QUE SONIN TOTS ELS MÒBILS D'UNA VEGADA!

Les novetats tecnològiques sempre passen, durant la seva existència, una llarga temporada de condemna social fins que arriba un altre estri pecaminós i inquietant. Quan jo era jove l'esca del pecat era la televisió. En l'àmbit educatiu es va escriure i debatre molt sobre el tema: contemplació de la tele per part dels infants, nombre d'actes violents que es consumien i d'altres francesilles de consum pedagògic progressista. 

Com en tants àmbits de la vida social, una cosa és el que es diu i l'altra, allò que es fa o deixa fer a casa. Avui els perills socials rauen en el mòbil, un estri admirable, polivalent, imprescindible, que, com un ganivet de cuina, pot servir per pelar trumfes o per estossinar innocents. O això diuen i escriuen els experts, una espècie avui més nombrosa que els bolets en temps de pluja. Els debats sobre ús del mòbil a escoles i instituts, ara que ja els ordinadors no son objecte de desig metodològic, cada dia en fa escriure de més grosses.

Fa pocs dies una actriu veterana, Lola Herrera, es va empipar molt en escoltar un mòbil durant la representació del clàssic que li ha donat més prestigi, les Cinco horas con Mario. El públic va poder assenyalar la culpable, una senyora gran, qui, avergonyida, va abandonar la sala. No vull treure pes al pecat, però s'exagera molt amb això dels mòbils al teatre, als concerts. Entre els culpables hi ha els qui, com aquesta senyora, s'avergonyeixen i penedeixen i son condemnats al foc etern i l'ostracisme i els que fan la viu-viu i dissimulen, com si l'infractor fos el veí del costat. 

Fa alguns anys, crec que al Romea, ja abans de començar la representació i sense que ningú no hagués pecat, el director de l'obra va endegar una filípica hiperbòlica al respectable, sobre la manca de respecte criminal que representava això de què sonés el mòbil en algun moment. També al Romea, fa anys, Rosa Novell, ja malalta i cega, però amb un sentit de l'humor envejable, va ser qui va avisar la gent, insistint en què apaguéssim els estris del tot i no ens limitéssim a silenciar-los.

Crec que el gremi actoral hauria de tenir més corretxa, i n'hi ha que en tenen, i ironitzen, quan escolten el sorollet indiscret o tossir, un fet natural i de vegades impossible d'atura amb caramels de menta o eucaliptus, molt mal rebut pels purs i que a mi m'ha fet patir en cas d'encostipat o d'una certa al·lèrgia que tinc en els indrets tancats. Una solució seria poder sortir de la sala, però això no és fàcil ja que a llocs com alguns teatres i sales de concert, per poder fer calaix, la gent es troba d'allò més atapeïda i els passadissos son pocs i amb accés difícil, si no tens la sort d'haver pogut seure en un extrem.

A mi hi ha coses que em destorben més que això del mòbil puntual. Per exemple, el soroll i olor de les crispetes, que avui ja son habituals fins i tot als cinemes de culte i versió original. O l'excessiva calefacció o refrigeració, acompanyada, en aquest segon cas, del sorollet dels ventalls de les dames que no en tenen prou amb la fredor convencional i fan bategar els vanos sense manies. Hi ha fets empipadors que no semblen motivar la mateixa condemna. No em queixo mai de res, la veritat, no m'agrada discutir ni fer quedar malament ningú. I, encara més, et pots ensopegar amb algú que rebi malament el teu avís i t'endegui un moc.

Jo crec que hi ha gent que va a cercar infractors, als espectacles, a la cacera dels pecadors, per tal de poder-los renyar. Jo sempre tanco el mòbil però sóc molt despistada i, qui em pot assegurar que algun dia no em passi per alt i em soni en un moment inoportú? Tots som humans i febles. Pel que fa als teatres, avui els actors i actrius estan molt ben acostumats, ja no se sol anar a xiular una obra o a fer soroll per tal de boicotejar-la, com en el passat. Les obres suposadament escandaloses i provocadores no ens fan ni fu ni fa. Al cinema, malgrat tot, els seients acostumen a ser més còmodes, per cert. Però també he escoltat protestes absurdes, una vegada algú va fer callar unes dames xerraires quan encara no havia començat la pel·lícula i feien anuncis, per exemple.

Quan treballava havia dut en molts casos alumnat al teatre, una veritable creu del nostre temps, per al personal dedicat a l'educació obligatòria. Amb els petits no hi havia massa problema, les obres acostumaven a ser adients i ja se sap que les criatures menudes fan barrila. Però la franja adolescent acostuma a ser un calvari i més d'una vegada, davant de la remor i la xerrameca, alguna companyia havia aturat la representació i 'renyat' alumnes i professorat, en ocasions en un to que fregava l'histerisme. Malgrat això, les companyies recorren a jovent escolar i jubilats de centres cívics, que també xerren -xerrem- força, però amb la gent gran no s'hi veuen tant amb cor de renyar, els de la professió teatral. I és que el sector escolar i els casals d'avis i àvies ajuden a mantenir companyies, obres i teatres, és així.

Fa molts anys vaig llegir un article divertidíssim de Fernando Fernán Gómez sobre el tema dels grups escolars d'adolescents al teatre. Raonava sobre el fet de que aquest jovent, encara més en grup, estava per altres coses, més que no pas per escoltar el monòleg de l'Alcalde de Zalamea. Els grups, siguin de gent gran, de criatures, d'adolescents, afavoreixen l'anonimat de la gresca i coses que no fem quan anem d'un en un o de dos en dos queden diluïdes en el conjunt.

Crec que el tema dels mòbils i el teatre no ha estat, encara, aprofitat com caldria pel mateix teatre. Si grups com La Cubana primigènia existissin avui, segurament haurien pensat en una mena de performance en la qual una companyia, en representar una obra seriosa, comencés a sentir mòbils a la sala. Això podria generar tot un seguit de divertides anècdotes i de situacions hilarants, que ja em puc imaginar i que em fan riure tot i que siguin, encara, inexistents. Directors de cinema com el malauradament desaparegut aquests dies, Cuerda, amb afició al surrealisme, també tindrien tema, amb aquesta mena de coses.

Un altre aspecte és el de les fotografies, prohibides en general però que cada dia son més tolerades a causa de la impossibilitat de control. Abans als museus i exposicions et prohibien fer fotos i ara tothom retrata i no sé pas què retraten ni que en fan, de tants retrats. En un espectacle musical divertit que vaig veure fa un temps s'avisava al públic de què podien fer tantes fotos com volguessin i penjar-les a la xarxa, per tal de fer propaganda de l'espectacle.

Quan jo era petita, un indret on els sorolls eren habituals però mal vistos era la missa del diumenge, tothom tossia, les criatures ploraven, coses així. I de vegades els capellans o els devots ortodoxos també s'emprenyaven. En aquesta mena de situacions, com en tantes altres, funcionaria bé allò de què qui sigui lliure de pecat que llenci la primera pedra.  Però la nostra autoestima exagerada fa que pensem que estem lliures de pecat en tot moment. A mi no em passa mai, això, t'asseguren els indignats.

Tinc amigues i amics que condemnen sense dret al perdó això dels mòbils inoportuns però que, si t'acompanyen al cinema, no paren de fer-te comentaris pocasoltes quan no toca. Per això, avui, gairebé m'agrada més anar sola a teatres, concerts, cinemes o museus. En tot cas, si em sona el mòbil o m'agafa la tos, la decisió i la vergonya seran només meves i no afectaran els coneguts de la colla.

TENDÈNCIES TELEFÒNIQUES ACTUALS

Quan et vas fent gran t'adones que sempre hi ha algun estri o costum nou que és l'esca del pecat. La novetat genera reticències i acudits xarons, m'acabo d'ensopegar amb aquestes dues versions del mateix chiste pocasolta, no sé quin deu ser l'original i quin el plagi.

L'iphone és avui la víctima de les condemnes a l'entorn de les novetats. Se suposa que la gent mira el telèfon i no es comunica com si abans es comuniquessin gaire quan, de fet, eren habituals els acudits en els quals el marit i la dona no es deien res mentre menjaven o ell llegia el diari sense fer cap mena de cas a la senyora.

Quan jo era petita hi havia escriptors que, per la ràdio, acostumaven a lloar les virtuts del teatre per sobre de les del cine, un art vulgar, o que recordaven als lletraferits que no hi havia res com el contacte artesanal amb la ploma estilogràfica, per damunt de l'encara minoritària màquina d'escriure. La ràdio també va tenir els seus detractators, sobretot, per exemple, les novel·les o serials, és clar.

La rentadora deixava la roba poc acurada, el mateix va passar amb els rentaplats. Malgrat aquelles crítiques tothom va acabar per comprar-ne, ni que fos a terminis. Les màquines d'escriure elèctriques van durar poc i van venir els ordinadors, encara sense internet. Recordo, de fa anys, un debat entre Espinàs-màquina d'escriure i Calders-ordinador.

La televisió també va patir les condemnes dels conservadors, la gent no es comunicava a l'hora de dinar, feien xaronades, coses violentes, s'havia de limitar-ne el consum a les criatures. Hi havia qui rumbejava de progre explicant que no tenia ni cotxe ni tele, aconseguir una masia abandonada a pagès, sense aigua ni llum, era el súmmum del romanticisme.

Una vegada, devia tenir uns disset anys, vaig fer de monitora de colonies sense títol, aleshores no te'l demanaven per a aquesta mena de coses. El cap de les colònies era un capellà pintoresc que ens amollava discursos sobre el nen d'abans de la televisió i el de després, molt malmès a causa dels pecats que generava l'estri.

Un pedagog conegut va sortir una vegada al diari ensenyant un enginy que tenia a casa, una tele amb persianeta, persianeta que tan sols s'aixecava de tant en tant i potser per veure documentals culturals, no ho sé.

Un estri mol sacralitzat és el llibre i, sobretot, el llibre de paper, és clar. No importa que el contingut del llibre sigui lamentable, llegir és bo per se. Fa uns dies llegia al feisbuc que havien fet un estudi i qui llegia tenia més esperança de vida, em va semblar surrealista.

Els tebeos tambe tenien molts detractors, ara són objectes gairebé de culte. Era millor un llibre i per defensar el tebeo es van inventar un anunci que deia que on hi havia un tebeo hi hauria un llibre, cosa ben dubtosa. Els amants dels còmics van contraatacar fent-ne un altre que deia que allà on hi havia un tebeo hi hauria un altre tebeo.

Hi ha qui encara em recorda que per internet corre molta palla i que no et pots fiar de res però resulta que un passeig per les enciclopèdies tradicionals, entre les quals 'la nostra', fa que topis amb un munt d'errades i refregits de tota mena. Però encara hi ha qui pensa que per fer un llibre 's'ho pensen més'.

Aquestes condemnes provoquen estudis, sorgeixen experts, són una font de noves professions d'aquestes que remenen fum. Fa anys algú es va entretenir en comptar el nombre de crims i violències que s'aplegaven en una estona de televisió, crec que aquests recomptes han anat de baixa. Considerant les moltes sèries de crims diversos que ens fan a l'estiu, repetint capítols sense manies, segur que les xifres es dispararien.

Conèixer algú per internet era un gran perill. A una companya de feina li vaig comentar una vegada si era més de fiar la gent que coneixies en un ball o al cinema i em va dir que a aquests 'els veies' com si veient algú ja sabéssim, per alguna estranya connexió mental, si és de fiar, sense pensar en què molts crims els ha perpetrat gent coneguda, més aviat i oblidant allò tan bonic de la pobra Blanche de Tenesse Williams que explica que sempre ha confiat en la bondat dels desconeguts.

Avui l'objecte de penjament principal és el mòbil, aquest mòbil màgic amb el qual pots fer gairebé de tot. Se suposa que si mires el mòbil no et comuniques, no llegeixes, t'aïlles i coses així, quan sovint és ben bé el contrari tot i que per més que demostris amb proves a qui sigui que amb el telèfon llegeixes el diari del dia i fins i tot a Proust, el tòpic sempre guanya a l'evidència. El mòbil modern evita moltes discusions llargues i inútils, car les coses es poden comprovar in situ, cosa que destarota els set-ciències, sotmesos al judici inexorable de les wikipèdies en línia.

Fa uns dies per la tele tornaven a piconar amb el tema, explicaven que hi ha gent que per vacances fa dieta digital i prescindeix del mòbil o en limita la suposada dependència perillosa. Com que dir que ho fas, encara que no sigui cert, fa progre, molta gent deia que en prescindia, més o menys, fins que una senyora sincera va declarar que era ben bé al contrari, que el feia servir més que mai enviant fotografies a la família, missatges als fills i tafanejant per la xarxa.

Els objectes són com els déus, i admeto que sóc una descreguda, els creem nosaltres i després els donem la culpa de tots els mals que també fem nosaltres. L'incomunicat silenciós o raret  ho serà amb telèfon o sense i el xerraire sociable augmentarà les seves possibilitats de fer colla amb un mòbil a la mà. 

Ara també tenim les tauletes i les criatures tot just comencen a caminar que ja saben buscar les peppes pig i coses semblants, això també preocupa pares i educadors d'aquests una mica carques i seriosos, amb tendència a limitar d'alguna manera l'exploració temàtica dels parvulets. En el fons jo crec que hi ha una certa enveja en comprovar que una criatura fa anar un aparell amb una seguretat i un interès que supera el dels adults. 

Qualsevol dia sortirà una cosa nova a la qual poder culpar de les nostres mancances i febleses i els mòbils d'avui seran un record sacralitzat, arqueologia industrial, evocaran uns temps que creurem més feliços i ens en faran reproduccions vintage per a gaudi de la nostra melangia, això si som vius. Que ja ho deien, en aquella sarsuela, hoy las ciencias adelantan que es una barbaridad...

MÒBILS AL TEATRE: CONTRA IRA, PACIÈNCIA

Fa molts anys, a mitjans dels seixanta, va tenir molt d'èxit un llibret de Fernando Díaz-Plaja que s'ha anat reeditant, El español y los siete pecados capitales. Ara això de ser espanyol té poca requesta i potser se n'hauria d'escriure un altre sobre els pecats capitals dels catalans, o potser s'ha escrit i tot, qui sap. El llibre va generar imitacions i seqüel·les, com sol passar. L'autor, home cosmopolita i de gran cultura, en va dedicar un de semblant als francesos i un altre als uruguaians, ja que coneixia molt bé aquests països i a l'Uruguay és on va morir.

Un dels pecats capitals és la ira i amb un dels exemples inclosos en el llibre em vaig identificar temps després ja que vaig viure un cas semblant. Algú té un problema amb un altre cotxe, els dos cotxes s'aturen i es dos conductors surten decidits a dir-se de tot i més però aleshores s'adonen que es coneixen i la ira desfermada es converteix en alegria i companyonia. A nosaltres ens va passar això en una ocasió, al sortir del cotxe resulta que a l'altre hi anaven uns meus cosins i ja ens vam oblidar del motiu de l'empipada automobilística, no vam tenir cap interès en esbrinar qui era el culpable i ens en vam anar plegats a fer la cervesa.

Un dels objectes que avui genera més esclats d'ira és el mòbil, aquest mòbil que ens hem oblidat d'apagar bé, que mai no acabem de saber com funciona i que sona en un moment crític, en una xerrada, al teatre, al concert, al cinema, a l'església. Un precedent del so indiscret dels mòbils ha estat la tos, irritant a voltes, de vegades controlable i d'altres no. 

Fa pocs mesos vaig anar a un sopar oficial de les entitats del barri on s'atorgaven uns premis, tots ens coneixíem, més o menys. A l'hora d'un dels inevitables discursos, a un amic que seia a la meva taula se li va engegar l'aparell, es va posar nerviós, va creure que l'havia parat però al cap de poc temps li va tornar a sonar. Com que era un sopar amb coneguts la majoria de la gent s'ho va prendre molt bé, en broma, més aviat es va riure de la facècia ja que la situació era ben bé com un gag d'aquells que aprofitava Míster Been. Però estic segura que si el meu amic s'hagués trobat en un altre lloc i el telèfon no hagués estat el seu hauria reaccionat de forma condemnatòria i ofesa.

Quan el mòbil inoportú sona entre desconeguts es genera un excés d'ira massiva.  La persona afectada, assenyalada i contemplada pels assistents, es posa nerviosa i encara és més incapaç d'aturar el desastre. Els actors i directors de teatre, en general, són molt poc pacients amb el tema. Identifiquen de forma apocalíptica la situació amb una manca absoluta de respecte i de vegades he escoltat com ja d'entrada, abans de l'inici de l'obra, dediquen tota mena de penjaments previs als possibles pecadors.

Abans d'ahir vaig anar al teatre i dues o tres persones van caure en pecat. La reacció del públic i dels actors va ser desproporcionada i mancada d'aquesta ironia que havia estat virtut nacional i que avui s'ha convertit en broma grollera o en sarcasme poca-solta. Al cinema hi ha més foscor i es passa més desapercebut, al menys ningú des de l'escenari et pot posar més en evidència, però al teatre la cosa es complica. Una coneguda meva que no calla mai, ni al cinema ni al teatre, en una altra ocasió, en sentir al darrera un telèfon també va mirar malament el culpable i va afegir un desagradable, que no saben anar pel món?

Avui tothom porta mòbil al damunt i és fàcil que quan hi ha molta gent algun despistat o despistada es trobi en aquesta mena de compromís. Crec que cal ser tolerant i deixar que l'apagui o que surti de la sala per poder-lo apagar amb tranquil·litat, sense fer del tema un drama, la veritat. A mi hi ha coses que em molesten més com ara, al cinema, l'olor de les crispetes o el sorollet dels caramels desembolicant-se, caramels destinats, precisament a evitar o fer minvar la tosseta.

Si jo fos directora de teatre, durant alguna representació escamparia per la sala i per sorpresa un munt d'actors camuflats als quals se'ls engeguessin els mòbils de tant en tant, seria un efecte molt divertit, trobo. Potser algun dia es farà, car s'han fet coses semblants en ocasions. A l'inici de les obres sempre et diuen també que no es poden fer fotos però en un espectacle que vaig veure fa algun temps un dels actors va explicar al públic que podia fer totes les fotos que volgués i que les pengés a la xarxa, per tal de fer publicitat de l'obra.

A mi em diverteix de forma perversa que els actors s'empipin, no puc fer-hi més. Més enllà del so dels mòbils, quan anava a veure obres de teatre amb escolars una mica grandets, en aquestes sessions on les escoles omplen la sala i gràcies a les quals molts muntatges alimenticis es mantenen temps i temps en les cartelleres, m'havia trobat amb emprenyades que fins i tot havien propiciat que els actors i el director aturessin la representació i ens amenacessin, també als professors, quan molts de nosaltres érem innocents, amb no acabar la funció. Allò sempre em va semblar teatre dins del teatre, com una mena de performance inesperada i que avui, en la distància temporal, em sembla divertida.

Molta gent amb alta autoestima que s'ha dedicat a l'educació d'infants i d'adolescents, sobretot d'adolescents, t'assegura que els seus alumnes es comporten d'allò més bé en els teatres i museus però la realitat que he copsat no és ben bé aquesta, hi ha de tot i també depèn de l'interès que desvetlli la representació o l'activitat. Avui es pressiona el professorat perquè es passi mitja setmana al carrer, als teatres i als museus, però després hi ha poca corretja a l'hora d'aguantar el capteniment de personetes en edat moguda i amb les hormones en desenvolupament intensiu.

En una ocasió vaig llegir un article excel·lent del gran Fernando Fernán Gómez sobre el tema, criticava la tendència a això d'anar en grup escolar al teatre ja que havia patit en més d'una ocasió situacions d'aquest tipus. Recordo que deia, més o menys, que voler que un noiet escolti el monòleg de L'Alcalde de Zalamea amb atenció quan la seva primera intenció és poder fer manetes amb la nena del costat, era impossible. Vaig riure molt amb aquell article, era sincer i defugia la voladura de coloms que es fa sovint sobre l'interès escolar col·lectiu vers l'art de Talia. 

Anar en grup afavoreix el soroll, se la carreguen els escolars però els grups nombrosos de gent gran també fan de les seves. Una vegada era al Museu de la Ciència amb l'escola i van desembarcar uns autocars de jubilats comarcals. Allò va semblar la fi del món, apartaven les criatures sense manies i xerraven sense aturador i en veu alta, però amb la gent gran no s'hi veuen tant amb cor, les coses com siguin.

Els actors i directors han de tenir molta paciència, que és la virtut que s'oposa a la ira, i pensar que aquestes coses dels mòbils indiscrets són humanes, errades, despistes, relliscades de tantes com els humans fem al llarg de la vida, sense grans conseqüències. Potser a ells, en algun moment, quan vagin a veure els companys de professió, també se'ls dispararà el mòbil pel fet que estaran pendents de la trucada d'algú que  els pugui contractar, qui sap. La majoria de gent no va al teatre pensant que farà sonar el mòbil per tal de fer la punyeta als de l'escenari, la veritat.

Tot i que fer sonar el mòbil de forma col·lectiva seria una bona manera de protestar en ocasions a causa de la mediocre qualitat de l'obra o d'una actuació deficient dels actors. En d'altres temps eren molt més freqüents els xiulets, les protestes, les picades de  peu o els crits en contra d'un autor, d'un text. De vegades la competència subvencionava les protestes i això havia fet fracassar moltes coses de forma malèvola. 

Avui el públic de teatre és, en general, pacient, s'ho empassa tot en silenci per avorrit que sigui, la veritat. També les crítiques són pietoses pel fet que és freqüent que tothom es conegui, en aquest món cultural nostrat, i no saps mai de qui t'hauràs de refiar. Per això paga la pena que els de la faràndula no es prenguin massa seriosament aquestes musiquetes del nostre temps i facin com qui sent ploure. I és que avui el mòbil, segons per a qui, sembla ben bé un estri del dimoni, com ha passat amb d'altres novetats que ja són història o arqueologia industrial. Escolto dir tantes bestieses sobre mòbils, internet, xarxes socials i la resta que de vegades penso que provenen d'un altre món, el de la nostàlgia romàntica idealitzada de forma enganyosa. Acabo aquí, que em truquen.

PROHIBICIONS INOPERANTS I TENDÈNCIES EDUCATIVES

Des que vaig començar a treballar en l'educació -primària, tot s'ha de dir- he anat veient com qualsevol novetat tecnològica era condemnada, d'entrada, pels poders escolars. Aquests dies llegeixo coses sobre això de no deixar entrar el mòbil a l'institut. El problema no és de mòbils ni d'estris diversos sinó del poc control que avui dia té el professorat sobre els alumnes. Se suposa que si les classes fossin interessants la gent no perdria el temps amb els invents diabòlics dels nostres complexos i contradictoris temps.

Fins i tot en l'època dels meus pares eren els llibres -segons quins- un gran perill que calia controlar i que distreia dels objectius seriosos de l'educació. Va passar si fa no fa amb el cinema. Després van ser molt dolentes la ràdio, la calculadora, els discos moderns, la televisió i els seus programes, els primers ordinadors, que creaven perilloses addiccions. Fins i tot, ai, la màquina d'escriure va estossinar l'art escolar de la cal·ligrafia. 

Expliquen que en temps remots, quan l'escriptura es va anar popularitzant, es creia que acabaria amb la memòria. I de fet, en part, així va ser, perquè els humans fem servir les nostres facultats quan les necessitem i no pas de forma generalitzada i en totes les circumstàncies. Les innovacions també han estat refusades en d'altres àmbits, les rentadores feien malbé la roba i les fregones amb pal no deixaven el trespol tan nét com calia. A la llarga, però, les modernitats interessants sempre triomfen fins i tot comptant amb el fet inevitable de què a cada bugada es perdi un llençol o un mocadoret. 

Hi ha també els educadors alternatius, alguns dels quals fora del camp de batalla i situats a l'estat major, tot s'ha de dir, que expliquen que els mòbils no s'ha de prohibir sinó que s'han d'utilitzar en favor de l'educació i dels currículums canònics. No sé què em fa més por, hores d'ara, mirant enrere sense ira però amb certa prevenció lligada a l'experiència, si la prohibició dels estris o la seva pedagogització. No hi ha hagut res més absurd que els jocs didàctis, que encara cuegen, ni tebeos més ximples que els dedicats a educar i adoctrinar amb un rostre amable i fins i tot divertit. 

És força evident que jugant s'aprèn però mai ens havíem adonat, fins fa quatre dies, com qui diu, de què coses com ara el parxís, l'oca o la loteria fossin jocs didàctics. El paradigma dels jocs didàctics deu haver estat el Monopoly. No entraré a fons en la condemna dels jocs suposadament violents, en l'època escolar, fins al punt d'haver canviat els vaixells que s'enfonsaven per floretes que es trobaven al bosc, mentre que més endavant s'ofereix al públic espigadet tot un gavadal de jocs electrònics de mata-degolla a dojo i pel·lícules amb violència a tones. La molta literatura suposadament experta que s'ha esmerçat i s'esmerça sobre jocs, joguines i llibres adients a cada edat, fa plorar per la seva ingènua inoperància happy flower.

De petit i de jove, per sort, tens molts recursos per transgredir, en el meu temps es llegien tebeos i llibres amagats sota el pupitre, àdhuc revistes verdes o de tafaneries, i també es feien recomptes i barates de cromos, dibuixets pocasoltes i picardiosos, es passaven missatges secrets sobre tota mena de coses i tafaneries, s'elaboraven xuletes innovadores  o s'esmorzava abans d'hora de forma secreta i culpable i amb riscos més grans que no pas els actuals. Quan jo era mestra jove, crèdula i dogmàtica, vaig fins i tot trencar de forma sàdica alguns cromos transgressors que interrompien les meves explicacions apassionants sobre coses com ara, entre d'altres, la síl·laba tònica, un dels temes clàssics de llengua, que s'amolla quan encara no s'és gaire capaç d'entendre'n la utilitat.

Fa uns dies vaig assistir, en una llibreria d'aquestes d'ocasió, on pots trobar llibres nous a preus tirats, a aquesta escena:

Una senyora grandeta, una iaia una mica més granada que no pas jo, va entrar i va preguntar a la dependenta:

-Teniu alguna cosa sobre els Jocs Olímpics?

-Oh, no ho sé, miri pels taulells...

-És que la meva néta ha de fer un treball sobre els Jocs Olímpics i ha de buscar bibliografia...

La dependenta, suposo que mare jove i resignada, amb treball precari, mal pagat i horari amb dificultats per conciliar-lo amb la vida familiar, va fer un posat irònic i va reblar el clau:

-Oh, els demanen cada cosa més rara, avui dia! Només fan que donar-nos feina als pares.

-Ah, sí -va afegir la iaia col·laboradora- i els diuen que no sigui buscat a internet, a sobre.

L'escola actual ha generat en molts casos una manera de fer que dóna excessiva feina als pares, mares, avis i coneguts, els quals han de col·laborar en temes com ara endegar una disfressa de pastanaga, cercar castanyes, fulles de la tardor, herbes remeieres o sardines per a observar-ne ganyes i tripes o cercar informació sobre coneixements diversos i surrealistes, no sempre a l'abast. Internet ho facilita gairebé tot, excepció feta de les castanyes i les sardines, i per tant, no pot ser bo. Ja sé que no tothom té aquesta mena de prevenció però fins i tot quan es permet cercar a internet la cosa genera un excés de despesa en tinta i impressora, la veritat. 

Caldria revisar a fons el tema i reflexionar sobre el fet que moltes coses s'han de fer a escola i a partir de l'escola i no marejar la família que prou feina té guanyant-se el pa de cada dia o buscant feina. Tot això ho veig així ara, ho admeto, i també he pecat i ja no sóc a temps de rectificar. Sobre els perills de les modernitats, és una batalla perduda i l'escola sempre ha anat un vagó per endarrere de la realitat, en general, com aquell enamorat de Brassens a qui sempre se li passava l'arròs encalçant la bella Marinette. Quan fèiem cursets de framework ja tothom feia servir el word, per exemple. Això si havíem aconseguit superar allò del bàsic i la tortuga informàtica del Logo.

Però, qui sap, potser també es necessari prohibir coses per tal que els afectats, infants i joves segurament immadurs però amb més espurnes mentals en actiu que els seus professors, puguin trobar la manera de transgredir les prohibicions fent servir l'enginy tecnològic en profit propi. Acabar fent treballs escolars amb aplicacions didàctiques del mòbil pot ser molt i molt pitjor. Mentrestant coses com ara la correspondència escolar, que serien tan fàcils i còmodes d'emprar, a nivell fins i tot mundial, són avui molt menys utilitzades que en els temps del freinetisme progre quan encara escrivíem, gairebé, a mà. Tinc la teoria de què si a nivell peninsular s'hagués utilitzat la correspondència entre escoles de tota la pell de brau avui les coses serien ben bé d'una altra manera. Potser faig volar coloms, ho admeto. Ser mestra té aquestes servituds ideològiques.