CULTURA RELIGIOSA MULTICULTURAL

Durant uns anys semblava ben bé que les processons de Setmana Santa catalanes es trobessin en vies de desaparició. Fins i tot en el poblet on sóc aquests dies i on vinc des de fa poc més de deu anys la processó del divendres sant ha augmentat en participació i volada de forma substancial. Quan jo era joveneta a la Torrassa en feien una de molt sonada, d'estil hispànic, organitzada per la immigració i en aquells anys de la transició va desaparèixer, llàstima, ja que havia esdevingut tradicional i molt visitada. Però he de dir que sobre les seves característiques es feia molta broma aleshores, era l'època en la qual es parlava sense manies de coses tan inoportunes i desagradables com xarnegada. Un company de feina, d'origen murcià, hi anava sempre, vestit de soldat romà i havia d'aguantar moltes bestieses per part dels descreguts del despatx, la veritat.

A d'altres indrets espanyols les coses sempre han estat més conservadores, sense alts i baixos. De petita sentia tot sovint comentar les diferències entre les processons sorolloses del sud i les serioses i silencioses, com ara la de Valladolid. A Barcelona en feien una un xic tronada, la de la Buena Muerte, de vegades l'anàvem a veure i feia una mica de por, en aquell temps hi havia penitents d'aquells que desfilaven descalços o amb cadenes als turmells, coses així. No va ser mai una gran processó. 

Aquests dies miro la televisió, fins i tot la comarcal, i veig com revifen els cucurutxos, els natzarens, els armats i els esquelets, amb una gran participació de jovenalla. Tot és un signe dels temps, un intent de fer perviure tradicions suposadament ancestrals i que sovint no són pas tan antigues. Ens agrada que es faci allò que hem fet i que vam veure fer a pares i avis. Un iaio emocionat, de no sé quina ciutat catalana, manifestava la seva il·lusió en veure que el nét, disfressat, d'uns vuit o nou anys, ja participava de la gatzara religiosa. Avui mateix en Francesc Puigcarbó comenta l'estranya participació de legionaris en una processó catalana. Els qui creuen que aquí tots pensem de la mateixa manera van molt errats.

La dèria per desfilar disfressats és ben antiga. Sembla que no ens deslliurarem mai de cavalcades i processons de tota mena, religioses o laiques. El món comunista també va organitzar les seves processons polítiques i fins i tot es fan desfilades de futbolistes, per exemple, quan aquests guanyen alguna cosa. Quan perden potser hi hauria qui els voldria fer anar de penitents, amb una pilota de ferro carregada a l'espatlla i flagel·lant-se amb uns espolsadors. 

Després de l'empatx de catolicisme nacional que vam patir tot semblava canviar, la religió, deien fins i tot els capellans -tot i que molts d'aquells van marxar de l'empresa quan la cosa va resultar més senzilla- que el sentiment religió s'havia de portar  a dins, en la intimitat. Casaments, bateigs i comunions es van començar a fer de forma austera i poc sorollosa. La veritat, per haver de retornar a la situació actual valia més haver-ho deixat tot com estava, llatí inclòs. A l'església del poble hi he vist, imprès en un cartell on es feia referència als actes d'aquests dies, el terme Via Creu per Via Crucis, una mostra més de la deriva en la qual ens movem. Via Crucis és llatí i en tot cas, si es tradueix, hauria de ser Camí de la Creu, car això vol dir l'expressió amb la qual es fa referència a la pràctica devocional catòlica tradicional. 

Via Crucis és una expressió que ha passat al llenguatge popular quan algú pateix desgràcies diverses, està passant un viacrucis, pobret. La veritat és que això de la Passió i Mort de Nostre Senyor Jesucrist sempre m'ha fet una certa angúnia. La resurrecció és tota una altra cosa però, pel meu gust, molt menys celebrada que aquesta mena de cant a la mort i exaltació de la tortura. Un professor molt bo que vaig tenir a la UOC, d'història d'Egipte, ens va passar uns apunts sobre pràctiques religioses d'aquella gent llunyana amb un ritual que feia pensar força en aquesta passió nostrada, avui sembla que moltes creences beuen en les fonts egípcies i segur que els egipcis ja ho van copiar de ves a saber qui. 

Quan jo estudiava, un xicot de la meva edat que treballava en una escola -aleshores treballava molta gent en l'ensenyament, sense cap mena de títol- es vantava de fer plorar els infants explicant-los amb pèls i senyals tot el que va passar Jesús en mans dels seus botxins. En tot cas, en el fons queda la simbologia, la mort de la natura i la seva revifalla. La resta és qüestió de fe i jo en tinc molt poca. Però admeto que el tema de la tradició em produeix una gran curiositat i respecto molt el tarannà de cadascú en aquestes coses i en moltes altres, si no m'obliguen a creure en allò que creuen o en participar en coses multitudinàries, siguin processons o manifestacions patriòtiques o no m'assenyalen amb el dit si durant la festa nacional jo em quedo a casa meva igual.

Ahir escoltava una entrada televisiva sobre religió a l'escola. No ens n'hem sortit, la veritat. De tota manera a Catalunya la demanda dels pares no arriba al vint-i-cinc per cent mentre que en d'altres indrets peninsulars puja fins al noranta. Els sindicats de l'educació havien estat molt bel·ligerants en el tema fa anys però ara no veig pas que se'n parli tant com en d'altres èpoques. A més a més sempre surt allò de què els nois i noies no tenen cultura religiosa i no poden entendre la pintura, la música... Com que no se sap ben bé què és això de la cultura no ens en sortirem. Jo crec que de cultura religiosa, de petita, en tenia ben poca, més enllà de l'obligatorietat de les pràctiques i de la Història Sagrada light i per a infants que ens amollaven. La cultura religiosa es pot assolir de forma pràctica quan es té interès en el tema, quan es vol entendre l'art o el que queda d'un passat immergit de grat o per força en el catolicisme. Jo, per exemple, d'adolescent en sabia poca cosa dels deus clàssics, presents en tantes manifestacions artístiques i una molt bona professora de l'institut ens va elaborar uns apunts molt interessants i ja en vaig tenir prou per anar fent. Avui mirant una mica internet te'n surts prou bé. O sigui, que l'escola hauria de prescindir del tema, encara més la primària, cosa que tampoc vol dir que s'hagi de celebrar el solstici d'hivern o prohibir cantar nadales quan toca. Que també he patit molts iconoclastes dogmàtics i gairebé em fan més por que els capellans dels anys cinquanta, la veritat.

Admeto la contradicció vital de seguir el curs de l'any en base a la tradició cultural catòlica i no ser una persona allò que es diu religiosa. Tot i que això de la religió també és personal i intransferible, la veritat. Però sembla que necessitem participar en actes col·lectius per reforçar determinats aspectes de la nostra intimitat. Una amiga em deia fa un temps que quan érem jovenetes i anàvem, per exemple, a un viacrucis del barri, amb torxes i tot cantant allò de per vostre Passió sagrada ella ho sentia. Les manifestacions col·lectives, acompanyades de música i, encara més, d'elements com la foscor, les olors, fins i tot els silencis, tenen aquest component emotiu que també es pot trobar en una manifestació esportiva o en un agermanament catalanista, però això té poc a veure amb la realitat vital i les seves conseqüències efectives.

Ahir, per a fer ambient i evocar mites religiosos, em vaig quedar una estona a contemplar una pel·lícula bíblica de la meva infantesa, Sansón y Dalila. No m'agradava Víctor Mature ni de joveneta i aquí resulta més sonso que mai, però la peli va tenir molt d'èxit i va rebre molts premis i em sembla recordar que fins i tot al Coliseum regalaven entrades si endevinaves quantes llumetes hi havia a la façana, aquelles llumetes que s'encenien i s'apagaven les quals, en aquell moment històric ombrívol, eren màgiques. De la pel·lícula tan sols en recordava, i malament, el final, quan el noi aconsegueix derribar el temple dels filisteus. I una mica també recordava la traïdora i penedida Dalila, Hedy Lamarr, lluint unes disfresses impossibles, gairebé sempre amb un tall a la cama per mostrar cuixa.

Lamarr va ser una dona molt intel·ligent i complexa, poca broma. Mature, tot i ser bescantat a causa de la seva poca grapa actoral, va tenir els seus èxits. Tots dos van morir grans, sense fer soroll, una mica oblidats. Aquelles pel·lícules tan irreals també van contribuir a la nostra cultura religiosa, per cert. No recordava que hi sortia Angela Lansbury, feliçment encara viva i en actiu, llàstima que la matin aviat cosa que contribueix al fet que el pobre Samsó caigui en les grapes de la ressentida Dalila. En aquelles pel·lícules les dones bones sempre eren rosses i les dolentes, morenetes i amb ulls verds. La veritable història del Samsó bíblic encara és més surrealista que la del cinema. Abans passaven coses molt estranyes però en el present encara en passen més.