11.4.13

QUAN L'ENEMIC MOR DE VELL I BRINDEM AMB CAVA



Al llibre Acte de violència, de l'oblidat i sovint menystingut Pedrolo, es planteja una situació utòpica, en el fons un somni recurrent en èpoques fosques: tot un poble unit recorre a la desobediència civil i pacífica per tal d'aconseguir que el dictador toqui el dos. Pedrolo va escriure el llibre a principis dels seixanta però va trigar en publicar-se, va patir els efectes d'aquella censura arbitrària i rància, va sofrir canvis de nom (li van donar el primer premi Prudenci Bertrana quan es deia Estat d'excepció) i fins una dècada després d'haver-se escrit no en va arribar la seva publicació. 

El llibre reflecteix un desig utòpic, la unitat somniada de tothom en contra d'un poder abusiu i a favor de la justícia. La realitat és molt més complexa, malauradament. En tot cas, a empentes i rodolons, al nostre país veí, Portugal, encara se'n van sortir. Aquí vam haver d'esperar la mort natural de Franco per tal que alguna cosa canviés. No tant com voldríem, és clar, com s'ha demostrat. Tot i que mirant enrere cal valorar certa evolució, amb les seves marxes enrere de tant en tant, com passa ara. 

Quan va morir Franco hi havia gent progre que es bevia el xampany que tenia a la nevera, segons explicava, des de feia anys. Respecto aquestes absurdes actituds però no les entenc del tot,  fan riure, mostren una gran ingenuïtat. En el fons es brindava per un fracàs, el d'haver estat incapaços de canviar les coses abans i d'aconseguir que el dictador i el seu seguici, com els d'Acte de violència, se n'anessin d'una vegada. Brindar per la mort d'un vell xaruc que ja no és ni una ombra del que havia estat resulta patètic, tot i que comprensible, considerant les circumstàncies. Però en el fons, quins motius de brindar hi havia, ben mirat?

Els brindis post mortem s'han repetit amb motiu de la mort de Margaret Thatcher, qui ja feia temps que patia alzheimer, com és sabut. Aquí encara resulta tot molt més patètic ja que el seu govern va ser triat a les urnes, agradi o no. I va renovar, no ho oblidem. És clar que avui hi ha qui qüestiona el valor de les urnes i de les nostres democràcies, que tants defectes tenen. El problema és que no es planteja de moment cap alternativa més justa, pacífica, seriosa i possible i que certes formes de protesta actuals provenen en ocasions de sectors que encara tenen menys suport democràtic. El sistema assembleari, i qui l'ha viscut ja ho sap, és molt susceptible de manipulació, per desgràcia. Trobo lamentable el sistema de llistes tancades o la disciplina de partit sota pena de multa per als dissidents, però sembla que de moment no avancem en aquests temes gens ni mica. En el fons tot té tendència a massificar-se i la llibertat individual en surt malmesa. Siguis on siguis, si no dius el que toca, et converteixes en l'enemic del poble i encara bo si tan sols et miren de cua d'ull.

Aquests alegres brindis funeraris em produeixen una certa angúnia i em desvetllen la ironia, doncs. Són més o menys les mateixes imatges que surten per Nadal, quan a algú li ha tocat la loteria, un petit pessic, és clar, car els més afavorits normalment actuen amb molta discreció. Alegries de pobres, de pobres d'esperit, que continuaran pobres malgrat la rifeta. Quan hi va haver la transició un local del barri que havia estat de la falange va passar al poble i un conegut m'explicava, emocionat, com havia fet que la seva filla petita es pixés, literalment, damunt d'una taula falangista. Que en som, de rucs. Fer aquests actes de protesta quan no es corre cap mena de risc i els mateixos ofesos ni se n'assabenten, quin sentit té? Entenc que durant la revolta dels clavells portuguesa es brindés amb el que fos. En els altres casos tot plegat no palesa sinó la nostra trista impotència davant de la realitat d'un estat de coses lamentable, que no van ser capaços de canviar ni els de baix ni els de dalt.

En una novel·la italiana que vaig llegir fa un temps el seu protagonista, un vell partisà, espera durant anys la mort del seu enemic feixista, que finalment mor abans que ell, com sempre havia desitjat. O sigui, que aconsegueix allò del refrany, veu passar el cadàver del seu enemic assegut a la porta de casa. Eren tots dos tan vells ja que aquella mort li desvetlla més pietat, per l'altre i per ell mateix, que no pas la satisfacció esperada durant tants anys. Les venjances que es realitzen en gent decrèpita, decadent, que ja no són ni una ombra del que van ser en els seus bons -o mals- temps m'inquieten. La venjança, en general, resulta inquietant pel fet que sovint no toca els culpables sinó gent que no té cap culpa o que en té molt poca, com aquests atemptats que en lloc de tocar els grans manaies, generalment ben protegits, acaben amb el bidell de les oficines o la seva minyona o amb el regidor d'un poblet tranquil i indefens. Malauradament, l'espècie humana té tendència a aquestes estranyes alegries. A més a més, aquest tipus de coses produeixen efectes contraris als buscats, la gent moderada s'arrenglera al costat fosc per por, aleshores. Que et matin els enemics és molt trist. Que siguis víctima dels danys col·laterals provocats pels teus, és encara molt més trist i decebedor. 

Per això és molt més greu, segons la meva opinió, l'estalinisme que el nazisme, perquè parteix d'una ideologia aparentment positiva, igualitària i justa. Per això em semblen també més greus els fets violents provocats pel bàndol republicà que les crueltats perllongades en el temps del franquisme. Per això és més lamentable la corrupció d'un polític d'esquerra que d'un polític d'extrema dreta. Això hi ha gent que no entén. Però també hi ha gent que sap que és així i que intenta amagar com sigui, en els llibres d'història, les crueltats i injustícies que no venen d'on haurien de venir.












Crec que molta gent ha anat en ocasions, de bona fe, a manifestar-se pacíficament pel que fos i s'ha sentit malament pel fet que en aquelles multituds s'escoltaven i es veien coses que responien molt poc a l'esperit amb el qual s'havia convocat la trobada. Tinc poca fe en aquestes sortides massives de la gent, les opinions es canvien amb una certa manipulació i les multituds surten, sortim, en contra d'una guerra -només d'alguna guerra, no de totes ni de les pitjors-, demanant escoles, en contra de les retallades o a demanar independència. Però també podem sortir per coses molt frívoles, com ara les glòries futbolístiques. O a favor del feixisme, o a rebre dictadors, o papes, o el que sigui. Tan sols hem de donar una mirada desacomplexada a les imatges diverses que la història antiga i recent ens ofereix i que avui són al nostre abast amb una certa facilitat. Un dia es va a rebre a Jesús amb llorers i l'endemà se n'aclama l'execució, sempre de forma massiva i amb una certa dosi de mística col·lectiva. És clar que tenim tendència a fer-nos un món a mida dels nostres desigs, dèries i misèries i potser ha de ser així.

23 comentaris:

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

Un bon comentari, com sempre. És evident que fa molta més angúnia un feixista d'esquerres que de dretes, ja veus que empro la mateixa paraula perquè és el mateix, amb la salvetat que el d'esquerres està moralment menys justificat. Ja diu la dita que la dona del Cèsar no només ha de ser honrada sinó mostrar-lo. La llista de mals exemples és tan llarga que no acabaríem mai...

Tot Barcelona ha dit...



" Per això és molt més greu, segons la meva opinió, l'estalinisme que el nazisme, perquè parteix d'una ideologia aparentment positiva, igualitària i justa. Per això em semblen també més greus els fets violents provocats pel bàndol republicà que les crueltats perllongades en el temps del franquisme. Per això és més lamentable la corrupció d'un polític d'esquerra que d'un polític d'extrema dreta "
Completamente de acuerdo. Quizá una de las frases (a mi entender) más elaboradas del escrito. Ahora bien, la realidad es que mi generación se formó con la idea de que la derecha era por sistema, mas corrupta que la izquierda (40 años de dictadura dieron para esta elucubración ), pero lo triste, lo verdaderamente triste, es que el mismo sistema y los mismos que lucharon contra aquello, una vez aposentados han cogido los mismos vicios que aquel que mandó a sangre y fuego.
No hay partido limpio. No hay elecciones abiertas; no hay investigaciones que perjudiquen y, si perjudican, la causa es sobreseída. No hay imputados. Todos son presuntos. No hay democracia participativa. No hay consenso entre las izquierdas, ni la hay entre los sindicatos, a no ser para pedir subvenciones, que esa es otra.
Salut

Galderich ha dit...

Pateixes el que se'n diu d'una moral laica.
Tots els polítics diuen que volen beneficiar el poble -fins i tot els neoliberals com al Tatchert- però ens emprenya que els que considerem d'esquerres facin el mateix que els d'altres opcions. Som humans i com a tals hem d'acceptar que a tot arreu hi ha gent de tot. Això és el que ha permès que l'Església hagi resistit 2000 anys de poder terrenal, acceptant que tothom pot ser pecador...

Sobre les manifestacions jo crec que són necessàries i que són positives però estic totalment d'acord que a vegades veien el que s'hi veu marxaries perquè no pots estar més en desacord amb alguns manifestants que contra/a favor del que et manifestes...

Júlia ha dit...

Gràcies, Teresa!!!

Júlia ha dit...

Miquel, ya ves como acabaron los paraísos comunistas...

Júlia ha dit...

Uf, això és greu?

Jo crec que manifestacions i vagues s'haurien de replantejar, no poden servir per a tot, però se n'ha fet bandera de l'esquerra i ja estem llestos. Quan d'alguna cosa se'n fa bandera ja no es pot discutir a fons ni de forma raonada.

Per exemple,personalment puc estar en contra de l'avortament en segons quines circumstàncies però com que els de dretes hi estan en contra i els d'esquerra a favor, en tots els casos, ja no pots raonar res.

i com això un munt de coses...

Júlia ha dit...

A Miquel: quan em vaig adonar de com m'enredaven 'també' els suposadament d'esquerra vaig tenir molts disgustos, encara conservo algun Triunfo on em cantaven les excel·lències d'Albània o de la Xina de Mao i molts d'aquells anaven a estiuejar a can Ceausescu, crec que això fa més mal que saber que molts capellans no feien el que predicaven malgrat que el missatge cristià genuí sigui positiu en molts aspectes. Encara costa fer autocrítica, per cert, més encara quan els predicadors s'amorren a la menjadora.

Tot Barcelona ha dit...

Mi estimada : Ideologicamente siempre pertenecí al PORE.)Partido Obrero Revolucionario de España) de tendencia troskista. Los avatares de juventud menguaron y lentamente decante hacia el PC de Julio Anguita. Y con el comulgo, y a su vera. Se que fue intervencionista, a su manera utópico ( ya sabes que en todo utópico dormita un sargento de policía); se que se equivocó, pero se que fue íntegro. Sin embargo, su adalid desde el 87, la alcaldesa de Córdoba (permíteme que no mienta su nombre porque me da urticaria ), después de ser sindicalista, concejala y diputada...quería ser ministra y no perder la visa que portaba desde 1987. Ese ha sido mi mayor desengaño. De los demás me lo espero todo, y no tan solo de las derechas, pues estas no existen como tal, solo es un conglomerado de intereses en donde el poder (da igual que da lo mismo) los marcan los fácticos.
Una abraçada gran, molt gran. Salut

iruna ha dit...

me fas recordar dos professors que vaig tenir...

un era malcarat, molt estricte, molt dur, llançava borradors pels aires i tenia bastanta punteria, castigava amb llistes cada dia a uns quants, fotia bronques que feien tremolar les parets i mos retronaven dins al cos, mos feia temor...

era "molt bon professor", en el sentit que amb ell aprenies, te feia treballar molt, i tenies la sensació que havies après més d'aquella matèria uns dies amb ell que en tots los cursos anteriors.

l'altra era una mestra "molt bona dona", un tros de pa, no tan estricta, molt comprensiva, flexible, afectuosa, qui et transmetia el seu interès pel que mos explicava, amb qui teníem ganes d'estar-hi i fer amb ella experiments, poder tenir amb ella converses, en relació a la matèria o d'altres temes... la seua "bonesa" feia que a vegades algú intentés prendre-li el pèl, o prendre-li directament, que a vegades "se li escapés de les mans" lo grup, revolt, que més d'una vegada se trobés sobrepassada, intentant com podia conservar la seua paciència, la seua comprensió, i alhora incapaç de reconduir la situació.

penso que també era "molt bona mestra", que mos ensenyava a aprendre i a tenir ganes d'aprendre, d'una manera ben diferent.

no dic que les característiques del professor siguen les de "la dreta", o les de la mestra, les de "l'esquerra", però me'ls has recordat.

d'ell te podies esperar qualsevol cosa, anaves a classe amb la por al cos, però no podies retreure-li que no t'hagués avisat. se proclamava dictador, inflexible i "manodura" des del començament.

ella, en canvi, quan algun dia perdia els estreps, encara que no fos la primera vegada, te sabia molt de greu, perquè sabies que no era la seua intenció, i perquè d'alguna manera veies que ella mateixa ho patia i ho passava malament.

al professor li teníem temor... però quan alguna vegada mos mostrava el seu coret, o quan te semblava veure que sota aquella roba que portava també hi devia haver pell, carn i ossos, sentiments, podia despertar també estimació, encara que la seua forma de ser et resultés excessivament dura.

me sembla que tu també ets una mica "massa dura" dient que certes postures són més greus i inadmissibles que altres... però en part t'entenc.

interpreto que ho dius perquè t'emprenya que algú que "va de bo" després tingue comportaments mesquins, que acabe fent allò que critica, a vegades fent veure que no és així, a vegades descaradament.

però jo no diria que uns són pitjors o millors que els altres. potser sí que "la dreta" sembla més coherent... però em pregunto si potser m'ho sembla perquè d'ella m'espero qualsevol cosa, i si conegués realment els seus principis, si fos jo de dretes i pogués valorar en què són coherents i en què se n'aprofiten de dir que són de dretes per "encolomar" coses que no es corresponen amb aquells principis, també podria dir-los-ho.

més enllà de si "ja no hi ha dretes ni esquerres", no et sembla que potser simplifiquem "la dreta" i "l'esquerra" quan dins de cada tendència ideològica també deuen haver postures diverses?

Francesc Puigcarbó ha dit...

no ens hauriem d'alegrar de la mort de ningú, és una rebequeria nomès per als covards.

Francesc Puigcarbó ha dit...

estalinisme, nazisme, democracia, dictadura o dictablanda, el que sempre falla és el factor humà. El comunisme ben aplicat i entès sobre tot a les cúpules de poder, seria un gran sistema. No fallen les idées sinó la seva aplicació.

Júlia ha dit...

Miquel, yo cada vez creo más en personas individuales, más allá de sus ideologías, he visto cosas muy curiosas. Honrados supuestamente fachas y corruptors progres, en el mundo hay de todo y 'por sus obras los conoceréis', que dice el evangelio.

Júlia ha dit...

Iruna, avui això d'esquerra i dreta s'hauria de replantejar però jo crec que com a estereotips tots ens entenem quan parlem d'una cosa i de l'altra. El que passa és que són conceptes que s'han de posar al dia.

Crec que d'algú que manifesta idees progressistes s'ha d'esperar una certa coherència, o al menys hauria de ser així.

En la vida real, però, et dic el mateix que a Miquel, cada vegada crec més en individualitats, persones bones i honrades i les que no ho són i això no respon a la ideologia que diuen tenir, va relacionat amb el caràcter de cadascú. En temps de guerra i postguerra és d'aquests de qui t'has de refiar, encara que no pensin com tu, herois anònims que ajuden la gent i no fan mal a ningú, malgrat diguin pensar això o allò. Les grans proclames cada vegada em fan més angúnia.

Júlia ha dit...

Exacte Francesc, i aquestes alegries xampanyeres fan riure -o fan plorar-.

Crec que es podia haver brindat si, per exemple, la dama hagués perdut les eleccions que va guanyar per segona i crec que tercera vegada, això sí. Però alegrar-se d'una mort 'de vell'...

Júlia ha dit...

El que manifesto és una mica quan es constata que el capteniment, per exemple, d'alguns capellans, no respon al que prediquen, és més greu que si fan el mateix persones que 'no prediquen'. En el tema polític també.

Anònim ha dit...

Una de les diferències més grans és que la dreta no s'amaga mai de la seva ideologia bàsica (com a molt es disfressa de populista). En canvi, considero que mai ningú a dut a la pràctica de veritat cap ideologia d'esquerres. Els que ho ho han fet veure eren feixisten disfressats de populistes. Stalin no era d'esquerres, era un dictador.

Júlia ha dit...

Enric, la dreta també té moltes gradacions. Pel que fa a l'esquerra, el pitjor són els que s'autoproclamen d'esquerra i no fan el que diuen, com en el cas de l'esperit cristià, tot això es demostra amb els fets.

En tot cas, molts comunistes de bona fe van creure en Stalin durant molts anys. O en Mao.

Ja dic, ara ja em refio més de la gent a nivell individual, no per allò que diu que és o no és sinó per allò que fa o deixa de fer.

Júlia ha dit...

Un dia d'aquests parlaré més del Gattopardo, que estic rellegint amb entusiasme,allà es parla de l'extrema esquerra de l'extrema dreta, un indret molt còmode als arribistes, en la qual se situa el nebot del protagonista, Tancredi.

miquel ha dit...

Júlia, de tant en tant vaig a alguna de les grans manifestacions, tot i que m'espanten les masses i que t'acabes preguntant perquè ens manifestem per això i no per allò, i, a més, sabem que les manifestacions no passen de ser testimonials, amb molt poca eficàcia real.
Ja saps que fa temps que crec que les paraules dretes i esquerres són conceptes més aviat històrics que van bé per parlar però que cada dia són més imprecisos. Els sistemes polítics tal com els coneixem estan acabats per més canvis de lleis electorals que es facin. Quan poden durar: 30, 50, 100, 200 anys? En la història de la humanitat són xifres curtes. Quin és el futur? encara no ho sé. Potser abans que arribi s'haurà enfonsat el món a causa de la superpoblació o qualsevol altre detall insignificant. Te'n recordes com fa un temps es parlava de la superpoblació? Que vindrà després de l'aparent globalització que en realitat és un campi qui pugui? Encara ho estic pensant, no tinc prou pistes.

Júlia ha dit...

Miquel,jo també hi he anat algunes vegades però crec que quan no comporten riscos no serveixen de gran cosa.

Un altre tema és que crec que responen a un aspecte humà molt estrany, el de fer 'processons', desfilades, sentir-nos part d'un tot, de forma una mica mística i tot, entre la massa l'individu se sent fort i feble al mateix temps.

Sobre el futur, no ho podem saber, tot acaba, efectivament, per tant els grans projectes sobre llengües i pàtries o déus no mereixen sacrificis exagerats.

Júlia ha dit...

La superpoblació avui és un problema més lleu que fa anys pel fet que hi ha manera de multiplicar recursos, però és veritat que no se'n parla gaire.

Pere ha dit...

La meva veritat és que veient aquests poca-soltes de la fotografia que aixequen el cartell "the bitch is dead" no son altra cosa que això: poca-soltes. Perquè, si no ho fossin, recordarien que la senyora Tatcher va ser elegida a les urnes en un país tant democràticament avançat com el Regne Unit.(I d'això darrer en tenim el recent exemple de la gestió del referèndum escocès).
I que van ser les urnes qui van decidir el final polític de la senyora Tatcher.
I un afegitó més Júlia, al teu excel·lent article:
és lleig, molt lleig, en general, celebrar la mort d'una persona. I lletgíssim en particular, només perquè s'hi està en desacord.
Les masses, a mi personalment, em foten por, molta por i tu n'has parlat ara prou i bé.
És clar que sempre hi haurà qui no perdoni a la senyora Tatcher que ella, entre d'altres molts encerts, vagi acabar amb la possibilitat que les Trade Unions poguessin derribar governs a pleret. Que no només hi ha lobbies de dreta.
Naturalment que hi ha ombres importants en la seva gestió, però hem de ser prou serens tant per a reconèixer aquestes com els grans encerts que va tenir.
Descansi en pau.

Júlia ha dit...

Pere, no entraré en el tema del respecte als morts, seria massa 'universal' car tots som morts en potència, el que m'angunieja és que aquests capteniments no manifesten res més que impotència a l'hora de refer un procés democràtic, l'esquerra d'aleshores no va ser prou convincent, vet-ho aquí, però és més fàcil brindar que fer autocrítica.