coses per d'altres de menys valor i la seva dona ho troba tot molt bé i l'acull amb una gran alegria cosa que li fa guanyar una juguesca.
Resultat d'imatges de La pastora de gansos Rackham Falada

Fallada o Falada és el nom d'un cavall del conte La pastora d'oques, en castellà La pastora de gansos. Al pobre cavall el maten i li tallen el cap per ordre de  la malvada de torn, però continua parlant i dient la veritat, en aquest cas sobre la usurpació que una criada ha fet del lloc de la pastora qui, en realitat, és una princesa. Mirar el dibuix d'aquell cap tallat del cavall penjat a un dels portals de la ciutat del conte, d'un cavall amb un nom tan estrany, per altra banda, em feia por quan era petita. Aleshores els contes eren per a totes les edats en general, tot i que avui determinats arguments poden semblar molt ombrívols i poc recomanables en mans de criatures petites. 


El conte de la pastora és absolutament estrany, no s'entén com la princesa és deixa prendre el lloc per la criada, tot i que hagi perdut un mocador màgic que la seva mare li ha lliurat amb tres gotes de la pròpia sang, i el seu final és horripilant car la usurpadora explica el càstig que preveu per a la pobra pastora i com que l'han descobert la condemnen a ella al mateix. Les venjances contra els dolents, en les versions originals de molts contes, avui ens fan esgarrifar. Sorprèn així mateix que els contes, que se'ns lliuraven sense cap prevenció en una època plena de censures, estiguin farcits de fetilleres, sortilegis, crueltats, màgies i coses semblants. 

Aquest conte, tot i acabar bé segons les convencions, era un dels que em feien més por quan era petita, tan sols superat per Barba Blava, en moltes edicions per a infants del qual es podia veure, dibuixada de forma realista, la cambra on el malvat tenia totes les dones decapitades i estossinades. En edicions posteriors ja es va canviar el desenllaç i les dones es trobaven, tan sols, presoneres. I en alguns dibuixos del conte se substituïa la visió dels cadàvers per un munt d'asèptiques calaveres. Pel que fa a la narració oral, el conte que em feia més por era aquell de la Marieta, ja pujo l'escaleta. 

Avui la dolenta de la història de la pastora-princesa es podria interpretar de forma subliminal com una obrera revoltada la qual acaba vençuda per les classes dirigents, coses més  rares he llegit per aquestes pedagogies babaues del present. L'escriptor devia valorar, en triar el pseudònim, per una banda la indiferència d'Hans pels béns materials i el seu desig de deslliurar-se'n i, per l'altre, el valor de dir sempre la veritat que posseeix el cap tallat del cavall misteriós. 

Avui, si un mestre expliqués segons què a les criatures petites potser sortiria al diari a causa de la seva perversió mental. És trist que afers escolars, per greus que siguin, acabin per constituir matèria periodística sensacionalista, com aquest darrer cas d'assetjament entre infants de menys de deu anys, en lloc de resoldre's de forma discreta tot i que exemplar, no diré que no. Resulta inquietant també això del suposat pederasta que no ho era i a qui el fet de ser mestre va resultar un agreujant en el moment de la investigació.

Jo crec que hi ha cert interès mediàtic en mantenir-nos en un estat constant d'alarmisme i que fets que en d'altres temps formaven part dels riscos assumits, indefugibles en la vida quotidiana, avui són percebuts com extraordinaris, perversos i producte d'un temps a la deriva. Fins i tot la meteorologia és avui objecte de sorpresa i temor quan l'horror seriós, massiu i llunyà no sembla provocar reaccions excessives per part dels qui tenim sostre, estufa, aigua a l'aixeta i nevera plena. Ni tan sols no ens podem escapar de la nostra indiferent comoditat, què hi farem, el món és com és i com el protagonista del llibre de Fallada admet quan, se li retreuen determinats capteniments egoistes, no es pot ser d'una altra manera quan s'és com és. 

Ni a nivell individual ni a nivell col·lectiu. Per això els caps tallats dels cavalls sincers són tan incòmodes i desagradables a la vista. Per cert, el conte no aclareix quin va ser el destí del cap parlador, el devien dissecar i col·locar en una de les sales del palau, un cop restablert l'ordre convencional de les coses, qui sap. Quan l'ordre es restableix com cal ja no calen tantes sinceritats fora de to.


28.6.11

Que el llegir i l'escriure no ens facin perdre el xerrar!

Quan era petita ens van explicar a escola una mena de rondalla sobre el cel i l'eternitat que sempre he recordat i que potser he explicat ja en el blog alguna vegada, car amb tant de temps d'escriptura desacomplexada és gairebé impossible no repetir res.

Sembla ser que un capellà, d'aquells que surten als relats exemplars a causa dels seus dubtes sobre dogmes inqüestionables, es va posar un dia a meditar sobre com devia ser d'avorrit el cel, un lloc on el temps no s'acabava mai.

Aquella nit va ser transportat per un àngel a l'indret mític, per fer una visita. Allà es va començar a trobar parents, avantpassats, amics i coneguts que ja havien mort i va començar a xerrar amb l'un i l'altre fins que l'àngel li va dir que havien de tornar. Ell tenia la percepció d'haver esmerçat poca estona en la xerrera però en despertar-se es va adonar que havien passat cent anys i tot havia canviat. 

Aleshores va entendre que Déu Nostre Senyor li havia donat una lliçó i que el temps, a l'eternitat celestial, no es faria mai avorrit. No sé pas com es va adaptar el pobre mossèn a un futur que no imaginava, la rondalla no entrava en el tema, només cal esperar que no ho fes en un context anticlerical i que pogués gaudir d'uns anys més de vida tranquil·la i plena de fe en el més enllà. 

El cas és que aquell cel del conte em va agradar molt, era un cel de tertúlia constant i diversa. Em temo que, com passa amb tantes altres coses, hi havia poca certesa científica en aquella contalla. De tota manera, amb el temps, he arribat a la conclusió que potser la meva veritable vocació és la xerrera.

I és que els dies en els quals tinc la possibilitat de xerrar amb molta gent diferent m'amaren d'entusiasme vital i d'optimisme esperançat. Ahir mateix vaig anar a ajudar a muntar la presentació que es va fer a El Molino del llibre La Setmana Tràgica, motius i fets. Aquest llibre inclou el cicle de conferències i el catàleg de l’exposició del projecte que amb motiu del Centenari de la Setmana Tràgica van realitzar els Grups de Recerca Local de Barcelona coordinats per l’Institut Ramon Muntaner, amb el suport de l’Ajuntament de Barcelona, Institut de Cultura de Barcelona i regidoria de Drets Civils i la Coordinadora de Centres d’Estudis de Parla Catalana.

A més, sóc autora del text corresponent al meu barri, basat en l'itinerari i la xerrada que vam realitzar pel Poble-sec i part de Sant Antoni. La presentació al teatre va ser un èxit de públic i ens ha obert les portes, a la gent dels centre d'estudis barcelonins, a realitzar en aquell magnífic lloc d'altres actes importants. Va venir molta gent coneguda, amics, parents, gent dels centres i veïns del barri i de més enllà. Vaig haver de marxar abans de l'acte, però, després d'ajudar en el muntatge dels panells de l'exposició pel fet que molt a prop, a la Biblioteca Joan Oliver del barri de Sant Antoni havien llegit L'inici del capvespre en un grup de lectura i tenia, des de feia molt de temps, el compromís d'assistir-hi. 


Hi havia força gent, a la biblioteca; els havia agradat molt el llibre i vam estar una bona estona xerrant sobre els seus fets i personatges i també sobre una Barcelona en canvi constant que oblida el passat i transforma els seus paisatges de forma constant. Tot plegat sempre fa il·lusió, encara més quan no ets mediàtica ni mereixes cap tipus d'atenció per part dels canals oficials de la cultureta moderna. I també em va fer il·lusió que la persona de la biblioteca que té cura dels grups de lectura em digués que continuaran utilitzant el llibre en els circuïts dels grups de lectura, pel fet que havia funcionat molt bé i que no sempre era fàcil trobar llibres com aquest que agradessin a tothom (sic).

Després encara vaig tornar al Molino, l'acte seriós s'havia acabat  però hi havia tertúlia informal dels resistents i recollida del material. Tothom de l'organització estava absolutament satisfet de com havia anat tot plegat i també ho estava la gent que gestiona el teatre, com la coratjosa i singular Elvira Vázquez que ha aconseguit allò que semblava impossible, reinventar l'espai i dinamitzar-lo comptant, a més, amb sectors diversos d'un Poble-sec que també s'està reinventant.

Tot una tarda xerrant, doncs, i absolutament satisfactòria, vaja. Talment com si hagués anat al cel de les tertúlies durant una estona, és clar que a xerrar amb vius i no pas amb ànimes benaurades i sense necessitat de passar cent o dos-cents anys sense adonar-me'n, que tampoc cal. Montserrat Roig deia que escrivia per tal que l'estimessin, hi ha qui ho fa per aconseguir fama, prestigi o diners,  jo em conformo hores d'ara amb què en donin conversa, activitat aquesta absolutament necessària per a la salut, molt més que l'esport o la dieta acurada.