AVUI ÉS FESTA, SANT JOSEP LA FA

Tens fred? Abriga't amb la capa de Sant Josep. Tens calor? Abriga't amb la capa de Nostre Senyor.

Si per Sant Josep no canta el cucut, o és mort o s'ha perdut.

Avui és Sant Josep i temps era temps era aquest un dia de festa de precepte, un dels pocs sants que comportaven obligació d'anar a missa sota pena de pecat mortal, pecat greu que podia aconseguir que si et mories sobtadament aquella nit sense haver complert amb la teva obligació cremessis eternament a les calderes d'en Pere Botero. San Pedro y San Pablo, Santiago el Mayor, San José y Todos los Santos, ens apreníem a doctrina. Sant Josep era festa grossa ja que a gairebé totes les cases hi havia Joans, Joseps, Maries i ases, ara només queden els ases i són tan sols simbòlics.

Existien famílies on el nom de Josep -o de Josefina- era el de gairebé tots els membres de la família. Una cançó castellana feia broma amb el tema, aquella de José se llamaba el padre, Josefa la mujer y tenían un hijito que se llamaba... José. També es deia Don José, Pepe y Pepito una obra de teatre força popular,  que més endavant es va fer en cinema, de Juan Ignacio Luca de Tena, obra fins i tot una mica cosmopolita car l'objecte del desig és una noia americana!

El dia de Sant Josep venia a dinar a casa una meva tieta vídua, de fet una cosina del meu avi, tot un caràcter. No volia venir cada diumenge, cosa sobre la qual la meva mare insistia, però sí per totes les festes rellevants. Vivia sola, en un pis de lloguer, al carrer de Santa Margarida, una travessia del carrer de Sant Pau, i amb el meu pare l'anàvem a esperar a prop de l'església de Sant Pau del Camp, les distàncies, aleshores, em semblaven totes molt grans. Portava, com calia, alguna cosa per fer les postres, de Can Massana o de Can Prats Fatjó. 

De tota manera per Sant Josep el postre estrella era la crema que no es deia crema catalana sinó crema-i-prou. Fer la crema, com fer tantes coses diferents, aleshores, era tot un ritual i la mare la cremava amb una vella planxa de ferro i s'escampava per la casa l'olor encisadora del sucre cremat. La meva mare l'estenia damunt d'unes safates una mica antigues, en les quals hi havia la imatge d'uns romàntics canals venecians, que només s'utilitzaven per les festes grosses i que encara conservo. Per sucar anàvem a comprar, a la pastisseria, melindros i sequillos. Aquestes menges eren, aleshores, puntuals i extraordinàries, francesilles de la modèstia ambiental. Els ous eren cars i valorats, s'intentava reduir-ne el consum a la mida de les possibilitats econòmiques, per això la crema era tot un luxe.

I això que a casa no hi havia Joseps, ni Peps, ni Pepes ni Pepites. Però n'hi havia un munt a l'escala, pel veïnat, a tot arreu. Davant de com ha anat el tema amb la moda sobre noms posats a nens i nenes del present, valoro molt el costum antic de posar noms de la família als nadons, sempre se'n poden trobar un munt de ben bonics. Una altra cosa és l'excés, aixó de que homes, dones, joves i infants de la nissaga es diguin el mateix nom amb totes les variants i diminutius possibles.

Sant Josep ha estat un sant famós però també objecte de moltes bromes. El seu capteniment sexual i virginal va propiciar que en gran nombre de les cançons populars se'l ridiculitzés o retratés com si es tractés d'un vell xaruc. N'hi ha molts exemples però el primer que he trobat ha estat aquesta nadala valenciana:

Sant Josep se fa vellet.

que no pot pujar l'escala.

Matarem un corderet

per a tota la setmana.

Jesús feia volantins

i sant Josep s'alegrava,

i era tanta l'alegria

que li 'caia' la bava...

En una altra cançó de Nadal, en néixer Jesús, la Mare de Déu li diu, quan el veu ballar content, vos Josep heu tornat jove, cosa que fa pensar que no ho era. De vegades el seu personatge ha hagut d'aguantar bromes pesades i fins i tot irreverències divertides, com en aquella cançó de Nadal castellana en la qual els ratolins li rosseguen els calçotets, al bueno de San José le han roído los calzones. Per a més inri tan sols li faltava allò del pare putatiu, parauleta susceptible d'equívocs i gracietes diverses i de grolleries fàcils. Algunes estampes antigues el mostren com un vellet amable i inofensiu. En d'altres iconografies es va convertir en un home corrent, fins i tot ben plantat, malgrat la seva història íntima. El catolicisme propiciava les famílies nombroses però l'exemple de Sagrada Família Tradicional és de fill únic i pare adoptiu, coses de la religió. 

He escoltat en ocasions gent de la meva generació, com Àngel Casas, explicant que va resultar més colpit pel tema religiós que no pas pel polític, de nen i de jove. El religiós era proper i angoixant i l'altre era eteri, no se'n parlava, la gent intentava viure'n una mica al marge llevat de minories molt polititzades que, en aquell moment eren, de fet i per raons òbvies, quatre gats. En tot cas el pobre Sant Josep no té la culpa de res. 

A mi, més enllà de la seva tradició de consentiment en una situació complicada, que tanta brometa ha generat al llarg dels segles, m'agrada la seva imatge habitual de pare afectuós, un contrapunt a les maternitats tradicionals. De totes les Sagrades Famílies famoses la meva preferida és la de Murillo, un pintor a reivindicar a fons, aquesta de l'ocellet, que mostra uns pares joves i amatents a la seva criatura, feinejadors i bells sense excessos, gent del poble, vaja. Sant Josep és, segons com és miri, un pare modern, que té cura del seu fill, li fa moixaines, el deixa jugar amb els estris de la feina i sembla feliç amb el seu destí humil de fuster de Natzaret, més enllà de divinitats abstractes. La Passió de Crist evangèlica no dóna cap protagonisme al sant, de la qual cosa s'ha deduït sempre que ja havia finat en aquell moment, tot això que es va estalviar.

Encara conec molts Joseps, Peps, Pepites i Pepes. Molts d'ells, de la meva edat. Fins i tot conec algun jove i algun infant que es diu així però avui a les escoles és el de Josep, ja, un nom exòtic. Tot això pot canviar en algun moment, és clar, depèn de modes i audiències i no crec que hi hagi noms bonics ni lleigs, la persona que el porta dóna valor al seu nom, per més estrany que aquest ens sembli. No és temps de celebrar en excés els sants però aquests tan coneguts encara tenen la sort de ser recordats i celebrats. Són els nostres petits déus familiars, en el fons, els sants patrons de cada indret, resten lligats a la tradició i també al pas de l'any, Sant Josep representa les primeres alegries de la primavera, també. Ja no és avui aquella esperada festa entre setmana d'abans ni ens entretindrem gaire en fer crema cremada, la veritat, tot i que potser algú encara s'hi afanyi.