Educació, quants disbarats es fan en nom teu!!!

He de confessar que fa més de trenta anys, quan es va implantar la immersió lingüística, jo no n'era del tot partidària. A la meva escola la gran majoria, per no dir la totalitat de l'alumnat, era castellanoparlant, fills de la immigració hispànica d'aleshores, i havíem anat desenvolupant una mena d'implantació del català progressiu que ens havia donat molt bons resultats. Els mestres, abans d'ahir escoltava un director d'una escola de primària que s'expressava amb una enorme dosi de seny, som uns manats i hem de fer el que ens manen des de dalt. Vam fer, doncs, el que ens deien, com es fan les coses a casa de cadascú, amb seny i sovint defugint normatives monolítiques que exigien, per exemple, que no se'ns escapés ni un mot en castellà en cap circumstància. També hi va haver, és clar,  mestres dogmàtics i revanxistes que s'expressaven de forma desafortunada i inquietant amb frases com ara: ho farem com el Franco però a l'inrevés. 

En defensa pròpia he de dir que vaig assolir un títol de Mestra de Català quan ningú no el tenia, gràcies a uns cursos que havia fet, pioners, a la universitat, cursos que després van quedar bandejats pels altres, els oficials, els quals van estar bé en alguns casos però en molts altres van aconseguir que un sector de la professió s'acabés de rebotar en contra del tema a causa d'exigències absurdes i, en ocasions, de la poca volada del professorat que es triava per impartir-los. Jo vaig tenir una professora en aquells cursos prehistòrics que era incondicional dels pronoms febles i que estava embarassada. Assegurava de forma contundent que pensava parlar al seu fill, encara en estat fetal, amb els pronoms febles correctes des del primer dia, a veure què passava. Ignoro els resultats, per tant no puc opinar, però l'afirmació resultava, si més no, pintoresca i representativa d'un cert sector dogmàtic molt perillós.

El fet és que jo venia d'uns anys en els quals es demanava català a l'escola,  ni que fos una miqueta, enarborant unes teories pedagògiques que demostraven amb xifres que calia aprendre a llegir en la llengua materna. En uns cursets immersionistes vaig preguntar que se n'havia fet d'aquelles teories que tant ens havien predicat i em van deixar gairebé de ximple cap amunt, allò no eren teories, eren estratègies polítiques. Ara tocava demostrar que el millor era la immersió i per això es feien servir unes dades que provenien d'experiències canadenques. 


A mi, totes aquestes exemplificacions tan allunyades del context real, sempre m'han fet una mica d'angúnia, el mateix que els resultats coreans i finlandesos pel que fa a l'excel·lència escolar. Respecte a tantes prèdiques pedagògiques després oblidades, s'han donat en molts camps, només cal recordar allò dels conjunts i la matemàtica moderna que d'un dia a l'altre van fer moixoni, després d'haver-nos torturat amb cursets de tota mena per reeducar els educadors, en el camp de l'aritmètica.

La immersió es va fer però els resultats no van ser tan ràpids com es pensava i afirmava ja que en educació sovint es fan grans afirmacions no comprovades ni comprovables. Als patis de les escoles de barris amb majoria castellanoparlant es jugava i es juga en diferents variants dialectals del castellà, i hi va haver, per part dels manaies, intents d'intervenció a l'hora del lleure, intents que, afortunadament, no van arribar a establir estratègies majoritàries. Per sort, el club Súper 3, amb els barrufets catalans i la Bola de Drac, hi van fer molt més que l'escola, en tot plegat. El nostre món va canviar, va arribar immigració globalitzada, sobretot a determinades escoles públiques, una part de la qual hispanoamericana i una altra gran part d'un garbuix de països i contrades que sovint no sabíem, aleshores, ni on eren. El tema de la llengua materna i les seves teories i estratègies ja va quedar diluït en la realitat, ni que tingués una base seriosa era impossible de considerar, i haver d'acollir infants de dos o tres anyets sense poder dir-los un mot en la seva llengua és realment molt trist tot i que no tenim manera de solucionar-ho. 

Un noi del Marroc ara ja grandet m'explicava fa un temps com se sentia de petit, quan la mare el deixava a escola i no entenia un borrall, creia que l'havien abandonat i començava a pegar tothom, cosa que destarotava la mestra que cridava els pares, que tampoc no entenien la mestra i que acabaven estovant al nen pensant que n'havia fet alguna. Més endavant van posar això de les mediadores però la realitat és tan diversa que tampoc és possible tenir-ne en tots els casos.

Les escoles públiques i, encara més, les escoles públiques amb dificultats van fer el que van poder, recorrent a la intuïció i el sentit comú, aquí caic aquí m'aixeco, i així ho han fet fins ara, tot i que els cursos i cursets dels experts han contribuït sovint a establir absurds dogmes i a esmicolar l'autoestima dels mestres, que sempre ens hem hagut d'estar reciclant, com les deixalles. 

El tema del castellà de tant en tant surava altra volta, promocionat per sectors polítics ben definits. En el fons als polítics no els interessa gaire l'escola primària, tot i que ho diguin i prediquin. Hi ha hagut canvis constants de plans d'estudi, provatures de tot tipus, generalment promocionades per patums allunyades de les aules reals i els seus problemes i en general, pel que fa a l'ensenyament, s'ha rodolat pel pendent de la bestiesa, resultats canten. I és que una manera de bandejar el tema definitivament seria exigir que en sortir de primària es tingués un nivell bo i adient de català, castellà i anglès, el mateix que en acabar la secundària, cosa que s'hauria de comprovar amb proves serioses, profundes i exigents. A partir d'aquí cada centre escolar hauria de tenir autonomia per organitzar-se com li semblés ja que les realitats són absolutament diverses i variables, que per això, se suposa, es forma a mestres i professors. Però, ai, això és somniar.

Ara, ja sabem el que ha passat. Els temps són cantelluts i tornen a sorgir els fantasmes de tota mena, que creuen que l'escola és un perill estrany i que no fa el que toca. Els senyors castellans que citen la pedagogia i a tot això tampoc no estan gens interessats en què se sàpiga bé el castellà, tot això també és una estratègia política i també serà estratègia política la protesta que s'orquestrarà, amb tota la raó, en contra del tema.

L'escola té molt menys poder del que se li atorga. Jo vaig patir franquisme i escola castellana a tort i a dret, amb continguts clarament doctrinaris en molts aspectes i vaig aprendre el català per afició i quan vaig poder. L'escola comunista que durant anys i panys va establir un sistema doctrinari ha donat pas a grans canvis en aquells països. Sé de joves als quals els pares van portar, amb esforç econòmic, a aquelles escoles catalanes pioneres de pagament, cooperatives, CEPEC. En molts d'aquells centres també es va confondre l'estratègia política amb l'excel·lència i la seriositat educativa, malauradament. I resulta que l'empatx doctrinari també va fer el seu efecte i avui alguns d'aquells nens i nenes han sortit molt poc dogmàtics i fins i tot, ai, fan servir de forma habitual el castellà o l'anglès, per reacció en contra de tants Països Catalans que no van ser.

El pitjor de tot plegat és que a escola els mestres no poden estar mai tranquils, és un indret adient per sucar-hi pa, esgarrapar vots, fer proselitisme. Els polítics se n'aprofiten, els sindicats també. El resultat és que a la llarga s'acaba valorant més la ideologia que no pas l'educació i l'ensenyament. I que molts pares, fills d'aquells anys militants, fins i tot polítics d'esquerres catalanes, acaben per portar les criatures a escoles religioses, privades, cares, elitistes o restrictives, fins i tot angleses o alemanyes, en contra dels seus ideals primigenis perquè creuen, també sovint enganyats pel boca-orella, els tòpics i els prejudicis, que allà sortiran com cal i es faran amb gent com cal. I que si no pagues, malament. I que compartir aula amb massa forasters, ni que sigui fent immersió seriosa, és un perill per a l'excel·lència futura dels cadells privilegiats i nostrats.

I els poders públics continuen aclaparant els centres i els mestres amb un excés inútil de burocràcia i d'estranys controls, ja que la figura del director o directora no s'acaba de professionalitzar de forma seriosa ni la inspecció escolar ha acabat de trobar un to adient als temps que corren. Com diu l'evangeli, al Cèsar el que és del Cèsar... i a l'escola el que és de l'escola. O sigui, els mestres que siguin responsables del que fan i ensenyen, amb unes mínimes directrius i que puguin ser ells, també, els qui formin els mestres del futur in situ. Però em temo que ficar cullerada al pastís escolar és una temptació en la qual els poders diversos no poden evitar caure, tot i que sovint ensopeguin.

Per sort, com ens deia un professor de la Normal, el benvolgut i recordat senyor Llopis, parlant de les enormes deficiències i mancances de les escoles d'aleshores, los niños a pesar de todo, aprenden.