Sobta contemplar aquesta imatge, un autoretrat de Turner jove i encara guapo, després de veure la pel·lícula Mr Turner, una evocació lliure dels darrers anys del pintor. Confesso que poca cosa sabia del personatge fins fa pocs anys, més enllà del tema pictòric i encara gràcies. Aquí hem estat sempre més de flamencs i francesos, em temo. No em refio gaire de la veracitat de les pel·lícules, ni tan sols dels llibres d'història, quan es tracta d'entrar en la intimitat de persones lligades a un temps, uns costums i unes societats que ens resulten molt llunyanes per més que hi hagi una possible ànima universal que ens els apropi.
La pel·lícula té l'encant de les produccions britàniques, tan acurades pel que fa a l'ambientació i a les atmosferes. Resulta impossible no recordar Laughton, que també va ser un pintor, en aquell cas Rembrandt, davant de les expressions i aparença del senyor Timothy Spall, de vegades podrien passar per parents propers. La gent jove, més enlla dels cineferits potser no recordarà ja Laughton. En tot cas diuen que Spall, amb el Michael Keaton de Birdman, seran els candidats als Óscars de senyors protagonistes.
Fa poc temps vaig anar a veure a la filmoteca Bedlam, no hi sortia Laughton però sí Boris Karloff i precisament la mare de Turner va anar a parar a aquell centre psiquiàtric amarat de llegenda negra, tot i que al menys per aquelles terres tenien un hospital d'aquest tipus. A la pel·lícula poca cosa sabem de la mare de Turner, de la germana morta o de les seves relacions amb les dones, se'ns n'ofereix un retrat ben poc amable, llevat de la seva convivència amb la bonhomiosa senyora Booth, que va durar a prop de vint anys. Va ser així com ens ho expliquen? No ho podem saber i els testimonis són diversos i contradictoris. En tot cas no crec pas que les tractés pitjor que Picasso, per exemple.
Alguns dels aspectes interessants, pel meu gust, de la pel·lícula són aquells que fan referència als canvis que s'anuncien i que ho transformen tot, el ferrocarril, la fotografia. Hi trobem personatges de l'època tan interessants com el pintor Haydon, un home amb poca sort i molts problemes financers i familiars. En una exposició on es mostrava un quadre d'aquest pintor a prop de l'exhibició d'un nan que va arribar a ser molt popular expliquen que més de dotze mil persones van pagar per anar a veure el nan i menys de cent cinquanta van passar per davant del seu quadre. Avui també passen aquesta mena de coses, què hi farem. La història d'aquest nan és extraordinària, per altra banda, va arribar a ser tot un personatge. També ens ensopeguem, de forma una mica apressada, amb l'encisadora senyora Somerville, matemàtica, astrònoma, científica, i de la qual se'ns n'ofereix una pinzelladeta una mica anecdòtica i para de comptar.
En tot cas Turner no devia tenir tans mals sentiments quan va sentir profundament la mort del seu pare o va voler deixar la seva obra a benefici de pintors amb problemes econòmics. També volia que es reunís tota la seva pintura en un sol espai i no sortís d'allà. Molts dels seus desigs se'ls van passar pel folre, uns parents van reclamar una part dels calerons i se'n van sortir i l'obra s'ha acabat dispersant, en part. Deixar coses artístiques de forma generosa per tal que el govern, el que sigui, en tingui cura, és un gran error com s'ha vist en diferents ocasions. A Barcelona tenim el cas de l'escultor Clarà, un dels més lamentables.
No sabem què devia ser de la criada amb problemes a la pell, parenta del marit de la vídua Danby. Una vídua amb qui sembla que el pintor va tenir dues filles, cosa que a la pel·lícula es dóna per segura però que segons alguns biògrafs no ho és tant com podria semblar. Algunes teories recents creuen que aquestes filles podrien ser del seu pare. De fet no hi ha encara una biografia completa, documentada i seriosa sobre el pintor, potser la pel·lícula en propiciarà alguna ja que molts fets i aspectes de la seva vida encara són un enigma. Per acabar de reblar el clau sobre aspectes de poc respecte per l'obra del pintor, algú es va dedicar a eliminar molts apunts i dibuixos de nus que tenia el pintor.
També he llegit en alguna ocasió que determinades atmosferes d'alguns quadres del pintor reflecteixen les estranyes postes de sol de 1816, un any amb l'aire ple de cendra, a causa de motius diversos, encara no aclarits del tot però, diguem-ne naturals, ja que no sempre els climes catastròfics són culpa dels esprais de la laca. Turner, tot i visitar bordells, anar una mica despenjat i fumar moltíssim va arribar, en aquella època, a una edat avançada, setanta-sis anys. Per això sobta una mica que ja tan grandet tingués, encara, ganes d'excessiva gresca eròtica ni que fos amb vídues o criades malaltisses, la veritat. Les relacions amb d'altres pintors es passen una mica de puntetes però ja sabem que en aquestes professions hi havia rivalitats i gelosies i n'hi continua havent.
La pel·lícula dura en excés, dues hores i mitja que es fan llargues i de vegades ensopides, si no fos que l'ambient de l'època resulta molt aconseguit, la veritat. És interessant per molts aspectes dels que en podem dir escenogràfics però no em va acabar de convèncer pel que fa al tractament dels personatges en general i del protagonista en particular, la veritat. La narració queda una mica embastada amb agulles de cap però potser aquesta era ja la intenció del director, endegar un relat fet a pinzellades.
Alguns dels aspectes interessants, pel meu gust, de la pel·lícula són aquells que fan referència als canvis que s'anuncien i que ho transformen tot, el ferrocarril, la fotografia. Hi trobem personatges de l'època tan interessants com el pintor Haydon, un home amb poca sort i molts problemes financers i familiars. En una exposició on es mostrava un quadre d'aquest pintor a prop de l'exhibició d'un nan que va arribar a ser molt popular expliquen que més de dotze mil persones van pagar per anar a veure el nan i menys de cent cinquanta van passar per davant del seu quadre. Avui també passen aquesta mena de coses, què hi farem. La història d'aquest nan és extraordinària, per altra banda, va arribar a ser tot un personatge. També ens ensopeguem, de forma una mica apressada, amb l'encisadora senyora Somerville, matemàtica, astrònoma, científica, i de la qual se'ns n'ofereix una pinzelladeta una mica anecdòtica i para de comptar.
En tot cas Turner no devia tenir tans mals sentiments quan va sentir profundament la mort del seu pare o va voler deixar la seva obra a benefici de pintors amb problemes econòmics. També volia que es reunís tota la seva pintura en un sol espai i no sortís d'allà. Molts dels seus desigs se'ls van passar pel folre, uns parents van reclamar una part dels calerons i se'n van sortir i l'obra s'ha acabat dispersant, en part. Deixar coses artístiques de forma generosa per tal que el govern, el que sigui, en tingui cura, és un gran error com s'ha vist en diferents ocasions. A Barcelona tenim el cas de l'escultor Clarà, un dels més lamentables.
No sabem què devia ser de la criada amb problemes a la pell, parenta del marit de la vídua Danby. Una vídua amb qui sembla que el pintor va tenir dues filles, cosa que a la pel·lícula es dóna per segura però que segons alguns biògrafs no ho és tant com podria semblar. Algunes teories recents creuen que aquestes filles podrien ser del seu pare. De fet no hi ha encara una biografia completa, documentada i seriosa sobre el pintor, potser la pel·lícula en propiciarà alguna ja que molts fets i aspectes de la seva vida encara són un enigma. Per acabar de reblar el clau sobre aspectes de poc respecte per l'obra del pintor, algú es va dedicar a eliminar molts apunts i dibuixos de nus que tenia el pintor.
La pel·lícula dura en excés, dues hores i mitja que es fan llargues i de vegades ensopides, si no fos que l'ambient de l'època resulta molt aconseguit, la veritat. És interessant per molts aspectes dels que en podem dir escenogràfics però no em va acabar de convèncer pel que fa al tractament dels personatges en general i del protagonista en particular, la veritat. La narració queda una mica embastada amb agulles de cap però potser aquesta era ja la intenció del director, endegar un relat fet a pinzellades.
6 comentaris:
Diria que, quan una biografia esquiva l'hagiografia, té molt de guanyat en termes de credibilitat, encara que no sigui veritat el que explica. Dels fogots sexuals del Turner jo no els poso en dubte, que de més verds han madurat.
Allau, les hagiografies es donen més aviat en el camp dels herois polítics de tota mena, o al menys, així m'ho sembla. No és que dubti dels fogots però la seva vida va ser molt llarga i del que dubto és de què els fogots es mantinguessin en forma en tot moment i sense viagres dels nostres temps, la veritat. En tot cas crec que la cosa és força irrellevant pel que fa a la pintura. O potser no.
Com deia la meva mare, sempre hi posen més pa que formatge. De fet aquestes pelis s'han de prendre amb distància pel que fa a la realitat històrica la qual no podem saber, ja que no la sabem ni tan sols dels nostres parents.
...i això no els treu ni els mèrits ni els defectes.
us devieu trobar uns quants blocaires al cinema, EM SEMBLA ES LA CINQUENA CRÍTICA QUE LLEGEIXO DE LA PEL·LÍCULA.
Encara referit a Turner, diria que l'autèntic predecesor dels impressionistes va ser un altre anglès WC. Constable.
Francesc, Constable també surt per allà. Podíem haver organitzat una sortida col·lectiva i tot, potser ens haurien fet descompte, és que els blogaires som molt fins i pictòrics a l'hora d'anar al cinema, he, he.
Publica un comentari a l'entrada