27.11.14

PROHIBICIONS INOPERANTS I TENDÈNCIES EDUCATIVES


Des que vaig començar a treballar en l'educació -primària, tot s'ha de dir- he anat veient com qualsevol novetat tecnològica era condemnada, d'entrada, pels poders escolars. Aquests dies llegeixo coses sobre això de no deixar entrar el mòbil a l'institut. El problema no és de mòbils ni d'estris diversos sinó del poc control que avui dia té el professorat sobre els alumnes. Se suposa que si les classes fossin interessants la gent no perdria el temps amb els invents diabòlics dels nostres complexos i contradictoris temps.

Fins i tot en l'època dels meus pares eren els llibres -segons quins- un gran perill que calia controlar i que distreia dels objectius seriosos de l'educació. Va passar si fa no fa amb el cinema. Després van ser molt dolentes la ràdio, la calculadora, els discos moderns, la televisió i els seus programes, els primers ordinadors, que creaven perilloses addiccions. Fins i tot, ai, la màquina d'escriure va estossinar l'art escolar de la cal·ligrafia. 

Expliquen que en temps remots, quan l'escriptura es va anar popularitzant, es creia que acabaria amb la memòria. I de fet, en part, així va ser, perquè els humans fem servir les nostres facultats quan les necessitem i no pas de forma generalitzada i en totes les circumstàncies. Les innovacions també han estat refusades en d'altres àmbits, les rentadores feien malbé la roba i les fregones amb pal no deixaven el trespol tan nét com calia. A la llarga, però, les modernitats interessants sempre triomfen fins i tot comptant amb el fet inevitable de què a cada bugada es perdi un llençol o un mocadoret. 

Hi ha també els educadors alternatius, alguns dels quals fora del camp de batalla i situats a l'estat major, tot s'ha de dir, que expliquen que els mòbils no s'ha de prohibir sinó que s'han d'utilitzar en favor de l'educació i dels currículums canònics. No sé què em fa més por, hores d'ara, mirant enrere sense ira però amb certa prevenció lligada a l'experiència, si la prohibició dels estris o la seva pedagogització. No hi ha hagut res més absurd que els jocs didàctis, que encara cuegen, ni tebeos més ximples que els dedicats a educar i adoctrinar amb un rostre amable i fins i tot divertit. 

És força evident que jugant s'aprèn però mai ens havíem adonat, fins fa quatre dies, com qui diu, de què coses com ara el parxís, l'oca o la loteria fossin jocs didàctics. El paradigma dels jocs didàctics deu haver estat el Monopoly. No entraré a fons en la condemna dels jocs suposadament violents, en l'època escolar, fins al punt d'haver canviat els vaixells que s'enfonsaven per floretes que es trobaven al bosc, mentre que més endavant s'ofereix al públic espigadet tot un gavadal de jocs electrònics de mata-degolla a dojo i pel·lícules amb violència a tones. La molta literatura suposadament experta que s'ha esmerçat i s'esmerça sobre jocs, joguines i llibres adients a cada edat, fa plorar per la seva ingènua inoperància happy flower.

De petit i de jove, per sort, tens molts recursos per transgredir, en el meu temps es llegien tebeos i llibres amagats sota el pupitre, àdhuc revistes verdes o de tafaneries, i també es feien recomptes i barates de cromos, dibuixets pocasoltes i picardiosos, es passaven missatges secrets sobre tota mena de coses i tafaneries, s'elaboraven xuletes innovadores  o s'esmorzava abans d'hora de forma secreta i culpable i amb riscos més grans que no pas els actuals. Quan jo era mestra jove, crèdula i dogmàtica, vaig fins i tot trencar de forma sàdica alguns cromos transgressors que interrompien les meves explicacions apassionants sobre coses com ara, entre d'altres, la síl·laba tònica, un dels temes clàssics de llengua, que s'amolla quan encara no s'és gaire capaç d'entendre'n la utilitat.

Fa uns dies vaig assistir, en una llibreria d'aquestes d'ocasió, on pots trobar llibres nous a preus tirats, a aquesta escena:

Una senyora grandeta, una iaia una mica més granada que no pas jo, va entrar i va preguntar a la dependenta:
-Teniu alguna cosa sobre els Jocs Olímpics?
-Oh, no ho sé, miri pels taulells...
-És que la meva néta ha de fer un treball sobre els Jocs Olímpics i ha de buscar bibliografia...
La dependenta, suposo que mare jove i resignada, amb treball precari, mal pagat i horari amb dificultats per conciliar-lo amb la vida familiar, va fer un posat irònic i va reblar el clau:
-Oh, els demanen cada cosa més rara, avui dia! Només fan que donar-nos feina als pares.
-Ah, sí -va afegir la iaia col·laboradora- i els diuen que no sigui buscat a internet, a sobre.
L'escola actual ha generat en molts casos una manera de fer que dóna excessiva feina als pares, mares, avis i coneguts, els quals han de col·laborar en temes com ara endegar una disfressa de pastanaga, cercar castanyes, fulles de la tardor, herbes remeieres o sardines per a observar-ne ganyes i tripes o cercar informació sobre coneixements diversos i surrealistes, no sempre a l'abast. Internet ho facilita gairebé tot, excepció feta de les castanyes i les sardines, i per tant, no pot ser bo. Ja sé que no tothom té aquesta mena de prevenció però fins i tot quan es permet cercar a internet la cosa genera un excés de despesa en tinta i impressora, la veritat. 
Caldria revisar a fons el tema i reflexionar sobre el fet que moltes coses s'han de fer a escola i a partir de l'escola i no marejar la família que prou feina té guanyant-se el pa de cada dia o buscant feina. Tot això ho veig així ara, ho admeto, i també he pecat i ja no sóc a temps de rectificar. Sobre els perills de les modernitats, és una batalla perduda i l'escola sempre ha anat un vagó per endarrere de la realitat, en general, com aquell enamorat de Brassens a qui sempre se li passava l'arròs encalçant la bella Marinette. Quan fèiem cursets de framework ja tothom feia servir el word, per exemple. Això si havíem aconseguit superar allò del bàsic i la tortuga informàtica del Logo.

Però, qui sap, potser també es necessari prohibir coses per tal que els afectats, infants i joves segurament immadurs però amb més espurnes mentals en actiu que els seus professors, puguin trobar la manera de transgredir les prohibicions fent servir l'enginy tecnològic en profit propi. Acabar fent treballs escolars amb aplicacions didàctiques del mòbil pot ser molt i molt pitjor. Mentrestant coses com ara la correspondència escolar, que serien tan fàcils i còmodes d'emprar, a nivell fins i tot mundial, són avui molt menys utilitzades que en els temps del freinetisme progre quan encara escrivíem, gairebé, a mà. Tinc la teoria de què si a nivell peninsular s'hagués utilitzat la correspondència entre escoles de tota la pell de brau avui les coses serien ben bé d'una altra manera. Potser faig volar coloms, ho admeto. Ser mestra té aquestes servituds ideològiques.


9 comentaris:

Tot Barcelona ha dit...

Tinc la teoria de què si a nivell peninsular s'hagués utilitzat la correspondència entre escoles de tota la pell de brau avui les coses serien ben bé d'una altra manera..."

Posiblement aquesta sigui una bona teoría, al igual sería ilustratiu i pedagógic.
Salut

Júlia ha dit...

Miquel, un recurs fàcil i barat amb el qual s'aprèn geografia, història, llengua i, sobretot, humanitat.

Francesc Puigcarbó ha dit...

ÉS COM TU DIUS, a més em trobo que els dijous que venen tots a sopar a casa, llevat del petitó, els altres tres (14 una i dos d'11 anys) han de fer deures amb l'ajuda de sa mare i tirant d'internet, via mòbil o amb el portàtil que tinc a casa. Pensava que ho havien tret això de fer deures a casa.però ja veig que no. I això fa que cada vegada sopem més tard.

Júlia ha dit...

Francesc, en temps franquistes, quan allò de la reforma Villar Palasí, que encara és la millor que s'ha fet tot i que no es va desenvolupar com calia, es van eliminar els deures fins als deu anys, cal dir que no se'n feia gaire cas però darrerament,per criatures que conec, la cosa ha augmentat de forma exponencial i sovint absurda, ja que després no es controla res com caldria.

I a partir d'aquesta edat es passen tres pobles a la majoria d'instituts.

Ricard Masferrer ha dit...

Just aquesta setmana he escrit una entrada al meu blog sobre els mòbils: http://fragmentspetits.blogspot.com.es/2014/11/la-dictadura-dels-mobils.html
Són un estri útil però com tots té les seves servituds.
Prohibir-lo als centres educatius no és la millor opció, però possiblement és la més senzilla. Penso que educar el seu ús seria molt millor. Però caldria debatre que vol dir això d'educar-ne el seu ús.
El tema dels deures és una altra qüestió sobre la que hi hauria molt a parlar i seria difícil posar-se d'acord. Hi ha grans defensors dels mateixos i grans detractors. Amb mesura segurament no deuen ser del tot dolents. A vegades són els mateixos pares que els demanen. No fa molt ens va acusar de ser una escola que posem pocs deures i aleshores el salt a la secundària és massa gran.

Júlia ha dit...

Ricard,com que en la professió educativa,com en totes, hi ha de tot, tant el tema dels mòbils com el dels deures depenen de qui fa servir, en un cas la prohibició i en l'altre, l'obligació. El problema és que es fan fer uns deures força absurds en general i de vegades els ha de resoldre la família, sobretot en el cas de primària. Malauradament la professió de mestre i professor genera també petites dictadures, ens agradi o no haver-ho de reconèixer. De la mateixa manera que en medicina diuen que no hi ha medicina sinó pacients individuals, en educació passa el mateix, tant en el camp dels professors com en el dels alumnes.

Júlia ha dit...

No crec que s'hagi d'educar 'l'ús' dels mòbils sinó més aviat poder fer una oferta educativa que no faci necessàries distraccions alienes, però això potser es fer volar coloms i ara ja m'ho miro des de'fora'.

Lectoracorrent ha dit...

Sobre la cerca d'informació per a treballs, crec que avui dia és un error dir a la mainada que no la facin a Internet. El que haurien de fer a l'escola és indicar uns criteris per saber fer la cerca a Internet i en una biblioteca real. Al cap i a la fi, si a Internet hi ha molta brossa, en els llibres de paper també n'hi ha. Els llibres també poden dir mentides i contenir errors.

Júlia ha dit...

Lectora, crec que en general, al menys a l'escola primària, es fa cercar de forma seriosa i bé, però sempre queden a la professió nostàlgics reticents, en general el llibre en paper està encara sacralitzat i es confon el continent amb el contingut. És més fàcil fins i tot, avui, trobar errors a llibres perquè a internet els errors es poden denunciar, trobar amb facilitat i fins i tot arranjar si cal, cosa que en un llibre no és així. Fa anys un historiador local em va dir 'quan un error surt en un llibre ja has begut oli...'