CAN JORBA, EVOCACIONS SENTIMENTALS RESIGNADES

 

Llegeixo aquests dies que El Corte Inglés es ven Can Jorba i que ara remodelaran l'edifici per posar-hi oficines, conservant una part comercial. Sobre el tema i sobre la història dels magatzems hi ha molta cosa escrita per internet, així que no entraré en temes històrics i la resta. Tan sols evocaré una mica la meva memòria sentimental relacionada amb l'edifici i la seva diversa i accidentada vida.

Hi facin els canvis que hi facin ja no em donaran cap disgust com el de l'any 1963, quan s'ho va quedar Preciados. Em va provocar plorera tornar a entrar al lloc i veure els disbarats que s'havien fet a l'interior. Amb l'abducció per part del Corte Inglés més aviat, en algun moment, va millorar i tot. Per casa corria un dietari d'una meva tieta-àvia, modista, que li devien regalar a Can Jorba, amb imatges de la construcció de l'edifici, em cridava l'atenció, de petita, pensar que aquells magatzems, en algun moment, no existien.

Can Jorba eran aleshores els magatzems de qualitat indiscutible de la meva infantesa. Entrar allà dins feia impressió, amb els seus sostres alts i els seus taulells de marbre. Hi havia escales automàtiques, crec que va ser el primer lloc on es va veure aquesta meravella, i també ascensor. Tenia tant de prestigi que, quan creixies i no entenies com els reis d'Orient es multiplicaven per tot arreu, la família m'assegurava que els de Can Jorba eren els de veritat, el mateix que els de la cavalcada. No hi feia res que els dels magatzems no s'assemblessin als de la Cavalcada, era cosa de l'atrezzo. Així que, quan era possible, la carta als reis l'anaven a lliurar directament a Can Jorba.

Can Jorba va tenir una terrassa magnífica on hi feien moltes festes infantils. També et donaven globus, aleshores en dèiem bombes. Eren tots de color blanc i te'n donaven un per cada cinquanta pessetes de despesa, que no era poca cosa. Un drama era que el globus se t'escapés cel enllà o que algun brètol, dels que sempre hi ha pel mon, te'l petés amb la cigarreta. 

A escola vaig fer el Comerç i ens anàvem a examinar a l'Acadèmia Pràctica del carrer Pelai, aleshores Pelaio, un carrer ple de botigues i molt animat. En alguna ocasió, després dels exàmens, havíem pujata la terrassa de Can Jorba. Hi havien tingut, fins i tot, algun animaló, micos i coses així, i de vegades et donaven alguna coseta, xocolatines Nestlé, per exemple. A banda de l'època nadalenca, per mirar joguines, també anàvem sempre a Can Jorba a comprar roba per llençols durant el 'mes blanc', passat festes. Ara els llençols, en general, ja no son blancs, la gran majoria.

El Corte Inglés i l'arribada de Preciados van representar el senyal evident de la colonització madrilenya pel que fa al tema comercial. Al principi van generar rebuig, del Corte Inglès se'n deia, en broma 'el Tall Britànic'. Sobre tots dos magatzems corrien moltes brames sobre amos i inversors, sempre hi havia la dona del Franco pel mig, segons explicaven. Recordo un article de Josep Maria Espinàs en el qual feia broma sobre el fet que, potser, en el futur, de l'establiment del Portal de l'Àngel en diríen Can Presiadus. No va ser així i el Tall Britànic ho va abduir tot, tot, tot. Va anar ocupant espai i va obrir molts satèl·lits i les reticències catalanistes es van esmorteir, el consum aconsegueix allò en què la política oficial fracassa. Durant uns anys van ser tradicionals els seus aparadors nadalencs, que oferien una mena de xou per a infants molt interessant, a determinades hores del dia. 

Durant una època Can Jorba va ser la seu cultural del Corte, hi tenien els discos i els llibres. Tot plegat ha anat de baixa, els temps canvien i cada generació coneix les seves nostàlgies. He de dir que la gent de la generació dels meus pares i dels meus avis m'assegurava que, com El Siglo del seu temps, res de res. Per a més mitologia el pobre Siglo va viure un incendi terrible pels volts de Nadal. Per a molta gent, amb la mort de Macià, tot plegat va ser una premonició de les moltes desgràcies que vindrien després. 

A Barcelona hi van haver d'altres magatzems de menys volada, per a la gent humil, els Capitòlio, els quals encara algú mencionava com Magatzems Alemans, el Barato, amb la seva àliga emblemàtica, que també va patir un recordat incendi, anys després, o el SEPU, un establiment dirigit al consum modest i amb el seu rei blanc contemplant la Rambla mentre les criatures el saludaven embadalits.

Espinàs, quan va ser cantant, tenia una cançó sobre la necessitat d'inventar noves cançons, la qual, en algun moment, diu 'tantes coses hem perdut que el record també cal perdre'. Aquelles cançons noves, exemplificades amb els cantants de la Nova Cançó també son, ja, un record gairebé perdut. Sobre Can Jorba, l'escriptora Maria Carme Roca té una novel·la, A punt d'estrena, en la qual, enfilant la història d'una noia emprenedora, explica la història dels magatzems amb molts detalls interessants. 

Al Portal de l'Àngel s'hi instal·lava un immens avet, l'arbre de Nadal va fer competència al pessebre i determinats sectors religiosos ho veien com una mena de colonització protestant però, al capdavall, tot conviu i es barreja, com la Castanyada i el Halloween. Si fóssim immortals i no envellíssim els canvis no ens afectarien, ans al contrari. Però les generacions, com les fulles dels arbres de fulla perenne, es van substituint les unes per les altres i la memòria és enganyosa i els imaginaris, subjectius. També el Pare Noel de la coca-cola ha acabat per ser tradicional, Calders fa broma amb el tema en una de les seves narracions. Al capdavall crec que val més sumar que no pas restar. Una vegada el sector papanates progre de l'ajuntament hi va posar un avet fals i ecològic, amb pedals per fer llum, que es va espatllar al cap de quatre dies.

Al Portal de l'Àngel s'han anat perdent moltes coses, del meu record, el cinema París, molt abans la llibreria Porter... L'edific del gas fa pena, per dins. Al menys, avui, s'intenta, no sempre, conservar les façanes, en alguns casos. El Corte Inglés va deixar, pel cantó de Fontanella, una finestra modernista i tot. Avui conviu un exagerat conservacionisme amb un evident afany destraler, de vegades es protesta molt a favor d'un edifici, d'un espai, i se'n perden d'altres tant o més rellevants sense que se'n canti ni gall ni gallina. Als interiors de les nostres cases, en general, som molt poc conservacionistes, pel que fa a rajoles i d'altres elements. El mateix pel que fa a mobles, roba, llibres, revistes... Seguim més aviat el criteri huxleià, 'val més llençar que no pas haver d'apedaçar'.

Les ciutats creixen com poden, no sempre de forma harmònica, el temps ho va unificant tot i de  vegades ni tan sols reconeixem el passat, a les fotografies esgrogueïdes o a les filmacions antigues. Els nostres avantpassats remots no comptaven amb aquests referents, en tot cas els rics tenien algun quadre amb imatges de gent de la seva nissaga o amb paisatges diversos. Un professor de psicologia que vaig tenir deia que l'oblit era necessari, tenia molta raó. 

TENDÈNCIES LINGÜÍSTIQUES I COMERCIALS QUE VAN DE BAIXA

L'entrada que vaig fer ahir al blog m'ha fet recordar de nou uns anys en els quals molta gent coneguda del meu entorn comptava en la seva referència personal amb un afegitó relatiu a les seves activitats professionals: en Jaumet de les Vaques, en Pepet de les Mongetes, la Maria de la Llet, la Carmeta de les Patates, el senyor Quimet de Ca l'Adroguer... Quan l'establiment era singular no calia dir el nom del propietari, per exemple, La Bacallanera del meu sector era única, sense competència. A més d'aquests motius compartits per la majoria d'habitats d'una petita comunitat, que no era pròpiament el barri, sinó tan sols un petit sector del barri, hi havia d'altres referències que s'utilitzaven en àmbits encara més restringits, l'escala o la família, per exemple. Titllar algú de senyor o fer-hi referència de forma directa, sense tractament, tenia a veure sovint amb l'edat. Per a la meva mare eren senyors els de la generació dels seus pares i no ho eren els de la seva, alguns dels quals coneixia ja des que era petita.

En el petit retall del barri on jo vivia hi eren molt presents alguns personatges curiosos, gent una mica estranya, amb algun tipus de deficiència psíquica que aleshores no estava definida com ara, eren guillats, bojos o tontets. Els tontets eren els més habituals ja que podien conviure sense problemes amb la resta, a un d'ells li dèiem el de la carestia de la vida perquè sempre endegava discursos sobre la precarietat econòmica i les necessitats materials que es passaven. Quan van començar a arribar més immigrants també se'ls etiquetava amb referències sobre la seva procedència, l'andalús, la manxega, la cartagenera, el murciano, la gallega del davant, la de Badajoz. Les referències en ocasions eren políticament incorrectes, segons la visió del present, com ara, per exemple, el gordo de les novel·les, un senyor molt educat i molt gras que havia fet de cambrer i que durant la meva infantesa tenia una botigueta on es canviaven novel·les i tebeos. Aleshores aquests productes culturals es canviaven per un preu mòdic, poques vegades es compraven de nou en nou.

A una senyora castellana, molt ben plantada i amb molt de geni, li van dir durant un temps, és clar, sense que ella ho sabés, la del conyo gordo, perquè un dia, en alguna botiga del barri, va manifestar de forma contundent que els seus fills no passarien escassedat mentre ell tingués allò ben gros, declaració de principis que va fer fortuna. Crec que quan recordo aquell món de la meva infantesa que va canviar de forma ràpida en pocs anys no el veig com era sinó com m'hauria agradat que fos. Les fotografies professionals i periodístiques dels cinquanta mostren una societat amb unes divisions socials molt importants i que en els barris humils presenten un aspecte atrotinat  però hi havia moltes realitats, els dies de festa, per la Palma i per Nadal i en les grans ocasions la gent es mudava molt més que no pas ara. Les fotografies familiars, escolars, veïnals o professionals oficials d'aleshores, poques, cares i selectives, es feien quan s'anava arreglat i no pas quan s'anava de qualsevol manera, la veritat. Però els fotògrafs amb aspiracions oscil·laven entre la modernitat fashion i bocacciana i la mostra de la misèria més aspre i cantelluda, aquest tema mereixeria un debat a fons sobre els drets dels retratats anònims, que no han donat permís explícit en cap moment ni treuen cap benefici de l'art fotogràfic d'exposició de culte.

Una persona jove, en veure fa un temps una fotografia del barri, amb una colla de jovent endiumenjat, em va comentar que devien ser gent benestant  i res d'això. Si us fixeu en fotografies dels barris de barraques quan és festa tothom va molt ben arreglat. Recordo un article de Néstor Luján de fa anys en què comentava aquest fet i feia broma sobre la moda  de la roba cara de marca, amb aspecte estripat i descolorit, encara vigent avui. Admetia que la paraula trapero, un adjectiu que va estar vigent durant uns anys, anava molt bé a la imatge que oferia el jovent amb texans descolorits o mitges foradades de marca. Fins i tot a les primeres festes particulars de la meva adolescència, les ballarugues habituals de les quals els castellans en van dir guateques s'exigia als xicots, criatures de setze, disset anys, al principi, trajo amb americana i corbata. 

Era aleshores habitual referir-se a cases i establiments com a Cal Tal o Can Qual. Aquest costum encara dura segons a on, però ha anat de baixa. Fins i tot els grans magatzems mereixien el tractament, com ara Can Jorba. Espinàs va escriure un article quan l'espai se'l va quedar Preciados ironitzant sobre el fet que potser algun dia seria Can Presiados, l'edifici. El futur ha donat moltes voltes i ningú no diu Can Corte Inglés o Can Tall Britànic, broma de traducció que va fer fortuna en els primers temps de la instal·lació del pare de tots els magatzems. Encara, però, queda algú que diu Can Jorba, algú grandet, és clar. Tot això ja ho he comentat alguna altra vegada al blog però porto tants anys bloguejant que de forma inevitable repeteixo coses, ja que un dels factors de l'envelliment és la tendència a la repetició narrativa. Repetició que sempre fa petites variants, això sí, aquestes variants que als infants més petits, amb la memòria fresca i  el disc dur poc ple, empipen tant quan els expliques contes i canvies coses respecte a la darrera versió que els vas oferir.

Avui no es va a comprar ni es passa per botigues, tot són tendes i es va de compres. Abans també s'anava a mirar aparadors, més que no pas a comprar, però els aparadors semblen una espècie en extinció. Tot canvia però de vegades les coses tornen i la memòria, ai, acostuma a ser molt enganyosa i selectiva. Anar a comprar o a badar per botigues, supermercats i magatzems és encara, i que duri, una activitat habitual i molt distreta, la veritat, a la qual, tot s'ha de dir, tenim més tendència les senyores que no pas els senyors. Només cal veure la desproporció entre l'oferta tèxtil per a dames, sobretot per a dames joves, i la que hi ha destinada als senyors al Portal de l'Àngel barceloní, sense anar més lluny.  Les petites botigues de roba, als barris, han minvat molt i en queden poques. I pel que fa al centre de les ciutats, gairebé tot s'ho mengen les cadenes i les marques, em sembla. En aquest context m'emociona molt el fet que algú més jove que jo em digui que ha anat a comprar la beguda quotidiana a Cal Paki de la Cantonada o que s'ha endut una samarreta que fa prou patxoca dels  Xinos del carrer Blai. 

MAGATZEMS HISTÒRICS

Com que els anys passen que volen enguany ja en farà cinquanta El Corte Inglés de la plaça de Catalunya. Recordo que una broma recurrent era repetir, en aquell temps, que caldria dir-ne, en català correcte, El Tall Britànic. Els barcelonins militants de l'època continuaven anant a comprar al gran rival català, Can Jorba, però, malauradament, aviat Preciados es va quedar Can Jorba i hi va fer unes grans destrosses a l'interior. Jo encara el recordo una mica com era abans del crim, elegant, amb sostres alts i una aparença luxosa i seriosa. Can Jorba van ser els grans magatzems de la meva infantesa. Aleshores es comprava poc, per una determinada despesa donaven vales per a globus i als globus, aleshores, els dèiem bombes. Recordo fins i tot un escrit, crec que d'Espinàs, comentant que potser algun dia en diríem Can Presiados.  Evidentment no hem dit mai dels mais Can Corteinglès.

La terrassa de Can Jorba va ser lloc d'espectacles infantils, crec recordar que fins i tot hi havia alguna gàbia amb micos i ocells. Per Nadal, quan els reis d'Orient van començar a proliferar per tot arreu, se'ns deia que els de veritat eren els de Can Jorba. Tinc una trista sensació en la memòria sentimental, el record d'entrar als magatzems, ja reconvertits en Preciados i observar les obres que s'hi havien fet, transformant aquell conjunt elegant en un xaró espai de baratillo a la madrilenya. Els magatzems de la plaça de Catalunya van anar agafant volada i marcant estil, es van empassar Preciados i d'altres i avui són gairebé un monopoli pel que fa al sector. Ja han fet història i avui són punt de trobada, lloc d'activitats diverses i estan lligats als records de molta gent.

Durant la meva infantesa la gent gran recordava amb gran nostàlgia el famós Siglo, el que estava a la Rambla i que es va cremar pel Nadal del 1932. El Nadal de l'any següent va morir el president Macià i tot plegat semblava, en la percepció de la gent gran, que ja era una mena de premonició de totes les tragèdies que havien de venir després. Com el Siglo de la Rambla, segons la gent gran del meu temps, no hi havia hagut res: els millors productes, les dependentes més boniques, la qualitat més excel·lent. 

De magatzems més modestos n'hi va haver un munt. El SEPU va ser un indret molt visitat per la gent humil i la immigració, com també ho va ser El Barato. Preciados també va fer figa. En el fons, com en tantes coses, la pèrdua de Can Jorba en mans del capital madrileny va ser contemplada amb impotència i tristor. Sempre ens passa el mateix, també amb caixes i bancs, pel que veig. El Corte Inglés es va anar modernitzant, fins i tot catalanitzant. Durant els primers temps de la transició era habitual que pengessin rètols en català molt mal escrits, plens de faltes d'ortografia o de traduccions literals del castellà però aviat es van espavilar i avui no hi ha res a dir, en aquest camp.

Can Jorba, al menys, avui també del Corte, ha conservat la façana i fins i tot va remodelar una mica millor interior, després de la desgràcia que van endegar els de Preciados. La història dels magatzems i dels hipers i súpers és també la nostra car aquests indrets formen part ja del nostre imaginari i de la nostra vida. Una de les grans i materialistes compensacions per a les nostres angoixes vitals és consumir o, si no es pot, mirar aparadors o taulells. Per això sap greu que pleguin o canviïn els establiments comercials però ens adaptem a tot ja que tot canvia i no s'hi pot fer res. L'any 62 va venir el Corte Inglés i també van venir les riades del Vallès i la gran nevada. Semblaven, tot plegat, premonicions inquietants, com les dels anys trenta. Semblava que hi hauria una tercera guerra mundial, que arribarien els extraterrestres i, per aquests verals, que el règim franquista feia figa. No va passar res de tot això, van passar d'altres coses. El règim també es va reinventar, com els magatzems i vam començar a bufar cullera i a comprar sis-cents i fins i tot roba i objectes en aquell Corte Inglés que tant havíem criticat i que ens va oferir els seus esplèndids aparadors nadalencs, durant un temps, una mica xarons però molt divertits. 

Unes de les brames que corrien eren molts misteris sobre els amos de tots aquests magatzems d'origen centralista, entre els quals, deien, es contava l'esposa inefable i enjoiada del caudillo. Avui molts misteris ja no ho són tant  i fins i tot a wikipedia es pot llegir una història força versemblant sobre el tema de la propietat dels magatzems i de la seva evolució. La terrassa del Corte de la plaça de Catalunya és un lloc magnífic on val la pena pagar una mica més pel cafè amb llet amb tal de gaudir de la visió de la ciutat des d'aquell indret. Avui, per a una ciutat petita o un poble gran, arribar a tenir Corte Inglés representa una fita que li dóna categoria, quan van posar el de Tarragona algú em va comentar: sembla mentida que encara no tinguessin Corte Inglés. Moltes insatisfaccions personals, socials, polítiques, s'abalteixen anant a comprar i per això es tan important, ho saben prou bé els que manen, mantenir un cert nivell de consum possible entre la majoria de la població. De moment avui comptem amb uns espais molt dels nostres temps, els basars xinesos, que van començar també sent tots a cent autòctons.