16.9.12

JOAN SALES I LA GLÒRIA EFÍMERA







Durant la Diada, una de les llegidores oficials de l'acte magne de la Ciutadella va citar Sales, amb una frase que ha estat molt celebrada sobre imbècils i catalans. Com se sap, Joan Sales és un dels autors centenariats aquest 2012. Els centenaris serveixen per a poca cosa, alguns actes oficials, quatre reedicions, poca cosa. Som un país petit per a poder pair tanta cultura i cultureta, no donem abast. A més, els escriptors no són tan rendibles com els arquitectes o els pintors, la veritat.

Jo també sóc citadora de frases i he d'admetre que normalment, fora de context, qualsevol frase perd sentit i fins i tot es pot tergiversar. Sales també va escriure en algun lloc que la gent s'hauria d'unir pels sentiments i no pas per les ideologies i que el futur és dels imbècils i que benaventurats ells, ja que es faran amos del món. O sigui, que ben mirat, qui sap si no és rendible continuar essent imbècil o fent l'imbècil, un adjectiu que per cert, no m'agrada gens. De fet ve d'un mot llatí que significa bastó i en el seu origen feia referència a persones febles. També es va utilitzar com a mot mèdic, en el camp de la psicologia.

Volia rellegir, ni que fos a bocinets, Incerta Glòria, ja que demà toca comentar el llibre a les tertúlies de Meteora. Fa anys, car el temps passa rabent, vam tenir per aquest blog, amb coneguts i saludats, un debat sobre la novel·la, va ser amb motiu de la seva reedició, a mitjans de 2007. Gregorio Luri, al seu blog, va dedicar un gran nombre d'interessants entrades a Sales. Incerta glòria, com és sabut, ha estat un llibre reeditat, completat, revisat unes quantes vegades. El títol d'una novel·la de Pedrolo és Darrera versió, per ara, titol que podria ser un subtítol de les darreres i promocionades edicions d'aquesta novel·la -o el que sigui- inclassificable i monumental.

No he pogut rellegir el llibre enguany pel fet que no l'he trobat per casa, crec que el dec haver deixat en préstec a algú. Ja fa temps que no reclamo el retorn dels llibres que deixo. Aquells que no vull perdre ja no els deixo i aquells que deixo m'és igual que es perdin i que passin per altres mans. Jo mateixa en porto de tant en tant a la Biblioteca, a un caixó que hi han posat  per tal que la gent abandoni allà els llibres que no pot o no vol conservar, per si a algú li fan el pes. 

Els llibres ja no són aquells objectes sacralitzats que s'heretaven, un bé escàs i cobejat per molta gent de classe humil o mitjana baixa. Ara, com la roba i gran part del menjar, s'han convertit en productes de la novetat i del consum, fan nosa i acumulen pols. Els penjaments sobre les al·lèrgies provocades pels habitants dels llibres vells no existien fa anys però ara aquests conjunts de paperassa relligada s'han convertit, a més, en un perill, i no pas a causa del contingut sinó del continent. Continuem cremant llibres, ni que sigui amb una intenció higiènica, vaja. O els reciclem, horrible paraula del nostre temps. En tot cas, si no el trobo l'agafaré a la biblio o me'l tornaré a comprar qualsevol dia, en paper o en ebook, al capdavall també s'ha de vendre alguna cosa de tant en tant. Precisament he sentit explicar que els ebooks i la música d'aquest tipus no podrà ser heretada pels nostres descendents, ben mirat els farem un favor si no els donem feina.

Avui tothom lloa Sales però durant la meva joventut no va ser ben bé així. El món del catalanisme, fins i tot del catalanisme resistent, ha tingut les seves misèries, que no s'expliquen a cap història de la literatura catalana, el mateix que el camp de la música; ara mateix estava escoltant un programa de Ràdio 4 d'aquests tan bons que fa en Jordi Roura i que recorden els nostres músics i Núria Feliu en feia cinc cèntims, de totes aquelles miopies ideològiques dels mandarins del moment. Era aquell un món elitista i tancadet. En alguns fragments d'Incerta glòria es percep la incomprensió vers els immigrants, vers les minyones forasteres, coses així, que sobten. Sales, que no volia publicar textos immorals pujats de to eròtic ni apologies de la homosexualitat, mereix una biografia aprofundida, crec que hi estan treballant. Una altra cosa serà que ens ho expliquin tot i una altra que generi el debat que caldria la seva publicació. Estem massa atrafegats llegint novel·la negra, darrerament, per fer atenció a les coses realment interessants.

Sales va ser un home del seu temps, amb les seves grans virtuts, grans dèries, grans objectius i grans limitacions. Carca en alguns aspectes, convers al catolicisme després del trasbals de la guerra civil, cosa que, hem d'admetre, li va anar prou bé per a la supervivència en aquell món de l'època, ens va descobrir i promocionar autors com Rodoreda, que aleshores eren discutits i avui no es poden ni valorar una mica objectivament, si no vols que et lliurin a les flames infernals dels no creients en el cànon nostrat.  Però, ai, per damunt de totes les limitacions humanes, impossibles de bandejar, Sales va escriure un monument que cal llegir més d'una vegada, sense pressa i sense complexos, amb ànim d'anar endavant i endarrere quan calgui, reflexionant a l'entorn de coses tan poc de moda com els ideals, les creences religioses, la condició humana, el sentit de la vida. Recordo una de tants entrevistes en les quals s'empipava quan li deien que, fet i fet, només havia escrit una novel·la, potser excessiva. 

En cada moment hi ha hagut l'expert que donava certificats d'ortodòxia: un no és prou compromès, l'altre no és prou catalanista, el de més enllà ha flirtejat amb el régimen i la veïna de dalt gaudeix cantant cobla andalusa o ha votat en Mas. Una mica com va fer D'Ors amb els certificats de noucentisme, sempre hi ha els perfectes i els dogmàtics. Molts d'aquests experts, quan no tenen públic, s'emprenyen i marxen a Madrid. O, si els paguen millor, marxen encara que no estiguin emprenyats i fan allò que sempre havien dit que ningú no havia de fer.

No sé si assolirem la independència però m'agradaria que el país possible del futur fos obert, allunyat de mandarinatges, clientelismes, nepotismes, enxufismes i trepes. O sigui, un país, parafrasejant Sales, més unit per sentiments que no pas per ideologia. Entenent els sentiments com a expressió de la bondat humana, de la manca d'enveja, de la generositat. Per somniar que no quedi però, ai, humana sóc i humana és ma mesura. Els grans valors, àdhuc literaris de l'obra de Sales rauen en això, en la humanitat que traspua aquesta incerta glòria d'un temps i d'un país. Incerta glòria podria ser també el peu d'alguna fotografia d'aquesta nostra manifestació que tants entusiasmes ha desvetllat, la Incerta glòria d'un Onze de Setembre.

12 comentaris:

Eastriver ha dit...

Tinc pendent aquesta novel.la. De Sales en sé més aviat poc. Els lemes, de fet, són lemes. Si queden, si no passen, és perquè connecten amb un sentiment general de l'època. Alhora, no cal pas mitificar ningú per estar d'acord amb un lema. Ni cal posar-lo en el seu contexte: si un lema es desnaturalitza se'n busca un altre. Els lemes, doncs, no són el que importa. El que importa és el que sent la gent.

Francesc Puigcarbó ha dit...

ja saps que l'he llegit i rellegit un munt de vegades. La quarta edició la vaig comprar en molt bon estat als encants per 2 euros.

Gabriel ha dit...

M'ha agradat molt l'últim paràgraf.
Això de...
"Incerta glòria d'un Onze de Setembre"
està molt ben trobat.

Fa temps vaig descobrir que tenia aquest llibre a casa i que deuria ser de mon pare. És una edició molt antiga, en el seu dia no m'havia cridat mai l'atenció i ara curiosament cada dia tinc més ganes de llegir-me'l.
Potser això de les commemoracions oficials serveix precisament per això:
recordar obres cabdals que val la pena llegir i rellegir i que amb el temps són clàssics de la nostra cultura i de la nostra literatura.

Júlia ha dit...

Evidentment, Eastriver. Però crec que també està bé recordar de tant en tant el context en el qual l'autor va dir la frase, si més no per fer 'cultureta' i tenir més punts de referència.

Júlia ha dit...

Francesc, és així el mercat, quan es reedita les velles edicions van a preu de 'saldo'.

Júlia ha dit...

Gabriel, jo quan era jove no el vaig llegir pel fet que tenia prejudicis sobre l'autor, també em va passar amb Pla, no és tan fàcil destriar la literatura dels escriptors, encara més quan el discurs 'oficial' t'influeix. Però és un molt bon llibre, per llegir potser a petites dosis, irregular i potser excessivament llarg. Requereix paciència i constància, vaja.

GLÒRIA ha dit...

Júlia, com tants bons escriptors, la Rodoreda és discutible però no em negaràs que hauria estat ben trist que un talent con seu passés de llarg en un país com el nostre tan ple de mitjanies literaries.
Vaig llegir Incerta...que se'm va fer llarga i no em va acabar d'arrivar al moll de l'os però li concedeixo el mèrit de ser una obra seriosa i ben escrita que retrata un poble i un moment. Per desgràcia meva, tots els personatges em sonaven amb idèntica veu.
Difícil que un país estigui mai unit pels sentiments i és que els humans, Júlia, som força miserables.
Salut!

Júlia ha dit...

Cert, Glòria, i Rodoreda va tenir la sort d'ensopegar-se amb Sales, per cert, dues personalitats ben fortes i especials. Com editor Sales tenia les seves dèries però també bon olfacte i, a més, era una època en la qual es precisaven novel·les en català.

Incerta Glòria és un llibre una mica 'diferent', s'ha d'anar tastant en petites dosis i avui certament hi ha fragments que sonen reiteratius i molt allunyats dels problemes dels homes i dones del present.

Jo crec que Sales ho diu com un desig, en el sentit de què les ideologies comporten que s'uneixin per les circumstàncies 'bons i dolents' per dir-ho amb claredat, ell ho sabia bè, amb el tema de la guerra i postguerra hi va haver grans decepcions sobre les ideologies. Mentre que entre gent de bona fe, fins i tot d'ideologies contràries, sempre ens podrem entendre.

Olga Xirinacs ha dit...

Júlia, has fet una excel·lent i didàctica aproximació a l'obra i persona de Joan Sales; vaja, com sempre sols fer. No sabem situar les obres en el seu context històric, i aquesta és una assignatura pendent.
"Units pels sentiments", esmentes. Ben cert: el sentiment és comú a tothom, no així els costums. I els escriptors hem d'arribar als lectors pels sentits, a vegades feina ben difícil si no es vol caure en el sentimentalisme.
Gràcies per la lliçó i record de Sales.

Júlia ha dit...

Gràcies, Olga!!!

Pilu ha dit...

És el millor llibre contemporani català que he llegit.

Júlia ha dit...

Pilu, no sé si el millor però sí dels millors.