Al Palau Robert hi ha una exposició sobre actrius catalanes i una altra dedicada a Baltasar Porcel. Ignoro el motiu pel qual la de les dames de l'escenari té una durada temporal més llarga que l'altra. L'exposició sobre les actrius n'aplega un gran nombre tot i que jo potser encara n'hi hauria afegit algunes més. Com que n'hi ha tantes tot queda en una visió de conjunt però és un goig, per als qui ens agrada el teatre, recuperar noms que han quedat oblidats o mig oblidats ja que en aquest camp, com en tots, sempre hi ha els principals i els secundaris, que de vegades són tan bons o millors que els principals però que no han tingut sort, o promoció o el que sigui.
Algunes de les actrius nostrades i oblidades, com Maria Vila, mereixerien ben bé un monogràfic. També ens podem preguntar per què actrius i no actors i actrius, per exemple. No sé si aquestes discriminacions positives no fan més mal que bé, la veritat.
Algunes de les actrius nostrades i oblidades, com Maria Vila, mereixerien ben bé un monogràfic. També ens podem preguntar per què actrius i no actors i actrius, per exemple. No sé si aquestes discriminacions positives no fan més mal que bé, la veritat.
El passeig per l'exposició de les actrius, al menys, ofereix la possibilitat de seure de tant en tant, ni que sigui en bancs incòmodes. La de Baltasar Porcel, res de res, a patir. Es pot veure una interessant entrevista que se li va fer per la televisió catalana de finals dels setanta, avui oblidada en part de forma injusta ja que sembla que tot va començar amb TV3, la qual mereixeria més amplitud de pantalla i uns bons seients a prop i pel davant de la qual la gent s'atura tot just uns moments, en general. Sobta comprovar com en aquells temps es feien aquelles entrevistes i moltes coses més i el poc pòsit que han deixat.
Aquestes exposicions estan muntades, com d'altres que es fan en espais més grans, perquè passis i espigolis i no pas perquè aprofundeixis. Una exposició sobre Porcel hauria d'oferir la possibilitat de comprar llibres de Porcel el mateix que la de les actrius hauria d'oferir DVDs on poguéssim gaudir d'algunes de les obres en les quals van participar, sobretot les menys famoses. De tota manera, tant l'una com l'altra ens permeten repassar el passat més o menys recent i reflexionar sobre els llençols perduts i els canvis gaudits i patits.
Porcel va ser un home complex, atractiu, brillant, intel·ligent, que va desvetllar odis, amors, admiracions, enveges i passions diverses. La seva obra té un gruix de categoria ja que cal incloure-hi la part periodística, indefugible i extraordinària. Pel que fa a la narrativa em quedo amb els grans títols, que també es remarquen a l'exposició, Cavalls cap a la fosca, Difunts sota els ametllers en flor, Els argonautes... Els llibres del mite d'Andratx i alguna coseta més. En les darreres novel·les, ni que fossin premiades, Porcel conservava l'ofici però no pas aquella màgia una mica salvatge del principi, cosa que, per altra banda passa a molts altres escriptors però també a músics o artistes plàstics.
Algun llibre que en el seu moment em va impressionar com ara Les pomes d'or em va decebre una mica en rellegir-lo. Porcel va poder rebre l'inefable Premi d'Honor, no li va passar com al seu admirat Pla amb qui té certs paral·lelismes i no tan sols mariners o viatgers. L'exposició compta amb algunes boutades prescindibles però, vaja, això passa a les millors exposicions modernes ja que sembla que amb la literatura no n'hi ha prou per tal que la cosa quedi vistosa. En tot cas és un goig passejar per l'obra de l'escriptor però també pel seu món i les seves circumstàncies, un món que avui sembla ja crepuscular quan tants dels seus protagonistes no són entre nosaltres.
Durant uns anys molta gent seguia Porcel en el seu espai d'entrevistes del Destino, Los encuentros. Les seves entrevistes i els articles d'Eliseo Bayo eren la perla de la corona i recordo que quan treballava al despatx acostumàvem a comentar unes i altres fins i tot amb gent a la qual no titllaria de gran lectora ni d'excessivament interessada en aspectes socials i polítics.
És avui irrellevant incidir en si Porcel era més bon periodista que narrador però tenia una grapa immensa per atrapar els lectors de diaris i revistes. Sovint traspuava un cert sarcasme, un punt de crueltat irònica però tot feia gruix en el context de l'escrit. Va viatjar molt i el seu periodisme d'actualitat que ens acostava a llocs com Israel o la Xina de l'època era una meravella. Escrivia molt bé en castellà i és que els narradors i poetes catalans que han fet periodisme han estat molt bons també escrivint en castellà en diaris i publicacions diverses, fins i tot Pla, el castellà del qual ha rebut injustos penjaments durant anys.
En l'entrevista que menciono comenta això de la llengua. En un moment determinat se li demana que evoqui un personatge i cita MaoTséTung, avui Mao Zedong per a la normativa. Potser avui no triaria aquest senyor, però aquells eren d'altres temps i fins i tot alguns personatges d'Amar es para siempre llegeixen el llibre roig d'amagat. És clar que també cita Ava Gardner. Porcel és un d'aquells personatges que em sembla encara mentida que hagi desaparegut. En l'entrevista reconeix la seva por a la mort i la creença en què no hi ha res més enllà del nostre passi temporal per la vida. Va morir el 2009, la meva mare ho va fer el 2007 i en alguna ocasió l'havíem vist pel Clínic, així em vaig assabentar de què no estava bé tot tot i que va fer una revifalla temporal i inesperada.
Porcel diu en un moment, en aquella entrevista de fa més de trenta anys però que té aspectes interessants que la fan moderna i actual, que no vol parlar de virtuts o defectes personals sinó de característiques, som com som i potser no podem ser d'una altra manera. La veritat és que he sortit del Palau Robert amb ganes de rellegir els seus títols emblemàtics i recuperar algunes de les seves entrevistes, ja que també tinc per casa un llibre que en recull una pila. Porcel és un d'aquells heterodoxos catalans tan necessaris per a la nostra cultura si no volem que ranciegi en excés.
Va guanyar molts diners amb la seva tasca diversa, polièdrica, polèmica, i això també produeix fred de peus a molts aspirants a immortalitats literàries. L'exposició del Palau Robert no deixa de ser convencional, no es poden demanar complexitats espinoses als organitzadors, la Institució de les Lletres Catalanes i l'Obra Social de La Caixa. Malgrat tot el Porcel complex, irritant a voltes, un punt ombrívol i fins contradictori en determinats aspectes aconsegueix defugir el context talment com aquells contrabandistes mallorquins aconseguien passar les mercaderies disfressant-se de bubotes i alicorns.
11 comentaris:
No he llegit mai cap llibre d'ell, ho tinc pendent. Em va agradar una conferència on va dir que només deia la veritat quan escrivia.
Helena, a mi els primers són els que més m'agraden, si pots accedir a articles o reculls d'entrevistes, també són molt recomanables
era un intel·lectual, erudit i molt mediàtic, bastant barrut tambè diria jo, o poca solta, amb llums i ombres en certa época, a mi però, m'agradaba escoltar-lo, xerrant era un catxondo i se'n fotia del mort i qui el vetlla.
Francesc, tot això que dius i més, admirable en molts sentits encara més quan contemples el panorama actual...
ara hi ha un ermot,Júlia
Francesc, tot ha canviat molt, no sé si és un ermot, en tot cas no sabria dir-te personatges actuals d'aquest voltatge, però pot ser ignorància.
M'agradaven els seus articles en castellà a La Vanguardia Española i també les entrevistes a Destino. Era molt literari. Tanmateix, com que no em va agradar el primer llibre que vaig intentar llegir-li, la meva relació amb ell es va acabar.
A més a més, el fet de que cada estiu convidés a Joan Carles I a dinar a la seva casa d'Andratx me'l feia presumit i antipàtic. El vaig veure un dia a la desapareguda llibreria Catalònia, abans La Casa del Libro, i vaig evitar mirar-me'l perquè no detectés el meu rebuig tot i que, probablement, li hauria importat tan poc com res.
Bon treball, Júlia.
Glòria, com a persona era molt 'especial'i controvertit, també ho va ser Pla però ja no es recorda tant. De llibres té de tot, jo vaig llegir molt jove els primers i em van impressionar, però potser hauria de rellegir-los per valorar des del present, els darrers m'interessen poc i fins i tot 'Les primaveres i les tardors' i 'L'emperador i l'ull del vent', que tenen el seu interès em van avorrir força tot i que manté el to de prosa que m'havia agradat tant però els arguments van a la baixa tot i que la idea inicial sigui bona. De fet vaig rellegir 'Les pomes d'or' i em va decebre. Com a periodista era sovint irritant però excel·lent. De tota manera aquest procés m'ha passat amb molts escriptors, comencen fet arrancada de cavall i després viuen una mica o molt de la fama primigènia, en recordo uns quants però ara em ve al cap García Márquez, la mateixa Rodoreda, diria que també passa amb d'altres sectors, cantants, pintors,autors teatrals. De Guimerà recordem les millors obres però té moltes bírries oblidades. En el context literari i en d'altres això de una primera obra molt ben valorada i molt llegida té el seu pes i es valora més això que una producció constant i d'una qualitat estable, cas, segons la meva opinió, de Xirinacs, però tot plegat és subjectiu, ho admeto. Els actors també cauen en això, bons primers papers i coses infumables ben pagades després, és allò d'agafa fama i fote't a jeure, com que jo no he agafat 'encara' fama, aquí em tens, escrivint als blogs per afició, món injust, he, he.
També cal pensar que en els primers temps de Porcel hi havia poca publicació, encara més en català i això també compta si ho comparem amb el present on hi ha un maremàgnum on costa surar.
També admeto que com a senyor, deixant de banda la literatura, tenia el seu atractiu inquietant, amb aquella barbeta i aquella mirada una mica de perdonavides, he, he.
...i perdoneu la frivolitat.
Publica un comentari a l'entrada