MOLT PETIT SERIA ENCARA QUAN AMB GOIG LA MEVA MARE UNA PALMA EM VA COMPRAR...

Avui és diumenge de Rams, el dia de la Palma, com en diem de forma casolana. Crec que encara se celebra força i fins i tot diria que s'ha recuperat després d'uns anys en els quals l'empatx anterior de catolicisme estatal semblava que acabaria amb qualsevol tradició relacionada amb el tema religiós. Potser vaig errada però crec que fins i tot algunes fires de palmes i palmons van estar uns anys sense celebrar-se, el mateix que processons de Setmana Santa, al menys pels nostres verals. Avui tot conviu sense gaires manies i potser ha de ser així.

El dia de la Palma, en la meva època infantil, amb tantes migradeses a l'entorn, era festa grossa, més o menys com Nadal. Per molt que per Pasqua es mengi la mona, coses com la Vetlla Pasqual mai no han tingut el mateix ressò que la missa del Gall o la benedicció de les palmes i palmons que es fa en el dia d'avui. La benedicció dels rams era una festa multitudinària. Després, molta gent se n'anava a passejar i a lluir la roba nova, sense assistir a la missa preceptiva, llarguíssima, ja que s'hi llegeix la Passió de Nostre Senyor i no s'acaba mai. Això, a casa meva, els semblava molt malament, tot s'ha de dir.

Per la Palma es feien coses extraordinàries com ara estrenar roba, sobretot sabates i mitjons, però també alguna rebequeta, fins i tot d'angorina, tot un luxe. Això els infants, els grans es mudaven com podien i a tot estirar la mare estrenava mitges. L'àvia de la meva mare, que no vaig conèixer, sembla que considerava tal dia com avui, a més del carnaval, com a festa de les mares boges, ja que per més fred que fes feien anar les pobres criatures vestides amb roba lleugera i primaveral. De Palmes n'hi havia de molts preus, les nenes riques les duien voluminoses i molt guarnides i la resta, com es podia. De la mateixa manera que diuen que els gossos s'assemblen als amos, les palmes i els palmons responien a la situació social de la criatura que la rumbejava. Els nois duien palmons però també els guarnien i en el moment de la benedicció, com es sabut, es picava fort per tal de fer molta escombra. Quan eres grandeta et substituïen la palma per un palmó o fins i tot per un ram de llorer o d'olivera. Fins i tot les mantellines per a nenes una mica grandetes es deien de pollita.

Les Palmes es guarnien amb un gran nombre de figuretes de fusta i de sucre, entre les quals els famosos rosaris comestibles. No hi havia manies amb això del sucre, avui semblaria que volem intoxicar les criatures i deixar-les desdentegades de bell antuvi si se'n fes el mateix consum ocasional. La Palma es guarnia el dia abans, és clar, fer-ho comportava un gran cerimonial, s'hi posaven llaçades i aquestes tires brillants, platejades i peludes que també s'utilitzen per Nadal. A més a més d'estrenar, com per Nadal, l'única roba nova de tot l'any, també ens retratàvem. Durant molts anys ens retratava un privilegiat veí que treballava en una botiga de material fotogràfic i per aquest motiu tenia càmera pròpia i crec que fins i tot es revelava les fotografies ell mateix. Tota la gent de la meva època acostuma a tenir fotografies del dia de la Palma, són un clàssic.

Em fascinava, els dies abans, anar a comprar sabates i mitjons, tot un cerimonial. Les sabates acostumaven a ser blanques, tot i que quan eres una mica més grandeta també podien ser de xarol negre. A mi les blanques, tan netes i perfectes, em semblaven de nata. Els mitjons els compràvem a la merceria del barri i per encertar la mida et feien tancar el puny i te'ls posaven al seu volt. Després, com és ben sabut, les palmes noves i oloroses es penjaven als balcons per espantar les bruixes, gran contradicció ideològica amb el catolicisme ortodox, i encara se'n veuen algunes. Perdien olor i frescor ben aviat i esdevenien una mena d'esquelet del passat recent fins que se substituïen per les noves.

Vaig conèixer un matrimoni, amb un fill de la meva edat, que a més d'altres feines feien palmes. Era un procés laboriós i complicat i fins i tot perillós, car es fa servir sofre per mantenir-les fresques i en aquella època ho feien a casa seva, una planta baixa molt modesta i mal ventilada. Avui m'imagino que tot es deu fer en millors condicions però aquells eren temps autàrquics. El dia de la Palma, una mica com Nadal, era adient per evocar la infantesa de la gent gran, aquells anys estranys d'abans de la guerra o fins i tot els més antics i remots i també els moments més dramàtics de la guerra civil en els quals els cultes religiosos es van bandejar, tema aquest que no s'ha valorat prou. Que et toquin les tradicions entre les quals has crescut fot molt, la veritat, i aquestes sempre revifen d'una manera o d'una altra. Per això les prohibicions que no responen als canvis naturals en els costums són tan espinoses i congrien ressentiments diversos.

Jo, que em sabia molts versos de memòria i els recitava sovint, a causa de les demandes familiars, n'amollava un del Trobador Català sobre un noi que recorda la seva mare en aquest dia, molt emotiu. La cultura convencional sovint bandeja el pes de la cultureta popular però el fet és que molta gent va créixer amb El Trobador Català i el Patufet més que no pas amb textos nostrats de més volada. Gràcies als poemes de Bori i Fontestà vaig aprendre a llegir en català. Quan el meu avi era petit el llibre era una novetat i un mestre modern de l'època el feia llegir al meu avi, a escola. Aquest llibre ha estat un clàssic i encara es pot trobar en una edició de l'Editorial Millà, qui sap si no serà la darrera i tot.

Els textos, també hi ha proses, conformen un conjunt que respon molt bé a la manera de sentir de la Catalunya profunda i tradicional: avis que s'han de respectar, noies honestes, patriotisme nostrat, religió viscuda de forma tendra, exemples morals I fins i tot alguna perla, com aquell d'anar a matar jueus, al capdavall era el que s'esdevenia en aquells matins dels vells dissabtes de Glòria, fent barrila als balcons i patis amb cassoles i matraques. Bori i Fontestà era fill del seu temps i no es podia imaginar en què aniria a raure aquella amenaça retòrica. He de dir que ja de petita alguns capellans i monges em van explicar que tot plegat era una gran bestiesa i que Jesús i la seva família també eren jueus. En aquella època ser jueu, maçó, comunista, protestant i moltes coses més, àdhuc ser separatista, pertanyia per als infants a la categoria dels marcians llunyans i imprecisos.

Ja de gran ironitzava amb el meu pare sobre el gran nombre de drames poètics que s'havien empassat. Al llibre hi ha un bon doll d'orfanets, ceguetes, mares difuntes i vells xarucs que veuen proper el seu final. També hi ha algun vers més alegre, és clar. I escric vers perquè en dèiem versos, fins i tot dècimes encara que no ho fossin, més que no pas poemes. En castellà també es pot trobar la mateixa temàtica literària, lligada al món rural i a una societat que volia bondat i amor filial però pocs canvis en el context. De forma inevitable i irreversible tot va canviar i del rebuig global per tanta religió obligatòria i carrincloneria literària me n'ha quedat un record tendre, lligat a la tradició i als costums i al record dels qui ens van precedir en el camí de la vida i avui dormen el somni de la pau. 

El dia de Rams és infantil en molts indrets, com ho palesen aquestes processons infantils del borriquet, tan divertides. Un any era a Sevilla i vaig xalar amb la moguda familiar que comporta el tema, els pares portant berenar i beguda a les criatures, deixant-les reposar de tant en tant i, és clar, retratant-les sense parar, car som en temps d'imatges barates i excessives. És un dia simbòlic car, com ens explicaven, després de la rebuda multitudinària que van fer a Jesús Nostre Senyor a Jerusalem el van estossinar de mala manera i la massa que l'havia rebut amb cridòria l'anava a veure executar fent la mateixa gresca car així és el món, injust i pecador. Per això s'ha de fer poc cas dels moments de glòria i del fervor que es desvetlla en això que en deien, despectivament, el populatxo. I del qual, de grat, per força o per catarsi col·lectiva formem part en algun moment d'aquests sorollosos, entusiastes i multitudinaris, ni que sigui quan piquem amb un palmó ben gros per fer escombra mentre imaginem que allò té una gran importància en el conjunt del món de mones que ens acull. És la vida.