CAMES PERIODÍSTIQUES, TACONS ALTÍSSIMS I PREGUNTES PUNYENTS

En un espai de temps relativament curt hem pogut veure i patir dues entrevistes fetes al president Artur Mas. Totes dues les hi han fet dames del periodisme de bon veure, vestides i maquillades com models fashion, cosa que sembla inevitable, talons altíssims, maquillatge i un bon tros de cuixa a l'aire. Totes dues entrevistes m'han fet patir, cadascuna a la seva manera, podríem dir que a la catalana i a la castellana. I això no ha estat pas pel tipus de preguntes ni per les respostes que Mas, cada dia amb més recursos dialèctics i escènics, ha donat o no ha donat. És l'estil televisiu allò que m'amoïna, la pressa, la insistència, la necessitat d'acabar la xerradeta amb algun titolar que mereixi comentaris i, se suposa, lloances a la periodista de culte. En tot cas, aquí també funciona allò de què val més que parlin de tu, ni que sigui malament. Ja he escrit manta vegades sobre el tipus d'entrevista del nostre temps, agressiva i apressada, de vegades fins i tot tallada per aquestes ximples anades i vingudes a la publicitat. Qui paga, mana. 

Queda encara algun periodista gat vell però són pocs i poques i alguns estan retirats o enretirats, de grat o per força. També hi ha avui periodistes joves més respectuosos amb els entrevistats, cosa que no vol dir que preguntin el que toca i el que no toca. Un bon exemple d'entrevistes respectuoses, pel meu gust, són les que fa la Lídia Heredia als matins de TV3, però en això tot són gustos i cadascú té les seves devocions. Les xarxes socials han lloat i bescantat les dues entrevistadores recents del president, tant per toves com per dures. Jo crec que han fet allò que han pogut i allò que saben fer i allò que, potser, els deixen fer. Un bon periodista no hauria de piconar l'entrevistat una i altra vegada per tal que es defineixi sobre algun tema. El bon periodista treu el suc de forma subtil i aconsegueix revelacions importants perquè l'entrevistat no s'adona de les seves males o bones intencions. En la història del periodisme modern hi ha casos així, en els quals un bon entrevistador ha aconseguit la indiscreció del polític de torn de forma amable i sense que aquest es posés, de forma visible o invisible, a la defensiva.

Aquest és l'estil del nostre temps, pel que sembla. Com és del nostre temps el que fa poc comentàvem a casa, aquesta mena de dèria en mostrar en pantalla moltes coses a la vegada. El dia de la firma podies veure en un requadret de la tele algú que expressava la seva opinió mentre en un requadret més gros ens mostraven imatges de la plaça de Sant Jaume, amb soroll i parlaments. Tot se sobreposava. Ahir mateix vaig passar pel costat de les Fonts de Montjuïc quan acabava la inefable cursa de la Mercè, els altaveus de la cursa anaven anunciant l'arribada dels participants amb música matxacona de fons, i les fonts també funcionaven amb musiqueta afegida, el garbuix i la barreja eren insuportables però no sembla que a ningú li fes fred ni calor. 

Una altra manca de respecte és tallar-nos els parlaments de qui sigui quan els abelleix, sobretot als de la tele, o superposar, per exemple, al parlament del senyor Mas en anglès, la traducció en directe per si som tan ximples que no sabem què diu.  Vaja, encara ho fessin per escrit... També resulta habitual que algú et vagi explicant allò que escoltes o veus de forma clara, no fos cas que no ens n'adonéssim. Això és habitual en temes esportius, fets de la vida social dels famosos i d'altres frivolitats però també passa en instants més seriosos. El silenci sembla un pecat inquietant. T'han de dir que, per exemple, determinada actriu llueix un bonic vestit vermell quan tu estàs veient perfectament el vestit vermell que porta.

Les periodistes educades i serioses, encara més si no són allò que en diuen guapetes, no fan una gran carrera, en general. Pel que fa a les dones em temo que han de ser relativament joves, de bon veure, primes i amb bones cames, a més a més. Amb els senyors es té una mica més de màniga ampla. Una molt bona professional com Sílvia Tarragona, bandejada fa anys d'algun programa nocturn de la ràdio sense que sabéssim ben bé el perquè, explicava en una ocasió les moltes coses que li havien passat en el camp professional a causa d'estar grassoneta. Hi ha molts misteris ocults en aquest camp, recordo quan Rosa Calaf havia de fer-se càrrec de TV3 i la cosa no va funcionar, tampoc no sé encara, al menys de forma oficial, el perquè. TV3 hauria pogut ser una cosa molt millor amb Calaf al capdavant durant una llarga temporada. Ja sé que els senyors periodistes també pateixen discriminacions i injustícies diverses però en el cas de les dames sempre s'hi afegeix de forma més contundent el tema de les al·lusions al físic, a l'edat, a l'aparença, al pes, i no pas al pes professional, ep.

Montserrat Roig explicava de tant en tant aquella anècdota que li va passar amb el carallot, pel que fa a molts aspectes personals que no literaris, Josep Pla, quan aquest li va comentar que amb unes cames tan maques per què es dedicava a escriure. Avui potser a aquelles que no tenen bones cames els deuen dir que com poden tenir la pretensió de dedicar-se a fer periodisme si són garrelles, aneu a saber.