25.2.13

TENNESSEE WILLIAMS I AQUELLES PEL·LÍCULES TAN 'FORTES'


L'èxit i el fracàs són igualment desastrosos (Tennessee Williams)

Avui fa trenta anys de la tràgica i encara no aclarida mort de Tennessee Williams (1911-1983). Costa en l'actualitat d'imaginar el trasbals interior que produïen, durant la meva primera joventut, les obres d'aquest autor. Encara no entenc com algunes d'elles van passar censura, tot i que ja venien garbellades d'origen, en passar del teatre al cinema, i després també els doblatges i les tisores feien de les seves. Diuen que la memòria és el millor crític i potser sigui així, el cas és que El Zoo de cristall em va produir una mena de pena fonda la primera vegada que la vaig escoltar. Escoltar i no pas veure ja que hi vaig accedir a través d'una d'aquelles inoblidables emissions de ràdio-teatre. Em va impressionar, vaja.



En aquella època ens agradava que les coses acabessin bé i els amors tinguessin finals feliços. Per això és encara més inexplicable la fascinació que les pel·lícules amb guions d'aquest autor o basats en les seves obres de teatre, obres en les quals gairebé tothom era desgraciat, exercien sobre la nostra generació, tot i que sovint no les acabàvem d'entendre. Com aquella de La gata damunt la teulada de zinc, en la qual per no dir les coses pel seu nom no es pot arribar mai a copsar els veritables problemes del protagonista, un jove Paul Newman que desvetllava passions generalitzades i no feia cas a la Taylor. Ni tan sols van afegir l'adjectiu calenta a la famosa teulada, a Espanya! Durant anys i per error vaig atribuir a aquest escriptor qualsevol història de cinema que passés en aquella Amèrica profunda que tan bé va descriure, però no és estrany car moltes eren seves.



Williams pot semblar un home molt tràgic però estic segura que en aquella època, i potser també en la nostra, les seves penes eren les de molta gent. Va tenir una salut fràgil, problemes de visió, de relació amb el seu pare, era homosexual i la seva estimada germana patia problemes mentals, agreujats per una destralera lobotomia. És clar que bevia molt, prenia un excés de pastilles de tot tipus i la seva homosexualitat es movia entre la clandestinitat i l'exhibicionisme arrauxat, promiscu i de risc. Malgrat tot això va tenir el seu gran amor, un noi més jove que ell que sembla que li va ser fidel mentre la relació va durar, cosa que no es pot dir de l'escriptor. Franck Merlo, aquest xicot, d'origen italià, va estimar molt Williams, el va acompanyar en els seus viatges, li va fer d'infermer i de secretari però malauradament va morir d'un càncer ràpid als trenta-cinc anys. Williams va entrar en més depressions i va tornar a la seva vida desordenada, gairebé d'autodestrucció. Van passar els anys i l'escriptor va demanar, en el testament, ésser enterrat a prop de les restes del seu amant més estimat.

Es diu que les seves darreres obres eren dolentes però això també es pot matisar força, de fet són molt menys conegudes que les primeres. Va tenir una gran amistat amb la immensa Anna Magnani, que va protagonitzar l'adaptació de La rosa tatuada, pel·lícula amb la qual ella va aconseguir l'Óscar l'any 1955 i també la de Pell de serp, amb Marlon Brando. Brando seria així mateix el protagonista de l'obra potser més coneguda i representada de l'autor, Un tramvia anomenat Desig, gràcies a la qual la samarreta sense mànigues, ben arrapada a un xicot de bon veure amb aspecte destraler i salvatge, es va convertir  en un símbol eròtic tan atractiu per a dames com per a cavallers. Cal dir també que en aquelles pel·lícules fortes, qualificades com a greument perilloses en les publicacions ràncies i catòliques de l'època, les senyores i senyoretes el més destapades que arribaven a anar era en combinació o viso.

Potser el temps no ha passat en debades per algunes de les obres de Williams. Totes elles són de lluïment per als actors, el tramvia i el zoo retornen sovint als escenaris de professionals i d'aficionats, sempre acostumen a tenir èxit. De sobte, el darrer estiu, va ser, a més a més, una pel·lícula amb llegenda catalana, amb una part rodada a la Costa Brava. La visió dels nadius, convertits pràcticament en antropòfags, no va agradar gens als habitants de Begur. De tota manera, aquell rodatge, com el de Pandora, van ser veritables esdeveniments nacionals, en una època en la qual no sabíem ben bé si érem o no al mapa del món. Avui sembla una mica delirant tota la història que explica, però les seves imatges continuen essent impactants, perversament poètiques i molt atractives, morbosament atractives. Com les magnífiques interpretacions, és clar.

Aquella sensualitat que aleshores ens trasbalsava amb els anys té molt menys pes, avui tot ha canviat i els misteris són menys emocionants i menys críptics. Vaig estrenar el primer aparell de vídeo gravant-me La nit de la iguana, i aquelles escenes que en la seva època m'havien semblat fortes i sensuals, amb Ava Gardner passejant camises mullades per la platja, mentre dos xicots li toquen les maraques, gairebé em van fer riure. Però té la seva cosa, no es pot negar, tot i que, com gairebé sempre, a la pobra Deborah Kerr me la facin fer de reprimida. Les obres de Tenesse Williams, explicades, poden semblar surrealistes, però vistes resulten creïbles i encara tenen molt de ganxo. Recordo bé una altre història que em va trasbalsar en el seu moment, la d'Estiu i fum, amb la inevitable dona verge i reprimida i un altre món disbauxat i pecaminós al costat, pel qual va i ve el seu objecte de desig, el metge al qual va donar vida Laurence Harvey. Eren èpoques empeltades de fum, de puresa virginal, de ciris i exercicis espirituals, i amb aquelles pelis et qüestionaves molts dogmes encara vigents, al menys en els ambients parroquials en els quals em movia jo, amb la meva colla d'amics excursionistes. Ai, la transgressió ja no és, ni de bon tros, allò que havia estat!
En tot cas, aquest aniversari de la mort de Tennessee Williams pot ser una bona excusa per tornar a recuperar el seu teatre i les pel·lícules que s'hi van inspirar, tota una època. Descansi en pau al cel dels escriptors d'esperit turmentat!



9 comentaris:

GLÒRIA ha dit...

Un retrat magnífic d'un dels meus autors predilectes, aquell que, en la meva adolescència i primera joventut, tenia el poder d'enfonsar-me el cor i fer-me seentir una mena de suor fred que solament sabia causar-me ell.
En canvi no trobo gens immensa la Magnani però per això hi ha gustos. Per cert que no parava de marejar a Brando a veure si la portava a l'hort però no va servir de res. Totes les seves obres m'interessen però "flipo" amb el Tramvia i el treball Leigh-Brando. L'any passat la vaig veure per una inestimable Vicky Peña a la qual aplaudíem a mig monòleg de tan bé que ho feia. En canvi en Kovalsky tenia poca canya i és que en Gas va voler fer una concesió als emigrants polonesos i el va dirigir amb un perfil (?) de bon xicotot.
També recordo "Advertència per embarcacions petites" interpretada per la gent del Lliure amb una Lizaran dolcíssima i una resta de cast insubstituible.
Sempre recordaré que a "Verano y humo" a la protagonista Page, Lawrence Harvey la deixava per una joveníssima Ann Margret que ningú coneixia...
Williams va saber introduir una important tensió sexual a totes les seves obres en una època en que això era molt difícil. A la seva autobiografia parla de com li agrada Txekhov però el troba reprimit. Ell va poder ser més lliure.
Salutacions, Júlia!

Anònim ha dit...

Doncs a mi, Júlia, em continuen impactant les pel·lícules basades en textos Tennessee Williams. Les visc molt des de dins, i el Newman, la Taylor, la Gardner se m'imposen com déus. Dic com déus perquè Tennesse Williams (i els personatges encarnats a la pantalla) els donava una consistència mítica, fins i tot el Burton de "La nit de la iguana".

I malgrat el pas del temps, l'Ava Gardner de "La nit de la iguana" em continua semblant terriblement sensual; i per descomptat, els fràgils Paul Newman i Liz Taylor de "La gata sobre la teulada de zinc".

Estem d'acord que cal recuperar Tennesse Williams. I ja posat, Arthur Miller.

Júlia ha dit...

Gràcies, Glòria. La Magnani potser és molt del seu temps i avui hi ha una altra manera d'actuar, fins el Brando no m'agrada com m'agradava quan el torno a veure, el trobo histriònic, tot i que no tant de jove sinó més endavant.

No vaig veure el tramvia de la Peña, el darrer va ser el de la Vilarasau amb el Martínez, que també estava prou bé. Crec que la Jèssica Tandy, que de velleta va ser Miss Daisy, era Estela,per cert.

Kovalsky és un personatge contradictori i se'n poden fer moltes lectures. No vaig poder veure tampoc les 'embarcacions petites'.

No recordava aquella aparició jove de Margret.




Júlia ha dit...

Evidentment Enric, encara impacten però no produeixen 'escàndol' per dir-ho en paraules de la meva infantesa. Burton canviava molt si el dirigien bé, com tants actors, i a la iguana té a davant el gran Huston i es nota, el mateix li passava a Ava Gardner, generalment mal aprofitada dramàticament i aquí molt bé. I fins i tot a la Taylor.


Miller també és un dels grans i quan reposen un dels seus textos sempre té èxit, si es fa bé i ben dirigit.

Júlia ha dit...

Txèkhov és Txèkhov reprimit i tot, ep. Cadascú és fill del seu temps i les seves circumstàncies però els anys els fan clàssics, a alguns d'ells.

Júlia ha dit...

Lola Flores aspirava a ser la Magnani espanyola, però ni va trobar bons directors ni potser s'hi va esforçar del tot, era 'muy suya', una retirada tenen.

Anònim ha dit...

Posem per cas que tinc un conegut... bé... un amic..., que en cap cas soc jo, que no ha vist mai cap peli basada en cap llibre del senyor Williams, quina li recomanaries per començar?

Júlia ha dit...

Hola Pons, doncs la veritat és que el teatre és millor veure'l al teatre però si no pot ser els dvds d'Un tranvía llamado deseo o La gata sobre el tejado de zinc segur que son fàcils de trobar. Pel que fa a textos, m'imagino que en els llibres de teatre acostuma a venir més d'una obra per llibre, dir-ne una de sola no és fàcil, potser també el tramvia, perquè és molt coneguda, o el Zoo de vidre, que és de les primeres però una mica diferent de la resta.

Júlia ha dit...

Jo et diria, la que trobis primer, La nit de la iguana o Estiu i fum també estan molt bé.