Al setembre, carabasses i retorn a l'escola

Tal dia com avui, quan treballava de forma convencional, retornava a escola amb moltes ganes de finalitzar l'estiu, sobre tot el feixuc mes d'agost, i iniciar la vida activa i normalitzada. Els primers dies, quan retrobaves les companyes i companys i l'alumnat encara no ocupava les aules, m'agradaven molt. Fomentaven la vida social, tothom s'explicava les vacances i els fets familiars i endegaven llargs esmorzars a la mateixa escola o al bar del barri, saludant a tort i a dret mares i iaies. 

Un company que vaig tenir a Sant Feliu de Llobregat que rumbejava una ironia molt fina i divertida deia sempre, en aquestes ocasions i en les de les llargues vagues d'aquells anys, que com estava millor l'escola era sense nens. Era broma, és clar, però és cert que les situacions extraordinàries i temporals tenen un encant especial i s'acostumen a recordar perquè trenquen la monotonia en la qual caiem sovint sense voler.

Amb els anys i la perspectiva vital el tema escolar i educatiu es veu d'una forma molt diferent, amb una gran dosi de relativitat al damunt. Sobre les escoles, la infantesa i els mestres i professors s'ha escrit molt i s'ha fet molt de cinema i teatre. És un món pel qual passa gairebé tothom en el nostre món occidental i escolaritzat. L'escola acostuma a ser un reflex de les dèries de cada moment polític i social, ja sigui per recolzar el poder com per anar-hi en contra. No és estrany doncs que quan van mal dades els mestres i les mestres de minyons, que són una mica el lumpen de la intel·lectualitat i no poden fugir fàcilment per manca de recursos, rebin per totes bandes i pertanyin als sectors socials més estossinats pels altres.

En aquest tema, com en tants d'altres, cadascú parla segons li ha anat a la fira i en la mateixa escola, fins i tot a la mateixa aula, es poden haver viscut experiències diverses amb resultats absolutament divergents. Els mestres, a l'inrevés del que passa en moltes altres professions, són dirigits i formats per persones que han tingut poc o cap contacte pràctic amb l'escola real, cosa que ja vol dir molt i que ens hauria d'alarmar, però que no sembla que preocupi ningú. També les teories educatives de cada moment provenen de persones a les quals en una hora d'estada a una aula real segurament les criatures o els adolescents se'l menjarien de viu en viu, metafòricament parlant. Sobre educació es fan un gran nombre d'afirmacions de tota mena, coses que no es poden comprovar mai, ja que s'hauria de fer un seguiment dels alumnes durant tota la vida per poder establir objectivament els resultats aconseguits a llarg termini. És un camp abonat per a tota mena de despropòsits i provatures que moltes vegades venen de dalt. Per això el concepte de fracàs escolar és absurd i desagradable, la veritat. En tot cas precisaria de moltes matisacions.

Cercant textos sobre l'escola me n'he trobat amb un de magnífic, irònic. Amb un gran nombre de les coses que diu hi estic d'acord, per no dir amb totes. L'he trobat en un blog mexicà i pertany a un autor poc conegut entre nosaltres, Jorge Ibargüengoitia. Aquest autor ha estat considerat un humorista, etiqueta que defugia, ja que havia escrit obres molt diverses. Malauradament va morir, encara en la seva plenitud professional i acompanyat d'una nova novel·la que es va perdre per sempre, a l'accident de 1983 a prop de l'aeroport de Barajas. En aquest accident hi va morir un nombre considerable de gent relacionada amb el món de la cultura, entre els quals la pianista catalana Rosa Sabater, ja que es dirigia a una trobada cultural hispanoamericana a Colòmbia. A Guanajuato, la seva ciutat natal, han instituït un prestigiós premi de novel·la que porta el nom de l'escriptor.

Podeu trobar aquest text sencer, escrit el 1969, aquí. Però no puc evitar la temptació de reproduir-lo. De fet, en aquell moment parla de l'escolarització vital de la societat nord-americana. Avui aquella tendència s'ha estès com una taca d'oli i els cursos, cursets, tallers i la resta sobre tota mena de coses, dirigida a totes les edats, ampliable en el present als vuitanta i noranta anys, ha tingut un gran èxit i l'oferta, sovint de molt poca volada, no para de crèixer, per a gaudi de jubilats i jubilades, un sector també en alça.

Cada año, todos los países de la América Latina gastan en educación entre una y dos quintas partes de su presupuesto oficial. Además de eso, sus respectivos Gobiernos están muy satisfechos y se lo andan contando a todo mundo, como ejemplo patente de su desinterés en la carrera armamentista.
Asistir a una escuela no es una obligación, es un derecho. Cada año, la gente hace colas larguísimas y se da de golpes con tal de inscribir a sus hijos en una escuela. Cada año se construyen nuevas escuelas, y cada año, también, hay más niños que se quedan sin escuela. La gente que nunca ha ido a una escuela, vive convencida de que esa es la única razón de su fracaso. La que ha ido a la escuela, en cambio, cree que fracasó porque no aprovechó la enseñanza. El caso es que la escuela es un elemento fundamental en las frustraciones de toda la gente.

Esto, en lo que se refiere a educación elemental; en lo que se refiere a la superior, la cosa es todavía más extraña: cada año se inventan nuevas carreras, o apéndices a las ya implantadas, en forma de maestrías, doctorados, especialidades, etcétera.

En este campo, como en casi todas las aberraciones, a la cabeza van los Estados Unidos. En ese país ya se descubrió que todo se puede enseñar y que todo se puede aprender…¡en una escuela! Se imparten clases de “vida creativa”. Se dan cursos de “relaciones personales”, de “apreciación de obras de arte”, de “euritmia”, que es el arte de moverse armónicamente, etc. El resultado de todo esto es que la edad escolar va desde los cuatro hasta los setenta y cinco años, y, si se descuida uno, pasa uno de la escuela a la tumba.

Para mí, todo esto es inexplicable. ¿Por qué quiere la gente ir a la escuela? ¿Por qué cree que va a aprender algo en esos antros? Mi experiencia personal me indica que las cosas son muy diferentes. Por ejemplo, me pasé dieciocho años sentado en una papelera, y sin embargo, el noventa por ciento de los conocimientos que aplico constantemente los he adquirido fuera de la escuela. Me ha servido mucho haber aprendido a leer y escribir, pero eso me lo enseñaron en los primeros seis meses que pasé en la escuela.

Sumar, restar, multiplicar y dividir son operaciones que hago con mucha cautela y gran dificultad. Cualquier dependiente de miscelánea me gana. En cambio, no sé distinguir una planta dicotiledónea, y si lo supiera, no me serviría de nada. Recuerdo que a Tenochtitlán se entraba por cuatro calzadas, pero no cuáles eran, ni sabría decir dónde estaban. ¿De qué me sirve saber cuál es el tarso, cuál el metatarso y cuáles los dedos?

En la Escuela de Ingeniería me pasé un año entero estudiando afanosamente geometría descriptiva, que es una materia a la que todavía no se ha encontrado aplicación práctica.

Pero no se me malinterprete, no quiero decir que los conocimientos no sirvan de nada, lo que quiero decir es que la escuela es el lugar más inapropiado para adquirirlos.

Creo que las condiciones fundamentales del aprendizaje son la voluntad de aprender del sujeto y la posibilidad real de aplicar el conocimiento. No puede uno sentarse todos los días seis horas en una silla incómoda, sólo porque en la casa se arma un borlote si reprueba uno año, para al cabo de doce o quince empezar a aprender lo que realmente hace falta. Es un derroche, de tiempo y de dinero, que nadie tiene por qué permitirse.



Pero creo que lo que pasa es que el sistema escolar es una confabulación diabólica, de la que los alumnos son las principales víctimas, y los contribuyentes las segundas. Los padres de familia tienen necesidad urgente de deshacerse de sus hijos un determinado número de horas cada día, mientras éstos tienen edades que varían entre los cuatro y los quince años. Los maestros, por su parte, que tienen que ganarse la vida, se ven obligados a hacer algo en esa enorme cantidad de horas. Se hacen cosas tremendas. Se explica, por ejemplo, el Quijote. De tal manera, que después de la explicación pocos son los valientes que se atreven a leerlo. Se da un curso de Historia Universal, en el que se conceden quince minutos y un párrafo, a la Guerra de los Treinta Años. Yo pasé por un curso de literatura española en la que no abrimos más libros que el texto, que eran los datos biográficos y bibliográficos de ciento cincuenta autores. La ficha que aprendíamos un día se nos olvidaba al siguiente.

Un tema tan apasionante como es la historia de México en el período que va entre la consumación de la Independencia y el principio del pofiriato, fue convertido en un soponcio que duró un año, por un maestro, cuyo nombre no voy a mencionar, pero que es figura política, que llegaba con un cuarto de hora de retraso, se sentaba, bostezaba y empezaba a hablar con el sonsonete que le era característico, y nos reclamaba:

—¡Claro, comen como boas y como náufragos y luego se están durmiendo!

No sólo hizo pedazos la materia, sino parte de mi vida. Pero a los doce años de estudio, no se puede soltar el arpa. Hay que terminar la carrera. Por eso está el mundo rebosante de profesionistas inútiles. Son lo que creyeron que con ir a la escuela bastaba.
Jorge Ibargüengoitia(9-XII-69)

Possiblement molta gent pensi que les coses han canviat des que Ibargüengoitia va fer aquestes reflexions i que el seu context no és el nostre. Jo, la veritat, crec que més enllà de molts aspectes anecdòtics, les coses no han canviat pas tant. Fins i tot diria que en alguns temes han empitjorat. L'edat en la qual els pares tenen necessitat de col·locar els fills i filles en alguna institució s'ha avançat força, fins i tot. No expliquem tot el Quijote, però la insistència sobre temes absurds, com ara l'accentuació o la síl·laba tònica a personetes de nou o deu anys continua gaudint d'èxit, el mateix que la insistència en certs aspectes aritmètics rebatejats a la moderna. En això que ara és diu naturals i socials, només cal repassar els manuals per veure quin munt de bestieses i mancances s'hi escampen.

Però el signe dels nostres temps no és la pervivència de temes educatius eterns i intocables, sinó l'increment de les activitats externes i internes que tenen poc a veure amb la tradició acadèmica. Parlo, en general, de primària. La secundària és tot un altre món, jo diria que amb molts més problemes, la veritat. Però d'allò que no se sap, val més no parlar-ne, ja ho deia el filòsof. Per tant, en el tema de la universitat ja ni m'hi fico, darrerament s'han publicat alguns llibres d'afectats sobre la qüestió.

L'escola s'ha anat convertint en una mena d'esplai estrany, fins al punt que fa uns dies a casa rèiem d'un anunci de la tele en el qual s'anunciaven materials i equips escolars per anar d'excursió. Moltes famílies valoren l'escola més aviat a partir de les activitats extraescolars que no pas dels continguts educatius. Si no es fan sortides, colònies, carnavals i la resta, malament, els mestres són uns carques. De vegades, de tota manera, val més que tot es quedi com està, així que els poders públics propicien nous plans d'estudi per millorar el rendiment, ja podem tremolar. En un gran nombre de casos tot plegat serveix per empitjorar encara més el que hi havia. No ho dic jo, ho diuen els estudis dels experts.