22.9.12

MAGATZEMS HISTÒRICS





Com que els anys passen que volen enguany ja en farà cinquanta El Corte Inglés de la plaça de Catalunya. Recordo que una broma recurrent era repetir, en aquell temps, que caldria dir-ne, en català correcte, El Tall Britànic. Els barcelonins militants de l'època continuaven anant a comprar al gran rival català, Can Jorba, però, malauradament, aviat Preciados es va quedar Can Jorba i hi va fer unes grans destrosses a l'interior. Jo encara el recordo una mica com era abans del crim, elegant, amb sostres alts i una aparença luxosa i seriosa. Can Jorba van ser els grans magatzems de la meva infantesa. Aleshores es comprava poc, per una determinada despesa donaven vales per a globus i als globus, aleshores, els dèiem bombes. Recordo fins i tot un escrit, crec que d'Espinàs, comentant que potser algun dia en diríem Can Presiados.  Evidentment no hem dit mai dels mais Can Corteinglès.

La terrassa de Can Jorba va ser lloc d'espectacles infantils, crec recordar que fins i tot hi havia alguna gàbia amb micos i ocells. Per Nadal, quan els reis d'Orient van començar a proliferar per tot arreu, se'ns deia que els de veritat eren els de Can Jorba. Tinc una trista sensació en la memòria sentimental, el record d'entrar als magatzems, ja reconvertits en Preciados i observar les obres que s'hi havien fet, transformant aquell conjunt elegant en un xaró espai de baratillo a la madrilenya. Els magatzems de la plaça de Catalunya van anar agafant volada i marcant estil, es van empassar Preciados i d'altres i avui són gairebé un monopoli pel que fa al sector. Ja han fet història i avui són punt de trobada, lloc d'activitats diverses i estan lligats als records de molta gent.

Durant la meva infantesa la gent gran recordava amb gran nostàlgia el famós Siglo, el que estava a la Rambla i que es va cremar pel Nadal del 1932. El Nadal de l'any següent va morir el president Macià i tot plegat semblava, en la percepció de la gent gran, que ja era una mena de premonició de totes les tragèdies que havien de venir després. Com el Siglo de la Rambla, segons la gent gran del meu temps, no hi havia hagut res: els millors productes, les dependentes més boniques, la qualitat més excel·lent. 

De magatzems més modestos n'hi va haver un munt. El SEPU va ser un indret molt visitat per la gent humil i la immigració, com també ho va ser El Barato. Preciados també va fer figa. En el fons, com en tantes coses, la pèrdua de Can Jorba en mans del capital madrileny va ser contemplada amb impotència i tristor. Sempre ens passa el mateix, també amb caixes i bancs, pel que veig. El Corte Inglés es va anar modernitzant, fins i tot catalanitzant. Durant els primers temps de la transició era habitual que pengessin rètols en català molt mal escrits, plens de faltes d'ortografia o de traduccions literals del castellà però aviat es van espavilar i avui no hi ha res a dir, en aquest camp.

Can Jorba, al menys, avui també del Corte, ha conservat la façana i fins i tot va remodelar una mica millor interior, després de la desgràcia que van endegar els de Preciados. La història dels magatzems i dels hipers i súpers és també la nostra car aquests indrets formen part ja del nostre imaginari i de la nostra vida. Una de les grans i materialistes compensacions per a les nostres angoixes vitals és consumir o, si no es pot, mirar aparadors o taulells. Per això sap greu que pleguin o canviïn els establiments comercials però ens adaptem a tot ja que tot canvia i no s'hi pot fer res. L'any 62 va venir el Corte Inglés i també van venir les riades del Vallès i la gran nevada. Semblaven, tot plegat, premonicions inquietants, com les dels anys trenta. Semblava que hi hauria una tercera guerra mundial, que arribarien els extraterrestres i, per aquests verals, que el règim franquista feia figa. No va passar res de tot això, van passar d'altres coses. El règim també es va reinventar, com els magatzems i vam començar a bufar cullera i a comprar sis-cents i fins i tot roba i objectes en aquell Corte Inglés que tant havíem criticat i que ens va oferir els seus esplèndids aparadors nadalencs, durant un temps, una mica xarons però molt divertits. 

Unes de les brames que corrien eren molts misteris sobre els amos de tots aquests magatzems d'origen centralista, entre els quals, deien, es contava l'esposa inefable i enjoiada del caudillo. Avui molts misteris ja no ho són tant  i fins i tot a wikipedia es pot llegir una història força versemblant sobre el tema de la propietat dels magatzems i de la seva evolució. La terrassa del Corte de la plaça de Catalunya és un lloc magnífic on val la pena pagar una mica més pel cafè amb llet amb tal de gaudir de la visió de la ciutat des d'aquell indret. Avui, per a una ciutat petita o un poble gran, arribar a tenir Corte Inglés representa una fita que li dóna categoria, quan van posar el de Tarragona algú em va comentar: sembla mentida que encara no tinguessin Corte Inglés. Moltes insatisfaccions personals, socials, polítiques, s'abalteixen anant a comprar i per això es tan important, ho saben prou bé els que manen, mantenir un cert nivell de consum possible entre la majoria de la població. De moment avui comptem amb uns espais molt dels nostres temps, els basars xinesos, que van començar també sent tots a cent autòctons.

18 comentaris:

Allau ha dit...

Sí, jo també me'n recordo dels globus i del mico a la terrassa a Can Jorba. I de Almacenes El Águila i de Can Vilardell, potser menys ambiciosos.

Eastriver ha dit...

A més de Can Jorba, que va passar de ser Jorba (J catalana), a Jorba Preciados (J castellana), i a Galerías Preciados, tinc el record del SEPU. Saps de què? D'anar a veure el rei, que li posaven un tro a aquella mena de balconada règia que hi ha on avui hi ha el restaurant Attic.

Júlia ha dit...

Allau, Can Vilardell (també en deien 'can') no tenia tantes coses, de fet estava una mica especialitzat en gènere de punt, tot un clàssic també.

Júlia ha dit...

Eastriver, el rei del Sepu va ser un clàssic, va durar molts anys, recordo el meu germà de petitó badant mirant aquell rei i també els meus fills de petits, encara el van aconseguir. Pel costat acostumaven a sortir bombolles de sabó.

Júlia ha dit...

El Águila havia estat dels Muñoz Ramonet. Recordo molt bé l'incendi, precisament sortíem de cap de setmana i vam quedar aturats a la Gran Via. M'agradaria saber on va anar a parar l'animaló, per cert.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Jo, com que soc de la darrera volada, de tot això no me'n recordo, he, he..

miquel ha dit...

Parles de les dependentes del Siglo, però un oncle meu (1,83, guapo, conqueridor) en va fer de dependent durant un temps. Ja de gran encara distingia perfectament els materials de les teles que valien la pena; poques, segons ell :-)

Júlia ha dit...

Xiruquero, fes memòria, he, he.

Júlia ha dit...

Miquel, els dependents d'abans havien de saber molt del tema que 'tocaven'. Probablement també va comptar la 'bona presència', que diem ara. Sobre les noies, tenien fama de maques i educades i era famós el vesper de senyors que cada dia, al vespre, anava a veure 'la sortida de les dependentes del Siglo'.

Tenir aquest tipus de feina en aquell temps era gairebé com ser funcionari de categoria, per una noia, encara més, tot i que les dames plegaven en casar-se.

Anònim ha dit...

A casa també érem de Can Jorba, no tant per comprar com per anar a tafanejar. Recordo el mico, el gran avet de Nadal i, sobretot, l'exhibició de la nau espacial Gemini 10, l'any 69 (http://enarchenhologos.blogspot.com.es/2012/06/viatge-les-estrelles.html).

El Corte Inglés l'hem vist néixer i créixer, però la meva existència està lligada a l'Águila: allà es van conèixer la meva mare i el meu pare.

No has anomenat el Capitol, del carrer Pelai, que potser era una mica més tronat. Però del Capitol a mi m'agradaven les llistes d'ofertes que sortien als diaris, amb fotos petites i lletra menuda.

Júlia ha dit...

Tens raó, el Capitol, un altre clàssic, aquestes llistes dels diaris, que feien també d'altres, com el SEPU, m'encantaven, sobretot quan anunciaven nines i joguines.

Als Capitol la gent gran del meu temps jove encara els anomenava 'Magatzems Alemanys' que es veu que era el nom d'abans de la guerra.

Francesc Puigcarbó ha dit...

Recordo quan el varen obrir, d'aquella época el que més recordo és el SEPU "Quien calcula compra en Sepu"

Marta ha dit...

Caram! Quina manera de fer "revivals", més o menys tots tenim els mateixos records d'aquells magatzems! Per cert el SEPU hi anava molt a comprar ja que treballava al costat (a la LLibreria de la Gene)ja que ho tenia molt bé a l'hora de dinar per fer-hi cap. S'hi trobaven coses interessants i les joguines de Reis, molt més econòmiques que les dels altres llocs!

GLÒRIA ha dit...

La mare em va explicar que els "Magatzems Alemanys" varen fer figa a causa del paper que els nazis varen fer a la guerra. Del crom de can ramonet també se n'ha fet pel·lícula- a la televisió-. El Sepu, segons la mare, pertanyia a una família de jueus molt rics. Quan em va dir que hi aniríem i veuria una escala que pujava sola, quasi que m'emociono.
Una de les primeres vegades que varem venir a barcelona ens varen dirigir a can Jorba. La mama em va comprar un abriguet i unes sabates i ens va despatxar (qui diu ja "despatxar"?) un xicot que em va semblar un encant. En sortir vaig dir-li a la mare: "Que simpàtic que és el senyor Jorba, oi?. D'això a casa se'n va parlar tota la vida perquè com que al poble l'amo de can Pepet era el senyor Pepet, jo vaig actuar amb la natural lògica infantil. Em varen donar una bomba que, a l'Estació de França, se'm va escapar. Encara la veig agafada al sostre...
Sento com si amb les teves estupendes cròniques em provoquèssis l'escriptura d'una part de les meves memòries.
Salutacions, Júlia!

GLÒRIA ha dit...

Espero que el comentarim que t'he deixat surti sense problema.
En els dos posts anteriors també m'has fet escriure. Com si no tinguessis feina.
Salut!

Júlia ha dit...

El Sepu, Francesc, va ser molt popular entre les classes humils.

Júlia ha dit...

Marta, em va saber molt de greu que tanqués, també m'ha sabut greu que tanqués la llibreria, uf, tot canvia.

Júlia ha dit...

Glòria, de fet els Alemanys eren de l'any 17 i es van dir així fins 1945, pel que he anat trobant, tot i que encara de vegades es posaven els dos noms, m'imagino que la derrota dels nazis hi va tenir a veure tot i que els magatzems no hi tenien cap culpa. Sembla que el nom venia del fet que en els seus inicis es dedicaven a la venda i importació de vidre alemany.

M'agrada molt això de 'despatxar' que també es va fer servir per 'acomiadar', segons les frases.