19.5.15

TEATRE LLEGIT I EVOCACIONS DIVERSES

Chekhov 1898 by Osip Braz.jpg

De vegades, en broma, repeteixo que un dels meus amors impossibles retrospectius és Santiago Rusiñol. Un altre, encara més impossible per causes geogràfiques i culturals és Txèkhov. En les fotografies i els quadres ens contempla de forma incisiva, talment com si ens anés a dir alguna cosa. Sovint m'he preguntat que té el seu teatre que sempre revifa, cap explicació no em convenç ja que crec que res no explica del tot la pervivència d'uns autors -o pintors o el que sigui- mentre d'altres tenen alts i baixos o, senzillament, desapareixen i s'obliden. Encara més quan alguns contemporanis seus, com Tolstoi, no apreciaven el teatre d'aquest autor tot i que sí que en valoraven els contes. Això de valorar d'algú allò que no és tant popular com la resta és una constant elitista i en el fons palesa un cert menyspreu complex, barrejat amb envejeta, que de tot hi ha a la vinya del Senyor.



Ahir vaig assistir a una de les tres sessions d'un club de lectura de la biblioteca del barri, en el qual es llegeixen obres de teatre. Les tres incloses en l'activitat són Terra Baixa, Les Tres Germanes i Art. Els clubs de lectura, com els itineraris i rutes culturals responen a una tendència universal molt humana, establir relacions, tenir el temps ocupat i fer-ho amb la convicció de què emprem aquest nostre temps en una activitat valorada i educativa. 

Com que hi ha molta demanda també hi ha molta oferta i trobes de tot, tant pel que fa al públic com als coordinadors o com en vulguem dir. Al capdavall el resultat és el de menys, vivim en una societat acumulativa, els grans viatges també responen a aquesta mena d'afany col·leccionista, em temo. En els clubs de lectura de les biblioteques no has de triar res, tot et ve mastegat i tens els llibres a punt, així que no cal fer despeses en consum cultural. Això sí, la demanda fa que es recorri a controls una mica escolars, com ara passar llista, i potser està bé que sigui així perquè hi ha tendència a la informalitat però aquesta escolarització generalitzada em sembla una mica inquietant. No passa així en d'altres clubs de lectura menys oficials on vaig, com el d'història, o el que organitza l'editorial Meteora al qual ara, per motius d'horari, tinc difícil assistir.

Les tres obres del cicle no eren cap descoberta i m'ha estranyat el poc que se sabia de les dues primeres, dos grans clàssics, i les lectures que es feien d'elles en el present. Art és més recent i molta gent l'havia vista representar. Però al grup la majoria és gent gran, amb majoria aclaparadora de dones, com sol passar, i em va estranyar que no es recordessin versions fetes per la televisió d'aquestes obres quan fa anys tots compartíem l'imaginari televisiu, fins i tot el radiofònic, i l'emissió de clàssics era ben habitual. Sobre Terra Baixa vaig escoltar aportacions una mica psicodèliques, com ara que era un culebrot i també es van fer comparacions odioses amb Solitud. 
Per cert, jo sóc molt convencional i conservadora, ho admeto, i això d'un actor, per bo que sigui, fent tots els papers de l'auca no em convenç. En un programa de ràdio recent Homar explicava que ara farà aquest invent en castellà i un altre bon actor, l'Emilio Gutiérrez Caba, va dir-li que suposava que no faria servir la versió d'Echegaray. El pobre Echegaray ha estat objecte de molts penjaments injustificats i crec que és molt poc conegut, jo l'he reivindicat al blog en alguna ocasió. Era amic de Guimerà, qui va supervisar la seva versió en castellà, la qual, per cert, es va estrenar abans que la catalana, a Madrid. Per sort Homar va explicar tot això i va dir que encara que s'hi fessin retocs es partiria d'aquella versió, contemporània de l'obra.
De les Tres Germanes també vaig sentir de tot. És clar que no podem desfer-nos dels tòpics, de l'academicisme, dels estudis pretèrits o de la fatxenderia literària, quan parlem d'aquestes obres. De vegades va bé escoltar l'opinió d'algú que encara s'hi acosta amb una relativa virginitat cultural, la veritat. Sobre Txèkhov i el seu teatre sembla que tothom hi veu anunciades les beceroles de la revolució però els seus personatges somnien en un futur de pau i fins i tot evoquen com si fossin remotes i caducades les guerres i les violències, amb una ànima de càntir admirable i plena d'ingenuïtat. És com quan la gent percep l'anunci del nazisme a tantes manifestacions culturals que no podien ni imaginar el que passaria després.
El teatre de Txèkhov devia connectar força amb la gent del seu temps. I deu connectar amb nosaltres quan es reposa una i una altre vegada i totes les generacions tenim oportunitat de veure obres seves, encara que no siguin totes, és clar, i sempre hi trobem matisos i detalls que ens havien passat per alt. Ell mateix confiava poc en el suport de la posteritat ja que era un home ben bé del seu temps que va tenir la desgràcia de viure pocs anys, una vida difícil i amb problemes de tot tipus però sempre, d'alguna manera, esperançada o resignada, que de vegades ve a ser el mateix. Abans de comentar l'obra vam llegir una carta de l'autor al seu germà, un carallot que anava a la deriva i es va parlar de la gran bondat d'aquest escriptor, que es percep en tants detalls de la seva vida personal.


La seva dona, Olga Knipper, va tenir una llarga vida i malgrat les tragèdies que van sotjar el país i que tanta gent van arrossegar de mala manera va poder arribar als noranta anys, que això sí que és admirable, un miracle de la supervivència. Expliquen que Txèkhov es va inspirar en la família d'Olga per a aquesta obra, i en ella per crear el personatge de Maixa, una dóna culta, casada i decebuda, com una de les protagonistes de l'Oncle Vània.

Aleshores els matrimonis eren difícils de trencar i moltes jovenetes s'enlluernaven amb homes més grans que semblaven brillants i després eren mediocres, avui passa el mateix a les universitats i a molts llocs. Quan tens pocs anys caus en aquestes admiracions incondicionals i és fàcil que t'enredin. Ara hi ha més possibilitats professionals per a les dones però també per als homes i, en aparença, la permeabilitat social és molt més gran, però el tedi vital i les grans preguntes davant del temps que passa i malmet els nostres somnis impossibles és si fa no fa.
Resultat d'imatges de el tiempo amarillo
Les obres de teatre, és clar, sempre és millor veure-les al teatre, per això es van escriure, tot i que el teatre d'aleshores tenia una exclusivitat que avui s'ha perdut ja que tenim cinema, televisió, internet i molts més llibres i distraccions a l'abast. M'agrada llegir el teatre de text quan ja he vist l'obra i és estrany, però hores d'ara crec que em van emocionar més les versions que vaig escoltar o veure per ràdio i televisió que no pas les que he anat veient en sales convencionals, amb poques excepcions. 

Encara em meravella comprovar com aquelles emissions d'obres clàssiques en temps aparentment molt grisos van contribuir a la nostra educació sentimental però també a la nostra educació en general. En castellà van fer dues o tres vegades aquesta obra per la tele i en català també es va emetre i es pot recuperar la versió, dividida en dues parts i amb un planter d'actors i actrius extraordinari, el text en català era de Joan Oliver. Molts dels homes actors que hi surten ja no són entre nosaltres però les actrius principals estan encara més o menys en actiu. La Sardà que ahir va rebre el flamant premi MAX i va fer un discurs d'aquests reivindicatius que agraden tant a la gent de la faràndula, feia de l'odiosa i mesquina cunyada. 
Les actrius que feien de germanes no han tingut tanta popularitat diversificada com Sardà, em temo, tot i que han estat i són uns pesos pesats del nostre teatre, Angelat, Moll i Barbany. El blanc i negre fa que les limitacions del decorat senzill i de l'escenografia passin més desapercebudes. Després de la tertúlia sobre el llibre me'n vaig anar a veure teatre alternatiu, d'aquest inclassificable, minimalista i interessant per molts conceptes, gairebé surrealisme utòpic, diria jo, a un bar també alternatiu, el PRIZE de Sant Antoni. 

Vaig escoltar fa anys algú, no sé si era Ricard Salvat, que deia que per a fer teatre no fa falta gairebé res i que això explica la seva supervivència, és com per a l'escriptura, amb un  llapis i un full de paper en tens prou, un altre tema és la difusió, l'èxit i la resta. Fa poc he llegir les extraordinàries memòries o el que siguin de Fernando Fernán Gómez on l'actor i director i escriptor reflexiona de forma irònica sobre fames i diners, a la pell de brau, on mai no s'està segur d'haver triomfat i on mai el triomf t'assegura ni tan sols una certa estabilitat econòmica.



A principis de maig, a La Vanguardia, Joan de Sagarra escrivia sobre Ariel Garcia-Valdés, qui es trobava interpretant a París una obra de Txèkhov menys coneguda, Ivanov. Garcia-Valdés, fa anys, va dirigir alguns espectacles molt interessants a Barcelona, sembla que no li acabava de fer el pes com anava la cultureta oficial en aquells anys i a finals dels noranta va tornar a França on l'eclecticisme és molt més acollidor, en general. Una de les coses que Joan de Sagarra recorda del seu amic és l'odi a la mania persecutòria que va agafar a molts actors i actrius per sortir a les sèries de la tele. Les sèries de la tele han fet molt de mal però han donat garrofes al sector, un personatge durador en una sèrie inacabable és l'aspiració de moltes persones de la professió que ja deixat els somnis una mica aparcats però també de joves valors que pensen que potser aquesta oportunitat no serà res més que el començament d'un futur professional triomfal, cosa que també penses quan publiques un primer llibre.
De sèries n'hi ha i n'hi ha hagut de millors i de pitjors però, pel meu gust, una cosa que no té un final sòlid i que per mantenir l'atenció ha d'anar embolicant la troca, no té gaire sentit malgrat que admeto que durant anys la popularitat d'aquestes històries ha estat immensa sobretot, a TV3, pel que fa a Catalunya però també a la resta de l'estat espanyol. Fins i tot la gent ha anat al teiatru a veure obres convencionals pel fet que allà hi sortia algun personatge seriàlic. 

Per sort, de la mateixa manera que la popularitat televisiva puja, baixa. I Breda ja torna a ser Breda i ja no és Vent del Pla. Tinc algunes amigues que he batejat com a caçadores de gent que surt a les sèries, vas amb elles pel carrer i sempre veuen algú que surt en algun lloc, ara a La Riera, per exemple. De vegades també he trobat antics actors i actrius de sèries pretèrites d'èxit treballant en el que podien, com ara en l'hostaleria no qualificada i tot. Un bon actor dignifica qualsevol paper i un bon director pot treure suc d'un mal cor de cantants, és clar.  I la feina sempre és feina.
És evident que tot això del cinema, el teatre i la televisió té un ganxo especial i que hi ha tirada a confondre actors i personatges, passa amb els escriptors, però menys. Trobar col·locació fent de guionista de sèries també deu estar bé malgrat que mai dóna la mateixa popularitat que la interpretació visible. Els actors de casa, fins i tot els actors de la resta de l'estat espanyol, per bons que siguin mai no seran com els anglesos, els francesos, els americans, ni tan sols seran mai el mateix en el supòsit que triomfin més enllà de les nostres fronteres. 

Fernán Gómez també explicava, amb ironia, que havia conegut molts actors amb vocació però amb vocació de triomfadors i que això generava moltes frustracions, em temo que això passa en molts àmbits. Al capdavall tot és vanitat i tots tenim la nostre i pujar a un escenari -bé, avui fins i tot hi ha escenaris a peu pla- fa il·lusió i et sents, per uns instants, protagonista. Per això la gent se segueix, en part, casant de forma ostentosa, ja que aquestes cerimònies també són teatre, com tantes altres activitats humanes. 

De versions d'aquesta obra, com de les altres de l'autor rus n'hem tingut i en tindrem per a tots els gustos. Tot i que no hi té res a veure ara per la tele castellana fan una sèrie on hi surten sis germanes també vestides d'època i és que això de la família també és recurrent i aquelles modes antigues són la mar de boniques contemplades de forma retrospectiva. 
Fa poc, al blog del barri vaig dedicar una entrada a un actor que avui, per casualitat, té un carrer dedicat a prop del meu, Teodor Bonaplata. Fa anys encara era més difícil envellir amb una certa dignitat i no només en aquesta professió tot i que el teatre -o el cinema, o la tele- tenen per a les decadències vitals un pes afegit, lligat als records de les glòries del passat, ni que fossin breus i efímeres. Sic transit...

5 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

l'enciclopedia catalana es més curta que el teu escrit. Ja no sé per on començar... ah si! Chejov tenia una mirada fascinant, com el seu teatre, una mirada campestre però.

Terra baixa, dramon a lo Sautier Casaseca, ho sento pero em sembla que està sobrevalorada, com els sobreactuadors que la interpreten.

RUSSINYOL: era una cantamanyanes i a tu no et van aquests paios, Chejov si, aquest t'hauria dut a l'hort i on haguès volgut, llastima que no vareu coincidir en l'espai temps (no li ho diguis al Xiruquero) que s'enfadarà amb mi.

salut

Júlia ha dit...

No estic gens d acord amb tu, Francesc, evidentment, el rus res de campestre, Rusiñol, molt més profund que el tòpic i un gran treballador, cada dia m agrada més, Terra Baixa, un gran clàssic, sempre revista le...

Júlia ha dit...

Revisitable

Francesc Puigcarbó ha dit...

Noia, he vist Terra baixa un parell de vegades, i que vols que et digui, no em fa el pes.
Quan a Rusiñol. és que era un cantamanyanes i un pocasolta, molt pencaire aixo si, i molt bo com a pintor, her vist alguns dels seus quadres al Casón del Buen retiro a Madrid i m¡agraden molt. Ja saps qjue som proun cainites nosaltres, potser es tracte d'aixo.

Júlia ha dit...

Francesc, el teatre depèn molt de la versió que veus, els actors, el director i el muntatge, també Shakespeare pot semblar passat de rosca i de fet, a gent com Voltaire o Tolstoi els ho semblava.

Pel que fa a Rusiñol, és un home molt poc conegut més enllà de l'anecdotari, té moltes cares i va fer moltes coses i la majoria, bé, però quatre bestieses sembla que s'hagin menjat la resta, per sort se'l va redescobrint. Ni cantamanyanes ni pocasolta i en tot cas no pas més ni menys que d'altres molt sacralitzats.