4.12.11

L'orfaneta coratjosa retorna a Thornfield Hall


Fa una mica més d'un any vaig tornar a llegir la novel·la Jane Eyre i en aquest blog, ja una mica vell considerant la mitjana d'edat dels blogs, vaig escriure sobre el llibre i la relativa decepció que m'havia provocat la seva relectura (He tornat a visitar el senyor Rochester, 16/08/2010)

És clar que tot s'ha de situar en el seu context: la novel·la, les germanes Brontë, els costums i manera de pensar d'aquella societat de l'època i la innovació en la narrativa que podia representar aquella protagonista coratjosa i en ocasions una mica repel·lent i discursiva.

Aquestes novel·les del XIX han exercit una fascinació renovada i el cinema ha recollit moltes vegades la història de Jane Eyre i el senyor Rochester donant rostres diferents als seus protagonistes. El cinema, fins i tot les sèries de televisió, són mitjans molt diferents del literari i sovint no poden ni volen ser una transcripció en imatges de la lletra escrita. Encara més, de vegades, quan s'intenta ser fidel és quan menys fidel s'és a l'esperit de la novel·la i s'endeguen aleshores pesadíssimes creacions pretensioses i avorrides.

No crec que s'hagi d'anar al cinema esperant veure el llibre. Sempre en sortirem decebuts. Hi ha qui creu i afirma que sempre és millor el llibre cosa absolutament falsa. De vegades és millor el llibre, de vegades és millor la pel·lícula o la sèrie televisiva, de vegades, poques, s'aconsegueix una correspondència admirable entre un i altra.

En cinema també hi ha la dèria d'afirmar que la versió més antiga és la millor. Però la versió més antiga que recordem sovint no és, ni de bon tros, la més antiga, el que passa és que les més antigues ja no les coneixem o les hem oblidat. Hi ha alguna de les versions que és la nostra, pel fet que està lligada a la nostra vida i els nostres records personals. Fa poc llegia  una injusta crítica sobre la darrera versió de Mujercitas (escric el nom en castellà pel fet que Donetes encara em resulta un títol estrany), la de Winona Ryder fent de Jo March, una versió que a mi em va agradar molt. En aquest mateix comentari es defensava de forma abrandada la versió de Mervin LeRoy, del 1949, una mena d'encisadora col·lecció de cromos, lligada als meus records infantils i, per a mi, emblemàtica, tot i que no entraré en el tema de la qualitat.

En canvi els cinèfils consumats i la gent més gran, com la meva mare, valoraven l'anterior, la de Cukor, amb una magnífica Katherine Hepburn jove i magnífica fent de Jo. L'havia sentit lloar tant que quan la vaig veure em va decebre una mica i tot. A mi, com que la història m'agrada i el llibre sempre m'ha encantat, totes les versions m'han fet passar una molt bona estona i aixó que les he vist unes quantes vegades.

I és que de tant en tant ens agrada veure allò que ja coneixem. I aquests llibres del XIX exerceixen sobre nosaltres una atracció incombustible. Potser per això un director jove, Cary Fukunaga, de l'edat dels meus fills, americà fill de sueca i japonès, ha tornat a Thornfield, acompanyat d'uns actors també joves  i actuals, Mia Wasikowska, James Bell i Michael Fassbender, que té molta feina darrerament i també es troba pels cinemes psicoanalitzant dames de bon veure. Ep, i Judy Dench com actriu veterana invitada!!!

Calia una nova versió? Això no té importància. Sempre cal una nova versió d'aquests títols encara que n'haguem vist més de cent. I encara que no calgués, es faria igualment. Cada versió en cinema incideix més o menys en algun aspecte de la novel·la, en algunes versions la proposta matrimonial misionera a la protagonista desapareix i en d'altres la sàdica escola on creix la noia compta amb més espai del convenient. No he pogut evitar anar-hi i he de dir que m'ha agradat força, és una versió lenta i acurada, plena de llums i ombres artístiques, molt ben ambientada, de vegades sembla una mica una col·lecció de quadres de l'època, però és una bona pel·lícula, pel meu subjectiu gust. Els actors estan molt bé, ben triats, expressius i patidors com toca. 

Aquí teniu una petita mostra de Janes Eyres i senyors Rochesters, per a tots els gustos. No he trobat fotografies de les pel·lícules mudes, que n'hi va haver algunes, ni d'una versió que va fer TVE pels setanta, quan amb una sabata i una espardenya eren capaços d'oferir-nos versions molt dignes de tota mena de grans novel·les de tots els  temps, però sobretot del segle XIX. 





La van protagonitzar Rafael Arcos, un senyor que va tenir una vida apassionada, un amor fou amb Sílvia Tortosa, a la qual encara li pregunten pel tema, i un final tràgic i depriment; ell mateix, doncs, tot un personatge turmentat de novel·la. Però en aquell moment estava esplèndid, sobretot quan el vestien d'època, que ho feien sovint, així que va resultar un Rochester emblemàtic, pel meu gust. Jane Eyre era Maria Luisa Merlo, una altra gran actriu ben coneguda, aleshores molt jove. Em passa com amb el nostre Comte de Montecristo, el de José Martín amb Emma Cohen, qui ahir, precisament, vaig poder veure pel segon canal parlant de El viaje a ninguna parte, fent de la desitjada i desgraciada Mercedes, la catalana, que per a mi sempre seran les versions més estimades i entranyables aquestes tan properes, tot i que es difícil poder-les recuperar.

Precisament en aquest reportatge sobre aquella joia que va ser el viatge a enlloc hi sortien entrevistes d'arxiu amb el seu director, Fernando Fernán Gómez, en les quals ell deia coses molt serioses sobre els actors i actrius, per exemple, que no n'havia conegut cap que tingués vocació d'actor, sinó que el que tenien era vocació d'actor triomfador i que per això era un mitjà, aquest del teatre i el cinema, en el qual t'ensopegaves amb un gran nombre de frustracions. No només passa en aquest mitjà això, és clar, però en aquest cas és molt més visible i constatable, a causa de la fama efímera però massiva que genera.

Estic gairebé segura que els descendents del senyor Rochester i la senyoreta Eyre, ja que a la novel·la tenen un fill plegats que en moltes versions no surt a escena, deuen ser actors i actrius britànics de categoria. En tot cas, algun poder estrany i màgic tenen aquestes històries quan cada generació les torna a fer seves d'una manera o una altra. 
















Pelicula de cine por Filmtrailer.com

14 comentaris:

Mercè Siles ha dit...

Jo la vull anar a veure aquest dimarts al Floridablanca. L'he vist molts cops, en totes les versions, però no em fa res tornar-la a veure. Hi ha títols que els repeteixo constantment.

Francesc Puigcarbó ha dit...

sincerament, em fa molta mandra, és una història que ja no em va interessar abans i dubto que ara pugui captar la meva atenció. Hi ha histories que neixen mortes o somortes i aquesta n'ès una d'elles, insisteixo, fa molta mandra. Quan a Rafael Arcos el recordo i vagament també el seu trist final i el seu amor fou.

salut

Júlia ha dit...

T'agradarà, Mercè, em sembla, pensava que fins i tot al sortir de la sessió de les quatre estaries allà per la de la sis, he, he.

Júlia ha dit...

Francesc, em sembla que a les senyores ens agraden més aquestes coses, al menys la sala era plena de dames de totes les edats.

Júlia ha dit...

A més, aquest senyor Rochester, tot i que ja me'l miro amb ulls una mica materns, fa molt de goig, he, he.

Eastriver ha dit...

Posa la J.E al costat de l'Ulyses, i a veure cap a on va la gent... Vull dir que la literatura del XIX era una literatura feta per distreure, per emocionar, per transmetre, per fer de mirall (personal i social). Tot i el seu desprestigi ocasional, era una literatura feta per llegir i no tant per a criticar.

Parlen de la crisi de la novel.la, com de la crisi de tot, de la òpera, però és que tot plegat és una mica el mateix. Si a la òpera, que és música, li treus la melodia, ja em diràs què queda (un bunyol mig cru). A la literatura igual.

Ja n'estic cansat de posmodernistes emprenyadors. I que torni la veritable literatura, i que se la valori com se l'ha de valorar, no com una cosa demodé. La impostura és com una taca negra.

(Qué joveneta la María Luisa Merlo. Jo sempre l'he vista gran aquesta senyora... Encara recordo que jo era jovenet i a ella li va donar per sortir ensenyant el parrús a l'interviu, i jo que era una criatura molt tendre vaig tenir un veritable ensurt). Salutacions.

Gabriel ha dit...

Segurament aquesta nova versió de la Jane Eyre serà una bona versió, però em pregunto: com és que ens passem mitja vida versionant sempre les mateixes històries? A la literatura europea i universal està ple de bons llibres i bones històries que segurament ningú s'ha plantejat portar al cinema i potser també es mereixen una oportunitat.
Ahh, m'ha fet gràcia veure com a il·lustració del post una foto d'aquesta revisteta que es deia "Tp". A casa meva l'havíem comprat moltíssim. Ara, vés a saber si encara existeix...

Júlia ha dit...

Eastriver, estic força d'acord amb tu, s'ha perdut l'art d'explicar bones i llargues històries, una mica com ha passat amb l'art. Això explica tanta relectura.

Júlia ha dit...

Gabriel, aquestes històries tenen alguna cosa que d'altres no tenen, a més, els anglosaxons i els francesos saben vendre millor els seus productes, què hi farem.

És que és l'única foto que he trobat de Rafael Arcos vestit 'd'època'.

Júlia ha dit...

Eastriver, l'Interviu va fer molt de mal a les nostres innocències, he, he. De veure-les vestides d'època vam passar a veure-les en trajo d'Eva bíblica.

Montserrat Llagostera Vilaró ha dit...

Bona nit Julia:
Quans records m´has portat.
M´enrecorodo perfectament del disortat Rafael Arcos, que era un guapo galán.
Y aquesta portada del TP. a casa quan jo era joveneta la compravem cada setmana.
Parlan d´un altre cosa, aquest Nadal será el primer que pasaré a Valencia sense TV-3.
Be et desitjo unes Bones Festes.
Dolços sons.
Un petó, Montserrat

GLÒRIA ha dit...

Jo trobo que està bé això de versionar. Cada generació necessita el seu D'Artagnan o la seva Jane Eyre i és bo que el jovent descobreixi que a darrere d'aquestes pel·lícules hi ha excel·lents escriptors amb més obra.
Penso que se sol dir que és millor el llibre que la pel·lícula perquè si coneixem la història que ens expliquen, llegint-la, d'una manera o altra je ens hem fet la pel·lícula. Les obres més mediocres en mans de bons guionistes, directors i actors poden ser molt maques.
A mi les Brontë m'interessen molt per aquella aura que desprenen de germanor tancada en un casal, component novel·les a la llum de les espelmes mentre el cruel vent açota la natura. Aquesta essència de aillament, cercle endogàmic, tensions internes i talent fa molt especials les seves obres. "Cims borrascosos" és, per mi, una fita. I em quedo amb el llibre.
Salutacions, Júlia!

Júlia ha dit...

Gràcies pel comentari, Montserrat! Bon Nadal valencià, doncs. De tota manera avui molts programes els pots 'recuperar' per internet, ep. No és el mateix però va bé. Una abraçada!

Júlia ha dit...

Glòria, jo també crec que hi ha moltes pel·lícules de les quals no se sap o s'ha oblidat que provenen de llibres, són moltes, més enllà d'aquestes versions dels clàssics del XIX.

És com tu dius, cada generació necessita 'la seva' versió.

Jo crec que llibre i pel·lícula -o sèrie- són coses diferents i intento mirar-ho amb ulls diferents, tot i que no és fàcil, un exemple emblemàtic són els contes tradicionals lligats als dibuixos de Walt Disney 'por siempre jamás', ens agradi o no.

Les Brontë són, efectivament, tot un món en elles mateixes, un món que precisament el cinema no ha aconseguit reflectir mai bé en les biografies filmades. Abans els móns eren molt tancats i l'admirable d'elles és com van intentar sortir-ne amb la literatura, és aquest context creatiu que té molt de pes en les novel·les el que el cinema no pot reflectir del tot, encara que admeto que aquesta darrera versió incideix molt en aquest aspecte de la novel·la.

Cims borrascosos és per a mi la millor 'de la família'.


http://lapanxadelbou.blogspot.com/2010/08/i-avui-he-anat-prendre-el-te.html