L'ATRACCIÓ DEL MAL, REAL I DE FICCIÓ, TOT UN MISTERI

La història del Paral·lel torna a estar de moda pel que percebo,  enguany sovintegen les rutes i itineraris dedicades a l'avinguda o exposicions com l'encara recent i molt visitada que es va fer al CCCCB. No sempre ha estat així, tots els temes culturals, i podem entendre això de cultura d'una forma molt generosa, passen per èpoques diverses. Mentre avui tothom espigola a llibres com el del senyor Badenas per fer refregits, aquest autor, erudit local i rellotger, es va autoeditar el seu primer volum sobre l'avinguda, ja fa uns quants anys. Als itineraris històrics, i no només als que es fan a prop de casa, escolto moltes afirmacions absolutament delirants. Però al capdavall tot plegat no té excessiva importància, la veritat absoluta no existeix i, si ja costa d'entendre alguna cosa que s'esdevé ara i aquí, quan passa el temps les versions es multipliquen i de tot se'n fan lectures sovint interessades o que connecten ideològicament i sentimental amb qui les fa. Quan alguna cosa quedava fixada en un llibre convencional, anava a missa (en el temps en el qual la missa era una activitat obligatòria i prestigiosa). Internet i les seves informacions múltiples, ara per ara, no gaudeixen de la mateixa fiabilitat popular. I com que els llibres en moltes ocasions són plens d'errades i mitges veritats i, a més a més, no compten amb la possible immediatesa que permet arranjar els errors, acaben per enquistar les seves informacions que es repeteixen amb fe devota.

Dimarts vaig fer una xerrada al barri a l'entorn d'alguns casos d'això que en diuen crònica negra, sobre fets que van tenir alguna relació amb el Poble-sec i el Paral·lel entre finals del segle XIX i mitjans del XX. Va venir força gent i el tema va desvetllar interès. També la novel·la negra, policíaca o com en vulguem dir, viu avui un molt bon moment, cosa que propicia que s'editi molta palla. Mentre que aquella iniciativa de La cua de palla va ser gairebé un fracàs en el seu moment, en el qual es cercava denúncia política, més aviat. Quan una cosa revifa tothom s'hi apunta, autors de narrativa convencional s'han passat, ni que sigui de forma temporal, al gènere. Això no és nou, durant la meva joventut escriptores com Maria Antònia Oliver o Maria Aurèlia Capmany també ho van fer. I editorials diverses van assajar col·leccions de gènere, amb resultats diversos. Pedrolo, tan citat i poc llegit avui, és un exemple atípic ja que en aquest cas l'autor va innovar en el món literari per tal d'oferir en català una diversitat molt necessària. Jo també llegeixo de tant en tant novel·les d'això que en diuen lladres i serenos i fins i tot en tinc una d'escrita, però no deixa de sorprendre'm l'èxit multitudinari d'històries que pouen en la violència i les misèries humanes jugant, sovint amb un munt de trampes i recursos de taller literari, a allò de qui és l'assassí fins a la darrera pàgina. Sembla que ja n'hauríem de tenir prou amb la realitat per inventar-nos o llegir més històries d'aquest tipus. A  més a més sovint, com ja sabia Agatha Christie, no n'hi ha prou amb un cadàver, quan més difunts, millor.

El mal té una atracció evident. Aquests dies, en preparar la xerrada, m'he adonat encara més de l'interès humà pels crims. Les execucions públiques tenien un gran èxit popular i es llogaven més balcons per contemplar-les que per veure la processó de Corpus. Per cert, allò de la bufetada a les criatures per tal que recordessin el moment, ni era general ni tan actual com s'ha explicat car un divulgador com Caballé i Clos comenta que ja li havien explicat a casa seva com una cosa del passat ancestral. De fet, com que la violència acceptada sovintejava, a les llars, a l'escola i a tot arreu fins fa quatre dies, una bufetada de més no devia tenir gaire importància ni crec que generés més memòria en els infants que d'altres bufetades casolanes potser molt més contundents.

Un crim que va tenir molt ressò, l'assassinat d'un cobrador del banc, va propiciar la publicació de tot el procés, fil per randa, a la premsa i en llibres, amb l'afegitó dels documents del cas en facsímil. Hi ha crims que van tenir més sort mediàtica que no pas uns altres i també els criminals i les víctimes eren mirats d'una manera o d'una altra segons la seva personalitat, cosa que també s'esdevé avui. En el fons la televisió ha assolit el paper dels romanços de cec o de les publicacions antigues, amb aquells gravats emblemàtics, dedicades a sang i fetge. Hi ha casos que passen sense pena ni glòria pel fet que ni l'agressor ni els agredits desvetllen cap mena d'interès. Malauradament hi ha moltes categories, fins i tot, de víctimes.

Encapçalo l'entrada amb una fotografia de les germanes Conesa, que havien compartit escala de veïns amb Raquel Méller, al carrer Salvà, i que van treballar a l'Edén de molt jovenetes. La infantesa no era valorada com ara. Jo vaig tenir una veïna artista que en la seva vellesa es guanyava les garrofes cosint mocadors. Amb una coneguda havien endegat una parella de ball espanyol, semblant al que feien també aquestes germanes. A aquesta veïna als tres o quatre anys el seu pare ja la portava a ballar pels cafès del País Valencià. La Conesa petita, Teresa, tenia quinze anys quan va ser apunyalada pel germà d'una competidora a qui deien la Czarina, per gelosia. Pel mig hi ha havia un home que agradava a totes dues però també s'hi van ficar el pare de l'una, la mare de l'altra... El fet va ser molt comentat i s'ha escrit força sobre el tema, fins i tot en l'actualitat, amb versions una mica diferents, tot s'ha de dir. El criminal i la seva mare van ser jutjats però la dona se'n va sortir de seguida i l'home amb uns quants anys de presó, car el van indultar de la pena de mort a la qual se l'havia condemnat d'entrada. 

La germana de Teresa, Maria, va emigrar a Amèrica amb la seva família, era una dona espavilada i polifacètica i va arribar a ser un mite al Mèxic revolucionari i al de després, demà explicaré una mica mes a fons la història fabulosa d'aquesta espanyola o catalana universal, molt recordada al seu país d'acollida on fins i tot van endegar una sèrie de televisió sobre la seva vida. És una llàstima que aquestes produccions no ens arribin com caldria. Maria Conesa va morir gran, havia perdut tota la família, un únic fill i també un nét, l'any 78, quan va finar. Llegeixo per la xarxa que va deixar diners a unes escoles de Barcelona i València però m'agradaria saber més detalls d'aquest llegat pedagògic. També a youtube es pot accedir a una sèrie d'entrevistes que se li van fer en la seva maduresa, molt interessants. Continuarà.