Ahir el senyor Cuní va fer una breu entrevista al professor Joaquim Albareda, qui va matisar alguns dels mites diversos relacionats amb els fets del 1714, de forma breu, car tampoc no tenia gaire temps, ja sabem com va això de la tele, les coses serioses no es poden explicar a fons però després has d'entomar un munt de palla. Tot i que el senyor Albareda va ser moderat en les seves crítiques a les lectures que es fan d'aquella època i d'aquells fets, la inefable senyora Rahola va voler puntualitzar algunes coses i va sortir el tema de la novel·la Victus que ja ha deixat de ser una novel·la per esdevenir una mena de símbol narratiu mediàtic. No vull entrar en valoracions literàries i fins i tot hauré d'admetre que enmig de tanta narrativa de fullaraca com s'ha publicat, amb el rerefons d'aquells fets, Victus deu ser de lo milloret. Quan a algú li matiso les seves excel·lències, cosa perillosa en els temps que corren, sempre m'expliquen que aquest escriptor es va documentar durant dos anys. Bé, el senyor Albareda en porta més de trenta estudiant l'època i els fets i té llibres d'història publicats tant o més apassionants que qualsevol novel·la i, en tot cas, més objectius, profunds i realistes.
Hi ha produccions culturals que esdevenen símbols emblemàtics i per tant arriba un moment en el qual no es poden valorar de forma objectiva sense comptar amb el seu pes simbòlic. És com si jutgessin La Santa Espina, La Marsellesa, La Internacional o l'Himne oficial de les espanyes pels seus valors musicals, un impossible. Quan es commemora un fet històric sempre sorgeixen a tort i a dret llibres de narrativa que s'inspiren en aquell fet, va passar amb la Setmana Tràgica i continuarà passant. Una cosa és la literatura i el cinema i l'altra la història i la política, tot i que sovint es barregin les coses i s'instrumentalitzin, aquí i a les antípodes. Quan es va celebrar el segon centenari de la Revolució Francesa van ser molt mal vistes i fins i tot silenciades veus d'historiadors francesos que intentaven posar les coses a lloc i fer una lectura menys triomfalista de tot plegat. Quan més centralistes són els països més difícil els resulta bandejar aquests mites i entrar a fons en les biografies dels suposats herois, a Espanya ni tan sols no s'ha plantejat revisitar de forma pública quelcom tan tergiversat i dubtós com ara la suposada Reconquista.
També és recurrent caure en el revanxisme, ens van dir que era així però era justament a l'inrevés, és clar. Els herois érem nosaltres i no pas ells i qualsevol personatge hispànic té avui, segons determinada historiografia recreativa, arrels catalanes ocultes. No estic en contra de la novel·la històrica seriosa ni del cinema històric ben fet, ni una cosa ni l'altra demanen versemblança ni realisme, tot es pot inventar. Però és que en patim un gran empatx, com de novel·la negra, i les modes fan que surti de tot i més i molta fullaraca. Becket o l'honor de Déu va ser una molt bona pel·lícula, basada en una bona obra de teatre, però el tema històric que planteja s'ha d'agafar amb pinces, començant pel canvi en l'edat dels personatges. Ni l'obra teatral ni la pel·lícula pretenien explicar història sinó incidir en un conflicte de poders i en la lluita per la dignitat personal del protagonista.
La sèrie sobre l'emperador Claudi, de Graves, i el producte televisiu que se'n va derivar, eren molt dignes però els historiadors hi matisarien molts aspectes i, en tot cas, no podrem saber mai la realitat personal d'aquella gent, situada en un context molt diferent del nostre i amb una mentalitat que no podem copsar per raons òbvies. Tot i amb això, amb motiu del segon milenari d'August, hi ha qui em defensa encara algun aspecte sobre l'emperador i la seva família a partir de la sèrie televisiva. Graves es va documentar a fons i era un home instruït i un gran lector però crec que no volia fer història sinó explicar una mena de superació personal en un context complex, d'intrigues a dojo. A més a més aconsegueix qualitat literària i amenitat, cosa molt difícil, encara més en un llibre tan extens.
Assisteixo a debats i tertúlies sobre temes històrics a partir de lectures especialitzades, i de vegades tinc la sensació de que fins i tot la gent que compartim les lectures i els debats ens acabem quedant amb les nostres veritats. Si no ens acaba de fer el pes el que ha escrit l'historiador sempre hi ha explicacions, pot ser sionista, comunista, de dretes, ianqui irredempt o fins i tot tenir complex d'Edip. El fet és que els historiadors tampoc no poden ser mai neutrals del tot, és clar, i cal contrastar fonts, fonts serioses, és clar. Volem explicacions senzilles i entenedores a situacions complicades com complicada és la natura humana. Tot allò que no respon al nostre ideari no ho considerem ni ho volem considerar, com feien Cortázar o Sartre quan no volien assabentar-se dels pecats comunistes i com fa gent d'aquí quan no vol ni sentir parlar de coses com ara els camps de concentració republicans o dels pobres republicans estossinats a la Rússia idealitzada o perduts als Gulags. A les víctimes, en general, tant els fa que els estossinin uns i altres, és com quan algú creu que és pitjor un pederasta-capellà que un pederasta-monitor-d'esplai- d'idees progres, per a qui pateix l'abús la cosa no té matisos, els matisos els hi posen la nostra ideologia i les nostres creences.
Amb això del 1714 s'ha donat poca veu i poc protagonisme a gent com el professor Albareda i el seu equip. En aquest cas, pel que fa als actes organitzats al meu districte, no m'he implicat en el tema com vaig fer amb el de la Setmana Tràgica, a causa de l'excés símbolic i patriòtic que intuïa que hauríem d'entomar. Amb motiu del centenari de la Setmana Tràgica vaig escoltar moltes bestieses a conferències emeses per persones que no eren expertes en l'època ni en el context encara que fossin historiadors o periodistes mediàtics o amb un cert reconeixement. La història és una ciència -o el que sigui, que no ho sé- complicada. El passat és interpretable, explicat sovint per la poca gent que aleshores sabia una mica de lletra, i ens arriba a través dels vencedors però també dels vençuts amb ànim venjatiu o reivindicatiu. Sovint intenta conformar un present oportunista a la mida dels poders polítics vigents. El passat vol justificar el present i sovint en lloc de mirar aquest present i el possible futur ens fonamentem en el fang del pretèrit, sempre relliscós. Als manuals escolars d'ahir i d'avui he llegit moltes ximpleries i és que la història s'hauria de començar a estudiar en una edat amb un cert pòsit de maduresa, la veritat. En tot cas, per als interessats, aquí teniu l'enllaç a la breu entrevista fet al professor Albareda al programa d'ahir del senyor Cuní. Val més enciam que gana.
11 comentaris:
Tallo i adjunto aquesta frase:
"com fa gent d'aquí quan no vol ni sentir parlar de coses com ara els camps de concentració republicans o dels pobres republicans estossinats a la Rússia idealitzada o perduts als Gulags."
Sintetitza totalment el meu pensament.
Salut
Me gusta leerte con calma. después lo comento con mi señora, y a la noche ella, coge su aparatito personal que le regaló nuestro hijo y se conecta a tu página.
No es anti nada porque aún nacida en un pueblo hoy desaparecido de las montañas de Huesca, está criada aquí.
Habla perfectamente el catalán y lo lee con soltura.
Defiende siempre la postura de esta, su casa, pero escapa de los fanatismos que llevan a oscurecer todo aquello que toca.
Es evidente que este pueblo fue expoliado, evidente. Pero la historia nunca es tan fácil de explicar . No hay buenos en un lado y malos en el otro. Los hay en los dos lados.
Un placer leerte sin ambicionar nada más que un poco de claridad.
Yo, me he estudiado bajo el manto de Gibson, Vilar y Carr, he aprendido a huir de "de La Cierva". No me gustan las posturas partidistas y fanatizadas...ni los estómagos agradecidos.
Un patonas i una abraçada molt forta.
Tinguis salut
La Historia en determinados periodos es un patio vecinal de cotillas, donde cada persona , en no pocos casos, muestra su vision idealizada y partidista de la misma. A mi me gusta la Historia, los resortes, en muchos casos estupidos, que movieron a la gente, ¿Sabia alguien un año más tarde de empezada la I Guerra Mundial, porque luchaba? creo que no, se metieron o les metieron en una contienda y como decimos aqui "si dejas de dar pedales, te caes de la bici", ya tenemos enemigo y "leña al mono".
Sobre los hechos de 1.714, mostrarnos solo el contexto catalan sin comentar el escenario español y europeo, me parece, no quiero ser brusco, un poco "simplista y rebuscado".
Siempre cuando hablo de esto me viene a la cabeza una frase de Hamlet. "Cuantas veces con el semblante de la devocion y la apariencia de acciones piadosas, engañamos al diablo mismo"...
Siempre se habla de Felipe V, pero no de Carlos III y para mi este último fue el unico Borbon más o menos decente.
Sobre cosas que oido de este tema en Cataluña, no voy a repetirlas, consulta al oraculo "Cucurull", que tiene más delito porque en su caso, la ignorancia no es atenuante, sabe que esta mintiendo.
Con todo respeto, un saludo.
La història és la narracio novelada i interessada d'uns fets que no sabem com varen succeir. Es creen mites, falsos herois, llegendes i en tot aquest batibull es perd la realitat, la veritable secuencia dels fets.
Escoltes a molts i els republicans eren uns angeletes que no havien trencat mai ni un plat, i els feixistes uns sàdics i uns criminals, quan LA REALITAT ES QUE SI FA NO FUM UNS I ALTRES eren el que eren, bestiotes en guerra.
I això si tenim sort i es parla del tema. Hi ha parts de la història que s'han amagat o oblidat o modificat totalment dirigit per tal o qual estat. És evident que hi ha una lectura personalitzada de la història però, per a mi que m'agrada llegir dels que saben, he arribat a la conclusió que cal llegir-ne uns quants perquè ni els professionals escapen. Des d'aquest punt de vista no li atribuiria el nom de ciència. Aquí no es poden fer controls positius, negatius, blancs, presentar dades objectives. Aquí els bons fan hipòtesis i els normalets o dolents afirmen directament.
Bona Diada
Jordi, no hi ha cap grup humà, estat, nació, poble ni veïnat ni tan sols família que no amagui o canviï alguna cosa i de vegades no és per mala fe, les fonts sempre són dubtoses, i és el que dius, els 'bons' ni afirmen ni neguen, citen fonts i intenten tenir el cap fred.
La conformació de les identitats -de totes- sempre compta amb aquest instrument, la història reinventada.
Miquel, gràcies pel comentari, ja he escrit sovint sobre els límits i condicionants de la historia però és un tema fascinant i no queda més remei que tornar-hi, si fins i tot en la pròpia història a vegades ens 'reinventem'...
Miquel, gràcies pel comentari, ja he escrit sovint sobre els límits i condicionants de la historia però és un tema fascinant i no queda més remei que tornar-hi, si fins i tot en la pròpia història a vegades ens 'reinventem'...
Temujín, Carlos III fue un monarca moderno pero por desgracia su sucesor, sin la misma capacidad, se encontró con un entorno complicado y con un hijo poco recomendable y con Napoleón al lado, la historia hubiese podido ser muy distinta.
Sobre el tema, el profesor Albareda, que menciono, es un gran especialista y tiene libros muy objetivos que no por eso limitan el papel 'sufrido' por Catalunya en el conflicto.
Francesc, per desgràcia els humans som com som i com vaig llegir en una ocasió hi ha un grapadet de bons, un grapadet de dolents, uns quants covards i molts indiferents, en tots els contextos. Un altre tema és que la realitat no ens agrada i ens l'hem de reinventar una vegada i una altra, no és fàcil ser més o menys objectiu, en ocasions t'enemista amb gairebé tothom.
Al final, ens agradi o no, tot és literatura. La realitat depèn de l'actitud del lector. La gent, en general, es mou per emocions i li és ben igual si qui escriu és un escriptor o un historiador: troba el que hi busca. Hi poc esperit crític. I malgrat tot, la veritat també hi és a la ficció i a la història hi ha molt d'interessat. Només cal entendre que un personatge de ficció viu la seva realitat, que és tan autèntica com el millor dels assaigs: però el relat continua sent una ficció. I un assaig es desmunta en el moment que es contrasta amb les particularitats.
És així, Enric, i ens hem de situar en el dubte però m'empipa una mica que per demostrar-me alguna cosa em facin referència a obres de ficció-ficció, per molta ficció que hi hagi en el text d'un historiador sempre es troba en un altre nivell. És clar que es com tot, en ficció i en història hi ha textos bons, mediocres, dolents, doctrinaris...
Publica un comentari a l'entrada