Llegeixo aquests dies que El Corte Inglés es ven Can Jorba i que ara remodelaran l'edifici per posar-hi oficines, conservant una part comercial. Sobre el tema i sobre la història dels magatzems hi ha molta cosa escrita per internet, així que no entraré en temes històrics i la resta. Tan sols evocaré una mica la meva memòria sentimental relacionada amb l'edifici i la seva diversa i accidentada vida.
Hi facin els canvis que hi facin ja no em donaran cap disgust com el de l'any 1963, quan s'ho va quedar Preciados. Em va provocar plorera tornar a entrar al lloc i veure els disbarats que s'havien fet a l'interior. Amb l'abducció per part del Corte Inglés més aviat, en algun moment, va millorar i tot. Per casa corria un dietari d'una meva tieta-àvia, modista, que li devien regalar a Can Jorba, amb imatges de la construcció de l'edifici, em cridava l'atenció, de petita, pensar que aquells magatzems, en algun moment, no existien.
Can Jorba eran aleshores els magatzems de qualitat indiscutible de la meva infantesa. Entrar allà dins feia impressió, amb els seus sostres alts i els seus taulells de marbre. Hi havia escales automàtiques, crec que va ser el primer lloc on es va veure aquesta meravella, i també ascensor. Tenia tant de prestigi que, quan creixies i no entenies com els reis d'Orient es multiplicaven per tot arreu, la família m'assegurava que els de Can Jorba eren els de veritat, el mateix que els de la cavalcada. No hi feia res que els dels magatzems no s'assemblessin als de la Cavalcada, era cosa de l'atrezzo. Així que, quan era possible, la carta als reis l'anaven a lliurar directament a Can Jorba.
Can Jorba va tenir una terrassa magnífica on hi feien moltes festes infantils. També et donaven globus, aleshores en dèiem bombes. Eren tots de color blanc i te'n donaven un per cada cinquanta pessetes de despesa, que no era poca cosa. Un drama era que el globus se t'escapés cel enllà o que algun brètol, dels que sempre hi ha pel mon, te'l petés amb la cigarreta.
A escola vaig fer el Comerç i ens anàvem a examinar a l'Acadèmia Pràctica del carrer Pelai, aleshores Pelaio, un carrer ple de botigues i molt animat. En alguna ocasió, després dels exàmens, havíem pujata la terrassa de Can Jorba. Hi havien tingut, fins i tot, algun animaló, micos i coses així, i de vegades et donaven alguna coseta, xocolatines Nestlé, per exemple. A banda de l'època nadalenca, per mirar joguines, també anàvem sempre a Can Jorba a comprar roba per llençols durant el 'mes blanc', passat festes. Ara els llençols, en general, ja no son blancs, la gran majoria.
El Corte Inglés i l'arribada de Preciados van representar el senyal evident de la colonització madrilenya pel que fa al tema comercial. Al principi van generar rebuig, del Corte Inglès se'n deia, en broma 'el Tall Britànic'. Sobre tots dos magatzems corrien moltes brames sobre amos i inversors, sempre hi havia la dona del Franco pel mig, segons explicaven. Recordo un article de Josep Maria Espinàs en el qual feia broma sobre el fet que, potser, en el futur, de l'establiment del Portal de l'Àngel en diríen Can Presiadus. No va ser així i el Tall Britànic ho va abduir tot, tot, tot. Va anar ocupant espai i va obrir molts satèl·lits i les reticències catalanistes es van esmorteir, el consum aconsegueix allò en què la política oficial fracassa. Durant uns anys van ser tradicionals els seus aparadors nadalencs, que oferien una mena de xou per a infants molt interessant, a determinades hores del dia.
Durant una època Can Jorba va ser la seu cultural del Corte, hi tenien els discos i els llibres. Tot plegat ha anat de baixa, els temps canvien i cada generació coneix les seves nostàlgies. He de dir que la gent de la generació dels meus pares i dels meus avis m'assegurava que, com El Siglo del seu temps, res de res. Per a més mitologia el pobre Siglo va viure un incendi terrible pels volts de Nadal. Per a molta gent, amb la mort de Macià, tot plegat va ser una premonició de les moltes desgràcies que vindrien després.
A Barcelona hi van haver d'altres magatzems de menys volada, per a la gent humil, els Capitòlio, els quals encara algú mencionava com Magatzems Alemans, el Barato, amb la seva àliga emblemàtica, que també va patir un recordat incendi, anys després, o el SEPU, un establiment dirigit al consum modest i amb el seu rei blanc contemplant la Rambla mentre les criatures el saludaven embadalits.
Espinàs, quan va ser cantant, tenia una cançó sobre la necessitat d'inventar noves cançons, la qual, en algun moment, diu 'tantes coses hem perdut que el record també cal perdre'. Aquelles cançons noves, exemplificades amb els cantants de la Nova Cançó també son, ja, un record gairebé perdut. Sobre Can Jorba, l'escriptora Maria Carme Roca té una novel·la, A punt d'estrena, en la qual, enfilant la història d'una noia emprenedora, explica la història dels magatzems amb molts detalls interessants.
Al Portal de l'Àngel s'hi instal·lava un immens avet, l'arbre de Nadal va fer competència al pessebre i determinats sectors religiosos ho veien com una mena de colonització protestant però, al capdavall, tot conviu i es barreja, com la Castanyada i el Halloween. Si fóssim immortals i no envellíssim els canvis no ens afectarien, ans al contrari. Però les generacions, com les fulles dels arbres de fulla perenne, es van substituint les unes per les altres i la memòria és enganyosa i els imaginaris, subjectius. També el Pare Noel de la coca-cola ha acabat per ser tradicional, Calders fa broma amb el tema en una de les seves narracions. Al capdavall crec que val més sumar que no pas restar. Una vegada el sector papanates progre de l'ajuntament hi va posar un avet fals i ecològic, amb pedals per fer llum, que es va espatllar al cap de quatre dies.
Al Portal de l'Àngel s'han anat perdent moltes coses, del meu record, el cinema París, molt abans la llibreria Porter... L'edific del gas fa pena, per dins. Al menys, avui, s'intenta, no sempre, conservar les façanes, en alguns casos. El Corte Inglés va deixar, pel cantó de Fontanella, una finestra modernista i tot. Avui conviu un exagerat conservacionisme amb un evident afany destraler, de vegades es protesta molt a favor d'un edifici, d'un espai, i se'n perden d'altres tant o més rellevants sense que se'n canti ni gall ni gallina. Als interiors de les nostres cases, en general, som molt poc conservacionistes, pel que fa a rajoles i d'altres elements. El mateix pel que fa a mobles, roba, llibres, revistes... Seguim més aviat el criteri huxleià, 'val més llençar que no pas haver d'apedaçar'.
Les ciutats creixen com poden, no sempre de forma harmònica, el temps ho va unificant tot i de vegades ni tan sols reconeixem el passat, a les fotografies esgrogueïdes o a les filmacions antigues. Els nostres avantpassats remots no comptaven amb aquests referents, en tot cas els rics tenien algun quadre amb imatges de gent de la seva nissaga o amb paisatges diversos. Un professor de psicologia que vaig tenir deia que l'oblit era necessari, tenia molta raó.
