PINA PELLICER, UNA ESTRELLA FUGAÇ AL CEL MEXICÀ

Ahir tenia la intenció d'anar a una associació del meu barri dedicada en gran part a la difusió de la cultura de Mèxic, tot i que fa activitats molt variades, entre les quals passis de cinema cada dilluns. Són sempre pel·lícules no comercialitzades a casa nostra, com en el cas de les de Pierre Etaix, que ja vaig comentar. Per diferents motius no hi vaig poder anar, se'm va fer tard i això que tenia moltes ganes de veure una antiga pel·lícula mexicana, Macario, entre d'altres motius pel fet que la protagonitzava la malaguanyada Pina Pellicer i perquè hi havia un cinefòrum en acabar. Però també pel fet que es tracta d'una pel·lícula singular, amb el rerefons de la mort per tot arreu i amb una atmosfera de conte meravellós i de por, al mateix temps. L'argument pertany al llibre d'un autor estrany i misteriós, Bruno Traven i sembla que aquest es va inspirar en un conte dels germans Grimm, però jo també recordo un vell llibre de rondalles catalanes on en vaig llegir una de semblant fa molts anys.

Pina Pellicer és tot un mite a Mèxic. Aquí, en general la coneixem més que res perquè va ser la parella de Marlon Brando a One-eyed Jacks, que aquí es va dir El rostro impenetrable. La seva mare de ficció era la gran Katy Jurado i el seu padrastre, el dolent de la pel·lícula però amb el seu cor tendre pel que fa a la família, Karl Malden. La pel·lícula no va tenir un gran èxit en el seu moment però després ha generat una mena de culte retrospectiu. 

Pellicer es va suïcidar als trenta anys, sembla que era una persona trista i depressiva. Com que el senyor Brando tenia debilitat per mexicanes, hawaianes, orientals i senyores en general, molta gent va relacionar la mort de Pellicer amb algun mal rotllo amb l'actor, cosa que jo mateixa vaig insinuar de forma malèvola i poc informada fa anys, en una entrada sobre la mort de Maria Schneider. Marlon Brando podia tenir molts pecats però la família de Pellicer ha desmentit sovint aquella història i ha insistit en el fet que fins i tot van ser bons amics.

A Pina Pellicer se le va comparar amb Audrey Hepburn, ja que sempre sembla que s'hagin de fer comparacions. A mi em fa pensar amb Pier Angeli, que també va morir de forma prematura i tràgica. Pertanyia a aquest tipus de noia poca cosa, fràgil, però amb una mirada expressiva i intensa que les càmeres sabien aprofitar molt bé. Macario  es pot veure online, a youtube, i resulta adient per aquestes dates.

Pina Pellicer pertanyia a una família d'una certa volada intel·lectual. Un seu oncle, Carlos Pellicer, va ser un poeta reconegut i valorat a Mèxic. Eren vuit germans, una de les germanes és actriu i una altra, Ana, escultora. Ana Pellicer ha estat també coautora d'una biografia de Pina, que es va publicar el 2006. La filmografia de l'actriu no és gaire extensa, Macario va ser la seva primera pel·lícula important i aquesta estranya història, tan mexicana, va ser nominada als óscars com a millor pel·lícula estrangera però va perdre davant del gran Bergman, que va guanyar amb El manantial de la doncella.

Pina Pellicer va treballar a Espanya, a les ordres de Rafael Gil, en una pel·lícula amb bons actors però amb un guió delirant, catòlic-integrista i caspós que procedia d'una novel·la d'Armando Palacio Valdés, Rogelia.  A Mèxic va fer algunes pel·lícules més, Días de otoño, El pecador. També va actuar a la televisió del seu país i a fora, com ara en algun capítol de L'hora d'Alfed Hitchcock. El pecador es va estrenar quan Pina Pellicer ja havia mort a causa d'una ingestió de medicaments i d'una depressió profunda.

Sorprèn comprovar les moltes webs i blogs on es poden trobar referències sobre l'actriu. Les morts tràgiques de gent jove i brillant acostumen a conformar mites duradors. No sabem què podia haver fet en el cinema, ara tindria vuitanta anys però sempre romandrà la seva imatge de tristor i de fragilitat juvenil en el nostre imaginari. Tot i que els mites cinematogràfics castigats per una mort prematura però que no són dels Estats Units, com és el cas de gent com Marilyn Monroe o James Dean, no siguin tan populars a nivell universal com d'altres ni generin tant merchandising, Pina Pellicer desvetlla encara moltes devocions nostàlgiques.