3.7.15

PATUFETISMES PATAFÍSICS I ESNOBISMES IRRENUNCIABLES

Fa anys, quan els blogs eren un mitjà de comunicació innovador, a l'entorn del qual, del seu contingut i de com havien de ser, s'esmerçaven teories d'entesos i s'organitzaven trobades d'experts, algú que no recordo va qualificar el meu, en algun comentari, de patufetista. Aquest adjectiu es fa servir, és clar, de forma pejorativa. Al capdavall Unamuno ja es va adonar d'allò que ens ofegava l'estètica i jo crec que, més que no pas l'estètica, ens aclapara una tendència sovint abusiva i més patufetista que els patufetistes, a la modernitat, a l'avantguarda i la resta, cosa que explica molts oblits i menyspreus en el camp de l'art, de la literatura i fins i tot dels fogons i les perruqueries. El provincianisme o el comarcalisme horroritzen més d'un que vol passar per cult, modern, elitista i actualitzat. 
Llegia avui un interessant article sobre Pedrolo però alguna cosa em grinyolava i cap al final de l'escrit he trobat el desllorigador, en demanar que a Pedrolo no li passés com a Folch i Torras, molt mencionat però poc llegit. Folch i Torres ha estat el paradigma del patufetisme amb el qual va tenir, ja ho sabem, una relació profunda i en directe. Gràcies a les novel·letes de l'autor, d'un gènere rosa que en d'altres països avançats té el seu públic, el mateix que el gènere negre, però que aquí hem bandejat del context, molta gent humil va aprendre a llegir en català i va passar moltes bones estones, tant o més reeixides que no pas les que passa avui el poble mirant La Riera.
Resultat d'imatges de Vinçon


No sé quins autors són molt llegits, a casa nostra. Em temo que ben pocs i encara de forma parcial i relativa. El cas és que mirant la tele aquests dies he constatat evidències lligades a la meva experiència cultural i sentimental,  que es resumeixen en dues, em sap molt més de greu que plegui La Montserratina que no pas Vinçon i sempre m'ha agradat més el Dúo Dinámico que no pas els Beatles. Sobre la botiga de les coques, és més antiga que el temple del disseny, el qual fa anys vaig conèixer a través de gent d'allò que en diem pija pel fet que encara no hem trobat una paraula catalana prou contundent a l'hora de definir segons quins personatges, propers a allò que en d'altre temps es deia gauche divine, cosa que també fa estrany de traduir.

La gent humil, quan es veu les orelles, vol fer com els rics, i el benestar econòmic va fer que a Vinçon s'hi anés arribant el poble, quan potser ja no era ben bé el que havia estat, i, en tot cas, quan una cosa fina deixa de ser minoritària i exclusiva perd pistonada.  L'única persona que recordo que va fer, fa anys, una llista de casament a la botiga de culte, va ser una mestra pija i de casa bona, d'aquest context català que es mou entre el patufetisme d'elit i l'avantguarda desacomplexada. 

Sobre el Dinámico, recordo que fa anys, en un dinar familiar, quan jo era una pre-adolescent de bona fe, la meva mare devia mencionar que m'agradaven força i una parenta amb aspiracions culturals, que anava fins i tot al Liceu, cosa que en aquella època era original i minoritària en el meu ambient, em va mirar amb un cert i orgullós menyspreu per explicar que un seu conegut, una mica més gran que jo, era admirador dels Platters, un grup que, per cert, va patir molts canvis de personal al llarg dels anys.
Des d'aleshores, com que jo volia ser moderna i progre, ja no vaig mencionar mai més que m'agradava el Dúo Dinámico, fins que al cap dels anys vaig aconseguir sortir de l'armari de l'esnobisme immadur. Em vaig dedicar aleshores a mencionar valors emergents a casa nostra que tenien més prestigi, com ara Jacques Brel de qui, per cert, la primera vegada que vaig saber que existia va ser a través d'una referència en aquell llibre d'èxit majoritari del meu temps jove, El diari d'Anna Maria, el qual feia parella amb un d'anterior, més agosarat, dirigit als nois, El diari de Dani, ambdós del senyor Quoist i que sembla que encara es venen prou bé, al menys a molts països i en els quals a allò tan groller de pegar-se el lote en deien flirtejar.

En el camp de la cançó catalana, tot i que al principi Serrat va ser un valor unificador, més endavant també semblava una vulgaritat dir que el seguies, sobretot quan el tema es va esberlar i més d'un va començar a refilar en la llengua colonial per necessitats de la professió. És curiós que aquesta fidelitat a la llengua no es demanés, per exemple, als cantants d'òpera. Pel que fa als escriptors, va passar una mica el mateix tot i que avui tot ha canviat i hi ha més eclecticisme i més traduccions simultànies. En el fons tenim, una gran majoria i m'hi incloc, car en algunes ocasions del passat he caigut en la temptació, una tirada a l'esnobisme, virtut o defecte que tan bé va cantar la magistral Guillermina Motta.
I ja fora del context nostrat i en un camp més universal, constato que aquests dies s'ha tornat a recordar aquella vinguda dels Beatles a Barcelona, de la qual fa cinquanta anys, com si res. Sembla que tothom hi era per allà i que tothom n'era admirador, deu ser que la memòria em falla però no recordo pas tant de fervor admiratiu, més aviat se'ls va detectar un tarannà poca-solta i fins i tot ignorant respecte on aterraven, només cal mirar algunes fotografies. 

Fa anys vaig veure per la tele una sèrie de reportatges en els quals s'evidenciava que el suport que van rebre els Beatles, sobretot a partir del seu primer viatge a les amèriques, va resultar potenciat pel desig de bandejar grups de gent de color molt més innovadors i capdavanters. Però ja sabem com van les coses i de tant en tant, com un honor per a la Barcelona babaua, s'evocarà la seva arribada a la ciutat dels prodigis, el disseny,  la fatxenderia i la Sagrada Família.
Al capdavall els mites són els mites i el que val per a la posteritat no és pas la qualitat per se sinó la transcendència que has assolit i el record que deixes i l'audiència que has assolit, sovint potenciada pel teu origen geogràfic. Monica Randall, per guapa que sigui, mai no serà una icona universal a l'estil de la Monroe, què hi farem. I si a això li afegim que el fet de morir jove i de forma tràgica potencia la mitificació... Però vaja, tot és possible, ho va arribar a ser la Méller, això d'icona universal, i avui poca cosa se'n recorda a fons, al menys per aquests verals.

Resultat d'imatges de duo dinámico

Ara som una mica més barrija-barreja i els Dinàmics, incombustibles, a tocar dels vuitanta anys, que com una sòlida parella sentimental no s'han separat mai, bons músic, que han demostrat ser molt més que una parella de cantantets dedicats a esperonar feromones adolescents, cantaran fins i tot al Liceu. Les coques barcelonines de Montserrat ja no seran al nostre abast però ens quedarà, i que duri, el Forn Mistral. I pel que fa al disseny avantguardista dels plats i olles, des que els basars xinesos ens ofereixen fireta kitsch sostenible, la cosa ha anat de baixa de forma definitiva. 

El món canvia, nosaltres també, i amb el pas dels anys es demostrarà que el patufetisme és una tendència tan reivindicable i trencadora com la patafísica, sobre la qual podeu saber molt més si aneu a la presentació de la Calders, llibreria emblemàtica i de culte  del nostre present que fins i tot va sortir recentment en un episodi de la lloada sèrie CITES. Tot neix, creix i mor, és la vida.

Es mostra .




12 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

A mi m'agrada el patufet, i al pare encara més, sovint m'explica encara acudits de quan el llegia de petit, i no m'han agradat mai gaire els Beatles, sóc dels Stones. Ara, lo de la Montserratina si que és fotut, Vinçón m'ès igual, no m'hi he sentit mai identificat.

SALUT, PATUFETA

Júlia ha dit...

El meu pare i la meva mare també me n'explicaven, eren immortals, Francesc és que la Catalunya real és variada i diversa.

Júlia ha dit...

A mi, ja dic, ni Beatles ni Stones, Dinamics, Mustangs, Sírex i Tres Tambors.

Júlia ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Anònim ha dit...

M'ha agradat molt tot l'article d'avui, a mi tampoc m'entusiasmaven els Beattels, i si m'agradaven el Duo Dinàmic, però en el que més m'ha fet pensar el escrit, ha estat en els relats de Josep María Folch i Torres, que corrien per casa meva, posiblemente rescatats no sé si de la meva germana gran, car ens portavem 10 anys i ella sí que va poguer estudiar varis cursos en català. M'agradaven aquelles historietes diguem-ne roses, perquè a més a més sempre i havia un ensenyament que inclou una faula
NURIA

Júlia ha dit...

Doncs sí, Núria, unes historietes senzilles però més bones del que s'ha fet creure i amb unes il·lustracions i cobertes de categoria.

Oliva ha dit...

SI SRA.,VISCA EL PATUFET,LES PAGUINES VISCUDES I EL MASSAGRAN...
I ELS ESNOBS,QUE SI POSIN FULLES.

Júlia ha dit...

Molt bé, Oliva.

Lectoracorrent ha dit...

El primer llibre en català que vaig llegir va ser "Les memorables aventures de Roc Gentil". Me'l va regalar una amiga de la meva mare quan jo tenia uns nou o deu anys, una època en què hi havia poca oferta de llibres en català, especialment per a la mainada. I la meva mare m'explicava que, mentre es va publicar el Patufet, ella no fallava cap setmana a comprar-lo. Tenia pocs diners, però els destinava a la revista.

Júlia ha dit...

El Patufet i les seves publicacions van arribar a remots indrets de Catalunya i tot i que se'ls ha menystingut van crear un cert esperit català que sobreviu en molts aspectes del present, Lectora...

Unknown ha dit...

Els meus pares eren també fidels al "Patufet" i, especialment, a "Pàgines viscudes" on Josep Maria Folch i Torres hi publicava un conte breu.
Els "Dinámicos" em varen agradar dos dies seguin l'estela d'una companya de primària. Els meus pares em deien que lladraven, amb raó o no se'ls hi deia "Los perros gemelos". No vaig haver de fer-me gaire gran per entendre que les seves cançons m'avorrien. Dels "Beatles" em quedo amb unes quantes i dels "Rolling Stones" igualment. No s'entenia tants i tants diners per una gent que, a parer meu, passaran a la història molt provisionalment. Els francòfons no eren massa bons músics però les lletres de les seves cançons sabien dir l'amor i fer sàtira i protesta social. Recordo a Georges Brassens a "La porte des lilas".
El meu primer llibre en català me'l va comprar el meu pare. Jo tenia sis anys i portava l'atractiu títol de "La fortuna d'en Pere Virolet"de Josep Maria Folch i Torres.. A continuació vaig seguir llegint les seves rondalles -la novel·la rosa no m'agradava- tan ben il·lustrades pel magnífic Junceda...Oh Júlia sempre provoques, en el millor dels sentits, records que ja tenen molts anys.
Salut!

Júlia ha dit...

Glòria, deu ser l'edat però darrerMent em vénen moltes coses al cap, a un gran nombre de les quals vaig donar poca importància, els referents generacionals compartits tenen aquest poder evocador.