6.6.13

LA BALDUFA VITAL I ELS ERRORS DE PERCEPCIÓ INTEL·LECTUAL


Fa uns mesos comentava amb la família que els infants que juguen al carrer o als patis de les escoles, els nois sobretot, fa anys i panys que tan sols practiquen el futbol. Fa molt de temps que no veig que les nenes saltin a corda o evolucionin amb aquelles gomes que són més modernes però que també van fer història. De tota manera, res no desapareix de forma absoluta, molts jocs, sense saber com, sovint sense respondre a cap campanya multitudinària, internàutica o televisiva, ressusciten en algun moment inesperat. El cas és que fa dies que veig nens i nenes al carrer jugant amb baldufes. La baldufa té els seus perills, si l'habilitat no és acurada pot sortir volant i repicar en alguna closca innocent o en el vidre de l'aparador d'una botiga propera, no sol passar però no és impossible. Això va fer que en alguna època baldufera al pati de l'escola prohibíssim o restringíssim aquest joc ancestral i entranyable. Un joc com el cavall fort havia provocat molts accidents amb conseqüències doloroses pels afectats i potser això ha fet que acabés gairebé per desaparèixer del context infantil.

Precisament avui llegeixo un article de l'admirat Josep Maria Espinàs sobre un tòpic recurrent, els nens que juguen amb pantalletes i no saben què és una baldufa. M'imagino que potser per on viu l'escriptor o per on passeja tot sovint els infants no juguen tant al carrer com pel meu barri i Espinàs encara no ha pogut copsar la revifalla d'aquest estri tradicional. No sé quant durarà però el cert és que la baldufa ha ressorgit de l'oblit, no sé si a tot arreu a uns quants àmbits escolars i veïnals. En tot cas, aquests jocs infantils s'encomanen i s'estenen, sense saber ben bé com. Moltes vegades fem afirmacions que responen a la nostra experiència individual, a les nostres percepcions, als nostres desitjos, manies i dèries. I d'aquest subjectivisme no se n'escapa ningú.

Ahir mateix al vespre vaig anar a escoltar al barri un antropòleg que parlava sobre els inuits, amb els quals ha conviscut en moltes ocasions i ha fet allò que en diuen el treball de camp, però el xicot va caure també en el parany de fer afirmacions lligades a percepcions com, per exemple, el temps meteorològic mediterrani, que eren absolutament subjectives i personals. M'adono que quan algú entén molt d'alguna cosa en concret té tendència a parlar de tot de forma una mica acadèmica. He escoltat bons economistes dient, per exemple, barbaritats sobre els temes educatius. El pitjor és que molta gent dóna a aquests experts credibilitat omnipotent. Fins i tot en els camps en els quals excel·lim podem fer patinades de categoria, com va ser el cas de Coromines i la xiruca, un clàssic. Per això les devocions absolutes o que et contradiguin amb l'argument que l'expert ho afirma, sense entrar a fons en la matèria, m'empipa força.

Sobre pantalletes i els perills de la modernitat: a través del blog de Gabriel Jaraba he accedit a un interessant article de Manuel Castells en el qual s'intenta desmuntar els set (nombre màgic) mites més lamentables sobre internet, la xarxa i les noves tecnologies. És absolutament recomanable llegir-lo en profunditat si es vol meditar sobre el tema tot i que m'he trobat amb bona gent d'aquesta que sempre alerta sobre els perills de les novetats que no s'han pogut estar de dir allò de : Sí, però... En tot cas tampoc vull caure en el parany d'afirmar que ja que ho han escrit aquests experts la cosa va a missa. 

Ens costa molt allunyar-nos de les nostres percepcions personals. Moltes afirmacions contundents que es fan a tort i a dret, a casa, a la perruqueria, als diaris, a les tertúlies televisives i fins i tot al Congrés de Diputats, són percepcions personals més o menys elaborades de forma una mica convincent. En tot cas a la porta de la biblioteca Francesc Boix vaig veure abans d'ahir uns quants nens i nenes jugant amb baldufes i vaig anar amb compte en passar ja que les baldufes, ai, també tenen els seus riscos. Llegir avui mateix l'article d'Espinàs sobre els seus dubtes sobre pantalletes i baldufes ha estat una casualitat o potser una jugada del destí, imprevisible en aparença i que fa que les nostres vides girin de forma estranya sense saber qui mena el cordill que les fa giravoltar. 

15 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

és curiós, he parlat del mateix, de l'Espinàs i les baldufes. Hauries de veure com la fa anar el meu net, n'ha après en una setmana.

Júlia ha dit...

Ja veus, cadascú veu el que vol veure, Francesc, res no és innocent, he, he. He de dir que jo mai n'he sabut, de fer anar baldufes.

Ramon ha dit...

Com sempre he passat una bona estona llegint el teu post d'avui i el contingut dels enllaços que esmentes.
Casualment fa uns dies vaig veure en un parc del Poble Nou una colla de nanos que feien autèntiques "virgueries" amb unes baldufes la mar de vistoses que no sabria dir-te de quin material eren, però lluny de les clàssiques de fusta que hi havien quan nosaltres érem petits.
No he vist més que aquests nanos, però vaig pensar que segurament aviat en veuria molts més. Les modes en les joguines s'escampen com les epidèmies. D'una banda vaig alegrar-me de que les baldufes hagin retornat i d'altre comprovar la capacitat dels jovenets i jovenetes d'avui dia per dominar un estri tan "analògic" com aquest i a la vegada les "maquinetes" digitals que els hi posin al davant.
No se si serà veritat o no però la meva percepció és que els "crios" d'avui dia són potser més espavilats que els de fa cinquanta anys, posem per cas...

Júlia ha dit...

Gràcies, Ramon. Tot evoluciona, les baldufes i les rutlles, també. Jo crec que no són més espavilats, tenen estímuls constants i diferents dels d'abans, fins i tot en l'època dels meus pares semblava que espavilar els infants era negatiu, recordo coses com ara 'no espavileu tant aquesta nena'... Tot canvia.

Anònim ha dit...

Jo també estic veient moltes baldufes.

Està molt bé escoltar, veure i llegir percepcions. L'art és això, no? Però mai pot ser la base sobre la quals se sustenta l'anàlisi. Molts especialistes cauent en l'error, com molt bé dius. Quins errors no cometran els "ignorants", bombardejats constantment amb consignes!

I el problema no són les novetats i els seus usos, siní ignorar que la realitat és una cosa que ve d'antic.

Tot Barcelona ha dit...

Y vas dos ¡¡¡¡

jajajajaja.............

Ponç...Brossa, Beneyto i Cuixart a la vagada ¡¡¡

Júlia ha dit...

Enric, es fa difícil admetre que moltes coses que afirmem són només percepcions subjectives, em temo.

Júlia ha dit...

Miquel, ja veus.

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

Per als infants de pocs anys -la meva néta només té vint mesos- juguen amb tot: pantalletes (m'admira la traça tan precoç), baldufes i ninotets que arrengleren com els cotxes a l'autopista...

Júlia ha dit...

Teresa, és així i m'empipa aquestes comparacions absurdes entre els nens d'ahir i els nens d'avui com si haguessin perdut una màgia imprecisa de la qual nosaltres (?) vam gaudir.

Anònim ha dit...

No estic del tot d'acord que no hi hagi diferències. No li diguem "màgia", però sí que és diferent la manera com s'enfronten al joc, per exemple. Abans era més activa i avui és més passiva perquè gairebé tot els ve donat.

Júlia ha dit...

Enric, pel que fa als infants, que n'he conegut molts, encara me n'estic més de generalitzar que amb els adults, els seus recursos imaginatius són extraordinaris, avui i ahir, i ahir també en vaig conèixer de poc actius. Crec que ens movem entre tòpics, en tot cas s'haurien de fer estudis molt nombrosos i aprofundits per poder fer aquests tipus d'afirmacions. I encara, car dels estudis en surt el que se suposa que ha de sortir, moltes vegades.

Júlia ha dit...

Quan era molt joveneta i feia de monitora de colònies -quin valor que tenia-, un capellà ja ens va amollar un discurs típic i tòpic sobre 'el nen d'abans de la televisió' i 'el nen de després de la televisió', aleshores m'ho creia tot si ho deia un 'expert', he, he. ARA m'adono de les bestieses que ens va arribar a dir el bon mossèn.

Ricard Masferrer ha dit...

És cert que estem sota la invasió de les baldufes. L'escola en va plena. El meu dubte era si això era generalitzat o només passava a la meva zona (Sabadell). Ja veig pels comentaris que és més general.
Si comparem amb temps passats, al menys jo tenia la percepció que el joc de les baldufes de quan era petit era un joc masculí (anava a una escola de nens) en canvi, en l'actualitat hi juguen nens i nenes per un igual. El joc també ha canviat, ara es tracta de demostrar les habilitats en la meva època jugàvem d'una altra manera ja que l'objectiu era guanyar la baldufa dels altres que es posaven dins d'un cercle. No recordo massa com era el joc.

Júlia ha dit...

Ja veus, Ricard, és universal, sempre m'ha sorprès comprovar com aquestes modes en els jocs s'encomanen amb facilitat. Les formes, els materials, fins i tot les regles dels jocs van variant una mica però hi ha tota una sèrie de joguines ancestrals que revifen de tant en tant, sense saber com.