No he sabut fins fa quatre dies que existia una certa polèmica en determinats sectors -castellans/espanyols, tot s'ha de dir- de la xarxa, a l'entorn dels possibles plagis que l'escriptor Quim Monzó ha anat endegant des de fa temps.
Tot plegat s'ha desenvolupat en indrets de més enllà de l'Ebre i ho va destapar fa gairebé deu anys un periodista francès que viu a Alacant en una publicació local. La cosa s'ha escampat per mitjans hispànics cosa que ha fet que a casa nostra se sentissin veus indignades, en contra del tema, com si la qüestió fos, en el fons, una campanya malèvola anticatalana, que potser en part també, evidentment, doncs ja sabem que en aquests temps tot s'aprofita per a sucar-hi pa. Però per casa nostra s'explica la questió discretament, amb una mitja rialleta de complicitat, sense gosar parlar-ne massa públicament ja que aquest autor és encara un valor vigent i en alça. De moda.
Tocar els grans mites és complicat, en el nostre país. De Lluís Companys, per exemple, no se'n pot parlar si no es per fer-ne grans lloances. El mateix va passar amb Heribert Barrera, qualsevol que incidís en els seus desafortunats comentaris sobre la immigració era poc respectuós i mal català. Pla plagiava força, va ser més o menys franquista durant un temps, però per damunt de tot plegat s'hi passa de puntetes. Al capdavall anem configurant un país irreal, de gent perfecta, pura i brillant, a la qual es mitifica però que si cal, quan toca, s'oblida molt de pressa. Seria actualment el cas de Guardiola, una mena de sant nostrat del present esportiu, àdhuc patriòtic. Fins i tot en el cas d'això de Duran, els andalusos i els bars sembla que hem de fer pinya de grat o per força a favor del fons de la qüestió quan el més desafortunat han estat les formes.
Jo mai no he estat monzoniana i sempre m'ha semblat aquest un escriptor sobrevalorat, tant si considero la qualitat general de la seva obra com la quantitat, el gruix de la producció estrictament literària. No entenc massa que se li muntés aquella gran exposició fashion, quan tants altres bons escriptors dormen el somni de la pau o no troben qui els editi o reediti. Com han fet molts escriptors catalans, treballa també en castellà, cosa que a segons qui se li retreu. És clar que són articles i que ens hem de guanyar la vida, malgrat que que Pedrolo, un gran oblidat i un gran treballador, no ho hauria fet mai. He de dir que em sembla bé utilitzar el castellà i escriure en les dues llengües, no sóc purista ni dogmàtica, precisament. Ha estat a través dels articles com s'ha destapat això del plagi. I és que accedir a aquests textos mostra que hi ha paràgrafs pràcticament copiats literalment sense citar mai la font original. Si som una mica objectius això no es pot negar, la veritat. D'una cosa n'ha vingut l'altra i ara fins i tot han trobat coincidències amb autors estrangers, pel que fa a la seva producció més literària.
Plagiar i copiar és fàcil ja que resulta impossible accedir a tot allò que es publica al món. Ho serà encara més en el futur, quan comptarem amb escriptors catalans de família xinesa, senegalesa, peruana o pakistanesa, cosa que els facilitarà l'accés a textos llunyans. De vegades és gairebé casualitat que algun fet d'aquests es faci públic, ha passat amb novel·les premiades i de vegades ha estat al llarg del temps quan s'ha destapat la llebre. Els músics són víctimes sovint de la còpia, molt freqüent en el seu món i m'he adonat que els joves tenen molta pressa en inscriure de seguida el que fan al registre de la propietat intel·lectual, per si un cas. Picasso expliquen que copiava descaradament les troballes dels coneguts, molts dels quals amagaven les seves novetats dels ulls del pintor. Per no parlar de pobres estudiants que veuen com les seves tesis i tesines són abduïdes per professors brillants que les aprofiten per a conferències i publicacions sense mencionar d'on les han tret.
El que m'empipa és això de no poder parlar de segons quins personatges o fets de forma seriosa i desacomplexada ja que aleshores ets una mala catalana, una traïdora, una fatxa. Les capelletes literàries, però, s'esmicolen sovint entre elles, amb la boca petita i de forma subtil, per als entesos. Fa uns dies parlava de Sagarra, víctima propiciatòria de les elits de segons quina època cultural, cosa que encara cueja.
Ahir mateix, en un programa de televisió, on parlaven de cuina, un senyor que hi participava, sense entrar en valoracions parlava del Bulli i Ferran Adrià en aquest mateix sentit, no hi ha crítica, no se'n pot dir res en contra, o hi estàs a favor de forma incondicional o ets dels altres. Si el personatge és català universal o local, el tema es complica de forma exponencial.
Per als qui encara no sabeu com ha anat aquest descobriment aquí trobareu més informació i enllaços als originals.
Una paraula que s'utilitza de forma molt alegre és la de geni, per cert. De molts dels qui he esmentat s'ha dit que eren genis. De ser un geni a ser una patum hi ha una distància molt feble i relativa. I d'això a allò castellà que diu a perro caído todo son pulgas també hi ha quatre passes.
geni
1 1 m. [HIH] [AN] Esperit que, segons els pagans, presidia el destí d’una persona o lloc, deïtat tutelar. El geni tutelar de Sòcrates.
1 2 m. [AN] Ésser al·legòric que personifica una idea abstracta. El geni de les arts.
2 m. [LC] Caràcter peculiar, tendència pròpia, d’un poble, d’un període, d’un llenguatge, d’una religió, etc. Una construcció contrària al geni de la llengua catalana.
3 1 m. [LC] Aptitud superior de què està dotat un esperit creador, poder altíssim d’invenció i organització. Un músic de geni. El geni de Beethoven.
3 2 m. [LC] Persona dotada d’aquesta aptitud o poder. Shakespeare fou un geni.
4 1 m. [LC] Natural d’una persona, especialment quant a la seva adaptabilitat a l’execució de certs actes o com a propensió a l’enuig, a la impaciència, a la còlera. No tinc geni per a fer aquestes coses. Noi, quin geni gastes avui! La noia té molt mal geni: sempre està enfadada amb tothom. No ho sabia que aquest bordegàs tingués el geni tan fort.
4 2 [LC] tenir un geni de fotims Tenir un geni prompte a l’enrabiada.
30 comentaris:
Potser el nostre caràcter mediterrani ens fa ser viscerals, i anem amb facilitat d'un extrem a l'altre, sense terme mig. Potser també, país petit com som, sense un Estat que vetlli pels nostres interessos i idiosincràsia, necessitem de mites que ens facin visibles al món. Això sí, els mites d'un a un, que tenim un estómac petit per a pair-los: un cuiner, un pintor, un poeta, un contista...
Cert, Jesús, ja deia Calders, que durant molt de temps també va ser un 'oblidat i menystingut' que el nostre prestatget literari -tot i que es pot fer extensiu a qualsevol camp- era molt petit i que si n'hi posaven un no n'hi cabia un altre.
Ara bé, aquí també hi ha una qüestió objectiva, la còpia descarada sense citar fonts, que em sembla una cosa poc ètica, la veritat. Tot i que, ves a saber de què parlem quan parlem d'ètica, en el camp cultural...
Una entrada molt interessant, Júlia. Estic d'acord amb allò de les mitificacions i l'explicació de Tibau al tema. Però trobe que per a ser crítics hem de ser autocrítics. I això, de vegades, falla.
Els catalans, com tots, som plagiaris i som originals. Deia un humorista americà: "orgullós de ser irlandès? com es pot estar orgullós d'un maleït accident geogràfic? digues que ets feliç per ser-ho, que n'estàs content, però no diguis que estàs orgullós de la casualitat que va fer-te néixer en un lloc".
El pecat més gran, no dels catalans, sinó de tots els pobles, és el de l'orgull. I els catalans som tan iguals a tothom que fem exactament el mateix que fan els altres. Encimbellem persones per tal de gaudir i participar del seu èxit i, quan ja no ens són útils, les recanviem per d'altres.
Això d'en Monzó fa anys i panys que volta per la xarxa. No sóc especialment fan d'aquest escriptor, com no sóc especialment fan de cap altre, sobretot si no estan morts, cosa que m'estalvia les decepcions. Sóc fan d'algunes persones, i resulta que aquestes escriuen, però en sóc perquè he tingut l'ocasió de conèixer-les, altrament no en seria pas fan. Amb això vull dir que la gent ens adscrivim a partits de forma irreflexiva, potser només per no sentir-nos tan sols ni tan poqueta cosa.
I respecte als plagis em fa una certa gràcia. La literatura, l'art en general, ha fet un gir els últims cent cinquanta anys, cap a la preeminència de la figura de l'autor. Curiosament, ara adorem el més gran plagiador, el bard d'Avon, quan té ben poca obra original. També recordo un professor que em va parlar que en Neruda va traduir a lo bèstia la Commedia i va voler fer passar bou per bèstia grossa. Curiosament d'això no se'n troba rastre. Ves que els xilens no siguin una mica catalans també!
Xavier, l'autocrítica és una virtut gairebé inexistent, llevat de quatre innocents que la cultiven 'encara'. En el camp literari i en tots.
Clídice, sovint s'ha dit que les persones que més deceben són els escriptors dels quals sovint s'espera una certa coherència intel·lectual.
Neruda també eran un bon 'pajaro', cosa que no li treu mèrit en segons quins textos literaris. Pel que fa a la coherència més d'un 'expert' considera que allò de 'Confieso que he vivido' s'hauria de titolar 'Confieso que he mentido'.
A mi el que em fa ràbia -una mica, he, he- és no poder parlar de segons què amb segons qui pel fet que et cau al damunt l'anatema recurrent.
De tota manera plagiar o copiar i no posar cap referència em sembla lleig, ho faci qui ho faci, encara més si cobra una bona setmanada. Als blogs voluntaris, com que no tenim beneficis és difícil que plagiem res, al menys de forma conscient.
El d'Avon de fet va copiar arguments però en va fer 'recreacions', pel que sé, vaja. De tota manera durant anys i panys es va dubtar del fet que tot fos només obra seva. Qui ho pot saber, això? També va patir penjaments, com ara de Voltaire, un altre 'pajaro', a qui no agradava l'excés a voltes 'gore' dels arguments avonians.
En el fons tot plegat,patums, genis, plagiadors divins, arquitectes indiscutibles, pintors mitificats i la resta, hores d'ara serveix per a endegar rutes turístiques, que en temps de crisi sempre fan calaix.
Això d'elevar a la categoria de figures intocables a certs personatges és propi de cultures acomplexades i provincianes.
A mi la literatura d'en Monzó sempre m'ha semblat -com la d'en Pàmies i la Moliner- l'equivalent al fast food. Omple una miqueta, però després d'una estona ja l'has oblidat.
no en sabia res d'aquesta història, em sorpren per anecdótica. Tos plagiem conscient o inconscientment, és tractre només de plagiar a gent de qualitat que a la seva vegada ha plagiat també. Jo tinc una novel·la que sembla una revisió actualitzada del mecanoscrit del segon origen, i per tant un plagi, només que el mecanoscrit el vaig llegir (venia un diumenge amb el periódico) just en acabar la novel·la.
Desconeixia aquestes acusacions. Monzó per escriure els seus articles s'inspira sovint en notícies xocants (collonades, que diria en Francesc), que troba a la xarxa. De totes maneres, agradi o no, té un estil inconfusible i sempre acaba duent l'anècdota al seu terreny. En temps tan globalitzats no sé si ens acabarien acusant de plagi a tots els que escrivim, siguem grans o petits.
De totes maneres, la tasca de demolició d'aquest periodista, que des de 2002 té una plana contra Monzó, voreja l'obsessió paranoica.
David, penso força com tu pel que fa a aquest tipus de literatura, de tota manera en els temps que corren no m'estranya que tingui èxit.
Francesc, una cosa és inspirar-se, l'altre plagiar sense adonar-nos-en i l'altra copiar trossos sencers que sembla que és el que ha fet aquest senyor.
Allau, jo crec que nosaltres no ens hi podem comparar, plagiem o no, ja que no cobrem pel que fem.
Per altra banda, no entraré en las valoracions de la paranoia del periodista, al qual suposo que li ha emprenyat que les seves descobertes accidentals no trobin més ressò ni més condemna intel·lectual, ans al contrari. Si a això li afegim el context 'valencià' ja tenim més llenya per al foc.
Però els fets són els fets i no es tracta d'inspirar-se o comentar, que és el que fa en Francesc Puigcarbó sovint 'por a amor al arte' i citant d'on ho ha tret, sinó que Monzó ha copiat sense manies paràgrafs sencers literalment, sense mencionar-ne l'origen, que després el tema es faci servir amb intencions anticatalanes o el que vulguis és un altre tema.
I és que sembla que l'estil inconfusible sovint no és ben bé ni tan sols 'propi'.
Plagi? Però qui no plagia, avui dia? El problema, en tot cas, ve donat per la gràcia (o la poca gràcia, segons el cas) en presentar una qüestió plagiada. Però tots aquests que passegem de dia i de nit per la xarxa, que llegim en paper, o en digital, fins i tot qui només tingui en les converses la font dels seus intercanvis... tots plagiem.
Molt interessant m'ha semblat quan parles de la mitificació de certs personatges al nostre país. Com diu la Clídice, no és un mal exclusiu dels catalans, però és un mal, sense dubte. Una de les coses que més m'agrada de viure a l'estranger és la perspectiva que et dóna de la teva pròpia realitat: després de quatre anys a Alemanya sóc tan català (i independentista, per a més informació) com abans, però tinc infinitament menys paciència amb els catalans que donen carnets d'"autenticitat".
ps: visca el Barça, però tota la tonteria al voltant de Guardiola em posa malalt.
Ferran, no crec que sigui només cosa del present, crec que sempre s'ha fet, tot i que abans costava més descobrir-ho. En això de la mitificació totalment d'acord, res a afegir. El que em sobta és que al cap d'uns anys els mites s'obliden o menystenen, recordo la meva joventut quan Espriu era inqüestionable.
Aquests que donen carnets d'autenticitats són els primers en passar-se a 'l'enemic'quan paga millor o venen mal dades, així ha passat des d'Eugeni d'Ors a La Trinca.
Per molt que menystinguis en Monzó, Júlia, i diguis que és un valor vigent i de moda, som molts els llegidors que no som tan rucs i apreciem el talent i l'originalitat de l'escriptor, un dels millors contistes europeus actuals.
Dels seus plagis se'n parla fa anys i que se sàpiga encara no ha hagut d'anar a cap judici.
Fas una anàlisi quasi constant d'uns catalans que prenem el que ens donen sense capacitat de reacció crítica i, creu-me, Júlia, hi ha de tot com a per tot. I tampoc s'ha d'oblidar que en el món dels crítics -i jo en sóc- n'hi ha molts que escriuen empesos per l'enveja.
Salutacions!
M'encanta el tema del plagi i l'obra d'art. No se m'acut dir res original sobre el tema perquè gairebé deu estar tot dit.
Glòria, en qüestió de gustos tot és vàlid, Txekhov opinava -i jo comparteixo la seva opinió- que només coneixia un criteri, allò que li agradava i allò que no. Ningú no l'ha portat a judici, com no van portar a Pla pel fet que probablement els plagiats ni saben que els han plagiat i aquells que ho han descobert no tenen una gran capacitat de portar judici ningú.
Més enllà de gustos i crítiques i enveges, que de tot hi ha en el món literari i en tots, m'agradaria que es pogués parlar de forma normalitzada d'aquestes coses, el fet és que hi ha paràgrafs sencers copiats literalment en molts articles de MOnzó. Que a banda d'això ell, el mateix que Pla que tenia el mateix 'vici', no entro en consideracions de qualitat literària dels seus originals i fins i tot admeto que té uns quants contes genials. Uns quants. I pel meu gust, sempre subjectiu.
D'aquest tema no se'n pot parlar de forma normal amb un gran nombre de gent, ja que s'hi han barrejat qüestions d'anticatalanisme per una banda i de devoció incondicional a Monzó per una altra.
Un tema profund i polèmic, Pere. Divertit per una banda i perillós per l'altra, a causa de les reaccions que provoca. Ahir sobre Freinet gairebé no vaig tenir cap comentari, així és la vida.
Només voldria fer constar que no entro en la valoració de l'obra literària de Monzó, jo no en sóc devota però tot són gustos i tampoc m'agrada Proust que tothom diu que és molt bo i ho deu ser.
Però els fets són els fets i sembla que s'ha comprovat i demostrat la còpia literal de tirallongues d'articles en anglès o italià, no un ni dos, sinó uns quants.
Queda dit.
Que tothom copia? Potser sí, no dic que no. Que als 'genis' -suposant que Monzó ho sigui- se'ls ha de perdonar tot, com a Picasso. Tampoc no dic que no. Ni que sí.
Tot és relatiu i valorable.
Absolutament d'acord amb la teva última apreciació, Júlia.
Júlia,
Estem d'acord quant a les opinions que s'han de respectar però jo no sóc el gran escriptor rus, no em seento tan segura ni puc mostrar-me tan radical amb el què penso. Junt amb el meu criteri m'agrada seguir el dels altres que de vegades no em fan ni fred ni calor, de vegades m'enfosqueixen i també m'il·luminen.
Encara sort que dius que algun dels seus contes és genial, aquest adjectiu del qual avui se n'està abusant tant.
Acabar per dir que no sóc incondicional de ningú i mai permetria que la catalanitat em mediatitzés. Suposo que, igual que tu, amb més o menys encert, busco certa lucidesa.
Bon diumenge, Júlia!
Gràcies, Ferran!
Glòria, era hiperbòlic, per fer broma sobre mi mateixa.
Txekhov no era una persona tan segura ni res d'això, era un home molt terrenal i no em sembla gens radical dir que només entens que una cosa t'agradi o no a tu, més enllà de les consideracions alienes, per cert, m'agradava i m'agrada, de moment sóc incondicional seva.
Dic 'de moment'perquè jo també canvio i el que m'agradava abans de vegades no m'agrada ara i a l'inrevés.
A vegades, Júlia, penso en el que m'has respost. Fas un post (faig) un post que em sembla d'allò més ben construït i interessant i aparentment no hi ha ningú que hi tingui res a dir (deu ser que ha sortit tant rodó...) i altres cops alguna coseta feta de pressa, un petit acudit, crea unes respostes que em semblen desproporcionades. Bé, la història de la nostra vida és el mateix :-)
Fixa't, es veu que el comentari anterior ha estat escrit tan de pressa que...
Pere, ens passa a tots. El que ens sembla vital, és trivial a un altre barri. Per això som humans. M'està bé així.
Pere, Allau, passa sovint, és veritat, als blogs i a la vida, les petites coses tenen de vegades més pes específic que les grosses.No només això, jo que acostumo a fer posts una mica llarg em trobo amb el fet que s'acaba comentant una molt petita part anecdòtica d'allò que he escrit. Per això els polítics haurien d'anar més amb compte amb els comentaris 'anecdòtics', n'hi ha que han provocat més guerres que les crisis.
Estimada Júlia, estimats bloguistes que heu comentat el post de la nostra amiga:
facis el que facis, una part del món ho trobarà bé i una altra part del món ho trobarà malament. Dit així sembla una exageració, i ho és. Però crec que s'ha de partir d'aquesta base per analitzar la realitat. Com s'expliquen, sinó, les fílies i les fòbies sense motiu aparent? El camp de l'escriptura no se'n salva pas, d'aquestes dicotomies...
Tens tota la raó, benvolguda Teresa, però encara em sorprèn la diferència en valorar determinades coses segons qui les fa o deixa de fer. En tot hi juga la visceralitat irracional i fins i tot la simpatia o antipatia que generes, de vegades de forma ben innocent.
Publica un comentari a l'entrada