De tant en tant m'agrada escriure sobre el fet d'escriure i, en concret, sobre el fet d'escriure a un blog. Hi ha qui afirma que els blogs van de baixa i potser és cert, tot i que jo no ho crec pas.
En tot cas, és habitual, humà i recurrent cantar les absoltes a qualsevol cosa, de la mateixa manera que en algun moment se la va lloar i se li van cantar els goigs.
Vaig endegar un blog, com molta altra gent, a blocat, fa ja gairebé vuit anys, uns anys en els quals s'han esdevingut molts fets, esperats o inesperats.
Blocat va acollir molta gent i, malauradament, com passa amb tantes iniciatives del país, va gairebé morir d'èxit. Tenim una tendència que caldria estudiar sociològicament per intentar coses innovadores, gairebé impossibles, amb una empenta remarcable però sovint amb poca visió de futur. Som els primers i després ens passen al davant sense manies i sense que reaccionem a allò que sembla inevitable. En podria posar molts exemples, en molts camps, des dels més propers i veïnals fins als de l'alta política cultural.
Jo crec que el problema és que sovint en el món català es compta amb quelcom tan eteri i variable com el voluntarisme, el coratge, el patriotisme, valors abstractes que en algun moment es poden malmetre i que quan demanen professionalitat i constància esdevenen molt fràgils. Encara més quan t'assabentes que per fer el mateix que tu algú altre cobra.
Avui els blogs són ja un mitjà d'expressió més, de tants com n'hi ha per tot arreu. Persones que en van endegar i que s'hi van autopromocionar de forma ardida han desaparegut del context. Al volt dels blogs s'han conformat capelletes i amistats i hi ha qui no acostuma a sortir del seu cercle de sempre, com es pot comprovar amb certa facilitat.
Un tema que encara em sorprèn és l'afició humana pels premis, tot i que sabem que aquests són subjectius i sovint lligats a interessos, amistats i factors allunyats del valor qualitatiu d'allò que es premia. No diré que no m'agradin a mi, com a tothom. Humana so, també. A escola, en les èpoques en les quals es qüestionava tot, es va posar sobre la taula del claustre la conveniència d'atorgar premis literaris per Sant Jordi. La competitivitat estava mal vista, una colla de pares mentalitzats no ho trobaven gens bé.
En canvi, ningú no semblava qüestionar, per exemple, la competitivitat esportiva. En el món de l'esport això no s'ha qüestionat mai o gairebé mai, tot i que el nivell de competitivitat, fins i tot en edats infantils, és força absurd. Tampoc no s'ha qüestionat a fons la divisió de sexes en aquestes competicions.
Caiem en moltes contradiccions, tot sovint. El fet és que, com a tot arreu, els premis també van arribar al camp dels blogs i alguns encara duren. Jo m'hi havia apuntat de bona fe, en alguna ocasió, a les llistes. Fins i tot ho he tornat a fer enguany, en aquest cas als premis que atorga el diari 20 minutos.
El cas és que els premis s'atorguen per votació popular i m'estan arribant curiosos emails de blogaires de tota mena en els quals em suggereixen que els voti i ells també em votaran, el cas és engreixar l'audiència sigui com sigui. De tota manera, aquestes mogudes ajuden a fer-te conèixer blogs diferents, més enllà del país blogaire pel qual viatges més sovint.
Encara, en aquest cas que explico, es tracta de fer barates, de negociar. Quan hi ha concursos de blogs en català també m'arriben emails que em demanen el vot sense oferir-me en cap cas el seu a canvi i sense ni tan sols fer-me una mica la pilota sobre el meu propi blog, que segurament ni s'han mirat o s'han mirat molt poc i que en alguna ocasió també he inscrit a les llistes.
Aquests concursos es podrien resoldre amb un grup d'experts que triessin, però els experts actuals són molt poc creïbles. Qui pot ser expert en això? A més, el gran nombre de blogs que es presenten fa inviable el coneixement de tots els seus continguts, el mateix, m'imagino, que aquests concursos literaris als quals es presenten centenars de gruixudes novel·les.
L'únic camí viable i objectiu seria un premi a la constància, al conjunt de la tasca blogaire, a l'estil d'aquests premis honorífics que de vegades donen en la cerimònia dels óscars, a la trajectòria. En aquest cas potser jo mateixa tindria alguna possibilitat, per la quantitat de lletra escrita i els anys que fa que tinc blogs en actiu.
Persones que van fer molt de soroll en aquest mitjà, en rebre algun premi van desaparèixer o gairebé desaparèixer del mapa virtual, cosa curiosa, ja que els premis haurien d'esperonar l'activitat. És clar que molts d'aquests premis eren honorífics, amb poques excepcions.
Si en coses tan sols honorífiques la vanitat fa fer de tot, no vull ni pensar com es deuen moure parents i coneguts quan un premi, del que sigui, belluga força calerons. Molta gent et critica de forma despietada, per exemple, el tema de la concessió dels Planeta, els quals ja sabem com van, i després, per l'aniversari et regala el premi Planeta de l'any. O el Sant Jordi.
Fa un temps es van posar de moda uns premis espontanis que els blogaires ens atorgàvem mútuament, amb alguna icona divertida que es penjava a l'entrada del blog. Aquesta moda va passar, com la dels memes i d'altres francesilles. Era un temps d'entusiasme i novetat que es va abaltir, cosa natural i previsible.
Per sort, també els experts han parat de divagar i dogmatitzar sobre blogs, continguts, llenguatge dels blogs, si se n'havia de dir bitàcoles, dips, blocs o blogs, si les entrades havien de ser llargues o curtes i d'altres bestieses. Es van fer gairebé tesis doctorals sobre el tema en l'època àlgida de la novetat.
Polítics, literats, pensadors, van fer blogs. Alguns fins i tot tenien articles publicats en aquest mitjà per accedir als quals havies de pagar, un tema aquest que no crec que prosperés gaire. Després tots hem muntat el nostre feisbuc i les nostres piuladetes tuiteres, no es pot perdre el tren. Molta gent que escriu als grans mitjans de comunicació copia al blog articles que publica en d'altres mitjans. En general i amb poques excepcions, els blogs de les persones més populars o conegudes són molt poc interactius.
Un tema que va generar moltes controvèrsies va ser el dels comentaris. Se havien de permetre? No s'havien de permetre? S'havien de moderar? A la llarga tothom ha anat fent el que li ha semblat més adient al seu tarannà, com sol passar, però el fet és que la qüestió va encendre moltes visceralitats. Jo crec que un blog de l'estil del meu, sense comentaris, és molt avorrit, com també ho és escriure un comentari a algú i que no et digui ni ase ni bèstia.
De tota manera els comentaris són un perill públic. No pas als blogs, on ens movem entre amics, coneguts i saludats, però sí als diaris, molts dels quals han permès comentaris que llegeix molt poca gent però en els quals hi pots llegir de tot i més, veritables disbarats, grolleries i insults de tots colors. La immediatesa de la premsa diària fa que, en realitat, serveixin més aviat per a esbravar-se que per a cap altra cosa.
En els temps en els quals els blogs eren una suposada novetat als cursets de mestres fomentaven que se'n creessin a dojo i avui milers de milers de blogs deuen surar per l'espai infinit de la xarxa, oblidats i sense actualitzar, el mateix que tantes webs. De vegades, cercant informació, m'ensopego amb iniciatives excel·lents pel contingut, l'última actualització de les quals és de 2008, de 2009.
Per als grafòmans, com jo mateixa, els blogs han estat una sortida vital molt important. Encara més si ets una escritora poc coneguda i sense relacions en els mitjans de comunicació de veritat. I és que per molt que la gent llegeixi blogs i facebooks la veritat la tenen la tele, la ràdio i la gent que hi surt amb una certa regularitat, encara que aquestes patums periodístiques també tenen el seu moment àlgid i la seva davallada.
Fa un temps, en Pere-Miquel de Provisionals-Saragatona comentava que, en jubilar-se més d'un li havia dit que ara tindria temps per escriure. Quan, de fet, ja escrivia, i molt, en el blog, per exemple. Però escriure vol dir escriure, sobretot, novel·lotes, pel que sembla. I, és clar, publicar-les i que se sàpiga que ho has fet. Escriure a internet, en un blog personal, és practicar un gènere menor i poc valorat, encara més si tan sols ho fas al blog.
Per altra banda, internet i tot el que s'hi cou és, encara, objecte de pors i condemnes, ja que poca importància tindria qualsevol novetat si no generés possibilitats de pecar o de pervertir-se. Els qui més t'expliquen els molts perills de facebook o del que sigui que suri pel món virtual són, sovint, aquells que menys ho fan servir.
Al principi dels blogs vaig assistir a xerrades sobre aquest mitjà de comunicació per part de persones que pontificaven de forma gairebé científica a l'entorn de tot plegat i que no he vist que mantiguessin amb certa regularitat cap bloguet.
També he copsat un altre fenòmen curiós, quan algú ha volgut modernitzar molt el blog, posar-hi finestretes i musiquetes i canviar-ne el disseny de forma agosarada, ha acabat per fer moixoni, amb l'excepció del Francesc Puigcarbó que és un incombustible exemplar.
A molta gent aficionada a un tema se l'esperonava a muntar un blog, encara que no hi tingués cap mena d'afició. De vegades l'afició venia caminant i gràcies a això podem trobar magnífics blogs més o menys actualitzats i molt pràctics sobre tot tipus de temes: cuina, esport, dibuix, pintura, treballs manuals, neteja de la llar, maquillatge, tàctiques per lligar i moltes coses més.
Els blogs genuïns no moriran. Al menys de moment. Abans potser em moriré jo i els meus blogs continuaran surant en l'etèria virtualitat pels segles dels segles, amén. Vaja, aquesta és la meva subjectiva opinió.
De tota manera, trobo de tant en tant a faltar, amb la melangia inevitable que ens amolla el pas del temps, aquells discussions bizantines sobre si n'havíem de dir dips, bitàcoles, blogs o blocs. O sobre entrades, posts, apunts i d'altres definicions de quelcom que potser no es pot definir amb una sola paraula.
De fet, pensant en coses estranyes del país, ara m'ha vingut al cap Eugeni d'Ors, que tant va pontificar i dogmatitzar sobre noucentisme i mireu com va acabar.
42 comentaris:
els blocs, neixen, moren i es reproudueixen i fins i tot n'hi ha que ressuciten, en quedem pocs de veterans però. N'hi ha de molt especialitzats i fins i tot n'hi ha qui en té més d'un - diuen -
Salut
Ha, ha... m'agrada el teu antibloc, llarg com cap i mantingut dia a dia!
En fi, sobre el que dius estic d'acord amb tot, només afegiria que els premis es donen per audiències (vots recollits) i haurien de donar-se per un jurat independent que tingués en compte trajectòries, actualitzacions, estètica, interès sobre la temàtica... Per cada categoria dos o tres persones que en sabessin (de cuina, de música, de cultura, de literatura...). Però això deu ser molt difícil i més en època de restriccions pressupostàries.
A quants blocs, diumenge passat, va poder llegir-s'hi: "M'exalta el nou..."? I l'exaltació ja ho té això de què sigui difícil de mantenir. El nou mou però mai és còmode.
Una reflexió interessant. Estic a favor de la competivitat (moderada) i els premis i estic d'acord que el més difícil és otorgar-los de forma objectiva. Els que són per "votació popular" acaben sent un concurs de a veure qui té més amics que premin el botó. Els blogs són una xarxa social més, i com a tal no crec que morin mai. N'apareixen i desapareixen constantment, el més estrany són blogaires constants com tu!
Tots hem estat atrets per les ganes d'omplir de comentaris els nostres blogs, però passat els primers temps el que realment busquem és dir el que ens agrada dir i aquest un un lloc perfecte per fer-ho. No ens calen premis per tirar endavant, el que busquem, almenys jo, és poder escriure el que sentim i aprendre cada dia alguna cosa dels diferents llocs que visitem.
Ara ja anant als quatre anys d'experiència, m'adono moltes vegades de la poca vida que tindrà segons el que es deixa veure o el que busca.
En tot cas estem aquí perquè ens ve de gust i hi estarem mentre ens agradi.
Bona reflexió la teva i bon apunt
Com sempre, estimada Júlia, fas diana en tantes de les consideracions sobre els blogs.
Jo m'hi vaig apuntar aviat farà dos anys, i no ho vaig fer abans fins que no vaig tenir clar què volia fer. Els blogs, que poden ser tantes coses -el format ho permet- per a mi és una part de la meva literatura, com ho són els meus articles a la premsa. L'avantatge és que en estar disponible a la Xarxa, es produeixen intercanvis d'opinions, la qual cosa eixampla el text, i això m'agrada molt.
Endavant amb el teu!
No sé si podem fer cert allò tan nostrat de "tants caps, tants blogs", o quelcom semblant. En qualsevol cas, m'agrada que ho pensis com un gènere. Al cap i a la fi, de novel·les n'hi ha de moltes categories, perquè no pot ser en els blogs també? I dels premis què vols que et digui? La veritat és que, per les raons que tu exposes, mai m'han suscitat gaire interès. Una altra cosa és ser ben educada i agrair-los quan te'ls atorguen. Però, això de demanar el vot ... si no ho he fet ni a les eleccions! :)
Podem dir, doncs, que hi ha blogs i La panxa del bou ^^
ABSOLUTAMENT D'ACORD,A MI PERSONALMENT COMPETIR NO HAN "VA" GENS,SOC "RARETA",EL MEU BLOC VA SER CONCEBUT COM UNA TERAPIA,TU JA HO SAPS,AMB CALIA TRENCAR UN CERCLE MOLT NEGRE DE DOLOR,I LA MEVA MACARRONICA RECERCAR HAN VA SER DE GRAN AJUDAR,ARA S'HA TRANSFORMAT EN UNA ACTIVITAT DIVERTIDA,I NO PRETENC QUE SIGA UN ALTRE COSA. PERO AIXO D'INTERNET CADA DIA HAN FAR MES RESPECTA.
JUGANT AMB BARCELONA
Els blogs són mitjans comunicatius. Donen veu a qui vol fer-se sentir. Ara repartim i compartim el nostre temps entre un ventall ben ampli d'oferta, on el blog, hi resisteix meravellosament bé.
Per cadascú el blog té un significat diferent. Per a mi és fer una mena de tertúlia amb gent que no conec físicament i que em permet trobar una diversitat d'opinions fora de "l'establishmen" i diferents enfocs de la vida.
Per a grafomans com tu o com jo, el bloc és un mitjà ideal que et permet esbravar-te i t'imposa un cert control de qualitat pel fet de ser públic. D'un temps ençà trobo que ja no se'n parla de la mort dels blocs (tenen coses més modernes per matar), millor així i que ens deixin tranquils per molts anys.
Molt interessant el teu escrit. A mi em cansen els premis, la competició, l'excessiva valoració de les visites i els rànkings. Per mi, el meu blog, és casa meva, la meva llar, la meva pàtria... allà on puc dir el que penso sense por, perquè qui se senti ofès o molest pel meu lliure pensament és ben lliure també de marxar. De vegades, quan camino per la platja que tinc com a imatge de fons del blog, em sento com si hi hagués entrat a dins, a les seves entranyes, a la seva essència, i sento més que mai que el meu blog és la meva pàtria, i que no necessita guanyar l'eurovision per a ser estimat i per a tenir valor.
Aquests dies estic content perquè l'he aconseguit curar d'una malaltia vírica, que sospito que estava en algun dels blogs que s'actualitzaven a la llista de preferits; algun script molest que em feia spam a la casa dels altres i que em feia quedar malament. Després de mesos batallant, i estudiant informàtica, crec que ja he curat el meu blog d'aquest virus. I el sento com si acabés de néixer.
Com pots imaginar-te estic pràcticament amb gairebé tot el que dius i el tema és interminable. Els blocs van tenir un moment de publicitat exterior important quan van aparèixer en alguns mitjans de comunicació tradicionals, premsa, ràdio, televisió... Ara la seva visibilitat fora del propi mitjà és més minvada, tot i que fan el de sempre, és a dir, de tot i, a més, cada dia apareixen i desapareixen, però segur que en termes absoluts augmenten. Els blocs, que alguns volen matar, són encara joveníssims i crec que, deixant de banda blocaires concrets, tenen llarga vida, tot i que el terme llar és actualment discutible.
Quant als premis blocaires, a part del que dius, estan més o menys bé, encara que la mateixa quantitat de blocs que ni coneixem faci impossible qualsevol valoració seriosa.
En Salvador diu que els blocs són una xarxa social més. Aquí discrepo, és possible que en alguns blocs aquesta sigui la intenció bàsica, però en altres és només un dels seus components, i no necessàriament el més important. Per a alguns els blocs podríem dir que són un ornament més de la seua personalitat, de la seva feina; per a altres es tracta d'un mitjà bàsic de comunicació personal, d'experimentació literària, d'exposició històrica, etc. Ho veiem i ho anirem veient.
Llarga vida als blocs i als blocaires i a la seua interactivitat!
Avui per avui la blogosfera la veig molt viva. Som molts que ens hem atrevit a muntar el nostre aparador per compartir punts de vista, imatges, experiències i ens agrada "crear" i descobrir coses en els blocs dels altres, sobre tot en els que, per decantació, ens van quedant com a favorits. Està clar que el teu bloc està entre els meus "favorits" i per això et demano que no afluixis. Sempre és un plaer visitar-te i espero seguir poder fent-ho molts anys.
Francesc... més d'un... vols dir? he, he.
Galderich, en època de no-restriccions també s'ha fet així o en les dues modalitats, tot i que ja dic que dels jutges experts me'n refio molt poc.
Girbén, el nou inquieta, el vell es es menysté, fins que passa a ser 'antic' i ja té un valor afegit.
Salvador, no té cap mèrit, és una afició com d'altres neden o fan macramé, això d'escriure on sigui i et deixin.
Bé,macramé no, que també és una activitat que ha passat de moda... fins que retorni.
Garbi24, el millor és aquesta llibertat d'escriure quan vols i el que vols i de no tenir data d'inici ni d'acabament, la resta és 'literatura'.
Gràcies, Teresa, en el teu cas crec que complementa i dóna a conèixer el que escrius en d'altres mitjans.
Gràcies, Clídice. Això de demanar el vot encara em sobta, més quan ve de gent una mica coneguda o amb un cert prestigi blogaire, la veritat. Em fa una certa angúnia.
Tu continua Jugant amb Barcelona, endavant. Internet pot fer respecte però crec que no li hem de tenir cap por, de vegades fa molta més por el món 'real'.
Cert, Víctor, i m'alegro molt que sigui així. Només que com que passen tan depressa els anys de vegades em vénen al cap coses dels inicis com aquelles llargues pontificacions sobre el sentit de tot plegat.
Cert, Jordi, aquest és un dels seus millors aspectes 'pràctics'.
Afortunadament, Allau, tants dogmes em van arribar a fer mal de cap, en el seu temps, sobretot quan bescantaven els posts d'excessiva llargària com els d'una servidora en hores inspirades.
Més enllà de quantitats i qualitats (hi ha blocs que publiquen poc però bo i d'altres que publiqueu molt i també bo; i a l'inrevés), m'he sentit interpel·lat per la teva "melangia inevitable" sobre la bizantina discussió entre blog (amb ge de garrofer) o bloc (amb ce de català i de correcte) que tant m'agrada mantenir viva. Apunto com a possibilitat que no hi ha discussió perquè els blocaires finalment hem guanyat la partida, hehe. Si fem una cerca a sant Google, 'blocaire' dóna més de 260.000 resultats. 'blogaire' en dóna més de 40.000. Una sisena part. La derrota mai serà absoluta i no cal que sigui així. Cal ser generós en les victòries. Hi ha blogs molt bons i mereixen tot el respecte dels guanyadors...
Jeremias, me n'alegro, aquests virus i spams són uns dels perills habituals, amb els quals hem de conviure.
Pel que fa a les 'audiències' també el tema de les visites va ser objecte de debats diversos, encara recordo algú dels habituals d'aleshores que deia que amb menys de 50 visites al dia havies de tancar la paradeta. En fi, hi ha gent per a tot,
Miquel, llarga vida i que nosaltres ho puguem veure i celebrar... escrivint en ells.
Gràcies, Ramon, igualment.
Puigmalet, les majories no sempre tenen raó, he, he. Es pot comprovar científicament en molts casos pràctics.
M'alegro molt que un tema tan aparentment frívol -però profund, ep- encara desvetlli l'atenció i generi comentaris. Vol dir que tenim blogueria per anys, certament.
Quantes reflexions interessants fas, Júlia. Em quedo amb un parell de qüestions: la llarga vida dels blogs, que òbviament no han traspassat ni tampoc no ho faran a mig termini. La catosfera continua ben viva!
Pel que fa als premis, el meu "problema" es diu "c@ts"; els atorguen els mateixos blocaires i -els organitzadors i els meus lectors habituals ho saben-, no m'hi sento còmode. M'han fet guanyador d'una categoria un parell d'anys i pràcticament no n'he parlat. Vaja, he donat les gràcies en un post per no semblar un desagraït, però no, no em sento còmode competint amb altres blocaires a qui jo també llegeixo sovint. Tots ells mereixen (mereixeu), per mi, un premi; és per això que us llegeixo!
(disculpa el rollo :)
Júlia, no et sorprengui la quantitat de comentaris. A tots ens agrada parlar de la contemplació dels propis melics.
A mi m'agrada escriure amb la discreta esperança de que algú em llegirà. Això no significa que hagi de coincidir amb el què dic però, si em llegeix, ha rebut un missatge com tants en rebo jo quan faig la volta al dia en potser 80 blogs o, el que é el mateix, 80 mons.
Salutacions, Júlia!
Ferran, els premis, en general, els haurien d'atorgar persones que no coneguessin els concursants, no es pot ser objectiu amb els coneguts, en els literaris també hi ha moltes coses d'aquest tipus. I m'imagino que a tots els premis. De tota manera, la veritat és que fa gràcia aconseguir-los tot i que sabem la relativitat del seu valor.
Allau, és un tema que ens 'toca' de molt a prop, he, he.
Glòria, crec que en general escrivim amb la intenció de ser llegits, tot i que sobre aquest tema recordo fa anys haver tingut un llarg debat amb un professor de literatura que m'assegurava que no sempre era així ja que hi havia autors que havien escrit per a ells mateixos. De fet, però, trobo que no pretendre ser llegit seria com parlar sol, només tindria un cert valor terapèutic, que ja és molt, ben mirat.
Doncs jo, bé!... No tinc gaire comentaris al meu -per cert no us talleu a partir d'ara!- però penso que els pocs que hi ha son sucosos. Per exemple es demanava a veure si ho deixava, la qual cosa podia ésser interpretada com un esperonament a continuar o una advertència a que si ho esborrava algú podria fer servir els meus continguts. Penso que és igual. de fet, un bloc no és cap substitutori d'una publicació com poden ésser qualsevol dels teus llibres. Ni tan sols per dir que jo ja n'havia parlat abans. Per exemple, puc copiar i enganxar aquest post teu sobre els blocs a un missatge prou antic dins les meves possibilitats donats els quatre anys d'existència dels meus http://canjosep.blogspot.com , http://noucanjosep.blogspot.com i http://canyuse.blogspot.com.
Vull dir que en puc, sempre, modificar els continguts i dir, com fan els del Barça, "Jo ja ho savia... Jo ja ho havia dit" -que va dir una vegada en Sergi Pàmies a la ràdio.
Però penso que tot això ja està superat pels blogaires. Vostè mateixa parlava no fa massa temps de la cultura Mediterrània com a... -suposo:- paraninf del plagi i aquestes coses que també poden esdevenir grolleries.
Personalment, i donades les meves condicions de estudiant de universitat de primer any i... anava a dir: psicòpata paranoide, però és esquizofrènic paranoide, doncs donades aquestes condicions puc flipar amb la immediatesa de la resposta dels mitjans, -la ràdio- fins i tot abans de pulsar Enter.
Tot el que faig té transcendència... i a més immediata. Fins al punt que no acostumo a llegir el que vaig escriure ahir, que com ja li vaig comentar una vegada, trobava en el meu cas ridícul. Vull i ja volia dir llavors, -hehe- que acostumo a trobar ridícul el que vareig escriure ahir. Jo. I, com també li vaig dir, envejo la seva solidesa literària, descarregada d'emotivitats i emocionaments. -Em sembla que un dia també en parlava l'antoni Bassas a la Ràdio, -ara al maig l'antoni farà una marató a TV3 pels pobres o en el llindar de la pobresa van dir ahir a la Ràdio- un dia al matí, i de evitar escriure manifestant els nostres sentiments. Però em sembla que estava a l'atur i no envaig fer cas. Potser una conxorxa de necis, això de la Ràdio. hehe
Salutacions cordials i perdoneu el divagament.
Això de que els blogaires a vegades fem reflexions sobre "la cosa blogaire" és molt propi de "la catosfera".
Com a blogaire jo també ho he fet i francament ja m'avorreix discutir si és un gènere, un mitjà, una xarxa social o què és.
Cadascú hi troba la seva utilitat.
De les misèries i grandeses dels blocs en podríem parlar una bona estona i comparteixo bona part de tot el que has escrit. (què per cert, tot el que escrius sempre està molt ben escrit...)
Un servidor ja fa un cert temps que es mou per la "catosfera" i ha intentat ser multiblogaire i confesso que mantenir més d'un bloc actiu no és fàcil.Va a temporades. Ara per ara, de multiblogaire, he passat a ser simplement blogaire.
Per tant, des d'aquí, la meva felicitació per aquelles persones que com tu o el Puigcarbó seguiu amb empenta i escrivint coses interesants des del primer dia. (què no ès fàcil!)
Això de mirar-se al melic és molt propi dels catalans. I això de les capelletes i grups també.
Confesso que desconec quin ha sigut l'impacte del fenòmen dels blogs en altres països o fins i tot a l'Estat Espanyol. No crec que es mirin tan el melic com a casa nostra. Si algú navega o ha navegat per altres catosferes m'agradaria saber el seu punt de vista...
Què va de baixa el tema blogaire? Més que anar de baixa crec que s'ha normalitzat. Amb l'esclat de les xarxes socials i dels blogs es van generar molt blogs que moguts per la voràgine del moment van ser creat i oblidats en poc temps.
Un símptome que la cosa blogaire s'ha normalitzat són els directoris de blogs com "bitàcoles" o "catapings" que gairebé estan en desús.
De les misèries i grandeses dels blogs és difícil extreure'n una sola conclusió ja que han sigut tan heterogenis i variats com ho són les persones. (Afortunadament!)
Doncs els premis poden ser un bon incentiu. Malgrat que com molt bé ha dit la pròpia Júlia, ls premis estan adulterats... potser pels Ajuntaments! hehe. Potser... jo no ho sé, ja ho eren un incentiu i només, el ser bloggaire, un pas cap a les xarxes socials i el gran nombre de seguidors o amics o fans o com se'n digui, del feisbuc.
Personalment penso que la Júlia ens hauria de demanar permís, i no pas particularment a na mi, per tal d'acceptar el premi i tencar la nostra, de tots nosaltres, intimitat. Penso que la publicitat faria dels nostres blocs... bé! potser quelcom més madur hehe
Josep, això de trobar ridícul el que vam escriure ahir ens passa a molta gent. La veritat és que no m'han donat cap premi blogaire, si me'l donen i, a més, comporta uns eurets, evidentment que l'accepto, he, he
Gabriel, com que no sé idiomes només conec una mica els blogs catalans, i encara, molt pocs de castellans i algun de francès, de tota manera jo crec que, en cada lloc al seu estil, tot va si fa o no fa, llevat dels indrets amb problemes de censura i polítics on els blogs han estat una gran possibilitat mentre els han deixat.
Publica un comentari a l'entrada