PROHIBICIONS INOPERANTS I TENDÈNCIES EDUCATIVES

Des que vaig començar a treballar en l'educació -primària, tot s'ha de dir- he anat veient com qualsevol novetat tecnològica era condemnada, d'entrada, pels poders escolars. Aquests dies llegeixo coses sobre això de no deixar entrar el mòbil a l'institut. El problema no és de mòbils ni d'estris diversos sinó del poc control que avui dia té el professorat sobre els alumnes. Se suposa que si les classes fossin interessants la gent no perdria el temps amb els invents diabòlics dels nostres complexos i contradictoris temps.

Fins i tot en l'època dels meus pares eren els llibres -segons quins- un gran perill que calia controlar i que distreia dels objectius seriosos de l'educació. Va passar si fa no fa amb el cinema. Després van ser molt dolentes la ràdio, la calculadora, els discos moderns, la televisió i els seus programes, els primers ordinadors, que creaven perilloses addiccions. Fins i tot, ai, la màquina d'escriure va estossinar l'art escolar de la cal·ligrafia. 

Expliquen que en temps remots, quan l'escriptura es va anar popularitzant, es creia que acabaria amb la memòria. I de fet, en part, així va ser, perquè els humans fem servir les nostres facultats quan les necessitem i no pas de forma generalitzada i en totes les circumstàncies. Les innovacions també han estat refusades en d'altres àmbits, les rentadores feien malbé la roba i les fregones amb pal no deixaven el trespol tan nét com calia. A la llarga, però, les modernitats interessants sempre triomfen fins i tot comptant amb el fet inevitable de què a cada bugada es perdi un llençol o un mocadoret. 

Hi ha també els educadors alternatius, alguns dels quals fora del camp de batalla i situats a l'estat major, tot s'ha de dir, que expliquen que els mòbils no s'ha de prohibir sinó que s'han d'utilitzar en favor de l'educació i dels currículums canònics. No sé què em fa més por, hores d'ara, mirant enrere sense ira però amb certa prevenció lligada a l'experiència, si la prohibició dels estris o la seva pedagogització. No hi ha hagut res més absurd que els jocs didàctis, que encara cuegen, ni tebeos més ximples que els dedicats a educar i adoctrinar amb un rostre amable i fins i tot divertit. 

És força evident que jugant s'aprèn però mai ens havíem adonat, fins fa quatre dies, com qui diu, de què coses com ara el parxís, l'oca o la loteria fossin jocs didàctics. El paradigma dels jocs didàctics deu haver estat el Monopoly. No entraré a fons en la condemna dels jocs suposadament violents, en l'època escolar, fins al punt d'haver canviat els vaixells que s'enfonsaven per floretes que es trobaven al bosc, mentre que més endavant s'ofereix al públic espigadet tot un gavadal de jocs electrònics de mata-degolla a dojo i pel·lícules amb violència a tones. La molta literatura suposadament experta que s'ha esmerçat i s'esmerça sobre jocs, joguines i llibres adients a cada edat, fa plorar per la seva ingènua inoperància happy flower.

De petit i de jove, per sort, tens molts recursos per transgredir, en el meu temps es llegien tebeos i llibres amagats sota el pupitre, àdhuc revistes verdes o de tafaneries, i també es feien recomptes i barates de cromos, dibuixets pocasoltes i picardiosos, es passaven missatges secrets sobre tota mena de coses i tafaneries, s'elaboraven xuletes innovadores  o s'esmorzava abans d'hora de forma secreta i culpable i amb riscos més grans que no pas els actuals. Quan jo era mestra jove, crèdula i dogmàtica, vaig fins i tot trencar de forma sàdica alguns cromos transgressors que interrompien les meves explicacions apassionants sobre coses com ara, entre d'altres, la síl·laba tònica, un dels temes clàssics de llengua, que s'amolla quan encara no s'és gaire capaç d'entendre'n la utilitat.

Fa uns dies vaig assistir, en una llibreria d'aquestes d'ocasió, on pots trobar llibres nous a preus tirats, a aquesta escena:

Una senyora grandeta, una iaia una mica més granada que no pas jo, va entrar i va preguntar a la dependenta:

-Teniu alguna cosa sobre els Jocs Olímpics?

-Oh, no ho sé, miri pels taulells...

-És que la meva néta ha de fer un treball sobre els Jocs Olímpics i ha de buscar bibliografia...

La dependenta, suposo que mare jove i resignada, amb treball precari, mal pagat i horari amb dificultats per conciliar-lo amb la vida familiar, va fer un posat irònic i va reblar el clau:

-Oh, els demanen cada cosa més rara, avui dia! Només fan que donar-nos feina als pares.

-Ah, sí -va afegir la iaia col·laboradora- i els diuen que no sigui buscat a internet, a sobre.

L'escola actual ha generat en molts casos una manera de fer que dóna excessiva feina als pares, mares, avis i coneguts, els quals han de col·laborar en temes com ara endegar una disfressa de pastanaga, cercar castanyes, fulles de la tardor, herbes remeieres o sardines per a observar-ne ganyes i tripes o cercar informació sobre coneixements diversos i surrealistes, no sempre a l'abast. Internet ho facilita gairebé tot, excepció feta de les castanyes i les sardines, i per tant, no pot ser bo. Ja sé que no tothom té aquesta mena de prevenció però fins i tot quan es permet cercar a internet la cosa genera un excés de despesa en tinta i impressora, la veritat. 

Caldria revisar a fons el tema i reflexionar sobre el fet que moltes coses s'han de fer a escola i a partir de l'escola i no marejar la família que prou feina té guanyant-se el pa de cada dia o buscant feina. Tot això ho veig així ara, ho admeto, i també he pecat i ja no sóc a temps de rectificar. Sobre els perills de les modernitats, és una batalla perduda i l'escola sempre ha anat un vagó per endarrere de la realitat, en general, com aquell enamorat de Brassens a qui sempre se li passava l'arròs encalçant la bella Marinette. Quan fèiem cursets de framework ja tothom feia servir el word, per exemple. Això si havíem aconseguit superar allò del bàsic i la tortuga informàtica del Logo.

Però, qui sap, potser també es necessari prohibir coses per tal que els afectats, infants i joves segurament immadurs però amb més espurnes mentals en actiu que els seus professors, puguin trobar la manera de transgredir les prohibicions fent servir l'enginy tecnològic en profit propi. Acabar fent treballs escolars amb aplicacions didàctiques del mòbil pot ser molt i molt pitjor. Mentrestant coses com ara la correspondència escolar, que serien tan fàcils i còmodes d'emprar, a nivell fins i tot mundial, són avui molt menys utilitzades que en els temps del freinetisme progre quan encara escrivíem, gairebé, a mà. Tinc la teoria de què si a nivell peninsular s'hagués utilitzat la correspondència entre escoles de tota la pell de brau avui les coses serien ben bé d'una altra manera. Potser faig volar coloms, ho admeto. Ser mestra té aquestes servituds ideològiques.