EL CINE NIC I LA FASCINACIÓ DE LA IMATGE PROJECTADA

El dia 28 dedicarem la xerrada de CERHISEC al Cine NIC. La farà Jordi Artigas, la persona que més sap sobre aquest tema. La relació amb el meu barri ve del fer que la família Nicolau, que fabricava aquell estri encisador, tenia la fàbrica al Poble-sec, al carrer Nou de la Rambla. Fa temps, amb motiu dels cent vint-i-cinc anys del barri, Artigas ja ens va fer una xerrada sobre la historia d'aquells projectors i aquelles pel·lícules i l'ajuntament li va publicar, el 1998, un opuscle molt interessant. Avui té molt més material i un llibre inèdit i extens, que fa temps que cerca editorial.

Aquests dies he estat mirant per la xarxa i m'ha sorprès comprovar el gran nombre d'entrades que fan referència a aquella joguina, des de molts punts de vista. Per internet es poden veure fragments de pel·lícules, s'han endegat noves experiències fent servir la tècnica de l'estri, que avui ens pot semblar rudimentària. Van existir diferents models de màquines de fer cinema d'aquella marca però jo en recordo, sobretot, la de color verd. 

Nosaltres no en teníem, jo mirava aquelles pel·lícules a casa d'un veïnet de l'escala, de la meva edat. Amb els anys van sorgir noves màquines de cinema a l'abast, com el cine Exin. En vam arribar a tenir un, d'aquells aparells, però crec que no era Exin sinó d'alguna altra marca. També vam tenir un projector d'imatges fixes, molt rudimentari, d'aquests que es feien servir, perfeccionats, per dibuixar, i amb aquell ens miraven fotografies, de fet era un epidiáscopo infantil.

Alguns privilegiats tenien a casa màquines de fer cinema serioses, les més populars eren les Pathé i havia existit la Pathé Baby, un somni per a infants privilegiats. Abans de la televisió un veí de l'escala tenia una màquina de cinema i llogava pel·lícules ja molt antigues, de Charlot o Harold Lloyd i ens convidava a aquells passis alguns diumenges. Després algú va tenir ja projectors de diapositives, les diapositives van arribar a ser una plaga ja que els seus passis diversos, generats en viatges i visites, eren habituals i en ocasions no podies defugir l'assistència a alguna sessió d'aquell tipus, endegada per coneguts i saludats. 

Els aparells domèstics de cinema o diapositives van durar fins a l'aterratge intensiu de les noves tecnologies. Veure cinema en una casa normal tenia un gran valor afegit, amb el temps la filmació domèstica va estar a l'abast de més gent, com els cotxes modestos, es va democratitzar, vaja. Avui costa d'entendre i fins i tot de recuperar la fascinació que produïa contemplar cine casolà, encara que fos humil, rudimentari o de l'any de la picor.

A l'escola recordo haver fet amb els meus alumnes tallers de diapositives dibuixades, en paper vegetal, petits contes que després projectàvem. Una altra activitat habitual era aquella de fer un dibuixet en la cantonada d'un bloc o un llibre, un dibuixet amb petites variacions que tenia moviment quan el passaves de pressa. 

Tot ha canviat i, com amb tantes coses, l'abast generalitzat a la projecció i a la filmació ha fet que es perdés, en certa manera, la màgia, sobretot la màgia del context. En l'entrada anterior mencionava Nadar, els inicis de la fotografia i el que va significar socialment i cultural, tema al qual Holmes dedica moltes reflexions. Amb les limitacions que té la nostra memòria crec que devia resultar molt difícil, per a la majoria de la gent, abans de la fotografia, recordar com eren ells o els seus familiars en el passat, llevat, i encara, dels qui tenien calerons i es podien fer pintar algun retrat. 

De vegades, en algunes cases de pagès, es marcava l'empremta d'un infant, en fang, una maneta impresa de forma una mica maldestra, i s'escrivia la data al costat. En una casa de colònies en vaig veure una, fa anys, la primera amb la qual em vaig ensopegar. A la casa de colònies es conservaven alguns quadres i fins i tot un arbre genealògic incomplet, fet a mà. El nen de la maneta havia crescut i ens contemplava, ferotge, vestit de militar carlí, des d'una fotografia molt antiga. 

Si no vaig tenir Cine NIC m'imagino que seria per motius econòmics familiars però he de dir que la meva mare tenia una mica de mania a aquell aparell i a les seves pel·lícules, que li semblaven ximpletes i rudimentàries. Si no podies tenir una Pathé, millor no tenir res, devia pensar. L'aparell que vam tenir més endavant portava pel·liculetes que eren fragments de velles cintes còmiques, amb persones de veritat o dibuixets més acurats. 

Com a premi de consolació era fàcil comptar amb una petita lent, un visor, en el qual es posava un retallet de pel·lícula i, mirant cap a la llum, veies imatges diverses. Aquells retallets els venien en sobres, al Mercat de Sant Antoni, i eren sorprenents, allà et podia sortir de tot. M'imagino que les imatges devien tenir el seu origen en els bocins de cinta que s'arribaven a haver de tallar en les projeccions als cinemes de barri. Era emocionant quan, per casualitat, identificaves algun actor o alguna actriu coneguts. Fins i tot em fascinaven aquests records turístics que encara es venen, que imiten coses com ara màquines de retratar, i on pots veure imatges d'algun indret, vistes, resultaven absolutament màgics.

Al Museu del Cinema hi ha un fons importantíssim d'estris diversos, entre els quals el Cine Nic.  El NIC permetia fins i tot inventar-te les teves pròpies pel·lícules, però feia falta una mica de grapa. Encara queden joguines destinades a fer-nos mirar imatges de tot tipus, tot i que més aviat són ja una curiositat resistent, amb l'afegitó de què quan una cosa és fàcil de comprar i tens els diners per comprar-la quan vulguis, ja no genera el mateix desig badoc que quan no és així. En tot cas, si voleu saber més coses sobre la història de l'inoblidable Cine Nic, ja ho sabeu, el dia 28, a la biblioteca del Poble-sec.

El NIC es va anar perfeccionant i modernitzant però no va poder entomar els grans canvis en l'oferta i el consum de joguines, com tantes altres coses va fer moixoni durant els setanta. Però ha quedat en la memòria de molta gent o així m'ho sembla, malgrat que alguna persona jove m'ha preguntat, aquests dies, què era, això del cine NIC. Tot passa i l'imaginari canvia, ho vaig constatar fa poc quan, en un concurs de la tele, una persona jove no tenia ni idea de com acabava Thelma i Louise, per exemple. Em vaig sentir a mi mateixa imitant els comentaris de la meva mare davant d'ignoràncies d'aquest estil perpetrades per gent de la meva edat d'aleshores, però, com és que no ho saben?

PATINETS, CORDES DE SALTAR, BOMBOLLES DE SABÓ I EVOCACIONS LÚDIQUES DIVERSES

Al blog que tinc sobre el meu barri en Miquel va comentar com recordava les perilloses baixades damunt d'aquells taulons amb rodes, la majoria dels quals, en el seu temps, eren de construcció pròpia. A les xerrades que fem al Poble-sec venia fa anys un senyor a qui donava gust escoltar, va començar a venir menys quan va tenir la dona malalta i després ja no el vam veure, cosa que em fa pensar que o bé és mort o es troba en algun centre assistencial.  Havia fet teatre amateur i llegia i recitava de meravella. Sempre tenia un munt d'anècdotes per explicar com ara les baixades suïcides d'infant i adolescent pel mateix carrer Margarit que en Miquel. En el temps de la infantesa d'aquest senyor i de la meva mare aquest  carrer, quan plovia, es convertia en una riera plena de perilloses pedrotes que baixaven rabent des de la pedrera de la Satalia, on ara hi ha el camp de futbol. Pel mateix carrer veig avui infants de tot el món baixant de forma igualment arrauxada i perillosa, pel fet que el trànsit ha augmentat, però he de dir que m'agrada observar com xalen i penso que algun dia recordaran amb nostàlgia aquest present que per a ells és nou i excitant. Aquesta ha estat i encara és avui una activitat de nois.

Un estri que ha anat revifant i que avui té variants sofisticadíssimes és el patinet. El patinet sempre ha estat menys discriminatori que el monopatí, car les nenes també hi jugaven, tot i que menys. Hi ha variants de patinets elèctrics, per a adults, de moltes menes. Hi ha moltes joguines que revifen de tant en tant, com la baldufa. Fa un temps Espinàs, en un article, escrivia sobre l'oblit de les baldufes precisament quan a escoles i carrers havien ressuscitat i des d'alguns blogs el vam corregir. El mateix passa amb les moltes variants de rutlla, hola-hoop o com en vulguem dir, amb els yoyos i amb tota mena de joguines ancestrals. 

No veig fa temps, en canvi, que revifin les cordes de saltar de forma massiva. Durant la meva infantesa era ben habitual, a escoles, ciutats i pobles, veure nenes que saltaven a corda. Jo vaig ser sempre molt maldestra per a aquestes coses però m'hauria agradat saber entrar i sortir i saltar amb habilitat. Més endavant es va posar de moda la variant de les gomes, Isabel Núñez evoca a Entonces aquest joc de la seva infantesa que també precisava d'una gran concentració i habilitat.

Fa anys que no veig ni cordes ni gomes, no sé si als patis de les escoles es fan servir, en tot cas em temo que el seu us és més aviat gimnàstic. Molts jocs habituals de nois i també de noies han desaparegut a favor del futbol, durant anys i panys tan sols he vist, als patis, jugar a futbol als nois i fins i tot, en aquests darrers anys, algunes noies. És cert que algunes activitats lúdiques, com el Cavall Fort, que té diferents noms en castellà i català, el vam limitar i prohibir pel fet que era perillós i s'havia donat més d'un accident que, com passava aleshores, no es va difondre massa. El motiu pel qual un joc o un estri es posa de moda i s'encomana d'unes escoles a les altres és tot un misteri. Hi ha joguines imposades per les modes comercials però de vegades és a l'inrevés i els fabricants copien els estris casolans utilitzats pels nois i noies.

Fa ja també molts anys, devia ser pels vuitanta, a algú se li va acudir agafar les cintes amb les quals lligaven els materials de construcció, fer-ne una mena de roda comprimida i bullir-la, cosa que convertia l'invent en una mena de yoyo. Ben aviat en vaig veure a les barraquetes de fira una variant ja millorada i industrialitzada. També recordo aquell got amb un cordill encerat, que feia el cloqueig d'una gallina i unes festes de Nadal dels setanta durant les quals tothom anava fent soroll de gallina pels carrers. Un joc antiquíssim és l'eixarranca, que té moltes variants i que també ressorgeix de l'oblit de forma intermitent. Molts jocs en paper, com el dels barcos i d'altres, s'han fet després en versions comercials acolorides. La pedagogia papanates va promoure, crec que sense massa èxit, que se substituïssin els vaixells enfonsats per floretes i coses així, com també es va censurar el dibuix del penjat en aquell joc de paraules, tan conegut.

Les bombolles de sabó han estat una activitat que també ha revifat en algun moment, han sortit pots i potets que fan bombolles molt reeixides tot i que a mi m'agradava fer-les amb les palles antigues de beure orxata, fins que va venir el plàstic i van desaparèixer. L'orxateria Sirvent va ser de les darreres en canviar les palles per les canyetes de plàstic, em van donar un disgust quan ho van fer car les palles es podien mastegar com si fossin regaléssia i, a més a més, tenien l'al·licient de ser totes diferents, més estretes, més amples... Les bombolles de sabó són màgiques, tan boniques, tan irisades. Hi ha qui n'ha sabut fer espectacle però l'espectacle més interessant, per a la gent de la meva generació, era veure els balcons del meu barri plens d'infants bufant les palles de l'època i seguint la ruta de les fràgils esferes acolorides. És clar que tot anava escàs, aleshores, i el sabó també es racionava. Recordo allò del sabó RAKY, que anava molt bé per a aquella activitat, gairebé sempre estival.

Per cert, en un temps en el qual els patinets van anar de baixa a casa sempre recordaven un gran èxit del teatre infantil que es va fer al Romea durant els anys trenta i a causa de la despesa que provocaven els magnífics muntatges a l'empresari, segons expliquen, aquest es va arruïnar, La volta en món en patinet. Aquest empresari era el gran Josep Canals, que va morir trist i pobre. Aquell teatre formava part d'un món que jo mai no arribaria a conèixer però va deixar una petja profunda en els infants de l'època que en van poder gaudir. Canals va aconseguir mantenir la programació en català durant la dictadura de Primo de Rivera, tot i que va haver de pagar alguna multa important, cosa que també va repercutir en les despeses. L'obra era de l'autor Jordi Canigó, un pseudònim de Salvador Bonavia, un gran autor de contes que no té cap menció específica a internet, que jo sàpiga.

Els venedors ambulants, molts dels quals, avui, paquistanesos o aneu a saber d'on, venen de tant en tant joguines singulars i divertides, com aquesta mena d'helicòpters lluminosos que s'enlairen giravoltant. També han anat reconvertint-se els molinets, que eren de paper i ara són de plàstic. La majoria d'objectes meravellosos són senzills, relativament barats i, això sí, de durada efímera, gairebé com la de les bombolles de sabó.

TIONS INQUIETANTS I JOGUINES RARETES

He tingut aquests dies algunes converses virtuals i també en viu amb pares i mares joves que em defensen aquests horribles tions -ara en diuen 'cagations'- pel fet que als nens i nenes d'avui, que els han vist proliferar a tort i a dret, els fan gràcia i il·lusió. Admeto que quan ets pare o mare de criatures petites passes per coses que mai no hauries imaginat, des de comprar Barbies o Monstres de l'Univers a moltes altres coses semblants. Mires dibuixos horribles per la televisió, els portes al cinema a gaudir amb la darrera xaronada  i fas el que sigui per tal que els infants estiguin contents i il·lusionats en aquests màgics dies de Reis.

Precisament recordo com en una ocasió, fa molts, molts anys, a Perspectiva Escolar, van deixar verdes totes les joguines que havia demanat per Reis el meu fillet, eren lletgetes, cert, però crec que en aquelles crítiques suposadament educatives també hi havia molt d'antiamericanisme indiscriminat ja que algunes de les autores dels articles eren pedagogues pro-castristes, literalment parlant. Això va passar també i encara passa amb el tema Walt Disney, per cert.

Quan jo era jove es van posar de moda els jocs educatius i els pares mentalitzats vam començar a encarregar als Reis d'Orient -que no Mags- boniques joguines artesanals de fusta que als infants de l'època dels setanta i vuitanta no els feien cap mena de gràcia, com és natural.

Per cert, amb tanta campanya com hi va haver fa anys en contra de tot el fos bèl·lic o violent em pregunto si apallissar el Tió de forma despietada, quan aquest és avui ja una mena de personatge amb trets humans, no serà quelcom poc recomanable, la veritat.

Què hi farem. També m'he adonat que s'han posat de moda uns contes il·lustrats en un estil tètric, que fins i tot els entesos em diuen que són el súmmum i que allò de les Tres Bessones i el Ferrándiz ja resulta molt carrincló. Admetent tot el que calgui admetre i segura del fet que a la meva néta acabaré comprant-li, quan toqui, el que em demani, tots som humans, crec que s'ha d'acceptar la trista realitat, AQUESTS TIONS SÓN HORRIBLES, FAN POR I DESVIRTUEN ALLÒ DEL TRONC TRADICIONAL DELS NOSTRES AVANTPASSATS, el qual obsequiava poca cosa, quatre llaminadures, i encara bo. 

Els meus fills i nebots encara feien el Tió amb un tronc normal però aquest any la meva neboda-néta ja va tenir el Tió amb cara i ulls cosa que, en aquest cas, no és pas una millora en la tradició nostrada sinó més aviat tot el contrari. O tempora, o mores, o Tions!!! Això sí, han desaparegut del mapa les cigarretes de xocolata, que tant m'agradaven... 

Bé, sí, moltes nines de moda fan por i unes quantes de les antigues, també en feien... És veritat que de petit t'agrada passar por de tant en tant i que la infantesa té el seu costat fosc i l'hem d'admetre, ens agradi o no. Marieta, ja pujo l'escaleta...

A dormir aviat, que vénen els Reis (d'Orient)

Tres reis d'Orient - tres reis caminaven,
la corona d'or - de lliri la barba,
el mantell brodat - d'ocells i de branques.
Diuen que han vingut - de la serralada,
i jo no ho crec - que la gent s'enganya.

Ben embolicats - dins una nevada,
del cimal del cel - han fet la baixada
amb un sarronet - d'esteles de plata...

(Josep-Sebastià Pons)

M'adono que ja fa anys que es titlla a casa nostra els Reis -o reixos, com en diuen en alguns indrets- de Reis Mags, cosa que de petita no havia sentit mai, la veritat. Els Reis eren  tan sols els Reis, i també Els Reis de l'Orient que porten coses a tota la gent. La popularització de Mags crec que ve del castellà, són aquelles coses estranyes que fins i tot els més ortodoxes passen per alt.

Les figures dels Reis i tota la seva festa ha passat per alts i baixos diversos. Durant el temps de la Guerra Civil, sense reis ni sants, es va establir en aquests dies una Setmana del Nen. També durant una època, en la meva joventut, es va estendre la creença que tot plegat era una gran enredada i que com no s'havia de dir mentides als infants valia més deixar-nos de falòrnies mítiques i fer regals sorpresa si es volia no amagant-ne la terrenal procedència familiar.

Malgrat tot això la festa ha revifat i aquells que la van viure en la infantesa la recorden com un dia misteriós i volen repetir l'experiència amb els seus infants. Avui sóc tolerant i si això d'enredar ha de servir per a fer-nos viure la vida amb il·lusió, ni que sigui breument, doncs endavant. Els traumes en descobrir la veritat se superen aviat, a la vida vas superant molts d'aquests traumes quan t'adones que allò que creies era, en gran part, llegenda. 

Avui la cosa no té tanta importància pel fet que la majoria d'infants poden tenir a l'abast joguines diverses. No era ben bé així quan jo era petita, un temps en el qual la divisió entre les classes socials era molt més evident, i, és clar, veure que el fill de la veïna benestant que era de la pell del dimoni rebia regals exagerats mentre tu, que eres una bona nena rebies poqueta cosa, resultava molt frustrant, sobre tot perquè un dels elements de la història anava lligat al fet de comportar-te bé, de fer bondat, vaja.

M'estranya que en els temps que corren la majoria d'infants triguin tant, encara, a adonar-se de la realitat. He de dir que jo me'n vaig adonar de molt petita, que tot plegat no lligava. Crec, pel que he observat a escola, que en general les nenes s'adonen abans del tema però són molt hàbils per fer la viu-viu. De fet durant molt de temps, tot i saber la realitat, encara sents la mateixa i fonda il·lusió, quan ets petit. 

Com que aquests dies, en l'increment de papanateria que ens ha anat amarant, he sentit fins i tot crítiques a les bastonades que es donen al Tió, cosa que ja sabia que un dia o altra arribaria als manuals pedagògics, em temo que les crítiques als Reis d'Orient, a més de les inherents al monàrquic nom, aniran acompanyades d'altres elements, com ara la seva exclusivitat masculina, l'elitisme d'anar a camell mentre els patges van a peu, coses així.

L'any 1978 Gloria Fuertes ja va escriure una divertida obreta de teatre on feminitzava la triada capitolina, però la veritat és que no s'ha seguit gaire aquell corrent literari, la veritat. Enguany els ajuntaments retallaran despeses en la calvacada, una desfilada que en ocasions frega el mal gust i el xaronisme i que amb menys podria estar molt millor. Al poble del meu pare i en d'altres els feien arribar a cavall, d'algun camí proper, amb torxes i poca faramalla. A les zones urbanes fatxendes els hem arribat a fer venir en helicòpter i al pas que anàvem potser haurien acabat arribant en OVNI. 

De vegades els Reis retiren a algun personatge conegut dels poders municipals, fins i tot a alguna dama. Trobo de molt mal gust que a algú que fa de Rei Negre li pintin la cara de negre quan avui és ben fàcil trobar persones amb aspecte de Baltasar per tot arreu, ja catalans de soca-rel molts d'ells. De fet a Barcelona hem tingut sempre un Baltasar molt autèntic però he vist embetumades lamentables, el mateix que barbes i perruques dels altres dos que feien una mica de pena.

Fa anys el seguici era molt lluït doncs molts nois joves que feien la mili anaven a ajudar els monarques vestits d'època, cosa que era molt agradable per a les noietes adolescents que contemplaven les cavalcades. Avui es fa de més i de menys i en ocasions aquestes manifestacions semblen rues carnavaleres d'estar per casa, de vegades fins i tot s'hi han vist noies-patge lleugeres de roba i ensenyant cuixa, cosa que trobo molt poc infantil, la veritat.

Un altre tema és això de llançar caramels al públic, un costum antic que cada dia em sembla més bàrbar. Per evitar accidents s'ha reduït la mida dels caramels i diuen que a Barcelona aquest any no sé amb què els llançaran per tal que no sempre els entomin els badocs de les primeres files. Però el pitjor és la lluita oberta entre pares i avis a la recerca del caramel per al seu cadell, una lluita que de vegades esdevé una mica virulenta i tot. També hi ha la persona generosa que agafa caramels i els reparteix al públic proper, el demòcrata militant i educat, és clar. 

Sigui com sigui és aquesta una festa molt bonica, una de les meves preferides, que em porta bons records, tant de la meva infantesa com de la dels meus fills i encara la celebrem a casa de forma tradicional tot i que no hi hagi criatures petites. O sigui, aplegant damunt del sofà tot de capses i capsetes acolorides i paquests misteriosos, més interessants tancats que no pas oberts. 

No sé si encara algú deixa pa sec pels camells al balcó, amb les sabates i el cove de la roba. Hi havia, quan jo era petita, qui els deixava fins i tot una copeta de conyac i un puret, als Reis, eren temps més viciosos, aquells. Avui se'ls pot deixar un gotet de llet de soja i una pasteta dietètica, tot i que potser els monarques enyoren aquelles èpoques més pecadores. 

El Rei preferit de tots nosaltres, quan érem petits, era el negre, Baltasar, per descomptat. Si es podia entregar la carta al negre era molt millor que lliurar-la als altres. El segon en popularitat era Melcior, el de la barba blanca. Ignoro el motiu pel qual el ros, més jove i ben plantat, no ha tingut mai tanta requesta. Quan jo era petita em deien que encara que veiés molts reis els de Can Jorba eren els de veritat, els que anaven a la Cavalcada, els autèntics. Can Jorba eren aleshores uns magatzems elegants i emblemàtics, amb un interior tan bonic com l'exterior, que es va malmetre quan en van fer les Galeries Preciados, ara ja secció del Corte Inglés intrusiu. 

La gent gran recordava sempre aquell inoblidable Siglo que es va cremar per Nadal, una mena de premonició de les malvestats que eren a punt d'arribar, una tragèdia urbana de molta volada. El Siglo tenia les millors joguines, les dependentes més boniques, l'atenció més acurada. Deien que els xicots anaven a la sortida del personal del Siglo per contemplar les seves finas i belles dependentes. Era aquell, quan jo era petita, un passat inabastable i llegendari. El Siglo va ressuscitar però no va ser mai igual, com no ho va ser res, en l'imaginari de la gent gran. 

També recordo amb molta nostàlgia el Rei del Sepu, col·locat en aquella petita marquesina elevada, era el Rei Blanc, que saludava els infants mentre al seu volt, en ocasions, sorgien bombolles irisades de sabó que no sé pas qui devia fer. Tinc una imatge del meu germà molt petit, a coll del meu pare, saludant embdalit l'elevat personatge. Avui, per no multiplicar el nombre de reis usurpadors, es recorre a patges com el Gregori, ja un clàssic. Pels barris també es fan lliuraments de cartes als reis o patges i petites cavalcades. 

Durant un temps va estar de moda fer el Papà Noel, entre la gent fina i moderna, i lliurar els regals per Nadal amb l'excusa que així els infants poden jugar més temps. Jo ho trobo un error perquè l'esperança en els Reis fa viure molt més les festes i quan tornes a escola hi tornes amb l'alegria de que a casa tens, encara nous i flamants, els regals misteriosos, que t'ajuden a abaltir l'enyorament que deixen aquestes festes quan ja han passat, una mena de depressió post-part, ja que conformen una acumulació de celebracions que després, com a la vida, acaben amb el fred viu del gener i el llarg segon trimestre escolar.

Les discussions enceses entre els qui feien arbre-Papa Noel i pessebre-Reis d'Orient va quedar molt ben reflectida en el conegut conte de Calders inclòs al muntatge d'Antaviana. Avui anem més grassos i tot conviu, fins i tot el Tió, que abans limitava la seva presència a determinats indrets rurals. Tot es fagocita i celebra, siguis o no creient, monàrquic o tradicional. Amb l'excusa dels infants els pares i avis reviuen, revivim, la nostra breu infantesa i comprem joguines que de vegades ens agraden més a nosaltres que a la quitxalla. La televisió sembla que no ens aclapara tant amb aquella publicitat matxacona sobre tota mena de joguets. 

Les joguines també han estat víctimes de la correcció política i regalar massa nines o cuinetes a les nenes va semblar, durant anys, masclisme. Les pistoles i escopetes van desaparèixer de l'univers infantil masculí, tot i que molts ninots estranys són també una mica o molt inquietants. També hi va haver una època de florida de les joguines didàctiques, que va donar molts diners als inventors i fabricants d'aquesta mena de coses. Jo crec que hem retornat a una certa tolerància en tot això i que als infants se'ls ha de deixar triar de forma lliure i espontània, sense menjar-los tan aviat el coco amb discursos morals i prèdiques d'adults. 

Era freqüent, fa uns anys, veure publicacions i convocatòries de cursets amb el tema amb quines joguines han de jugar els nens i coses així. Van sortir molts experts, sobretot expertes, en el tema, que et feian sentir culpable si, per exemple, demanaves als reis que portessin al teu fill els Màsters del Universo o les Tortugues Ninja. No hi ha pitjors pares que aquells disposats a seguir fil per randa aquesta mena de consignes, sempre amb bona intenció, és clar. He vist predicadors d'aquests amb fills i filles absolutament difícils i complicats, cosa que vol dir que les coses no són tan senzilles. Com en tot, la tolerància i el seny sempre funcionen molt millor que els dogmes pedagògics que toquen en cada moment.

En temps dels nostres avis i besavis fins i tot es venien joguines que servien per jugar a dir missa, petits altarets molt reeixits. Al terrat del meu blog de pisos, en aquella època tan religiosa de la postguerra, admeto haver jugat a fer processons. En certa manera, les joguines reprodueixen les dèries dels adults a petita escala. Per això no podem defugir això dels jocs electrònics i la resta. Sempre hi ha qui diu penjaments dels nens i nenes del present quan tots ells no són res més que un reflex del món dels adults elevat a categoria de màgic univers cobejable.

Els joguets són necessaris i bonics però en el fons els infants, a l'hora de jugar seriosament, necessiten poca cosa. Els adults obsequien de vegades jocs de taula als infants però després no tenen temps per compartir les seves estones de joc quan una de les coses més divertida, quan ets petit, és guanyar als grans en qualsevol competició. Pel que fa a l'agressivitat, també al parxís, l'oca i els escacs es mata algú, de forma no cruenta, evidentment. Un altre tema són  els llibres, avui compartimentats en edats de forma totalment absurda i convencional, els quals aviat es renoven fent que costi molt trobar algun conte antic amb el qual vas passar o van passar els teus fills bones estones.

Bé, sigui com sigui, avui caldrà anar a veure l'arribada dels Reis de l'Orient, vinguin com vinguin ja que segur que arribaran com cada any a la seva cita i amb les seves habilitats poc estudiades seran capaços d'escalar balcons i d'entrar a tot arreu on hi hagi infants i fins i tot adults de bona voluntat.

Per cert, avui que sembla que totes les grans figures del passat hispànic eren catalanes, fet amagat gràcies a conspiracions diverses, no sé si algú ha reclamat la catalanitat d'aquests personatges, representats amb barretina i tot al famós mosaic de Ravenna. Com és sabut, a la continuació del conegut poema de Pons del qual he reproduït un fragment, als pobres reis els surten uns atracadors, bandolers d'Espanya, que els estossinen, en debades, car els reis d'Orient són immortals. Jo crec que més aviat devien ser de per aquí, car Catalunya, ens agradi o no, va comptar durant segles amb un bon nombre de bandolers i lladregots autòctons i algun en queda, encara.

Llumetes voladores multiculturals

Les nits del centre de Barcelona s'omplen des de fa un temps, a més de tipus humans de tota mena, d'unes llumetes voladores per a les quals encara no existeix cap altre nom més concret i precís.

No sé pas qui s'ha inventat l'estri. La primera vegada que esbriní tanta llumeta em vaig quedar badant, cosa que em van desaconsellar, doncs ja se sap que per aquells verals els emuladors de Raffles o les versions més barroeres dels adoradors de Cacus estan esperant amb atenció el nostre moment de badoqueria àlgida per fer de les seves.

Avui són estrangers els qui ofereixen aquestes futileses barates, com ara una altra cosa estranya que fa uns sorolls una mica inquietants, gairebé humans. El fet és que aquesta mena de joguines que ningú no sap d'on surten han existit sempre, del meu record.

Hi ha joguines que van i vénen, com que ja han esdevingut clàssiques s'han comercialitzat de forma convencional, fins i tot fatxenda, i han generat devocions reconegudes i certàmens d'habilitat, com ara el io-io o la rutlla.

Els adults, encara més si, com jo mateixa, hem treballat amb infants, hem percebut com sovint, sense cap mena de promoció, una joguina o un joc es posen de moda, generen passions i en un moment precís, tal i com han arribat, desapareixen. De vegades ressusciten, fan com els llibres, si fa no fa.

El futbol, però, ha acabat amb molts jocs de nois i també es troba en camí, amb la incorporació de les noies a la societat masclista, d'acabar o fer minvar els jocs de noies. 

Només de tant en tant alguna resurrecció inesperada fa minvar el monopoli: tornen les bales, els patacons, les gomes. Tot és efímer, la pilota reglamentària resulta omnipresent i sempre guanya la partida en la seva modalitat futbolística, car el volei, el bàsquet i d'altres jocs amb pilota són minoritaris i de breu durada.

La modernitat ha transformat les matèries primeres dels jocs antics en versions plastificades, com en el cas dels patacons, dels talons de la sabata o d'aquells ossets tan característics. Hi ha coses que no canvien, com ara els cromos de picar, que també havia sentit anomenar panelletes.

A principis dels anys vuitanta algú va inventar una estranya joguina, amb les cintes de plàstic amb les quals es lligaven els materials de construcció, caragolades i bullides, es feia una mena d'espiral retràctil que va tenir molt d'èxit. Al cap de poc temps algú va comercialitzar l'invent i ja no calia fer-lo de manera artesanal, a les guinguetes de pipes i cacauets en venien per quatre rals.

En aquestes paradetes o a venedors ambulants em compraven a mi, de petita, alguna d'aquestes joguines de poca durada, pilotetes lligades amb una goma, trompetes de cartró, baldufes precàries, espanta-sogres, rodetes amb bastonet que feien una mena de música.

Moltes d'aquelles delícies de diumenge al rompeolas no passarien avui cap control de qualitat seriós, comparades fins i tot amb les més fràgils joguines xineses de basar, semblarien prehistòriques. Una joguina viva eren els crancs lligats a una canya, substituïts després per crancs de plàstic, què hi farem.

Fa molts Nadals, en la meva joventut, tothom anava amunt i avall amb aquest got de plàstic amb un cordill que, ben estirat, fa el mateix cant que les gallines. Aquest invent també ressuscita de tant en tant però en aquella ocasió, devia ser a finals dels seixanta, la seva presència en els vespres nadalencs resultava aclaparadora. Els xicots, per lligar, t'acostaven el got i et feien el sorollet a tocar del nas, va ser aquell any aquesta una estratègia habitual per agafar conversa.

Aquestes coses de vegades fan més gràcia als joves i als grans que no pas als infants. Recordo també l'època de les antenes amb llumetes que la gent es posava al cap per fer barrila. Tot el que porta llumetes o té fosforescències compta amb un plus afegit de màgia nocturna.

Una varietat especialitzada de joguina barata és aquesta que venen als estancs, embolicada amb plàstics de coloraines. Firetes de poca durada, xiulets, cotxets, soldats, animalons. La meva filla se sorprenia, ja amb tretze o catorze anys, de com n'eren, de lletges, aquelles joguines que li havien semblat tan excitants i a l'entorn de les quals s'havien generat moltes discussions materno-filials sobre si es comprava o no es comprava l'objecte del desig.

Una joguina d'aquesta mena, que durant un temps va assolir l'èxit popular, va ser una mena de monstre de goma enganxosa que es llançava a la paret i tot solet anava baixant pels murs. Durava poc, s'omplia de pols, però resultava inquietant. 

Avui els basars han substituït antigues botiguetes, han aplegat merceria, plats-i-olles, ferreteria, papereria i també les joguines de barraqueta. M'encanten. No puc entrar-hi sense comprar alguna cosa. Amb el temps es van especialitzant i ja no tot és tan barat com al principi. Una bona paella sovint és tan cara com a qualsevol altre lloc però en pots trobar de més barates, és clar. El mateix està passant amb la roba. 

Hi ha qui, fent el fatxenda, t'assegura: ai, jo als xinos no m'hi compro res. A banda que hi ha botigues de xinesos molt diverses i que a la mateixa botiga pots trobar variacions en preu i qualitat, he vist coses dels xinos a botigues més convencionals i catalanes, però a tots ens agrada pensar que som selectes.

Els basars, generalment regits per xinesos, aquests petits magatzems de barri amb horari dilatat i tota mena de coses, han esdevingut una meravella propera i em sabrà molt de greu si algun dia, com sol passar amb tantes coses, desapareixen. He anat veient com els venedors passaven de no saber un borrall de català ni castellà a entendre's d'allò més bé amb tothom, a xampurrejar quatre coses i finalment a posar a la caixa alguna noia o noi que  va a escola immergida, que sap de tot i més i que fa els deures d'anglès a la llibreta del cole mentre em cobra, després d'un ràpid exercici de càlcul mental pràctic, totes les coses  inútils que li he comprat. El món, Catalunya inclosa, serà seu, ho pronostico.

De vegades entra alguna velleta d'aquestes que viu sola i té ganes de xerrar i li explica a la dama de Shangai que regenta el negoci un munt de coses a tota velocitat, en algun dels dos idiomes habituals del bilingüisme barceloní o en les seves múltiples formes dialectals poble-sequines. La dama fa que escolta, somriu, li diu quatre paraules de compromís. En el fons parlem per tal que ens escoltin sense opinar o donant-nos la raó i per això els comerciants estrangers encara no reciclats són uns grans interlocutors i fan, avui, una gran tasca social de la qual no són conscients, altrament ens apujarien els preus.

Uns indrets que també m'agraden molt són les botigues de la Industrial Bolsera. En tinc una a prop de casa, al Paral·lel, un establiment que havia estat encara molt més gran. A més d'envasos de paper, bosses i bossetes, perruques, disfresses i barrets, compta amb uns prestatges amb joguines d'aquestes tan encisadores, petits jocs de cartes, xiulets, anells i collarets, allò per tocar l'ase que no sé com es diu, ninotets, baldufetes, cromos. 

I, el meu preferit, aquest tub per fer bombolles de sabó, d'on en surten tantes i tantes, que també té una altra modalitat en forma de planeta volador amb una espiral de filferro a l'interior. Les bombolles de sabó les fèiem abans amb les palles que ens donaven a les orxateries i bars, no eren canyes de plàstic, com ara. Tenien la gràcia de la diferència, cadascuna era més o menys ampla de diàmetre i esperaves amb emoció que te'n sortís alguna de prou ampla com per generar bombolles reeixides. Un altre estri incombustible és aquest xiulet amb forma de canari, que s'omple d'aigua i canta com un ocell de veritat.

Un altre clàssic infantil són els globus, que s'han anat reconvertint i innovant. Quan jo era petita en dèiem bombes i als magatzems com Can Jorba te'n donaven un per cada cinquanta pessetes de compra, en èpoques autàrquiques. De vegades algun gambirot te'l feia petar o se t'escapava cel amunt. M'agradaria saber on van els globus perduts, no ho he acabat d'esbrinar mai. 

Després van venir els globus platejats, que eren molt cars, al principi. Avui em sap greu no haver-ne comprat als meus fills quan els demanaven, pel fet del seu cost. Ells ni se'n recorden, de la meva crueltat gasiva, però jo sí, com també de no haver volgut comprar a la meva filla la nina Rosaura, que era enorme i horrible. Amb el temps et tornes tolerant i al capdavall la vida et porta tantes penes inesperades que aquestes il·lusions a l'abast val més realitzar-les quan toca. Avui hi ha aquesta modalitat tan interessant dels globus abotifarronats amb els quals es fan reeixides escultures, barrets, avions, animalons. Hi ha venedors que són veritable escultors i mereixerien galeria adient.

Quan tens criatures, o hi tractes sovint, participes una mica del seu món diferent, breu, apassionant i misteriós, que ens recorda la nostra pròpia infantesa. Fem coses que no faríem per a nosaltres mateixos, comprar ximpleries,  esdevenir consumistes compulsius, suportar cues llarguíssimes per tal d'accedir a algun lloc, atracció, cinema, activitat per a criatures aviciades. En això els pares d'avui, en general, hem millorat molt en paciència i disponibilitat, potser perquè també han millorat les nostres possibilitats en temps i diners tot i que costi mirar enrere amb certa objectivitat. El record de la infantesa sovint és enganyós, el transformem i l'arreglem al nostre gust i és l'única etapa vital en la qual  experimentes fenómens gairebé paranormals.

Tornant a aquestes nits prematures de la tardor i de l'hivern, sortir al carrer i contemplar com s'enlairen aquestes llumetes, a centenars, en el cel de la ciutat, és quelcom absolutament meravellós. Una imatge del present que durarà poc, em temo. No sé si se'n venen moltes o poques. Jo no me n'he comprat cap, encara. Per altra banda crec que s'ha de tenir una certa habilitat per fer-les enlairar. La veritat és que no em tempta posseir aquestes joies voladores, el que m'agrada és l'espectacle massiu del seu enlairament, un espectacle per al qual faria pagar entrada i tot, si manés. Si manés més del que mano, perquè jo ja mano lo meu, com deia l'enyorat Capri en un monòleg.