Ràdio, televisió, cinema i pel·lícules començades

No entenc el motiu pel qual, quan arriben vacances, dies de festa, ponts i lleures semblants, les ràdios i teles nostrades acostumen, o bé a suprimir programes interessants -cas de TV3 que aquests darrers matins ha desempolsinat zebres, cadells de cocodrils i voltors exòtics- o bé a enviar un substitut, brillant i coratjós, en lloc del titular que normalment és el ganxo del programa. 

Això ja fa anys que dura i he comprovat que a Catalunya, on tanta fama de treballadors tenim o teníem, això s'esdevé amb molta més freqüència que a la resta de la pell de brau. Tant és que passin coses gruixudes pel món proper i llunyà, els titolars mediàtics se'n van de festa sense manies i s'ha de dir que sovint els substituts i substitutes ho fan molt bé, però evidentment, no és el mateix. 


Sempre em pregunto que en fan, després, d'aquests substituts. Mai no acaben sent titulars del programa del qual van ser substituts i tampoc a    l'audiència no ens deixen decidir mai en referèndum si volem que es quedi el substitut, les crítiques i puntualitzacions als grans mediàtics acostumen a ser molt mal acceptades per aquests o pel seu seguici.

Recordo que tot això ja passava en el temps de la Catalunya Ràdio amb el senyor Bassas, tot i que en aquests darrers temps em sembla que no ha estat aixì i que el programa amb el senyor Fuentes ha anat continuat de forma normalitzada pels nadals. Passava fins i tot en el temps de la meva remota infantesa amb la ràdio, únic mitjà a l'abast, en la qual interrompien, sobretot, les novel·les, els serials, que tant m'agradaven.


Molt més greu, evideventment, és quan ho fan els polítics, que també ho fan, molts d'ells, sobretot a l'agost, amb crisi o sense.

No puc parlar, ho admeto, de forma absolutament objectiva, ja que no veig totes les teles ni escolto totes les ràdios, però fa uns dies vaig llegir algú que es queixava d'aquest fet a la RAC, cosa que va provocar un cert debat en defensa o en contra del senyor mediàtic i fugitiu. Pel mes d'agost la cosa és escandalosa, el món ja pot tremolar que les televisions i les ràdios resten abaltides de forma absoluta. Bé, què hi farem, tothom ha de fer vacances, que diuen. Estic des de fa anys en contra d'això de l'agost vacacional de forma absoluta, es deia que les vacances de tothom es diversificarien al llarg de l'any però diria que no ha estat  pas així, ans al contrari. 

Uns dels més treballadors i incombustibles malgrat les vacances, són els del debat matiner de la COM, amb el senyor Jordi Duran, debat que es pot veure en part per televisió, al menys per Barcelona i rodalies i que demostra com amb pocs mitjans i sense fer gaire soroll es poden endegar coses molt serioses i dignes. Fa uns dies comentaven al programa del matí alguna cosa sobre cinema, a causa de l'esperada remodelació i reinauguració dels cinemes Mèlies, hi havia el senyor Carles Balaguer, i es va parlar de les coses estranyes que es feien fa molts anys, com ara entrar al cinema amb la pel·lícula començada, cosa molt habitual durant la meva infantesa i que crec que, a causa del poc temps que sempre solen tenir en aquests programes, no es va explicar bé, al menys no es va incidir en les causes d'aquell fet cinèfil autàrquic tan habitual.

La causa principal era que s'anava al cinema quan es podia, al sortir de la feina, als vespres, per això es feia allò que en deien sesión continua. Evidentment, als cinemes d'estrena, aleshores pràcticament prohibitius, no s'entrava mai a mitja pel·lícula, però sempre es feia així als de reestrena i de barri. Per això eren necessaris els acomodadors amb la llanterna, als quals es donava propina.

Veure la pel·lícula començada tenia una certa màgia, havies d'anar endevinant de què anava tot, de fet, a la vida sempre hi arribem amb la pel·lícula començada i hem d'anar, també, esbrinant què havia passat abans. Com que el programa era doble i amb nodo, la gent es quedava a veure el tros que li faltava, l'inici d'alguna de les dues pel·lícules, i en algun moment els adults decidien que érem ja al tros en el qual havíem arribat i que havíem de marxar. En ocasions molt extraordinàries i segons horaris laborals fins i tot ens quedàvem a veure-la tota sencera i a repetir l'latra que ja havíem vist, en aquella època no et cansaves de veure i reveure el que fos, al cine i no calia tornar a pagar ni res. I és que no s'anava a veure una peli determinada, sinó que s'anava al cine.

Quan acabava una de les pel·lícules es feia un petit descans. Al cinema principal del meu barri, el Condal, s'aprofitava el descans per anar a comprar algun caramel al petit bar, normalment, caramels dàrlings, anar al lavabo, sempre net, doncs una senyora a la qual també es donava propina en tenia cura, i els infants fins i tot aprofitàvem el descanso córrer per empaitar-nos pels passadissos, ja que normalment allà et trobaves amb famílies del barri i amb companyes d'escola.

Jo crec que aquella activitat mental, la de veure la pel·lícula començada i anar meditant sobre els fets que encara no coneixies, devia ser, pedagògicament parlant, molt interessant, i a la gent de la nostra generació ens ha facilitat molt les coses a l'hora d'interpretar i reinterpretar pel·lícules molt més reals de la vida personal i col·lectiva. Aquest tipus d'usos i costums sovint són poc coneguts per les noves generacions, com és natural. 

De vegades, com que les pel·lícules, físicament, eren més fràgils que no pas ara, i sovint es tallaven, provocant grans xiulets i protestes a la sala, quan tornaves a veure aquella que ja havies vist començada o sencera, t'adonaves que en faltava algun tros. Crec que el fet de no entendre en ocasions algunes trames el provocaven aquells talls que, als cinemes de barri, anaven reduint el metratge original. Podies comprar-te aleshores i fins fa poc encara, als encants, uns petits visors acompanyats de capsetes plenes de trossets de pel·lícula, no sé si devien provenir d'aquells talls inesperats, era una delícia contemplar escenes amb aquells estris i anar endevinant de quina pel·lícula devien ser.

Els cinemes de barri no tornaran però, per sort, ha tornat el Mèlies, que ja ens feia patir, doncs moltes vegades els tancaments que semblen temporals acaben sent definitius, encara més en èpoques com aquesta. Ara només ens falta que s'inauguri d'una vegada la nova Filmoteca. I després, és clar, si volem que tot rutlli, caldrà que anem al cinema ja que sovint ens planyem quan allò que hem contribuït a fer desaparèixer, desapareix. Entrar amb la pel·lícula a mitges és, però, una activitat cultural irrecuperable, em sembla.