15.11.11

Reflexions electorals sobre la salut i d'altres virtuts teologals







Una de les religions més dogmàtiques del nostre temps, que ha vingut a substituir les anteriors, és la medicina lligada a la ciència moderna, la qual se suposa que s'equivoca molt poc o no ho fa mai. En el context electoral el tema mèdic és, avui, una carta important a jugar.

Per això és fàcil fer demagògia amb el tema mèdic i qualsevol intent de fer minvar els serveis lligats a la salut i la malaltia desvetlla tota mena d'inquietuds i de dimonis col·lectius.

De vegades tinc l'estranya percepció que encara hi ha vers la classe mèdica part d'aquella sacralització antiga, quan tot ha canviat i molt. Els i les metges són persones que pateixen, estan malaltes i de vegades moren prematurament, de les mateixes malalties que insisteixen en combatre i prevenir.

De la mateixa manera, els mestres tenim fills mal educats, com els psicòlegs, els filòsofs, els pedagogs. Quan em vaig casar ens van recomanar anar a fer-nos una revisió completíssima, pagant, amb un metge que havia muntat el tema i que havia assolit un gran prestigi amb aquelles revisions, un bon negociet. Aquell metge va morir de forma força prematura, una gran contradicció vital, vaja.

Entenc que cal creure en alguna cosa però el fet és que un dia sí i un altre també el tema mèdic sorgeix a qualsevol hora i en qualsevol programa de la ràdio o la tele, amanint la nostra vida quotidiana d'operacions quirúrgiques, gairebé sempre d'arxiu. Fins i tot quan parlen de vacunes es complauen en enfocar ben de prop la punxada.

Possiblement sóc una imprudent ignorant, però els anys et fan veure que aquesta prevenció tan magnificada funciona de vegades però en d'altres ocasions també avança prematurament un patiment inevitable. Per això fa molt de temps que no em faig cap prova d'aquestes que afirmen que trobar-te quelcom a temps, aconseguirà meravelles pel que toca a la teva subsistència i longevitat. També he comprovat com trobar quelcom ha representat per a algunes persones tot un calvari que ha acabat en crucifixió. 

Costa anar contra corrent, també amb això. Encara més, molta gent creu de bona fe que quan t'arriba un avís de l'estament mèdic donant-te, sense demanar-ho tu, dia i hora pel que sigui, hi has d'anar de forma obligatòria. Tot plegat no vol dir pas que el dia que em trobi malament no vagi al metge o a l'hospital, de la mateixa manera que les criatures han d'anar a escola quan cal. On sinó? La medicina alternativa encara resulta més susceptible d'enredada.

Com que en totes les professions s'hi mouen interessos corporativistes costa separar el gra de la palla. Un refrany català fa de dos metges, el més vell, ja que l'experiència dóna més coneixement que no pas l'estudi, fins i tot l'estudi que es fa avui dia en universitats massificades i amb els dogmes inevitables. Però avui la majoria de metges amb els quals t'ensopegues són encara força joves.

Una coneguda, metge, m'admetia que s'ha perdut força allò que en deien l'ull clínic. L'època de la vida en la qual entomes la malaltia i mort de la teva gent gran, pares, oncles, fins i tot d'alguns contemporanis, no fa res més que demostrar que de vegades enmig de la medicina més sofisticada funciona encara allò de si l'encerto, l'endevino. Tota aquesta dolorosa etapa m'ha fet tornar molt escèptica pel que fa a aquesta promocionada prevenció.

I que per més que et facis proves tot arriba, també la mort, i que allargar agonies de vegades, per molt humà que sigui, resulta una carrera contra l'absurd, una carrera que sempre acabarem perdent. Al menys, de moment. 

Ja fa anys que les vagues em semblen, quan no perjudiquen empresaris o el gran capital, injustes. Les de metges i de mestres encara més. Fins i tot ho fa dir Pasternak al Doctor Zhivago, això. Que per evitar un mal jo faci mal, ni que sigui per negligència o reivindicació del que sigui, a qui no m'ha fet mal és, tot plegat, una gran bestiesa.

He escoltat a metges diversos versions absolutament contradictòries sobre síndromes i malalties, per no parlar de l'alimentació, un altre camp ple d'afirmacions mèdiques dogmàtiques i contradictòries. Hem generat una societat de nou rics, egoista, que creu que tot es pot preveure i curar. Els governs ho han d'arreglar tot, tot, tot.

Una societat de malgastadors miops a la qual no li abelleix mirar al seu entorn per comprovar que moltes coses de les quals gaudim en el present, assistència mèdica o educació de qualitat no són res més que privilegis de gent ben peixada.

Un altre tema és la qualitat, santa paraula, que en referència a la medicina l'hem anat relacionant amb grans hospitals, medicaments cars i moltes proves, per fer-te algunes de les quals et fan firmar, de forma apressada i absolutament burocratitzada, que estàs d'acord amb totes les desgràcies que et poden passar després. El mateix que amb aquests efectes secundaris previstos als fulletons dels medicaments, que fins i tot alguns metges t'aconsellen no llegir per no acabar llençant-los tots pel forat de l'aigüera, cosa que resultaria molt poc ecològica, per altra banda.

Al capdavall hem de tornar a reivindicar que ens deixin, per exemple, néixer i, sobretot, morir a casa, cosa cada vegada més difícil ja que hi ha allò que en diuen uns protocols i els metges i el seu estament també es volen curar en salut des que els errors i les negligències ja no són tan impunement silenciats de forma corporativa com en d'altres temps, no tan llunyans. 

El que passa és que l'autoritat mèdica, amb el tema de la ciència, plena avui de dogmes que s'esberlen en silenci de tant en tant, té molt de pes, tot i que també hi ha pacients saberuts que els donen lliçons espontànies, des que s'ha inventant el google. 

Tinc molts coneguts que ja són avis i que sovint han d'exercir de cangurs, i de tant en tant em comenten, amb ironia, les manies pediàtriques actuals, que els generen un cert neguit a l'hora de tenir cura dels néts. Els fills i filles, evidentment, fan molt més cas del que els diu el metge que no pas de l'experiència materna, que en d'altres temps era una gran font de coneixement per als pares novells. 

Em sembla que ja vaig escriure l'anècdota dels cigrons, però la repetiré. En una botiga de llegum cuit, on compro de tant en tant, la venedora té l'entranyable i ancestral costum d'oferir als infants una paperineta amb quatre cigrons. Va oferir-la a una nena petita de la qual tenia cura l'avi, obligat a fer de mainadera, com tants altres del present.
-Ui, no, no, de cap manera, que la meva filla no vol que mengi res que no li hagi admès al metge -li havia dit el iaio, molt inquiet.

Sembla que després la filla va consultar amb el metge, que va beneir la discreta ingesta de llegum regalat i la nena va acabar per poder tastar els cigrons, que li encantaven. L'anècdota mostra en quina situació es troben avui aquests avis que fan una feina no remunerada, sovint molt a gust, però que temen en tot moment per la salut dels infants, salut que ve dictada per dogmes imposats pels pares joves, que avui ja no són tan joves. I que a aquests els han imposat els metges, producte de la seva època, de les seves circumstàncies i de les seves manies. 

Jo mateixa recordo com, en els meus temps de mare novella, un pediatra em va criticar molt un altre d'anterior per les farinetes que m'havia aconsellat. Això sempre t'ho fan de forma privada, és clar. Era aleshores, i em temo que encara passa, molt difícil que un metge acceptés i denunciés l'errada d'un altre que t'havia admès de forma discreta i en privat.

No vull fer una crítica global d'una professió imprescindible, que també fa la seva autocrítica, tot i que sovint te la fa de forma una mica ambigua i amb molta cura. Al capdavall els metges també van al metge quan es troben malament. De tota manera, jo tenia una professora de física boníssima que no anava mai al metge perquè deia que si de físics n'hi havia de tan dolents, de metges el mateix.  I que no tenies manera de saber si qui et tocava era dels bons o dels xusqueros. Jo he pensat el mateix sovint, en relació a la classe pedagògica on he vist de tot.

La monja Forcades és de les poques que ha fet una valoració molt crítica de l'excessiva medicalització de les societats occidentals del nostre temps, però com que té els seus detractors i amb la grip aquella va passar el que va passar, que encara no ho sabem ben bé del tot, per a alguns no és un discurs prou vàlid el seu, sembla ser.

Estic en contra del destraler sistema de retalls que s'ha utilitzat però això no vol dir que no fessin falta. El que passa és que molta despesa pública, també en ensenyament, l'ha generat més aviat una organització deficient i en ocasions caòtica. No tot es basa en els recursos, amb pocs recursos es poden fer moltes coses i molt bé i això ho saben els països pobres i ho sabíem nosaltres en d'altres temps.

No hi ha res com tenir calerons per fer moltes bestieses, que ja ho deia Talleyrand, això. Això ho hem patit també a nivell individual i familiar, ja que hi ha una gran tendència a estirar més el braç que la màniga, un pis més gran, una segona residència, un bon cotxe, un viatge llarg, inútil i apressat, però caríssim. Futileses i francesilles que s'han convertit en necessitats pel fet que les podíem fer. 


Conec gent de la meva edat que ha pressionat molt els fills quan aquests, més prudents que no pas els progenitors, s'estimaven més anar a un pis de lloguer compartit que no pas comprar habitatges caríssims i posar-se al coll la corda de la hipoteca: i ara, quina bestiesa, els pisos sempre pugen de preu, són un gran estalvi, etcètera, etcètera.

Aquella pel·lícula de la transició que era Los nuevos españoles mostrava en forma de comèdia la transformació de la nostra societat, de la galvana a l'eficàcia professional al servei dels grans grups empresarials, que pagaven millor però exigien devocions. Per això els calia fomentar el consum dels empleats, que s'endeutessin, vaja. Vam caure en el parany i ens vam endeutar.

La vida exemplifica, per poc que s'hi mediti, que no hi ha res que ens eviti la decadència, sense receptes de metge l'home neix, i creix i mor, feia la cançó. Es viu més i millor que abans, certament, i vivim millor aquí que no pas a l'Àfrica o l'Índia, encara que no haguem nascut en cap grup privilegiat de la societat. Vivim millor que els nostres pares i avis, la majoria. Sempre materialment parlant, pel que fa a l'esperit, això no toca. Ja no sabem ni si existeix, l'esperit.

Una de les dèries de la gent de la meva generació és repetir que els nostres fills viuran pitjor que nosaltres, com si la vida de la humanitat fos una mena de carrera ascendent en la qual sempre s'hagi d'anar a més i a més, a tenir més coses -no pas més fills, ep-, a viure més anys, a semblar sempre més jove. Però la mateixa història de la humanitat mostra com en tot hi incideix l'atzar i com estem sotmesos a alts i baixos, a trompades i recaigudes.

M'agradaria topar-me de tant en tant amb una esquerra veritable i universalista que propiciés els valors no materials i que en lloc de repetir-me que els altres són els dolents m'assegurés que tots plegats trobarem la manera de viure pitjor, però de forma digna, per tal de contribuir a assolir uns mínims a nivell universal. I que m'expliqués el procés a seguir de forma clara i raonable.


Perquè en els telediaris, a més de tot el gruix relacionat amb la medicina i de l'excés esportiu, de tant en tant també ens mostren imatges de gana i misèria molt pitjors, fins i tot, que les que van poder contemplar els meus pares i avis, que van viure molt pitjor que no pas jo.


En el fons, fins i tot les religions més científiques s'han de refiar de la fe i de l'esperança. Aniria bé comptar amb la caritat, en el seu sentit més primigeni i autèntic. No és estrany que sigui aquesta la virtut teologal que ha vist malmetre de forma més destralera el seu significat espiritual.

24 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

no puc opinar massa atès no he anat mai al metge ni prenc cap tipus demedicament, ni tan sols un gelocatil ja que no tinc tampoc mai mal de cap. Ara, la sogra o el meu pare teniea i té un arsenal de pastilles a casa, amb el problema afegit que amb els genèrics haig d'anar molt en compte que no es faci un embolic. Per cert, el metge que duu al meu pare per la seguretat social al Cap, és dels que s'escolta quan parla i pontifica més que el Papa, ja m'hi he enganxat un parell de vegades acompayant al meu pare, i un dia prendrem mal. I mira que sóc pacífic jo, però és que no puc amb ell i la seva prepotència.

Júlia ha dit...

Francesc, és que n'hi ha molts de prepotents, malauradament. I aquest excés de pastilles s'hauria de revisar en profunditat, vaig anar de castanyada amb una colla de la meva edat 'juvenil' i jo era l'única que no prenia res. No ho trobo normal, crec que al darrera del pastilleig hi ha un gran negoci. El gelocatil sí, alguna vegada quan canvia la pressió, que m'agafa mal de cap, però pocs i espaiats.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Júlia, d'aquest article s'aprofita tot, com del porc.
L'altre dia, anant d'excursió, comentava amb un company que si els humans haguéssim crescut espiritualment (digues-li ètica o moralment també, si vols),només un deu per cent del que ho hem fet tecnològicament, aquest món fora un altre. Per això m'he fixat en aquest paràgraf de l'article "..Sempre materialment parlant, pel que fa a l'esperit, això no toca. Ja no sabem ni si existeix, l'esperit." Vet aquí perquè no trobes aquesta esquerra universalista que dius: per cert, l'única esquerra possible, profundament imbuïda del "caritas".
Avisa'm si et plau si un dia trobes aquesta esquerra. Mentrestant seguiré sent del que les actuals "esquerres" en diuen ser de dretes.
He dit i repeteixo que s'ha de revisar profundament, més a començaments del XXI, el dit dret de vaga.
Dret que no reconec ni a mestres ni sanitaris ni a tot col·lectiu que amb la seva vaga pot perjudicar innocents.
Felicitats per la teva reflexió.

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

La teva reflexió dóna per a molts comentaris, i espero que els lectors del bloc en vagin fent.
Jo només reflexionaré sobre els termes absolutament caducats de dreta i esquerra. En algun moment històric tenien sentit, però en aquests moments estant com estan dins la mateixa polaritat, són el mateix. El que resultaria veritablement innovador és sortir d'aquesta polaritat. Però per això es necessita sortir també del políticament correcte, tenir imaginació i encara aquella altra cosa: esperit.

esparver ha dit...

Ups, els pares novells som molt influenciables, ens han dit que ho hem de fer perfecte i que si no ens surt un nen sa i intel·ligent és per la nostra negligència. De fet la meva mare li va estar donant galetes d'amagat a l'esparveret bastant de temps.

Lectora corrent ha dit...

Estic d'acord amb tu sobre les vagues del món de la salut i de l'ensenyament. Crec que hi ha altres maneres de protestar (i no em refereixo a tallar carrers o rondes, com estan fent avui una altra vegada, a més de la vaga). Per altra banda --i potser m'equivoco--, en aquestes vagues d'ara hi veig un rerefons polític.

Quan a la teva visió de la medicina, comparteixo algunes opinions, però d'altres, no. En primer lloc, això que dius que la ciència moderna "se suposa que s'equivoca molt poc o no ho fa mai" potser és la percepció que es té des de fora del món de la ciència i que --això sí que és cert-- transmeten alguns científics. Però justament la ciència avança a còpia de contradir-se. Els paradigmes van canviant sobretot perquè els avenços de la tècnica permeten avançar en el coneixement de molts fenòmens. Per exemple, a l'escola em van ensenyar que la vida depenia de la llum del sol i ara se sap que això no és ben bé així, que hi ha bacteris que viuen dins de roques a gairebé tres quilòmetres de profunditat, on no hi arriba la llum ni els productes del metabolisme dels organismes que sí que viuen de la llum. Aquells bacteris obtenen l'energia que necessiten de les roques, que són també el seu aliment.

Quant a la medicina preventiva, n'hi ha de dues menes: una que depèn de cada persona i consisteix a dur una vida sana, amb hàbits saludables, i una altra que és la que ens proporciona el servei de salut i que permet, en molts casos, detectar malalties en la seva fase inicial o prevenir infeccions (les vacunes) que abans eren un assot per a la humanitat.

Cadascú és lliure de fer amb la seva salut el que vulgui, i hi ha qui, passant de revisions i metges no ha tingut cap problema, però hi ha qui ha anat al metge quan ja era massa tard. Les revisions, però, no s'han de prendre com un carnet de punts per a viure més. Entre altres coses, perquè viure més de vegades pot ser un calvari.

Quant als fàrmacs, ai... depèn de la situació de cadascú. Quan has de conviure amb el dolor, encara que intentis prescindir-ne, acabes cedint. El que no entenc és que hi hagi qui, per un simple mal de cap endrapi un ibuprofè. Jo, que no tinc més remei que prendre'l habitualment, procuro passar-ne o prendre'l només al matí, quan tinc una època bona. I sempre acompanyat d'un fàrmac protector d'estómac.

Gràcies per fer-nos reflexionar i disculpa la llargada del meu comentari; veig que me "enrotllat" molt.

Júlia ha dit...

Gràcies, Xiruquero, tot i que comparar amb el porc és una mica 'singular', he, he.

Júlia ha dit...

Teresa, hem deixat tot allò que era 'espiritual' molt de banda, malauradament. I, certament, la divisió antiga, ben clara, entre dretes i esquerres, avui no vol dir res, ja que les diferències són absolutament 'electoralistes'.

Júlia ha dit...

Esparver, d'això res, però cal veure-ho amb els anys. Tu fes el que puguis i els nens i nenes surten com volen i poden, tot és atzar. És clar que resulta molt frustrant haver-ho d'admetre.

Segur que les galetes clandestines han estat un gran aliment per a l'esparveret...

Júlia ha dit...

Lectora, m'agraden molt les teves reflexions, ja sé que hi ha molts científics que no són dogmàtics i també gent raonable en el camp mèdic. Però, des de la meva ignorància, crec resulta poc demostrable, de moment, saber en molts casos què hauria passat de no haver trobat alguna cosa dolenta 'a temps'. Tampoc no podem saber quants tractaments inútils i que han fet patir molt la gent s'haurien pogut evitar si s'hagués 'viscut en la ignorància'.

Vull dir que res no és dogmàtic ni definitiu. En tot cas, que et trobin quelcom a temps no t'evitarà envellir i morir de coses potser pitjors, tot és molt relatiu.

Tots som diferents, és clar, tenim dret a les nostres pors i a les nostres prevencions, però també hem de saber que es pot triar i que no és obligatori revisar-te a cada moment, crec que hi ha una pressió excessiva dels mitjans que de vegades m'ha fet pensar en l'interès en mantenir tot un sistema mèdic complex i,com s'ha vist,massa car.

Fa poc una amiga que sempre em renyava per no fer-me revisions de pit va trobar-se un bony després de pocs dies d'haver-se revisat. Vull dir que res no és infalible ni definitiu.

En tot cas, com he explicat, les meves darreres experiències amb el sistema hospitalari m'han fet pensar molt en tot plegat, allargar la vida de vegades no té massa sentit segons com, però,és clar, és l'única cosa que tenim.

Només espero que el tema de l'eutanàsia es perfeccioni i s'accepti. No entenc, per exemple, l'alegria amb què la societat ha admès l'avortament en aquestes darreres dècades i la prevenció que encara hi ha vers la mort assistida.

Per la llargada del comentari no et preocupis, darrerament estem molt mal acostumats a la brevetat i hi ha coses que no es poden debatre en profunditat de forma apressada, com ho fan la tele o les ràdios.

Clidice ha dit...

Com sempre m'ho he passat la mar de bé llegint-te. Sobretot m'he quedat amb la reivindicació de l'esperit crític. Em fa feliç pensar que els meus fills van créixer en una escola on aquest, l'eperit crític, era la base de tot l'ensenyament. Em fa feliç veure'ls capaços de desenvolupar allò que els abelleix sense abraçar-ho com una secta. Per això no m'agrada quan em diuen, per exemple: "tots els mestres són iguals", i ja et pots imaginar en quin sentit. Com tampoc entenc el "tots els polítics, tots els metges, tots els aparcacotxes ...". Aquest "tots" és una ofensa cap a les persones que, cada dia, exerceixen el seu saber d'una forma conscient i rigorosa. I el mal de les "esquerres" ve a ser una mica el mateix. L'autocrítica és inexistent, fins a l'extrem de semblar una secta. Per això, a vegades, costa tant ser-ne, com si tenir un cert pensament polític volgués dir perdre tot sentit crític.

GLÒRIA ha dit...

Jo estaria d'acord amb certes retallades i a segons què. S'hauria de filar més prim -políticament parlant- en tot perquè hi ha una pila de polítics que viuen massa bé pel que fan. Per cert, ja ho crec que existeix la divisó dret i esquerra i exuistirà mentre hi hagi qui la xali i qui es mori de gana. Es poden canviar els noms però no l'essència. Hi ha oprimits perquè hi ha opressors.

Les revisions mèdiques, com a mínim anuals, són molt importants, Júlia. No crec que la teva vida t'importi tan poc ni la dels teus fills i el teu home. Gràcies a les revisions escric aquestes línies. És clar que si m'hagués mort per falta de visitar el metge, tu podries dir que era la meva hora però per mi i pels que m'estimaven, viure era important. Creu-me. No explicaré aquí el meu historial però sort n'he tingut dels metges i especialment els de la Seguretat Social que sempre se m'han portat molt bé. No puc dir el mateix d'algun infermer però això seria una altra post.
Salutacions!

Júlia ha dit...

Gràcies pel comentari, Clídice!

Júlia ha dit...

Glòria, no dubto del fet que cada cas és diferent i també cada persona, només reivindico que, a nivell individual, puguem triar sense pressions. Conec gent que es revisava com cal i tampoc no han tingut sort i també casos en els quals la família ha pensat que millor no l'haguessin sotmès a tractaments agressius per acabar malament com ho ha fet.

Malauradament la medicina no és una ciència exacta, a això em referia.

miquel ha dit...

Entenc que en el cas dels metges, com en qualsevol altra professió, la meua, per exemple, hi ha de tot, i com en qualsevol professió abund la mediocritat, és a dir, la normalitat, però és veritat que encara hi ha certa sacralització.
Quant a les vagues, les dels metges i les dels ensenyants són molt atípiques des del punt de vista del sistema productiu: en totes dos professions el resultat de la seva feina no és cap producte manufacturat que tingui sortida en el mercat, res que pugui fer perdre diners als empresaris. per altra banda, avui de tot en diuen vagues. Una vaga és la que no s'atura fins que s'han aconseguit uns objectius o no es pot aguantar més, res d'aquestes intermitències.

(per cert, em sembla que aquesta nit expliquen a la tele la forma de tenir un pis sense hipotecar-se. Veure El pisito :-)

Júlia ha dit...

Pere, la veritat és que cada dia em sembla que això de la vaga demana una revisió. De tota manera considerant que els líders sindicals semblen ser els líders menys renovables ni renovats de tots... no entenc que ningú es queixi d'aquesta eternització a les poltrones.

miquel ha dit...

Fa riure algun comentarista quan diu que Coscubiella és una veu nova en la política. Hahahahaha.

GLÒRIA ha dit...

Això de tractaments massa agressius és cert del tot i cal estar a l'aguaït però, per desgràcia, el malalt sol ser lleg en matèries mèdiques i quedar ben servit. Jo sé els peatges que he hagut de pagar només fent prevenció però no me'n penedeixo. Ara bé,també existeix la possibilitat d'informar-se sobre els tractaments i el pacient té tot el dret a rebutjar-los.
Detesto donar consells però, de tot cor, no t'oblidis de tú i dels teus que tots sou el mateix.

Júlia ha dit...

La veritat, Pere, és que de 'veus noves' que siguin interessants, gairebé cap. O si hi són no les deixen parlar...

Júlia ha dit...

Glòria, la vida dels meus m'importa molt més que la meva i jo parlo sempre per mi respecte a les revisions, cadascú que faci el que vulgui i pugui.

En tot cas, tot i que no es pot triar res, m'estimaria més una horeta ben curta encara que fos una mica prematura que no pas aquestes llargues decadències senils durant les quals la família, inevitablement, està desitjant que tot s'acabi. És el problema d'allargar massa una vida que també ma d'acabar.

És que també en algun cas he pensat que a alguna persona estimada, si no li haguessin trobat 'a temps' un problema, se n'hauria estalviat moltíssims de posteriors.

No podem preveure el futur, hem d'anar fent amb les nostres pors, cadascú a la seva manera, segons li va, al capdavall tot és atzar.

Crec que arribar als seixanta, en el món d'avui, considerant les possibilitats d'una gran part de la humanitat, està prou bé. La resta, la providència o la casualitat decidiran. Quan més tard millor, evidentment, si estàs una mica bé, però això...

Anònim ha dit...

AHIR "TOCAVA"VALL D'HEBRON,JA SAPS QUE TINC UN FILL MALAL,I VA SER ATES NORMALMENT,I FOREN TRES ESL ESPECIALISTES,UN HAN VA DIR"COPERATIVISME SRA.I RES MES",L'ALTRE"ES UNA VAGA POLITICA",EL TERCER "JO NOMES VISITO UN COP PER SETMANA,NO PUC DEIXAR A LA GENT PLANTADA".....ELECCIONS ESTIMADA¡¡¡
PER CERT JO TAMBE ANYORO AQUELLS VELLS METGES AMB "ULL CLINIC".
JUGANT....

Júlia ha dit...

Vas tenir sort, Jugant. El tema mèdic donaria per molt i en profunditat.

GLÒRIA ha dit...

Júlia,
No acabo d'entendre que tant Teresa Costa-Gramunt com tu dieu que no existeix la divisó dreta i esquerra i que són termes electoralistes.
No em vull repetir però acudiré a llò tan simple de pobres i rics. Vázquez Montalvám deia que els qui afirmaven que no hi havia diferència entre dretes i esquerres, manifestava que era clarament de dretes...bé, no sé si és així. En tot cas no seria cap mal però tendeixo a creure-m'ho.

Júlia ha dit...

Benvolguda Glòria, crec que avui en el nostre món occidental no es pot parlar de la lluita de classes com en temps passats i que dretes i esquerres tampoc són el que eren en els anys 30, àdhuc en els seixanta. Vázquez Montalbán mateix, una vegada, preguntat sobre temes socials en els darrers temps va admetre que dir segons què quan, com ell, es vivia en un pis de 200 metres quadrats no era massa just, em va fer una mica de pena i tot.

Jo em puc considerar d'esquerres per ideologia convencional però, creus que els que gaudim dels avantatges de la nostra societat, ni que sigui sota mínims, ens podem considerar igualment d'esquerres comparats amb els pobres de veritat del món pobre?

No n'hi ha prou amb dir què s'és d'una cosa o de l'altra, passa com amb el cristianisme, s'ha de donar exemple. A més, per necessitats electoralistes uns i altres han hagut de cedir terreny, no crec que hi hagi una diferència substancial avui, a casa nostra, entre el que fan uns i altres. Un altre tema serien els grans extrems, molt poc representatius.

Podríem entrar molt a fons en el tema i segur que tot té també una part de subjectivitat. En tot cas és la meva opinió i crec que la de més gent.

En tot cas, amb la caiguda del món comunistat, tot es va trasbalsar també, crec que tot pesa.