11.8.15

MEDITACIONS GAIREBÉ BÍBLIQUES



Altíssim: Mentre els jueus salmodien el sublim formulari, executen des de les poltrones llur revenja. A Susa degollen en quaranta-vuit hores cinc-cents barons. Tianet us brindarà una llista dels conspicus  (...) Els sicaris suprimeixen deu fills d'Aman, i Esther, femella baciva, ordena que pengin al pal els cadàvers: així ho llegiràs al text protocanònic. ¿Interpolació, costum llevantí, escarment macabre? Ai, com m'aboco damunt el buit! (...)

Salvador Espriu, Primera història d'Esther

El meu pare explicava que quan era petit i anava extern a l'escola del Collell, caminant des de Mieres, de vegades algun capellà es fotia de la gent d'altres religions, com ara dels qui tenen a les vaques per sagrades, mireu que són ximples, adoren les vaques. Amb els anys i l'experiència el pare es va adonar del que podia pensar un adorador de vaques que aterrés en una missa catòlica, sobre tot això del cos i la sang de Crist i d'altres rondalles inqüestionables per dogma de fe.

De petit t'ho creus tot si t'ho diuen els grans, fins i tot de jove encara ets molt crèdul quan la informació te l'amollen persones que admires, de vegades de forma injusta i condicionada a les idees vigents que estiguin en consonància amb la teva gent i la teva generació. Hi ha qui està molt segur d'allò que creu i pensa i, és clar, s'estranya que algú no pensi igual, quan existeixen tantes evidències irrefutables sobre el que sigui. 

Hi ha també qui no creu en res del que diu o explica però pensa que el poble hi ha de creure per tal que tot rutlli. El pitjor són els qui pensen que l'adoctrinament s'ha de fer a la força quan l'ase no vol beure ni veure. Un tema recurrent per tal de convèncer ideològicament és recórrer al passat, ahir mateix per la tele feien un programa d'història recreativa sobre la identitat catalana amb suposats fonaments històrics definitius. Ahir mateix, també, va sortir una llista d'aquestes a la contra de suposades personalitats que no estan d'acord amb l'independentisme. De fet, en aquestes llistes, d'un signe o de l'altre o de cap o de tots hi sol haver tres o quatre coneguts i després una tirallonga de persones a les quals a casa seva els fan sopes.

El que no hi ha avui és un debat seriós amb gent de pensament divers i raonable, amb ganes d'argumentar a fons i no amb amenaces o amb cofoismes diversos. Ni sobre aquest tema ni sobre cap. Pel que fa a la història, podríem trobar arguments per a defensar el que sigui, tan sols cal amagar el que no toca i donar rellevància al que toca. Com que la història de la humanitat, meravellosos catalans inclosos, és plena de disbarats i violència, sempre trobarem arguments que corroborin les teories, arguments que poden servir a qualsevol causa. Ahir mateix, com de passada, no es va poder deixar de mencionar en el programa que esmento allò del poble barceloní atacant la ciutadella per anar a linxar un centenar de pobres soldats carlistes, molts dels quals probablement reclutats a la força. 

El cas és que els poders ens tracten per totes bandes com a criatures petites, com a criatures petites d'abans car les d'ara estan molt espavilades, al menys en aparença, potser perquè des de ben menuts ja fan anar les tablets cosa que inquieta els grans perquè això de què un infant es defensi per internet millor que un adult no fa gens de gràcia de la mateixa manera que mestres i professors són reticents, en general, davant d'un alumne que els supera en coneixements i intel·ligència. Anys enrere la gent gran t'avisava, quant tenies un fill petit, no espavilis tant el nen. Això tan controvertit de la hiperactivitat segurament procedeix d'un excés d'espavilament, qui sap.

Espriu qui, que jo sàpiga, no era independentista, cosa que potser explica un cert oblit pòstum després de la seva sacralització poètica, és clar que aquells eren altres temps, deien els experts que havia escrit la magnífica Primera història d'Esther com homenatge a la tan maltractada llengua catalana. La història i la seva interpretació reblava el clau sobre el paral·lelisme que es va establir durant un temps entre el poble jueu i el català, paral·lelisme molt sui generis com tots els paral·lelismes oportunistes.Ser més aviat jueu volia dir que no eres gens moro, també, i en aquella època alguns progres amb possibles anaven i venien dels kibutzs amb un gran entusiasme viatger

Avui, com que rebrota l'antisemitisme, cosa preocupant, perquè els rebrots de tots els anti-el-que-sigui són perillosos, la cosa no sembla tan clara. Es deia que fins l'humor d'uns i altres tenia punts en comú i s'incidia en la fina ironia en comú mentre els castellans recorrien a l'humor negre, una grolleria. Però resulta que en català, poc o molt, també podem trobar humor negre. Un tret comú a jueus, catalans i escocesos, en els acudits del tebeo, era la gasiveria, però això no té res a veure amb Espriu sinó amb la cultura popular d'estar per casa.

El final de la bonica història d'Esther és esgarrifós car quan l'oncle de la noieta té poder estossina una pila d'enemics sense manies, com sol fer tothom a tot arreu quan es gira la truita del poder, de vegades de forma expeditiva i en temps civilitzats de forma subtil. En ocasions quan s'escriu sobre l'obra d'Espriu, en l'actualitat, es passa per alt aquest final, calcat de la Bíblia però passat per la interpretació de l'escriptor. 

Una deriva que sembla no política del tracte que se'ns dóna mediàticament, però que potser ho és més del que sembla, és el tema mèdic, les informacions sobre temes mèdics ocupen un gruix important en els informatius i programes diversos de teles i ràdios, tot i que no pas tant com el futbol. Cal fer-se revisions, vigilar el menjar, no fumar, fer esport, passar per l'ombra quan fa calor i beure aigua, molta aigua. Els metges són avui els nous sacerdots i sembla gairebé que serem immortals si fem el que toca i ens diuen, el que passa és que ni la gent de la professió es posa d'acord en això del que toca i a més a més l'evidència constata que també els sacerdots es poden condemnar.

Les teories pedagògiques són un altre perill, insistents, tirant a dogmàtiques i pesadetes. De vegades enyoro el temps en que creia en idees, déus, persones, medicines, polítiques i pedagogies. La llibertat real de pensament té aquestes servituds, no tens on agafar-te més enllà del relliscós sentit comú o seny català però, al capdavall potser paga la pena viure en aquesta inseguretat car també t'estalvia un munt de maldecaps i de litúrgies de tota mena.

Tan clar que es veu, que les vaques no són sagrades... Però, i si ho fossin?


9 comentaris:

Anònim ha dit...

És cert. Júlia. Falten debats seriosos sobre qualsevol tema. Gent i mitjans disposats a posar sobre la taula els fets sense emetre judicis (si això és possible). L'educació i la informació estan dirigides. És una forma de crear grups d'opinió i, per tant, mercat. Després hi ha els mitòmans i els il·luminats, que d'aquests sempre n'hi ha hagut perquè el ramat és gran.

Francesc Puigcarbó ha dit...

el debat és que no hi ha debat, no existeix cap deu i per tant no hauria d'existir cap religió (legalment), hauriuen de ser totes abolides i prohibides. Com això no pot ser, continuarem amb la comedia segons convingui als qui manen a cada lloc. Cal tenir en compte l'eslogan: ¡LA RELIGIÓ, MATA!

Júlia ha dit...

Enric, els il·luminats són els que fan més por.

Júlia ha dit...

Francesc, el problema no és de les religions, és dels humans que som com som. Per altra banda ja el comunisme estatalitzat va suprimir la religió i van acabar estossinant tanta gent com la Inquisició i fins i tot molta més. Sembla que sovin.t s'oblidels els gulags i les reeducacions maoïstes o el polpotisme, la veritat

No és la religió la que mata, hi ha gent religiosa que no mataria una mosca, més aviat el contrari, és la gent la que ho fa, alguns que manen i ramats que obeeixen, en nom de déu (el que sigui), de la fraternitat universal, de la puresa racial o del que sigui, qualsevol excusa va bé...

Júlia ha dit...

Per altra banda em fan més por els abolicionistes i prohibicionistes per decret que les religions, em temo.

Tot Barcelona ha dit...

Esta semana he puesto en la cabecera una cita de Lucrecio que me ha parecido acertadísima: El miedo creó a los dioses.
Nos dice Francesc Puigcarbó que la religión mata, pero creo también que hay personas que no podrían vivir sin religión.

Salut

Júlia ha dit...

Miquel, avui això seria molt matisable. La religió no mata, maten les persones que les instrumentalitzen i les fan violentes, en tot cas no tan sols s'ha matat gent per culpa de la religió, també a favor de l'ateisme, per exemple. La religió no és el problema, el problema és l'espècie humana que avança a trompades.

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

Les vaques són sagrades, com les formigues, com tota forma de vida, si és que creiem en la vida, malgrat alguns vulguin ser immortals, físicament, s'entén.
Vivim en la incertesa, i així ha de ser. Des de quan la vida es manifesta de la mateixa manera? Si tot es canviant, hem de viure amb aquesta consciència. L'única cosa segura és que el naixement aboca a la mort, i és en el mentrestant on ens juguem viure una vida amb sentit.

Júlia ha dit...

Així és, Teresa!!!