OPINIONS, EVOCACIONS I MITGES VERITATS

Hi ha pocs periodistes d'opinió actuals que em facin el pes. Que en facin el pes no vol pas dir que estigui d'acord amb tot el que diuen. Per exemple, com a molta altra gent, m'agrada llegir els articles del senyor Moran, sempre tan visceral, quan hi toca de ple i quan fa afirmacions que es podrien rebatre o matisar o incideix en mitges veritats explicades a la seva manera. Crec que La Vanguardia dels dissabtes es ven a causa del seu article, com fa anys va passar amb l'enyorat Avui amb els textos independentistes de Pedrolo per cert, aleshores molt criticats a dreta i esquerra (el cas Pedrolo és digne d'estudi aprofundit, literari i sociològic), o amb aquelles inoblidables contraportades de tota una època amb Espinàs, Roig, Pons i alguns altres. Els articles del senyor Moran s'han de llegir en castellà, per cert, i perden pistonada en la versió catalana del diari i és que jo sóc encara una devota de les versions originals.

Un altre periodista per qui tinc una certa devoció és l'Enric Juliana, sempre tan aparentment moderat i sempre tan ben informat. Algun matí de la setmana me l'ensopego al debat de la primera cadena, envoltat de persones d'aquestes de l'Espanya profunda, i sempre se'n surt d'allò més  bé i es nota que tothom el respecta i el pren en consideració. Avui acabo de llegir el seu article a La Vanguardia on recorda com la monarquia va trobar suport al principi en els nacionalistes bascos i catalans i en el partit comunista de Carrillo. El PSOE, aleshores, era aspre i reticent amb el tema i segons s'ha vist ara, en certs aspectes, més trencador que els de Podemos, però després ja sabem com va variar la cosa i com va anar perdent pel camí del poder tot allò de ser socialistes i obrers per quedar-se amb l'espanyolitat i encara gràcies. Bé, ho sabem més o menys perquè, com admet Juliana, el segle XX és ja tan complicat d'entendre com el XIX. L'article inclou un referent als darrers i pintorescos programes de la Ràdio Pirenaica que, per cert, va emetre des de la inefable Romània comunista durant molt de temps.

La història s'explica poc, malament i de forma interessada, a escoles i instituts. També passa a la universitat però aleshores ja tens una altra edat i pots aprofundir, si vols, en el que sigui. Tot i que a la universitat també tenen molt de pes els professors convincents i brillants i caus en el parany de creure que allò blanc era negre i a l'inrevés, també de forma absoluta i fervent. No hi ha res innocent ni neutral i en el cas del professorat superior sempre he tingut més aviat debilitat i respecte pels professors i professores complidors i responsables, més enllà de la seva manera de pensar  i parlar i considero per la meva experiència que no són pas la majoria. Parlo del camp de les lletres (història, pedagogia, filosofia...), que és el que he conegut, és clar, i que és en aquell en el qual s'hi pot barrejar més ideologia, fatxenderia i fantasmada, de fet. Una arxivera i historiadora em va comentar fa algun temps, i li dono la raó, que a la universitat es potenciaven molt més els treballs fets per estudiants sobre la guerra civil -ara que ja no en queden supervivents- que no pas sobre el tardofranquisme o la transició, períodes sobre els quals queden encara molts testimonis, fins i tot a dins mateix de les institucions acadèmiques.

Aquests dies es poden llegir moltes bestieses espontànies i acudits dolents i grollers sobre reis, monarquies, transicions i fins i tot vides privades dels implicats. Això de fer servir la vida privada de la gent per demostrar-ne la ineficàcia política és una manera de fer recurrent i anecdòtica, molt del gust del públic popular, però absurda. Que el rei fos faldiller quan a la gent li queia bé fins i tot feia gràcia. La vida privada dels grans personatges catalans, com ara Companys i alguns altres santificats per la iconografia, tots ells amb moltes ombres per cert, no la toquis que et peguen amb les torxes. Però passa allò que diuen, a perro caído todo son pulgas. I no és que una sigui monàrquica ni juancarlista, la veritat, però hi ha bretolades que sobren i coses que fan força angúnia, com ara el retorn cruel al malaurat accident de la infantesa del rei, en el qual va morir un germà seu. Franco era auster en temes sexuals, segons sembla, i mireu... Danton ironitzava sobre Robespierre a causa de l'austeritat d'aquest en tots els camps, ja sabem com va acabar tot allò, és clar, tot i que la Revolució Francesa és un d'aquells mites intocables i beatificats. En tot cas, a la vida real, m'estimo més ensopegar-me amb un Danton faldiller i corrupte que amb un Robespierre, el dogmatisme purità és molt perillós.

Ja sóc grandeta i com li va passar als meus pares i als meus avis els canvis, inevitables en la vida, privada i pública, no em vénen de gust, el meu mal no vol soroll. Després les coses passen o no passen, ens afecten o no ens afecten, es millora o s'empitjora, això no es pot saber ni tan sols intuir. Amb això de l'independentisme uns ens volen dur a la terra promesa de la pàtria recuperada i d'altres a l'infern dels condemnats heretges. En tot cas a l'hora de la veritat les persones anònimes som joguines del temps i dels poders i de l'atzar i com va dir algú, sempre hi haurà un llibre d'història ben fet, aquí o allà, que podrà justificar totes les derrotes. I fins i tot magnificar i canonitzar les victòries o les suposades victòries. Ja és ben estrany que quan jo preguntava amb insistència a gent ficada en política d'esquerres, fa anys, perquè no s'incidia més per part dels partits en demanar un canvi urgent de la monarquia a la perduda i tan lloada i poc estudiada segona república, se'ns sortissin per la tangent o pels cerros de Úbeda, vaja.  Tot es fa a deshora i d'aquí plora la criatura. Ni tan sols s'han recuperat els plans d'estudi republicans, tan ben fets.

Per cert, els articles que menciono i molt més es poden trobar a la web Caffe Regio, no cal ser suscriptor de La Vanguardia, diari molt criticat però del qual sovint no convé prescindir a causa de les bones firmes que aplega pel fet que, segons diuen, paga bé. Ara m'ha vingut el cap que això va argumentar Joan Fuster quan li van recriminar que hagués marxat de l'Avui per anar a Can Godó. A veure si em fan una oferta.