Som els millors, està comprovat científicament

En aquest món nostre, petit i resclosit, sovint aixeca més pols un tema marginal que no pas quelcom seriós i profund. L'anècdota i el partidisme fan que sigui difícil entrar a fons en els temes importants i cercar solucions possibles a allò que ens neguiteja.

El senyor Duran va dir això dels andalusos i els bars i sembla que el comentari està desvetllant tots els dimoniets adormits aquí i allà, a més de l'afany retòric dels polítics propis i de l'oposició o de les oposicions. Mentre allà ens dediquen penjaments a dojo, -fins i tot he tingut un malson i he vist ressuscitar l'inefable senyor Guerra fent de dimoni dels pastorets-, aquí o se'l defensa o s'aprofita el tema per tirar pedres a la teulada convergent amb temes que tenen poc a veure amb l'anècdota. En general, per a la seva defensa s'ha incidit en això del fons i la forma. El que passa és que les formes, en el moment en el qual estem, tenen molta importància. Una cosa és comentar el que sigui a casa i entre els amics i coneguts i l'altra fer-ho des de la tribuna política.

Fa pocs dies també el senyor Mas en va dir una de grossa, sobre el castellà i el català i si els nens catalans escrivien i parlaven bé el castellà i sobre el castellà andalús que sembla que segons la seva opinió no l'entenem. Evidentment, per la pell de brau diuen penjaments molt més gruixuts dels catalans, cosa que no fa res més que atiar l'independentisme visceral, un passeig per la blogueria forana de vegades provoca cobriments de cor i disgustos a dojo. L'estat hispànic divers, republicà, tolerant, que molts somniàvem i somnien, car jo continuo pensant que potser algun dia serà possible, avui sembla impossible per una banda i per l'altra.

És clar que els estats i les pàtries i fins i tot les llengües nostrades són abstraccions manipulades segons toca. Al capdavall som persones individuals, valorables de gota en gota i no immergides en el conjunt del maremàgnum col·lectiu. No sóc visceralment anticonvergent, que és una altra manera de ser català, ni visceralment antisocialista, que n'és una altra. Ni voto sempre el mateix de forma devota sinó segons em sembla que anirà millor en aquell moment, opinió que, és clar, sempre serà subjectiva i sovint pot esdevenir errònia.

De tota manera em molesta el retorn al mite de l'andalús gandul i que parla de forma confusa, personatge inexistent present en aquests darrers desafortunats comentaris. Potser no entenem el castellà que ens parla un andalús de segons on, tot i que avui, amb l'estandardització de les formes dialectals, cada dia és més difícil no entendre ningú, però també pot ser que no entenguem d'entrada el català de segons quins mallorquins, per exemple. Pel que fa als bars, aquí també són plens de gent, molta de la qual autòctona, cosa que em sorprèn, ja que som en tems de crisi.

Tot plegat mostra prejudicis antics. Rosalia de Castro ja es queixa en els seus poemes de com es tracta els gallecs a Castella. Aquí, abans de la guerra, es van rebre amb inquietut els murcians i mursiano va ser, com més endavant xarnego una mena d'insult recurrent, tot i que hi havia immigrants aragonesos, valencians i de molts indrets. En el ressentiment que tot plegat va provocar hi ha l'explicació fins i tot de moltes actuacions faieres,  com ara aquells retols que deien que en un indret acabava Catalunya i començava Múrcia, tot i que com que les històries reals i cruels que ens afecten són incòmodes no hi hem entrat mai a fons.

Quan jo feia pràctiques en una escola pública, amb un gran nombre d'alumnat castellà, la professora insistia sovint en el fet que els andalusos quan venien a Catalunya treballaven molt, per esmicolar tòpics absurds, fins i tot entre les criatures de parla castellana hi havia un cert menyspreu vers l'andalús tòpic. Vaig treballar a un despatx on el meu cap era molt catalanista, d'aquells que promovien iniciatives pioneres per a la represa de la nostra llengua una mica d'amagat. Recordo que un dia em va dir que s'havien de demanar informes d'uns clients andalusos perquè amb aquesta gent mai se sap. El comentari em va semblar, no cal dir-ho, horrible, car jo he viscut sempre en un barri multicultural i a casa meva, tot i que érem catalans de soca-rel, sempre vaig copsar un gran respecte per la gent de fora que malvivia com podia per guanyar-se les garrofes.

Vaig conèixer en una ocasió una parella gran d'exiliats que havien tornat a Catalunya, en un campament excursionista. Eren molt cults, o allò que tòpicament entenem per cults, però també em van amollar quelcom com ara que els del sud hispànic quan anaven al tren feien soroll i bevien i no tenien respecte per la gent mentre que els catalans érem la finor personificada. Vaig pensar que havien perdut el sentit de la realitat però que allò era el que pensaven en la seva joventut. Hi ha moltes maneres de parlar castellà però l'andalús tòpic, gandul i pobre ha estat una mica l'ase dels cops. Una de les poques pel·lícules que ha retratat de forma magnífica la realitat d'aquells anys ha estat La piel quemada, tota una joia una mica oblidada del cinema.

Els temps van canviar, com sol passar i tothom es va barrejar, tot i que encara existeixen dèries que ens allunyen. Com vaig sentir dir en una ocasió a l'enyorat Paco Candel, un altre pioner en la defensa d'aquella immigració i en intentar fer-nos-la entendre, ara ens hem adonat que ens assemblem més del que ens pensàvem. Ho deia quan ja la immigració mundial ens anava envaint. Ha vingut gent de tot arreu però avui també hi ha uns que són més mal vistos que els altres: els moros. No hi fa res que la realitat ens demostri una i altra vegada que a tot arreu, fins i tot a la Catalunya més catalana, hi ha de tot i més, ni que les persones que provoquen més problemes en algun barri tinguin un origen ben allunyat del nord de l'Àfrica propera. En el fons del fons continuen vigents els prejudicis selectius.

De vegades sento per la ràdio un programa d'aquests als quals truca gent espontània per explicar els seus problemes. En més d'una ocasió he pogut escoltar xicots d'origen marroquí que es queixen de com els mira i percep la gent. L'altre dia es queixaven també del fet que per a donar-los papers havien d'esperar molt més que no pas els hispanoamericans. La locutora va dir que no ho sabia del cert i que si algú estava informat sobre el tema que ens en fes cinc cèntims.

Va trucar una noia que va explicar que tenia parents hispanoamericans i que, efectivament, era així, per convenis que hi havia entre els països i per la relació d'Espanya amb les antigues colònies. Bé, què hi farem, també una part del Marroc va ser protectorat i allà vam fer i ens van fer moltes escabetxades, les guerres de l'Àfrica són encara molt poc conegudes per nosaltres. La noia es va explicar amb respecte, donant la raó als nois pel fet d'aquella diferència substancial i sense entrar en valoracions.

Però aleshores van trucar al programa dos hispanoamericans. Creien que ells tenien tot el dret a tenir papers abans que els marroquins, ja que eren de la mateixa cultura que els espanyols. Un d'ells fins i tot va començar a embolicar-se i va arribar a dir que els del Marroc havien ajudat a Franco quan la guerra i que això també comptava. En fi, ja sabem que la ignorància és molt atrevida. Podia haver trucat un musulmà i dir que ells s'havien estat vuit segles per la pell de brau, per exemple. No hi ha res com la història del passat per explicar i justificar les misèries del present. En uns aldarulls que hi va haver fa algun temps en una barriada d'una ciutat catalana un castellà no reciclat li deia a un marroquí: tu no vas a ser nunca como nosotros, que somos españoles...

Sovint hi ha qui ens fa crides a l'independentisme ressuscitant al Conde Duque de Olivares. No interessa l'aprofundiment en res, només demostrar el que es vol demostrar, que sovint és una barbaritat, amb perdó dels bàrbars que també eren uns marginats. Uns marginats que van acabar per prendre el poder, com és sabut, i per accedir als llocs importants de l'imperi després d'haver fet les feines que els fills dels romans ja no volien fer. Els romans van fer desaparèixer les llengües autòctones de grat o per força i van imposar el llatí o convèncer les elits per tal que l'utilitzessin. I d'aquell llatí en van sortir tot un munt de dialectes de molts dels quals avui en diem llengües, que és un grau superior en la consideració semàntica.

Les formes són importants, de vegades molt més que els fons, i provoquen reaccions perilloses. Incidir en allò que separa i no en allò que ens uneix i fa iguals o molt semblants és absurd i només palesa ignorància encara que sigui ignorància interessada o fins i tot una mica innocent i ingènua.

De tantes paraules com fem servir a tort i a dret cultura és una de les menys clares i més manipulables. Per això hi ha qui s'ha entretingut a recollir-ne definicions i diuen que n'ha trobat milers. Pel que fa a allò què és o no és una llengua cada vegada ho tinc menys clar i ningú no me n'ha donat una explicació prou seriosa, la veritat.

Pel que fa als nens i nenes, l'altre dia Anna Maria Moix, a La Vanguardia, en deia una de bona: els nens castellans escriuen malament el castellà i els nens catalans escriuen malament el castellà i el català. I és que els veritables problemes són els que són, què hi farem.