14.2.13

FINESES EDUCATIVES

Possiblement hores d'ara gairebé tothom ha vist el programa de Salvados dedicat a l'ensenyament i si no ho ha fet, que ho faci. Jo no el vaig poder mirar fins ahir i no cal dir que em va agradar força. Em plauria que TV3 fes alguna cosa semblant i tan incisiva, la veritat, però més aviat hem anat a menys, a casa. De fet em va agradar perquè moltes coses que surten ja les he dit i pensat jo -i molta altra gent- sobre els mals de l'ensenyament hispànic en general i català en particular. No fa ni quatre dies que la consellera tornava a insistir en canvis diversos de planificació que millorarien nosequè. Per acabar-ho d'adobar des del centralisme ranci ens volien tocar la immersió i la resta.

La tan referenciada Finlàndia no ha fet res més que aplicar la lògica a l'hora de cercar una qualitat i una igualtat. Molts recursos, és veritat, però també coses que no són recursos, com ara triar el professorat entre els millors i prestigiar la professió. Formar bé el professorat vol dir que hi ha d'haver formadors del professorat que siguin bons, és clar, un punt fosc en el qual no s'entra a fons, el de les universitats.

Tot és possible i tot està per fer si es vol però el cert és que no es vol. L'escola s'ha anat atapeint de burocràcia, aspecte que queda palès en el reportatge, i aquesta burocràcia treu molt de temps a tothom. I és que al capdavall, a casa nostra, el que és important és allò que queda reflectit en una paperassa que potser no mirarà gairebé ningú. Els canvis de plans han estat una plaga bíblica i ja han superat el nombre sagrat de set per arribar al vuit i al buit. Fa molts anys John Holt ja defensava a un clàssic com El fracaso de la escuela que el professorat s'havia de triar molt bé, entre els millors estudiants. 

El gran problema és que en aquell país emblemàtic el pacte per a l'educació es va fer considerant un llarg termini d'aplicació i el futur dels resultats. Això no dóna vots ni fa soroll. Aquí tothom vol fer la seva piràmide i el seu mausoleu particular. Aquí volem una pastilleta que ens solucioni els problemes immediats i no haver-nos de plantejar haver d'elaborar una llarga llista d'hàbits personals i socials que s'han de canviar amb tranquil·litat i esforç. Per això ha triomfat el dopatge, en l'àmbit esportiu, fins a excessos absolutament lamentables. El tema de la rapidesa en resultats ha portat fins i tot a pares i mares a demanar pastilles o alguna cosa per a nenes que es mouen massa, per exemple. 

Al programa surt un fet ben real, si un estudiant brillant diu que vol ser mestre la família se'l mira molt malament i intenta treure-li del cap, en general. Jo encara afegiria alguna cosa més, perquè he conegut estudiants brillants que han volgut ser mestres i ho han estat, i és que si arriba a ser mestre podrà fer poca cosa en un context tan malmès com l'actual. I que consti que de coses se'n fan moltes i molt bé, malgrat les circumstàncies adverses, gràcies a aquesta base de mestres esforçats i coratjosos que hi ha per les nostres escoles. La cohesió social que existeix a les barriades, entre gent de tants i tants orígens diferents és una virtut aconseguida, en gran part, gràcies al bon professorat de l'escola elemental.

No es menciona al programa un tema que a mi em sembla també clau, que els qui formen els mestres aquí no són mestres en actiu i sovint no ho han estat mai. El que si surt és que a Finlàndia les reformes es fan a partir del professorat en actiu i no d'eteris pensadors oportunistes. Però això no és Finlàndia tot i que tampoc Finlàndia va excel·lir sempre en el tema, cosa que també s'expressa a les converses informals filmades. Recordo com fa anys una bibliotecària em va explicar que se n'anaven amb una colla, polítics inclosos, a Finlàndia a estudiar les biblioteques. O sigui, viatget i despesa pública per a una colleta privilegiada que és com acabaven o comencen de vegades, aquí, els estudis d'experts. Aquells que pensen que a Catalunya ho fem i farem molt bé els posaria molts exemples educatius que demostren coses ben diferents i a Espanya hi ha indrets com La Rioja que han  aconseguit una educació molt lloable i resultats esplèndids. Anar a La Rioja costa menys que anar a Finlàndia, o al Canadà, on anaven els experts en la immersió en temps pretèrits.

Els recursos són importants i es podrien aconseguir si es volgués, fins i tot en temps difícils. Però encara més important són coses que no costen tants diners, com això de triar bé el professorat. És clar que el problema és profund, qui els triaria? I, encara més, com es veu al programa el tema inclou mides per la família molt importants, és tota la societat que ha d'esdevenir protagonista de la renovació seriosa.

Avui som en un temps en el qual es pot protestar -més o menys- i fer denúncies i propostes, sembla que fins i tot en ocasions t'escoltin però després tot queda igual. Ha passat en el camp educatiu i crec que passarà amb això de les corrupcions i els embolics, molt de soroll i pocs resultats. Afortunadament per als qui manen tenim poca memòria i uns disbarats en tapen uns altres. I, com deia un admirat professor de la meva Normal, els nens i nenes, malgrat tot, aprenen.

Un tema que cau en el tòpic recurrent i fàcil, en el programa, és el de l'escola pública i la privada, poc estudiat i comentat seriosament. I és que el sistema ha propiciat que les escoles públiques es puguin classificar en moltes categories diverses i entre elles n'hi ha d'absolutament privilegiades, ja que tot plegat depèn molt del barri o del sector del barri on es troben. La de Roquetes, que surt al reportatge, explica que té un quaranta per cent d'immigració però jo n'he conegut amb un deu per cent, amb un vint per cent, amb un setanta per cent  i amb un noranta per cent. El repartiment dels problemes i la diversitat és molt injust i tan sols parlo de la pública. 

Pel que fa a la concertada, també hi ha de tot i depèn del barri, conec escoles concertades amb molts immigrants, com alguna del meu barri o les del Raval. La immigració filipina catòlica, per exemple, porta sovint les criatures a escoles concertades religioses. Posar-ho tot al mateix sac és no conèixer a fons una realitat molt diversa. Els qui hem treballat en escoles diferents sabem que hi ha diferències com de la nit al dia segons el lloc, les famílies de l'entorn i la resta. Hi ha concertades amb molts més immigrants que moltes públiques de categoria. El tema és seriós perquè al programa es parla de què a les concertades es paga, però també a moltes públiques on els pares poden es paga i es tenen més recursos. O sigui, que hi ha el Costa i Llobera i hi ha el Vedruna Àngels i tot plegat s'ha de precisar amb més cura i objectivitat.

Aquests programes estan molt bé, el presentador ha agafat taules i coratge des que va començar i creen polèmica. Però la polèmica, en l'actualitat, dura poc, fins al proper programa en el qual descobrirem més misèries d'un temps i d'un país que ens faran oblidar les anteriors i és que hi ha tema per a estona, tal com va tot. Als responsables dels desoris els rellisca força la denúncia seriosa tot i que sempre ens queda l'esperança que alguna consellera o ministre reflexioni sobre tot plegat i hi faci alguna cosa o en deixi de fer alguna altra, que també. Sovint, a escola, el que caldria és deixar tranquils els mestres, més aviat. En el tema educatiu, tot i que ja no m'afecta directament, com deia el poeta me sé todos los cuentos.

L'única cosa que em consola, després d'haver vist el programa, és que a Finlàndia fa un fred que pela i aquí, al Poble-sec, acabo d'apagar la petita estufa que tinc al costat pel fet que ja estic com un torronet. Pobrets, alegrets, mal educats però calentets i amb possibilitats d'anar a enterrar la sardina a la muntanya, qui no es conforma... Bé, i que malgrat una educació tan lloable,  els finesos acaben mirant amb gran afició, com nosaltres, les sèries hispàniques de culte, això sí, subtitulades, un altre punt a favor de la gent del vell nord glaçat i una mostra de la gran ànima universal de la humanitat. Hauríem d'exportar més sèries catalanes i així el català tindria més oportunitats de promoció.

13 comentaris:

Tot Barcelona ha dit...

Comparto casi todos tus puntos de vista. Incluso en las pequeñas pegas que pones al sistema finlandés, pero el problema, creo, lo tenemos de base, demasiados departamentos, demasiados cambios, demasiado desasosiego, demasiadas trabas....En realidad no sabemos a donde ir porque no tenemos un objetivo concreto en materia de Educación. Lo he visto en la facultad el año pasado, y lo veo cada martes y cada viernes con los niños. ¿ En qué estoy en desacuerdo ?, en que solo nos importa la aldea grande, o sea hemos vuelto a los feudos y hemos dejado el contorno general. Lo veo por los libros de texto. Algún día te explicaré con más profundidad. Salut

Júlia ha dit...

Miquel, este es todo un tema, el de los libros de texto y la miopía hacia lo general en la defensa de lo particular. He visto muchas tonterías, barbaridades e inexactitudes en esos textos 'autonòmicos'. Hace falta una reflexión general y profunda hacia esos objectivos pero me temo que corren malos tiempos para sentarse a debatir con la cabeza fría.

Estuve en grupos de ciencias sociales en el tiempo de la última reforma y se abogaba por eliminar los 'patriotismos' pero no hubo suerte, eso que llaman 'historia y geografía' o 'ciencias sociales' no hay quién lo libere de los condicionantes políticos.

Júlia ha dit...

Les conselleries i la resta s'han convertit en 'menjadores' i ja sabem que les menjadores, encara més si tenen cert prestigi, tenen un gran atractiu i han abduït fins i tot a persones que en d'altres temps eren capdavanteres en aquests temes i en d'altres. Si fins i tot els actors i directors de teatre s'han 'funcionarilitzat'!!!

Júlia ha dit...

I és que una cosa és voler espanyolitzar-nos a cops de mall i l'altre admetre de forma oberta que 'Espanya també existeix'. I el món.

Júlia ha dit...

I el problema no és tan sols polític sinó que en general l'especialització fa molt mal al context, passa en medicina, en educació, en història (hi ha qui és especialista en la setena gàrgola gòtica de la catedral però no té ni idea d'història general i universal quan el treus del seu sector de coneixement). Molts problemes i molts vicis adquirits i venuts com a virtuts, vaja.

esparver ha dit...

Jo sempre m'he preguntat com pot ser que fent història des de 7é d'EGB a COU no vaig saber mai (a classe) res des de el descobriment d'Amèrica fins a la Revolució Francesa. Ni res d'Europa més enllà d'aquesta revolució.
No vaig sentir parlar mai de Cronwell, de passada dels Comuneros i potser algú va esmentar, molt de gairó, els rabassaires l'any que vam fer explícitament història de Catalunya.
No és un problema de localisme de Reus, París, Londres. Ni tant sols un problema de localismes de Madrid al Cielo.
No. És un problema de manca de respecte ver la cultura: No pot ser que en un país de llengua romànica acabem l'ensenyament obligatori sense tenir nocions mínimes de llatí, en un país romanitzat no tinguem la més mínima idea de mitologia clàssica o en un país de cultura més o menys catòlica no tinguem ni idea de mitologia cristiana.
I no entro en l'aberració dels plans d'estudi de matemàtiques, que en general t'explicaven mestres que no sabien que era una Àlgebra (i començant per teoria de conjunts que és una de les coses que em va costar més d'entendre a la carrera).

No sé com estan els plans d'estudi ara: ja ho aniré veient a partir de l'any vinent, però d'estructura és impossible empitjorar-ho.

Galderich ha dit...

El que em va sorprendre és que es consulta als professors per fer les coses i no els grans gurú.

El problema no és tant de qualitat del professorat -que n'hi ha de tot com en tots els oficis- sinó de recursos, de tenir classes de 15 alumnes, de suport institucionals, de reciclatges... En fi, si s'aposta per a l'educació s'ha d'apostar del tot!

Júlia ha dit...

Galderich, evidentment, però crec que fins i tot els recursos no són tan necessaris com un bon professorat i ho dic pel fet que vinc d'un temps sense recursos de cap mena i amb molt d'entusiasme.

Hem perdut iniciativa personal i social, també.

Júlia ha dit...

De tota manera no crec que s'aposti ni pel tot ni pel poc.

miquel ha dit...

Recordes aquella edició de "Singulars" en què també es va parlar del tema de Finlàndia i que l'expert exlicava que aquí ningú li feia cas?
"La contra" de "LV" d'avui també deia alguna cosa sobre el bon funcionament escolar i acadèmic en general.
N'hem parlat altres vegades, sobre el tema; avui només insistiré en un aspecte que tu també dius i que jo crec: a Espanya i Catalunya "els recursos" són un aspecte menor al costat de totes les altres mancances de tots els estaments que intervenen en l'educació (i l'ensenyament)

Júlia ha dit...

Doncs sí, Miquel, hi ha opinions serioses i raonables des de fa anys, a més de les dels 'professionals en actiu o passiu' però em sembla que no anem bé ni millorarem. Jo també crec que els recursos són un tema menor, en educació i en sanitat, hi ha coses més importants però avui sembla que dir això no queda bé i que justifiques retallades i tot això. Amb molt pocs recursos o sense cap recurs s'han fet grans coses poc recordades i mal valorades. Els recursos s'han d'aprofitar bé i demanen organització i seriositat i aquí s'han malmès molts calerons en bestieses o en projectes que han durat quatre dies.

Juan Poz ha dit...

Muy interesante la exposición (no vi el programa) y los comentarios. La educación ha acabado convirtiéndose, si fa no fa, en un tema de conversación como la política o la selección nacional de fútbol: todos creemos que tenemos algo sensato que decir, del mismo modo que no hay ningún selección como la que nosotros confeccionaríamos ni política más justa que la que trazamos entre caña y caña acodados en la barra del bar. Eso les pasa a los ministros y consellers/es de educación que ha habido, hay y habrá: todos creen tener una suerte de varita mágica para arreglar un sistema tan complejo como el educativo y así nos luce el pelo, que vamos de mal en peor con cada nueva y supuestamente magistral aportación. El único que tuvo suficiente altura de miras fue Gabilondo, que prefirió reunciar a su reforma si no contaba con el consenso de las demás fuerzas políticas. Por lo general, cada nueva reforma ha de entenderse como una carga ideológica en profundidad contra el anterior partido gobernante, por lo que mucho me temo que este vaivén incesante no acabará nunca. A no ser que la educación deje de ser un asunto político para convertirse en un asunto profesional, al modo como el poder judicial se autoorganiza y gobierna, sin que los diferentes gobiernos se empeñen en destrozarlo. Debería ser posible, a la vista de resultados objetivos como los de las pruebas PISA y otros, no limitarnos a poner parches, sino a reelaborar el currículo de tal manera que hubiera asignaturas troncales fortísimas, de cinco horas semanales (Lengua/s, Matemáticas e Inglés), con la progresiva adición de otras que implican conocimientos más especializados, pero muy poco a poco. Las troncales deberían compensarse con otras básicas como Visual y Plástica, Educación Física y Música. Si las troncales se dan en las condiciones adecuadas, esto es, en grupos no superiores a 20 alumnos, entonces sí que podríamos obtener resultados y, sobre todo exgírselos a los profesionales. Es un fracaso descomunal que las criaturas salgan de la Primaria sin saber leer y escribir con fluidez y corrección normativa. Mucho que ver en ello tiene la obsesión gramaticalista de los profesionales y el desprecio de la orientación pragmática de la lengua. Actualmente hay un ambicioso currículo de lengua en nuestra comunidad autónoma, inspirado en el programa europeo de enseñanza de las lenguas, que se incumple sistemáticamente en nuestras aulas, y ello explica también el desastre de las pruebas diagnósticas. Llevo milenios con dos objetivos programáticos: aprender a leer y a escribir. Cuando los alumnos escuchan a qué nos vamos a dedicar durante nueve meses se echan a reír; después de los tres primeros meses, no dejan de llorar, diciendo que jamas van a ser capaces de conseguirlos, teniendo en cuenta el nivel con que se enfrentan a ese reto. Pero no hay otro. Asegurado ése, daríamos un salto cualitativo en el sistema educativo hasta ponernos a la altura de La Rioja o incluso por delante.
A nuestros políticos les hace falta humildad y vender menos paraísos a los votantes. Cada vez que les oigo vender la historia del trilingüismo y cosas así, la indignación "em fa treure foc pels queixals". A durísimas penas son capaces de aprender las propias, el catalán y el castellano, ¡y saldrán de la escuela hechos poco menos que unos políglotas! ¡Un desierto les tendría que caer sobre las cabezas! Que no otra cosa que tierra, y tocar con los pies en ella, es la humildad, el humus.

Júlia ha dit...

Juan, lo has expresado todo muy bien y además, con determinadas reformas de horarios lo han acabado de estropear todo. Durante mi juventud esas troncales se daban por la mañana y se dedicaban a ellas bastantes horas, incluso teníamos cierta libertad para hacerlo a nuestra manera, pero el tema de la sexta hora fue una trampa más que ofreció la posibilidad a los maestros de 'tardes libres' y que acabó, incluso, con las relaciones personales de los mediodías, complicando el tema de las reuniones.

Nos han vendido muchos saldos y lo peor es que los hemos adquirido con alegría, incluso con cierto complejo de inferioridad, ese complejo también se ha cultivado a menudo en el caso de los maestros, siempre venían los expertos a decir qué tenías qué hacer y qué hacías mal.

A eso le añado la formación del profesorado, lamentable, caótica y discursiva, en un sector en el cual podría ser práctica desde el primer día, cosa que también sería una gran ayuda en las escuelas y que se intentó ya con el plan 67, que duró dos días.

Y, es cierto, todo el mundo opina y habla sobre escuelas y educación, incluso supuestos expertos que no conocen la realidad del día a día.

Me temo que no habrá ningún cambio serio, al menos a corto plazo, la verdad, más bien 's'embolica la troca' cada día más, como en el tema de la provisión de plazas en la pública que tampoco ha mejorado.