Entre d'altres llibres narratius de ficció els quals obvio comentar perquè no són res de l'altre món estic llegint aquests dies els dos que veieu a l'encapçalament d'aquesta entrada. De Tony Judt ja en vam llegir algun altre a la Tertúlia d'Història i cada dia m'agrada més aquesta tertúlia sense pretensions però d'una volada considerable on tothom hi és benvingut i que no comporta obligació, ni tan sols d'acabar la lectura i en la qual les possibles tensions a l'entorn de les diferents opinions s'apaivaguen en un sopar posterior, també voluntari. De tertúlies sobre llibres, com d'itineraris culturals, avui n'hi ha per a tots els gustos, cosa que està molt bé.
Judt és prou conegut per la gent del món acadèmic o aficionada a la història. Va morir, encara en una edat que avui es considera prematura, l'any 2010. Els seus textos no van estar mai exempts de polèmica. El món acadèmic, com tots, és ple d'enveges, competència, cops de colze i coses semblants, per desgràcia. Postguerra ens acosta a l'època, encara poc estudiada, del final de la Segona Guerra Mundial i de com això de la memòria històrica és un gran invent molt manipulable que s'adapta a les necessitats de tota mena, econòmiques, àdhuc morals.
De vegades ens creiem que el tema espanyol és diferent de la resta pel fet de ser la nostra una guerra civil però entrar una mica a fons en la realitat de les altres guerres del nostre temps i del passat palesa com al capdavall tot es converteix en guerra civil, de grat o per força. En llegir aquests llibres seriosos i documentats em pregunto com encara queda algú en aquest planeta, la veritat. Això pel que fa al patrimoni humà, respecte a monuments i espais naturals em faig la mateixa pregunta. Els humans sembla que tenim una certa grapa en fer i desfer de forma destralera, no sé si això és bo o dolent, la veritat.
El segon llibre, el de Miguel-Anxo Murado, no té tantes pretensions, és breu i fa de bon llegir. Ha tingut un cert èxit i porta més d'un parell d'edicions, tot i que em trobo amb el fet que gent que l'ha llegit n'ha après poca cosa, car després actua de forma contradictòria respecte a la realitat del desconeixement, en això de la història, quan els mites a qüestionar són els propis, lligats als profunds sentiments ancestrals del patriotisme nostrat, els quals serveixen per justificar el present i les seves demandes polítiques. O sigui, no costa gens d'acceptar que els espanyols de dretes ens hagin enganyat però resulta més espinós admetre que ens enganyin els nostres o els historiadors de qualsevol indret que ens abelleixen ideològicament parlant. De fet ja s'ha escrit i llegit a bastament sobre coses com ara L'invent de la tradició, però el pes d'aquests textos en el context social sempre ha estat molt lleugeret.
Murado ens enfronta amb l'evidència de l'engany històric, tot i que potser parlar d'engany no sigui fidel a tot el que comporta la recreació interessada del passat, a la invenció del passat, a la falsedat assumida de la tradició o de l'art entesos de forma presentista i de la impossibilitat material i espiritual de saber què va passar en realitat. L'autor il·lustra la teoria amb alguns exemples que fan referència a la Historia d'Espanya. És una llàstima que pel que fa a la Història de Catalunya no surti alguna cosa semblant, més aviat crec que està passant a l'inrevés, es construeixen mites eteris i es retorna a una mena d'història romàntica de bons i dolents, cosa que també passa amb el tema de la guerra civil. Ja fa anys, en una xerrada sobre el tema i la seva aplicació a l'escola algú lligat als poders culturals em va justificar la glorificació dels herois nostrats amb allò de tothom ho fa. De tant en tant també algú descobreix la sopa d'all i em diu que ens van enganyar amb mala intenció, com en el cas de la catalanitat de determinats personatges els quals, contemplats des del present, valia més que s'haguessin quedat a casa seva, com diria la meva mare.
Sant Jordi sembla avui lligat a la novetat immediata, de consum. Potser paga la pena anar a allò ja editat de fa temps i poc convencional però la nostra societat es basa en aquest consum. Fins i tot les reedicions semblen novetats i es promocionen com si ho fossin, amb cobertes de disseny actual i articles que fan pensar que ningú no havia llegit allò abans no ho refessin. Què hi farem. Cultura és una parauleta controvertida i poc clara, el mateix que això de l'art i tantes altres abstraccions. Per això no ens acabem d'entendre mai.
10 comentaris:
Benvolguda, ja saps que en la cultura que anem vivint, com en la vida, un dels objectius per sobreviure és matar el pare. I és per això que s'han de disfressar les edicions, encara que siguin de pocs anys ençà, perquè el culte a allò nou, "jove i fresc", no tolera l'existència de les generacions anteriors.
Fa pocs dies, Vicenç Pagès es lamentava que els escriptors joves (¿?) s'han quedat sense pares, perquè Monzó i algun altre fa temps que no escriuen, es van morir Marçal i altres i ara de grans no n'hi ha... ¿vols pecat d'oblit i de mort més flagrant? Ells ens obliden, ells ens maten.
Olga, cada dia surt un escriptor/a i un grup de música catalana que tan sols emergeix al final d'algun telediari, no sé si després els assassinen.
Bromes apart, ni Pagès ni Monzó no em fan el pes però s'ha intentat glorificar-los, sense èxit, tot s'ha de dir, perquè aquest oblit no sé si interessat també els perjudica.
Malauradament crec que hem perdut, pel que fa a Catalunya, el pes cultural i precisament és en l'àmbit cultural on podem fer més feina a banda de la política. De tota manera sempre ha existit una certa mesquinesa, fa uns dies escoltava el tema de la Mancomunitat i el trist final cultural del noucentisme lligat a la defenestració de D'Ors, tot un estrany i brillant personatge d'aquests que s'emprenyen i se'n van a Madrid de tant en tant, tot i que de vegades també en tenen motius.
El tema del Premi d'Honor ja és ben significatiu, ja he escrit manta vegades sobre la qüestió, serials televisius i cançons per damunt de la creativitat literària i l'excel·lència acadèmica i per no parlar del trist nombre de dones que l'han rebut,.
De grans no n'hi ha, i es queda tan AMPLE... la ignorància és molt agosarada, ja ho diuen.
Escolteu, amigues: pares potser no en tenen, aquests bons xicots... però, i mares?
Sembla que hagin nascut sota una col...
Bon dilluns de Pasqua!
Diuen que el futbol va començar sent un esport per passar a ser un espectacle i que ara és un negoci. Crec que amb els llibres passa una cosa semblant.
Teresa, molt bona!
Les mares literàries, una mica com les reals, serveixen per tenir cura de les criatures i sargir algun mitjó de disseny, ep.
Toni, és ben bé així, i en el present encara més.
Per Sant Jordi no és quan venen llibres els mediàtics?, o sia l'oxímoron de la cultura.
Abans, Francesc, això de mediàtic era un penjament i ara és una virtut comercial
Publica un comentari a l'entrada