Una vella, gairebé oblidada olor

No sé si Una vella, coneguda olor, és una bona obra de teatre. Ja fa temps que entrar en consideracions qualitatives pel que fa a la literatura, el teatre o el cinema, em resulta gairebé irrellevant. Les modes canvien i jo també. Per al meu gust és tot un tros de vida, reflecteix molt bé uns ambients i una època que sembla molt llunyana però que potser no ho és tant com sembla. A més, el teatre té l'afegit de la posada en escena, de les interpretacions i la direcció, que de vegades fan malbé el text més interessant o milloren molt textos mediocres. En aquest cas crec que la cosa s'ha fet bé. M'ha agradat tornar-la a veure. 

A l'obra, situada a l'any 1962, en uns patis del Raval -però que podrien ser del Poble-sec o de qualsevol altre barri humil- s'apleguen aquells veïns avui una mica mitificats, que tot ho compartien, però que també s'envejaven i es traïen. Uns veïns que no parlen de política a l'obra, potser per l'època en què es va escriure. No hi ha referències explícites sobre la guerra ni la postguerra. Ni sobre Franco. Són pobres i prou. Els podríem endevinar un passat esperançat, tragèdies familiars antigues, ara són resignades ombres que intenten sobreviure. Un dels anacronismes evidents en les obres actuals que reflecteixen el temps de la postguerra és que la gent parla sovint de política i sembla que el tema els preocupi de forma excessiva.

En aquesta obra, escrita a principis dels seixanta, i que reflecteix en directe la realitat, els més grans s'han conformat a viure al seu barri, un sostre és un sostre;  l'han après a estimar i si en algun moment en van voler fugir, ara ja és massa tard. Els joves encara somnien. L'obra retrata un ambient semblant a de la Historia de una escalera de Buero Vallejo. El noi de l'obra no és ingenu, ja ha deixat enrere l'adolescència i s'ha pervertit, s'ha convertit en un oportunista que es val del seu carisma intel·lectual per tal d'aprofitar-se de la noia innocent, somniadora, que voldria fugir i no ho pot fer.

L'obra acaba amb una certa sordidesa però l'autor no es devia quedar tranquil i uns anys després va escriure'n una mena de continuació menys coneguda, Baralla entre olors, en la qual els anys han posat les coses a lloc, la noia traïda ha triomfat i el noi impresentable és un desgraciat i un mediocre. Encara va recollir aquest autor la protagonista i el seu ambient en una tercera obreta, al més pur estil de sèrie televisiva per capítols, finalment els patis desapareixien i la xicota, fotògrafa d'èxit, en feia un darrer reportatge.

Hi ha molts tòpics morals en aquesta història i les seves seqüeles però com que tot està explicat de forma planera ens ensopeguem amb allò que en diuen una tranche de vie, ben interpretada i amb una escenografia molt bonica i realista, al mateix temps que poètica. I amb un bon detall, un teló. I és que el teló semblava haver desaparegut del mapa del teatre modern i a mi m'encanta això de veure com s'aixeca i es descobreix el misteri de l'indret on tot s'esdevindrà.

Fa poc vaig poder veure per una companyia d'aficionats Berenàveu a les fosques. Totes aquestes primeres obres de Benet i Jornet comparteixen el mateix imaginari com ara aquella ràdio que ens parlava de Franco. Rosa Maria Sardà havia estat sovint la veïna propera, condicionada per la pobresa. Recordo unes versions televisives d'aquest obra i de Baralla entre olors en aquells excel·lents espais teatrals que ens oferien fa anys per la petita pantalla, en castellà i en català.

La lectura, en perspectiva temporal, d'aquestes obres em resulta avui una mica trista, en el fons els personatges creuen que han de fugir del seu barri pobre. Els autors s'afegien a una mena d'ideologia de la superació que acceptava que superar-se era fugir del seu ambient familiar. Una cançó de fa anys també expressava aquesta ideologia: mi calle tiene un oscuro bar, húmedas paredes, mas yo sé que alguna vez cambiará mi suerte.

Aquesta poca estima pel barri s'ha donat també durant anys al meu, per prosperar calia fugir, marxar nord enllà, ja que també en el mapa de la ciutat el nord semblava més amable. Amb el temps t'adones que la felicitat, la il·lusió, les possibilitats vitals, poden trobar-se al barri més humil. La qualitat de vida es porta a dins de cadascú, no té relació amb un pis millor ni un barri més elegant. En el fons moltes fugides cap a les parts altes han comportat també l'enyorament d'uns valors antics i perduts, d'una puresa malmesa per les ambicions no realitzades.

No sé com veuran les noies joves d'avui aquest brètol que se les dóna d'intel·lectual i que allò que vol, en el fons, és aconseguir el que vulgarment es deia sucar. En aquell moment històric que a una xicota li passés el que li passa a la protagonista era un drama irreversible. Un llibre que també acaba sense esperança per a la noia deshonrada, en aquell cas a la força i per un parent, és Cendra per Martina, de Pedrolo, un llibre profundament trist com trist és aquest final de l'obra de Benet i Jornet. Tot i que avui sabem que hi ha moltes esperances després d'aquests desenganys i d'aquests abusos, al menys en el nostre món occidental.

M'ha agradat tornar a veure aquesta obreta, aparentment sense pretensions, l'obra d'un jove, com era aquell Benet i Jornet d'aleshores. Un dels problemes que hi suren  és aquella repressió sexual que marcava diferències importants entre el tracte donat als homes i a les dones. Va guanyar el premi de teatre Josep Maria de Sagarra, Joan de Sagarra es queixava que no constés aquest premi gairebé a cap document de promoció de la representació, una mostra més de com es tracta encara aquest autor pels nostres verals.

L'obra podia haver estat un guió d'aquell cinema neorrealista que tants bons títols va donar al cinema anglès, italià. Els intents que es feien a casa nostra topaven amb una censura arnada que demanava finals moralistes, gairebé religiosos. No recordava el detall de l'estimació que la protagonista mostra per les monges que la van educar i que li van obrir els ulls al món de la cultura, avui tot el que fa referència al món de la religió sembla envernissat d'una mena de neoanticlericalisme força pintoresc. Encara aleshores les noies anaven a missa i els nois anaven a tot arreu. Els temps van canviar i sabem o intuïm -molt del públic assistent imagino que en desconeix la continuació- que la noia reaccionarà i trobarà la manera de treure's un títol als vespres per canviar de feina i millorar socialment i que el mal tràngol juvenil no serà res més que una experiència per oblidar. També intuïm que el pocavergonya les passarà magres, amb la pubilla fornera.

En tot cas, una obra per veure de forma desacomplexada, una mica nostàlgica, i per fer-ne una lectura actual que ens faci admetre l'evidència, que malgrat la crisi moltes coses han millorat al llarg del temps. Tot i que avui també hi ha patis humils poblats per pobres globalitzats dels quals, ai, n'ignorem moltes coses. Hi haurà algun jove que escrigui sobre els pobres urbans del present? De fet, ja Marc Martínez ho va intentar, amb un resultat remarcable, en la seva obra sobre el Raval d'avui. I Joan Corbacho també, en el cinema, amb aquelles històries creuades de Tapas. Caldrà veure com homes i dones de les noves generacions, que pertanyen a les onades migratories multiculturals ens explicaran algun dia, a través del teatre o del cinema, històries de pobres, amarades de grandesa quotidiana, com aquesta. I és que aquests intents de reflectir la realitat ens ensenyen molta més història real que no pas els manuals acadèmics més reeixits.


No negaré una part de raó a aquells que han dit que és una obra inoperant, d'argument gairebé inexistent, en tot cas això es podria dir de moltes altres actuals, que desvetllen devocions incondicionals. També hi ha qui creu que era una reposició que no calia. Tot és opinable. En el que segurament ens posaríem aviat d'acord seria en l'excel·lència de l'actuació més o menys secundària de tres grans dames actuals del nostre teatre: Arànega, Colomer, Maife Gil. Mereixen, això sí, més grans oportunitats de lluïment i protagonisme.