7.9.11

Educació, quants disbarats es fan en nom teu!!!




He de confessar que fa més de trenta anys, quan es va implantar la immersió lingüística, jo no n'era del tot partidària. A la meva escola la gran majoria, per no dir la totalitat de l'alumnat, era castellanoparlant, fills de la immigració hispànica d'aleshores, i havíem anat desenvolupant una mena d'implantació del català progressiu que ens havia donat molt bons resultats. Els mestres, abans d'ahir escoltava un director d'una escola de primària que s'expressava amb una enorme dosi de seny, som uns manats i hem de fer el que ens manen des de dalt. Vam fer, doncs, el que ens deien, com es fan les coses a casa de cadascú, amb seny i sovint defugint normatives monolítiques que exigien, per exemple, que no se'ns escapés ni un mot en castellà en cap circumstància. També hi va haver, és clar,  mestres dogmàtics i revanxistes que s'expressaven de forma desafortunada i inquietant amb frases com ara: ho farem com el Franco però a l'inrevés. 

En defensa pròpia he de dir que vaig assolir un títol de Mestra de Català quan ningú no el tenia, gràcies a uns cursos que havia fet, pioners, a la universitat, cursos que després van quedar bandejats pels altres, els oficials, els quals van estar bé en alguns casos però en molts altres van aconseguir que un sector de la professió s'acabés de rebotar en contra del tema a causa d'exigències absurdes i, en ocasions, de la poca volada del professorat que es triava per impartir-los. Jo vaig tenir una professora en aquells cursos prehistòrics que era incondicional dels pronoms febles i que estava embarassada. Assegurava de forma contundent que pensava parlar al seu fill, encara en estat fetal, amb els pronoms febles correctes des del primer dia, a veure què passava. Ignoro els resultats, per tant no puc opinar, però l'afirmació resultava, si més no, pintoresca i representativa d'un cert sector dogmàtic molt perillós.

El fet és que jo venia d'uns anys en els quals es demanava català a l'escola,  ni que fos una miqueta, enarborant unes teories pedagògiques que demostraven amb xifres que calia aprendre a llegir en la llengua materna. En uns cursets immersionistes vaig preguntar que se n'havia fet d'aquelles teories que tant ens havien predicat i em van deixar gairebé de ximple cap amunt, allò no eren teories, eren estratègies polítiques. Ara tocava demostrar que el millor era la immersió i per això es feien servir unes dades que provenien d'experiències canadenques. 


A mi, totes aquestes exemplificacions tan allunyades del context real, sempre m'han fet una mica d'angúnia, el mateix que els resultats coreans i finlandesos pel que fa a l'excel·lència escolar. Respecte a tantes prèdiques pedagògiques després oblidades, s'han donat en molts camps, només cal recordar allò dels conjunts i la matemàtica moderna que d'un dia a l'altre van fer moixoni, després d'haver-nos torturat amb cursets de tota mena per reeducar els educadors, en el camp de l'aritmètica.

La immersió es va fer però els resultats no van ser tan ràpids com es pensava i afirmava ja que en educació sovint es fan grans afirmacions no comprovades ni comprovables. Als patis de les escoles de barris amb majoria castellanoparlant es jugava i es juga en diferents variants dialectals del castellà, i hi va haver, per part dels manaies, intents d'intervenció a l'hora del lleure, intents que, afortunadament, no van arribar a establir estratègies majoritàries. Per sort, el club Súper 3, amb els barrufets catalans i la Bola de Drac, hi van fer molt més que l'escola, en tot plegat. El nostre món va canviar, va arribar immigració globalitzada, sobretot a determinades escoles públiques, una part de la qual hispanoamericana i una altra gran part d'un garbuix de països i contrades que sovint no sabíem, aleshores, ni on eren. El tema de la llengua materna i les seves teories i estratègies ja va quedar diluït en la realitat, ni que tingués una base seriosa era impossible de considerar, i haver d'acollir infants de dos o tres anyets sense poder dir-los un mot en la seva llengua és realment molt trist tot i que no tenim manera de solucionar-ho. 

Un noi del Marroc ara ja grandet m'explicava fa un temps com se sentia de petit, quan la mare el deixava a escola i no entenia un borrall, creia que l'havien abandonat i començava a pegar tothom, cosa que destarotava la mestra que cridava els pares, que tampoc no entenien la mestra i que acabaven estovant al nen pensant que n'havia fet alguna. Més endavant van posar això de les mediadores però la realitat és tan diversa que tampoc és possible tenir-ne en tots els casos.

Les escoles públiques i, encara més, les escoles públiques amb dificultats van fer el que van poder, recorrent a la intuïció i el sentit comú, aquí caic aquí m'aixeco, i així ho han fet fins ara, tot i que els cursos i cursets dels experts han contribuït sovint a establir absurds dogmes i a esmicolar l'autoestima dels mestres, que sempre ens hem hagut d'estar reciclant, com les deixalles. 

El tema del castellà de tant en tant surava altra volta, promocionat per sectors polítics ben definits. En el fons als polítics no els interessa gaire l'escola primària, tot i que ho diguin i prediquin. Hi ha hagut canvis constants de plans d'estudi, provatures de tot tipus, generalment promocionades per patums allunyades de les aules reals i els seus problemes i en general, pel que fa a l'ensenyament, s'ha rodolat pel pendent de la bestiesa, resultats canten. I és que una manera de bandejar el tema definitivament seria exigir que en sortir de primària es tingués un nivell bo i adient de català, castellà i anglès, el mateix que en acabar la secundària, cosa que s'hauria de comprovar amb proves serioses, profundes i exigents. A partir d'aquí cada centre escolar hauria de tenir autonomia per organitzar-se com li semblés ja que les realitats són absolutament diverses i variables, que per això, se suposa, es forma a mestres i professors. Però, ai, això és somniar.

Ara, ja sabem el que ha passat. Els temps són cantelluts i tornen a sorgir els fantasmes de tota mena, que creuen que l'escola és un perill estrany i que no fa el que toca. Els senyors castellans que citen la pedagogia i a tot això tampoc no estan gens interessats en què se sàpiga bé el castellà, tot això també és una estratègia política i també serà estratègia política la protesta que s'orquestrarà, amb tota la raó, en contra del tema.

L'escola té molt menys poder del que se li atorga. Jo vaig patir franquisme i escola castellana a tort i a dret, amb continguts clarament doctrinaris en molts aspectes i vaig aprendre el català per afició i quan vaig poder. L'escola comunista que durant anys i panys va establir un sistema doctrinari ha donat pas a grans canvis en aquells països. Sé de joves als quals els pares van portar, amb esforç econòmic, a aquelles escoles catalanes pioneres de pagament, cooperatives, CEPEC. En molts d'aquells centres també es va confondre l'estratègia política amb l'excel·lència i la seriositat educativa, malauradament. I resulta que l'empatx doctrinari també va fer el seu efecte i avui alguns d'aquells nens i nenes han sortit molt poc dogmàtics i fins i tot, ai, fan servir de forma habitual el castellà o l'anglès, per reacció en contra de tants Països Catalans que no van ser.

El pitjor de tot plegat és que a escola els mestres no poden estar mai tranquils, és un indret adient per sucar-hi pa, esgarrapar vots, fer proselitisme. Els polítics se n'aprofiten, els sindicats també. El resultat és que a la llarga s'acaba valorant més la ideologia que no pas l'educació i l'ensenyament. I que molts pares, fills d'aquells anys militants, fins i tot polítics d'esquerres catalanes, acaben per portar les criatures a escoles religioses, privades, cares, elitistes o restrictives, fins i tot angleses o alemanyes, en contra dels seus ideals primigenis perquè creuen, també sovint enganyats pel boca-orella, els tòpics i els prejudicis, que allà sortiran com cal i es faran amb gent com cal. I que si no pagues, malament. I que compartir aula amb massa forasters, ni que sigui fent immersió seriosa, és un perill per a l'excel·lència futura dels cadells privilegiats i nostrats.

I els poders públics continuen aclaparant els centres i els mestres amb un excés inútil de burocràcia i d'estranys controls, ja que la figura del director o directora no s'acaba de professionalitzar de forma seriosa ni la inspecció escolar ha acabat de trobar un to adient als temps que corren. Com diu l'evangeli, al Cèsar el que és del Cèsar... i a l'escola el que és de l'escola. O sigui, els mestres que siguin responsables del que fan i ensenyen, amb unes mínimes directrius i que puguin ser ells, també, els qui formin els mestres del futur in situ. Però em temo que ficar cullerada al pastís escolar és una temptació en la qual els poders diversos no poden evitar caure, tot i que sovint ensopeguin.

Per sort, com ens deia un professor de la Normal, el benvolgut i recordat senyor Llopis, parlant de les enormes deficiències i mancances de les escoles d'aleshores, los niños a pesar de todo, aprenden.

19 comentaris:

Montserrat Llagostera Vilaró ha dit...

Bon dia Julia:
I que complicat qu ´es tot.
Mira aci a Valencia, alunes personaes, culpa de l´ignoracia, están empenyades en que el català i el vañlencià, son dos llengues diferentes.
Ja veus, quina ignoracia.
Alehores jo dic, aixís a sudamerica, no parlen el castellà o espanyol, sibo que parlen el peruano, el colombiano...
Mira i no se si et vaig dir que a Valencia, no podem veurer la TV.3.
Hi han coses que hem treuen de pollaguera.
Pero mira que hi farem, paciencia.
Petons, Montserrat

Júlia ha dit...

El tema valencià encara és més complicat, Montserrat, en tot plegat s'hi barregen aspectes viscerals, enveges, prejudicis. El fet és que una llengua o un dialecte no tenen un marc clar i definit, en el fons tot respon a paràmetres polítics i de poders acadèmics. És una llàstima que costi tant entendre's, però així és el món. Paciència, com molt bé dius, que, esperem, és la mare de la ciència, com diu la dita.

lola ha dit...

Et linko, Júlia. Un post sensacional.

Júlia ha dit...

Gràcies, Lola. Vaig fer el propòsit de no parlar ni escriure sobre educació ni escoles en jubilar-me, però no me'n puc estar.

Galderich ha dit...

Júlia,
El gran problema és la manipulació política que rep l'escola. El tema que ara s'ha destapat no té res a veure amb la qualitat de l'escola sinó en la política.
La immersió lingüística, que pot ser criticada o retocada, ha donat com a resultat la integració lingüística de molta gent que sinó no hagués tingut accés al català com a llengua.
Que ha comportat esforços? si, però no ha creat dues comunitats o com a mínim les ha minimitzat. Ara dirigir-se a un nen ètnicament diferent de nosaltres en castellà no té sentit perquè entenen i parlen el català, i el castellà, perfectament.

Júlia ha dit...

Galderich, precisament d'això em queixo, de la manipulació política. En el moment en què es va implantar la immersió hi havia d'altres teories i experiències,com explico, en tot cas no calia dividir res, només tenir en compte la realitat diversa de les escoles. Es va fer com es va fer, ja té una tradició i, evidentment, crec que s'ha de quedar com està, potser no m'he explicat bé. No tot és la llengua i en la mateixa llengua es poden expressar tendències molt diferents, però aquí tenim tendència a confondre-ho tot per raons òbvies i comprensibles.

Un altre tema és la comprensió i expressió en les dues llengües, l'adoctrinament cultural del signe que sigui o que això comporti més integració i entesa, malauradament en això l'escola crec que hi pot fer poca cosa, hi ha aspectes socials i polítics que tenen molt més pes. També et diré que en aquests darrers anys a l'escola he vist com sortien de primària 'en català'-al menys de la meva escola- i en uns quants mesos de secundària la cosa canviava força. Però en això no s'hi entra gaire i els de secundària s'enfaden.

Galderich ha dit...

Sobre el darrer que dius (i sóc de secundària!) haig de comentar que el greu problema del català és que és una llengua d'escola, però que els alumnes en les seves relacions (generalitzant) utilitzen el castellà i això es nota molt a l'adolescència. Per exemple, quan passo alguna pel·lícula a classe en català em miren com a un marcià!

Júlia ha dit...

Galderich, a Catalunya hi ha una gran varietat de realitats. De tota manera, l'escola té sovint poc a veure amb la realitat. És una llengua d'escola? No sempre. Vaig sovint a la Terra Alta, amb una gran majoria d'alumnat català, que parla català a casa i a l'hora de lleure però, per exemple, el cinema es passa gairebé sempre en castellà i la gent m'he adonat que mira molta més tele en castellà que no pas els coneguts de Barcelona. Potser perquè hem menystingut les formes dialectals i la gent se n'ha ressentit? Hi ha molts factors, el que compta és el prestigi social i cultural, ja que les llengües minoritàries, més enllà de la política i les dèries de tota mena, tenen un problema de números, fins i tot les que compten amb estat propi, el jovent del qual, quan cal, es passa a l'anglès. Per això sempre he defensat que la batalla s'ha d'aconseguir en la qualitat i en el prestigi, no en la quantitat, tot i que per aconseguir xifres s'ha rebaixat la qualitat sense aconseguir grans èxits quantitatius.

La tele nostrada també ha perdut pistonada i ja no ofereix una gran diferència amb els canals públics, pel que fa a l'oferta cultural i de lleure encara que hi ha qui no ho vol veure, això.

Júlia ha dit...

T'asseguro que a primària, al meu cole, -molts castellans, pocs catalans, trenta per cent molt sostenible d'immigració forastera- passàvem sempre pelis en català i no feien cap cara estranya, però l'adolescència és complicada i el professorat de secundària també és molt divers i hi ha sectors menys 'vocacionals' que a primària. Tot compta. A primària es conviu de forma més 'integral'.

Francesc Puigcarbó ha dit...

poc a afegir, la politica ho corromp tot, sobretot l'educació o ensenyament que em sembla en diuen ara, la qüestió és anar canviant noms i plans d'estudi per desorientar e irritar mestres i alumnes

Júlia ha dit...

I per a més embolic, Francesc, pel mig s'hi barreja tot i serveix de camp de batalla ideològica i oportunista al servei dels uns, dels altres i dels de més enllà de l'Ebre, és clar. També serveix per marejar la perdiu quan no hi ha cacera.

lola ha dit...

No em funciona el blog. No et puc enllaçar, però aprofito per insistir: Quanta raó tens!

Marta ha dit...

Júlia, no esperava menys del teu apunt. Una explicació fantàstica del que representa l'escola. Agraeixo les teves paraules. Tot es polititza i més l'escola. Sempre he cregut que els mestres són l'ase dels cops i estan i han estat sempre i en totes les èpoques infravalorats.

Júlia ha dit...

No et preocupis, Lola, gràcies de nou.

Júlia ha dit...

Marta, tampoc no voldria mitificar la professió, de mestres, com de tot, n'hi ha de molt bons, bons, excel·letnts, mediocres i dolentíssims. De tota manera, com deia una companya de professió: 'no dic que no tinguem culpa de què l'educació no funcioni com cal, però som el darrer graó de la culpa'.

Encara més, un company deia, rient: nosaltres, al menys 'hi som'...

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Això de que, malgrat tot, la canalla aprengui, és esperançador.
Molt interessant la teva exposició Júlia. Molt.

Júlia ha dit...

Gràcies, Xiruquero

Montse ha dit...

doncs si senyora: malgrat tot, aprenen!

a mi em meravellava quan - en aquells temps en què calia fer-ho tot en castellè, recordes?- un nen venia un dia i, oh, glòria! sabia llegir! quan li preguntaves què havia passat et podia dir, tranquil·lament "mi agüela me ha enseñado". Així, mi agüela! i jo pensava Llarga vida a l'agüela! (ara potser li dirien a l'àvia que no s'atrevís a ensenyar-lo a llegir, no fos cas que li creés un trauma)

en fi...

malgrat tot... això!

Júlia ha dit...

MOntse, jo vaig anar a escola que ja llegia, me n'havia ensenyat la meva mare, i hi ha teòrics seriosos que creuen que avui, amb el món tan 'escriturat' s'aprendria a llegir de forma gairebé intuïtiva, sense escoles. Un altre tema és que cal tenir les criatures en algun lloc i que facin alguna cosa.